L’article d’avui al Balears:

http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20100130/pdf/DB3Les006.PDF

D’aquí a uns quants dies penjarem l’article complet.

http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/son_bordoi.html

L’article d’avui en el Balears.

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l’anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s’ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan “denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica”. Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l’escriptura separada per a.

Fabra va comprendre que l’ús de les preposicions per i per a s’havia de regular, d’acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d’una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. Continua aquí.

La IB3 de Matas va ser inaugurada amb un programa-espectacle bilingüe, amb dos locutors que parlaven cada un en una llengua diferent, i amb una actuació d’Agustín el Casta. Allò prefigurava quina cosa seria el nou canal. Amb el canvi de Govern, IB3 va fer passes cap a la serietat, i no ho tenia difícil vista la indigència precedent. IB3 ha guanyat un prestigi quan s’ha convertit en un canal en la llengua del país, relativitzat per la foscor de la seva actuació en la qüestió de la mutilació de TV3. Tanmateix, usar el català amb normalitat només és una condició inicial perquè el mitjà es pugui considerar l’eina que la llengua, la cultura i els interessos dels ciutadans necessiten. No ho és tot. I IB3 pot perdre aquell relatiu prestigi si opta per fer poca-soltades com l’espectacle que va oferir ahir als seus teleespectadors, un espectacle llastimós i un humor patètic que consisteix a parlar en castellà amb “mallorquinades”, fer comicitat del fet de parlar una llengua forastera amb deficiències i oblidar-se completament de la pròpia. Una cosa inconcebible en canals més seriosos com TV3 o la Televisió de Mallorca. Molts dels qui es van trobar amb la pantomima degueren sentir vergonya. Semblava que tornava la IB3 del PP, o que, com que ha desaparegut Canal 9, IB3 vol fer de Canal 9 amb aquest Arévalo o Chiquito mallorquí. Aquests dies molta gent sent una preocupació ben comprensible per una possible desaparició de la TV de Mallorca, que s’ha guanyat una bona imatge fent coses senzilles però ben fetes. Ara hi hem de sumar la preocupació perquè IB3 no acabi de trobar el camí que la situació reclama per a un mitjà pagat entre tots.

Llegiu-ho aquí.

Que cap humiliació de qualsevol dels nostres compatriotes per la policia espanyola no quedi sense la resposta d’una àmplia difusió per la blogosfera.

Amb bones paraules

A Mallorca i a Menorca —poc a les Pitiüses— un dels trets típics del parlar col·loquial és l’accentuació dels pronoms postposats al verb, dits també enclítics. En lloc de míra-la es diu mira-là, en què el pronom es fa amb vocal neutra tònica. En lloc de fér-ho i anàr-hi es diu fer-hó i anar-hí. Si el pronom queda reduït a una forma sense vocal, com a mira’l, llavors s’accentua la darrera vocal del verb (mirà’l, amb vocal neutra), cosa que, per analogia, produeix en alguns llocs mirà-la o mirà-les, sempre amb neutra tònica. Si són dos els pronoms enclítics, se sol accentuar el segon (donau-la-mè, posau-vos-hí), però de la mateixa manera que alguns diuen mirà-la, també n’hi ha que diuen donau-mè-la i, evidentment, donau-mè’l. A les Pitiüses, com deia, el fenomen és reduït i es limita a desplaçar l’accent en els casos en què queda un conjunt esdrúixol (miràr-la, aixecàu-vos, però coneixèr-les, mira-mós; donàu-me’l però donau-me-là). Segurament, aquest ús actual eivissenc, degut a la necessitat d’esquivar una estructura esdrúixola, va ser un primer estadi a les altres dues illes, on el desplaçament es va fer després absolut. Continua aquí.