El Diari de Balears d’avui publica una notícia sobre la nomenclatura del carrer de Colom, de la plaça de la Porta Pintada i de la Plaça d’Espanya, en la qual apareix el meu nom. Ahir vaig parlar per telèfon amb la periodista que signa i li vaig donar algunes informacions sobre la qüestió. Tanmateix hi ha una barreja de coses que jo vaig dir i coses que surten d’altres fonts, com potser el mateix Ajuntament, amb la qual cosa se’m poden atribuir a mi coses que no he dit jo.

En la meva conversa referida només vaig aportar dades històriques objectives, sense emetre cap opinió sobre el nom que han de dur aquestes vies, i molt menys vaig dir quines decisions prendrà l’Ajuntament, perquè per a això hi ha els seus portaveus qualificats. L’única opinió que vaig facilitar és la meva convicció que l’actual plaça de la Porta Pintada ha de preservar el seu nom, feliçment recuperat els anys 80, atès que és un nom històric, antic i emblemàtic. La Porta Pintada —afegesc ara— era la més important de la ciutat, per la porta Pintada vella va entrar Jaume I el 1229 i la Porta Pintada era un element central de la Festa de l’Estendard i un símbol d’identitat.

Com que segur que hi ha lectors d’aquest blog que volen estar ben informats sobre aquest afer, que ha generat una certa polèmica, les dades històriques objectives són les següents:

1. Carrer de Colom

És un carrer que es va obrir c. 1862. El 1865 l’Ajuntament (republicà) va decidir dedicar-lo a Joanot Colom, que en aquell temps, en castellà, anomenaven Juan Odón Colom. Sembla que es va retolar calle de Colom. El 1892 el consistori va decidir canviar calle de Colom per calle de Colón, de manera que el carrer passava a estar dedicar al navegant Cristòfor Colom. Al mateix temps decidia de canviar el nom de plaça de la Porta Pintada (retolada aleshores plaza de la Puerta Pintada) per plaza de Juanot Colom. Convé observar que aquest canvi es va fer en un moment de fort menyspreu (per no dir odi) a les murades i a tots els seus elements. No és estrany que no tinguessin cap inconvenient a esborrar del nomenclàtor el nom de la Porta Pintada. Cap a 1985 calle de Colón va ser traduït per carrer de Colom, amb la qual cosa el nom oficial ara tornava a coincidir formalment amb el primer nom del carrer.

2. Àrea de la Porta Pintada

Fins a l’enderrocament de la murada la plaça de la Porta Pintada era un espai comprès entre la murada i el carrer dels Oms. He dit que el 1892 aquesta plaça rebé el nom de Juanot Colom. Quan es va esbucar la murada la plaça conservà el seu nom, però entre la murada i l’estació i entre el solar dels bastions de Santa Margalida i de Sanoguera s’obrí una gran plaça que va ser batejada amb el nom de Plaza de Eusebio Estada i que correspon a l’actual plaça d’Espanya. En el mapa adjunt, fet meu avui a corre-cuita, es pot veure la murada, en color blau, amb el forat de la porta Pintada i el pont (en un blau més clar), i en verd com era l’antiga plaça de la Porta Pintada, després Joanot Colom. Les línies taronja indiquen els límits de les vies actuals. Notem que després de l’esbucament de la murada la línia d’edificació que va del carrer dels Caputxins al centre de la plaça de la Porta Pintada (el mur del convent de Santa Caterina de Sena) va ser avançada fins a la línia de la façana lateral de l’església dels caputxins, a fi de fer ben rectangular la nova plaça. Els nous edificis supòs que duien una numeració que els adscrivia a la plaça d’Eusebi Estada. El 1936, just després de l’aixecament militar, les dues places van ser foses en una que rebé el nom de Plaza de España. El 1985 (si no m’erro d’algun any) es va segregar de la plaça d’Espanya la part que més o menys correspon a l’antiga plaça de la Porta Pintada i va rebre un altre cop aquest nom.

A la foto que ve a continuació es veu una part de l’antiga plaça de la Porta Pintada/Joanot Colom: la part de davant l’església dels caputxins, que de vegades en deien plaça dels Caputxins. A l’esquerra, la porta Pintada i la murada, que és separada de l’església per l’estret carrer del Bastió de Sanoguera. La murada fa un petit angle, de manera que la porta queda pràcticament alineada amb la façana lateral de l’església.

A la foto següent, una altra perspectiva del mateix lloc, amb el mur del convent de Santa Caterina de Sena a la dreta. A l’esquerra, la murada. En el lloc d’aquests arbres ara hi ha els edificis de la plaça d’Espanya entre els caputxins i el forn de Santa Eulàlia.

I a la imatge següent, una vista de la plaça d’Eusebi Estada. La foto ha de ser de la dècada dels anys 10, tenint en compte que la columna baromètrica és del 1910 i els edificis de l’esquerra (per comparació amb altres fotos) no semblen posteriors al 1920, més o menys. La plaça ja està del tot urbanitzada i ja té el nom d’Eusebi Estada, un nom que degué rebre c. 1914.

I per a completar l’article del post precedent, un escrit sobre les salutacions bon vespre i bona nit.

«Els parlants de les llengües que tenen una paraula equivalent a vespre fan servir la fórmula bon vespre com a salutació d’entrada durant aquesta part del dia: bon vespre, bon soir, buona sera, good evening, Guten Abend, etc. I, d’altra banda, utilitzen el bona nit (bone nuit, buona notte, good night, Gute Nacht) només quan se’n van a dormir o quan s’acomiaden. És lògic: el vespre és una part del dia (dia oposat a nit), un temps en què la gent està activa, mentre que la nit és el temps en què dormim; és del tot raonable que et desitgin bona nit quan te’n vas a dormir, no quan ets a una part del dia que no és la nit. Els parlants d’espanyol i de portuguès, en canvi, diuen buenas noches o boa noite tant quan arriben com quan se’n van. També és lògic, perquè per a ells, que no tenen vespre, quan fa fosca ja és la nit.»

Continua aquí.

Llegiu-la aquí.

Una persona amable ha proposat aquest blog per al Premi Web 2010, dins la categoria Ciència i educació. El meu més sincer agraïment.

.

Els darrers casos:

L’OCB denuncia una agressió física contra Iván Cortés per parlar en català

Una dona que feia el DNI al seu fill és detinguda perquè parlava pel mòbil en català

Una família es queixa que van perdre un vol entre Girona i l’Alguer perquè els agents de la Guàrdia Civil els obligaven a parlar en castellà

En aquesta pàgina hi ha informació molt completa sobre tots els casos produïts a les Illes Balears. Però caldria que hi hagués una pàgina web amb tots els casos coneguts al conjunt dels Països Catalans. I, si pot ser, amb una versió en anglès. Qui s’anima a fer-la?

Heus ací el tràiler de l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears:

«I ara parlem d’una paraula que va entrar al diccionari tard i amb mal peu. Massacre és una paraula curiosa. Tot i que la podem veure documentada en els anys 20 del segle passat, tant en català com en espanyol, no surt al Fabra (a cap edició, inclosa la darrera de 1994) ni a l’Alcover-Moll, i Coromines se n’oblida completament, tant en el Diccionari etimològic i complementari català com a l’equivalent espanyol. Tampoc no surt a la Gran enciclopèdia catalana fins al suplement del 1997. L’Acadèmia espanyola incorporà el mot al seu diccionari el 1984, i la lexicografia catalana no el descobreix fins al DIEC (1995).»

L’article complet aquí: diari i web.

Els qui hagin viatjat fa poc amb Spanair i puguin entendre l’espanyol escrit hauran pogut aprendre a la revista que donen durant els vols (Spanorama, 39, agost 2009) que a l’illa (enlloc no diu quina, però a partir del mot mallorquín intuïm que parlen de Mallorca) hi ha una llengua oficial que no és una llengua sinó un dialecte. O sigui que mallorca té un dialecte oficial, que, a més, es diu mallorquín. No se sap si també és oficial a Menorca i a Eivissa, perquè els autors de la lliçoneta de llengua es veu que no han llegit l’Estatut i no ho saben.

Ah, i si anant pel carrer us posau a parlar amb algú que en un moment de la conversa, en un perfecte català (o mallorquín), us demana “M’ho pot dir en castellà, si us plau?”, no és que pateixi esquizoglòssia aguda: és que ha après català (o mallorquín) als cursos de Spanair.

I, per cert, hauríem de demanar als de Spanair si algun dia pensen incloure a la seva revista una versió en el dialecte.

Hi havia un país que va passar per una llarga dictadura, que va perseguir i esclafar la seva llengua. Cosa que no era més que la continuació i la culminació d’una persecució que aquesta llengua havia sofert durant tres-cents anys, amb la finalitat d’exterminar-la. En sortir de la dictadura la gent honrada va fer esforços per a recuperar aquesta llengua i feren lleis que la protegien i que proclamaven solemnement el noble objectiu de fer-la la llengua normal del país.

Però n’hi ha que encara no s’han assabentat de res (curtets, ells), o potser sí que se n’han assabentat, però no estan pel noble objectiu esmentat sinó per continuar el vell objectiu no tan noble de l’exterminació. En aquest cas la cosa és molt més greu que la simple curtor.

Després d’un més d’inactivitat a la secció Amb bones paraules i en aquest blog, reprenem la feina i la normalitat. Aquí teniu el primer article de la temporada en el Diari de Balears.

«La gran obra —encapçalada per Fabra— de transformació d’una llengua profundament subordinada i dialectalitzada, com era el català del final del segle XIX i començament del XX, en una llengua nacional i centrada només es va dur a terme en una part. Només una part dels hispanismes van ser depurats, i en va restar una altra gran part, que constitueix una massa de manlleus i calcs tan rebutjables com els rebutjats. Un procés com aquest és llarg i no basta una vida, ni que sigui la de Fabra. El fet és que els qui vingueren després no saberen, o no pogueren, continuar l’obra fabriana, i ara la majoria dels planificadors de la llengua ni volen continuar-la ni volen plantar cara als nous castellanismes que han fet irrupció en el català dels darrers temps. Aquesta és la realitat.

Un dels hispanismes no revisats és plantejar. » Continua aquí.