Així com Déu va fer l’home a la seva imatge i semblança, una cosa ben igual li va succeir a CIU quan va fer TV3 (i Catalunya Ràdio). Vull dir que les va fer a imatge i semblança de CIU, no de Déu, que a tant no hi arribaven. Una altra cosa hauria estat difícilment comprensible. Una força política que no creu en la nació catalana sinó únicament en una part, una força política el món de la qual s’acaba en els límits de les quatre províncies, una força política que considera els valencians i els illencs com uns estrangers una mica més propers o més simpàtics que els altres, va muntar una televisió i una ràdio que viuen en el seu món autonòmic —i en el seu món espanyol— i que es desentenen olímpicament de la meitat de la societat que les mira i escolta.

Negació de l’àmbit nacional i Espanya com a referència sistemàtica són els dos vicis de naixença que aquests mitjans han mantingut amb una tenacitat digna de la prova més dura al llarg d’una vintena grossa d’anys. Que TV3 és —com les seves germanes— un instrument d’espanyolització en català, i de col·laboració amb el projecte espanyol d’esmicolament de la nació catalana, ha estat dit per activa i per passiva, una vegada i una altra, però la Casa no s’ha desviat ni un pam del camí marcat inicialment. Un exemple recent i il·lustrador: el passat 17 de març el Telenotícies migdia va obrir amb la notícia de la manifestació espanyolista de Navarra que estava convocada per al capvespre. Però ni una paraula de la que estava convocada a Palma per al mateix capvespre. L’endemà, i l’endemà de l’endemà, els Telenotícies han fet gran atenció a les reaccions produïdes arran de la manifestació navarresa. Ni una paraula de la gran manifestació mallorquina que aplegà 50.000 persones. TV3 parla de les Illes i del País Valencià, però sense volta ni solta: el dia que no diuen res d’una manifestació transcendent, o de la constitució del Consell de Mallorca, o de l’aprovació d’un nou Estatut, són capaços d’informar d’un incendi produït a un apartament d’Alcúdia. Quan a TV3 —i a les seves germanes— es donen dades sobre el que sigui, el marc sempre és la comunitat autònoma principatina i Espanya. Als programes emblemàtics d’humor, com Polònia, hi surt escarnida tota la fauna espanyola, però sembla que és impensable que hi aparegui un Matas o un Camps, que no són menys escarnibles que els altres. A les tertúlies de Catalunya Ràdio no paren de parlar del País Basc, però dels temes de la política valenciana o illenca qualque referència a corre-cuita, molt de tant en tant i gràcies.

Amb tot, una televisió que dispensa aquest penós tractament a les Illes i al País Valencià té una quota de seguiment de quasi 4 per cent a les Illes (i ha arribat a prop del 8 per cent) i de 2 per cent al País Valencià. Quina quota tindria si s’ocupés amb convicció dels afers d’aquests territoris i de la seva gent? Segur que molt més alta. Però quins curiosos responsables tenen aquests mitjans que menyspreen la seva audiència, el seu mercat i, fins i tot, els possibles ingressos publicitaris que aquest mercat els donaria!

Molts pensaven que hauríem d’esperar que ERC, un partit teòricament independentista i que creu en el marc nacional dels Països Catalans, es fes càrrec de la gestió dels mitjans per a arribar a una nova situació. Doncs ja hi som: Esquerra és ara la responsable de gestionar Cultura i Mitjans de Comunicació. I TV3 és més espanyolista i més localista que mai. Per a molta gent la sorpresa esdevé autèntica perplexitat. I la desoladora conclusió és que ni amb Esquerra. Quin partit hem d’esperar ara que vingui a arreglar-ho?

Les circumstàncies han volgut que aquesta situació coincideixi amb el fet que la recepció dels canals de la Corporació Catalana perilli seriosament a les Illes i sobretot al País Valencià. Doncs que ningú no es confongui. D’ençà de la creació d’aquests mitjans els valencians i els illencs hem mantingut una brega constant i enèrgica contra les adversitats per rebre aquestes emissions. Ho hem fet perquè són canals en català i perquè tenen una qualitat a llegües de la misèria que representen el Canal 9 o IB3. I molts perquè, a més, veiem en els canals de la Corporació l’única possibilitat, de moment, de tenir una sensació de normalitat nacional en el terreny dels mitjans de comunicació, cosa que mai no ens donaran les televisions i ràdios autonòmiques de més avall. Alguns els miram amb la profunda incomoditat de sentir que fas la mitja rialla estúpida a qui t’ignora i et menysprea cada dia. Encara que el menyspreu vingui disfressat de presumpte “respecte” i de “no ingerència”, el típic discurs regionalista principatí. Però ara, en els moments crítics —per la deriva de TV3 i per la possibilitat de perdre’l a la meitat del País— intensificarem la lluita més que mai. No hi ha cap contradicció: és la lluita que hem fet sempre, és una sola lluita contra els qui volen una TV3 autonòmica, regional i exclusivament principatina, siguin els Camps de torn o els seus mateixos responsables polítics, incapaços de reconvertir-la en televisió nacional i sembla que incapaços ara de moure un dit per salvar-la al País Valencià.

      
4 comentaris