M’he registrat per a accedir a un recurs en línia de l’Institut d’Estudis Catalans, i immediatament he rebut un correu electrònic on em diuen “El vostre nom d’usuari i la consenya per accedir a les dades…”. És una resposta que s’envia automàticament (l’envia la Secció Filològica, ni més ni menys) i se suposa que el text ha estat revisat per un corrector de la casa. I diria que a la frase hi ha una falta, perquè crec recordar que en totes les gramàtiques de Fabra s’estableix que la forma correcta és “El vostre nom d’usuari i la contrasenya per a accedir a les dades…”. És una mala premonició.

Veig també que a la pàgina web inicial de l’Institut d’Estudis Catalans hi han posat “Blocs de l’IEC”. Ara l’Institut està dividit en blocs, i no en seccions, com abans? És una mala premonició.

L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima institució científic del país, i la Secció Filològica està reconeguda (per la gent, més que per la llei, i així ha de ser) com el referent normatiu de la llengua. Un i altra tenen un gran prestigi i la Filològica és seguida pels usuaris de la llengua amb devoció. Està bé que sigui així, però perquè continuï essent així, la Filològica no pot anar desorientada. Si hi va, acabarà perdent el reconeixement que la societat li dóna.

En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de Televisió de Catalunya es diu que la centèsima part del dòlar (cent en anglès) s’ha de dir centau i no cèntim. I d’aquesta manera en tota la història del doblatge al català hem sentit sempre que els cèntims de dòlar es diuen centaus. És un disbarat que s’hauria de rectificar. Però no rectificarà ningú, perquè en aquest país ningú no rectifica, i el control de la llengua pública és en bona mesura a les mans de persones superbes i tancades que no es volen rebaixar no ja a rectificar sinó a escoltar els qui tenen alguna cosa a dir, i argumentada. Continua aquí.

La reacció contra els excessos de la croada de persecució del denominat “llenguatge sexista”, empresa —la reacció— sobretot pel Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA), amb Carme Junyent al capdavant, i la Universitat de les Illes Balears [document], comença a donar els seus fruits. De la Jornada “Repensar el Gènere en la Llengua Catalana” organitzada pel GELA el 19 de març passat n’ha sortit aquest document de síntesi. Naturalment, no és el document que voldríem, perquè és un document de consens, fruit de la negociació entre dues postures que s’afirmen fèrriament en elles mateixes. Però és un document positiu i bo per a avançar. La Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ja ha anunciat que revisarà els seus criteris expressats a Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua i els adaptarà al document de consens esmentat. Ara cal esperar que imperi el seny i que les coses es vagin reconduint cap a posicions presidides per l’objectivitat gramatical. Serà a poc a poc, perquè els esperits de croada solen ser molt forts, però serà.

Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i d’aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i s’aplicà a diverses coses relacionades amb l’accepció inicial: primer els camins que unien les poblacions i també les vies interiors d’aquestes, que ara diem carrers, però que a l’Edat Mitjana també es deien carreres, fins que els dos mots es van especialitzar. N’ha quedat el refrany mallorquí no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que correspon a la façana d’una casa, i a foravila l’espai que hi ha davant les cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d’un a l’altre. A l’Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a anar a algun lloc). Continua aquí.

Un nou lliurament sobre noms i històries dels carrers de Palma.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

I unes imatges per a completar l’exposició.

Porta de Santa Margalida o Porta Pintada Vella. A l’esquerra ara hi ha l’Hospital Militar

Porta de Santa Margalida. Vista exterior

El convent de Santa Margalida convertit en hospital militar. I la porta, esbucada.

Convent de Santa Caterina de Sena, després “Los Geráneos” (cap a 1910)

El convent de Santa Caterina de Sena durant la demolició (anys 60). Una part del claustre és a la Facultat de Filosofia i Lletres

Església i convent de Sant Antoni Abat o de Viana (a l’esquerra), cap a 1900.

Aquests dies, llegir a la premsa feta a Barcelona, de paper i digital, que un grup d’homosexuals es petonejaren al pas del papamòbil m’ha provocat una petita revolta interior. I no perquè els individus esmentats es besassin a cor què vols, una activitat sempre molt saludable en la intimitat o davant el Papa, sinó per l’ús d’una paraula tan lluny d’osques com petonejar. El verb besar i el substantiu bes no són usuals en el col·loquial del Principat, però això no fa perdonar el fet que hagin estat radicalment suprimits de la llengua formal que surt de la capital, especialment la dels mitjans de comunicació. Aquestes belles paraules resten expulsades del món dels (mots) vius, on només transiten el petó, i, com a verbs, fer-se petons i el malastruc —segons l’ús que se’n faci— petonejar.

L’afer m’ha portat a mirar de prim compte les definicions que donen els nostres diccionaris de besar i derivats. [continua aquí].

No volia parlar més d’aquesta qüestió, a la qual ja he dedicat dos articles, en què deixava la grafia del topònim en certa ambigüitat entre Son Bordoi i Son Bordoll. Però em demanen que em pronunciï clarament. Amables lectors no em permeten una indefinició que jo esperava que resolguessin altres amb més autoritat.
Si es llegeixen atentament aquells articles, es veurà que en cap moment no he defensat com a definitiva la grafia Son Bordoi, com algú ara podria pensar. Sempre he dit que hi ha dues grafies possibles (Son Bordoi i Son Bordoll) i que cal estudiar el cas molt bé abans de prendre una decisió. Una decisió que, tanmateix, al final, s’haurà de prendre. Continua aquí.