Palma va celebrar ahir anticipadament la diada de Sant Jordi, i l’Obra Cultural Balear va fer una jornada de portes obertes per a mostrar el seu remodelat Can Alcover, la casa que fou de Joan Alcover, un dels majors poetes catalans, i que el seu fill Pau donà a l’entitat. Està situat en un racó de Palma, carregat d’història a caramull, al costat dels vells carrers del barri de la Calatrava, que altre temps conegueren la conversa fresca d’una legió d’assaonadors de pells i ara són plens d’infants que vociferen en castellà; al costat del convent de Santa Clara, on generacions de mallorquines tudaren la vida i ara supòs que ocupen monges sud-americanes, com a tots els convents; al costat de Monti-sion, que acollí l’Estudi General de Mallorca i el primer institut de l’illa, on Alcover, Maura i altres es confessaven les primeres inquietuds adolescents i ara és un col·legi on l’al·lotea fa cridòria en espanyol.

A Can Alcover ja no hi ha el faune mutilat, ni el brollador eixut, ni l’olivera centenària que amorosa pontava sa soca torçuda, ni l’atzerolera on l’infant Alcover es feia esqueixos. El corralet de la casa que va escoltar tantes tertúlies de la intel·lectualitat mallorquina és ara un jardí desolat, més desolat que mai, i l’Obra faria bé de retornar-li l’esponera de l’hort senyorívol que altre temps va tenir. Però és que tota la casa ens provoca a alguns una certa desolació alcoveriana. Almenys als qui som amants de la restauració dels elements patrimonials respectant el seu caràcter i ens escarrufen certes aventures arquitectòniques. Només la façana és igual que sempre. Amb una placa en espanyol posada pel règim que pretengué exterminar la llengua d’Alcover. Aquesta placa és un element de museu, com les estàtues eqüestres de Franco. Llevau-la, perquè és un insult, i substituïu-la per una com cal.

Desig que la nova, animosa i emprenedora junta de l’Obra Cultural tregui un bon profit de la seva flamant nova seu. Que tot serveixi perquè l’honorable institució cultural pugui pegar l’embranzida que aquesta nostra societat atupada necessita. Que el casal torni a ser braser de debat i de cultura, vora el silenci de les monges sud-americanes i la cridadissa forastera de l’al·lotum. I que aviat siguin omplides de contingut alcoverià les dues o tres habitacions que són l’únic que resta de la casa del poeta. Com una relíquia, com una trista penyora d’un món esbucat. I ben esbucat.

Feliç diada de Sant Jordi. I si heu tingut l’amabilitat de llegir aquest post, no deixeu de llegir ara aquest poema.

Avui hi ha una notícia excel·lent: la Cort Suprema espanyola ha sentenciat que el català i el valencià són la mateixa llengua. Aquesta fa deu. El Govern lingüicida valencià –lliurat a una agressió a la llengua tan decididament que és capaç de mostrar-se davant tothom com a paradigma de l’analfabetisme amb vergonya zero– ha anunciat que segurament posarà recurs davant el Constitucional i es basarà en el nou Estatut. Ho sabíem. Però no hem de ser els defensors de la llengua els qui els donem facilitats difonent els seus arguments. Davant tanta de gent que clamava que aquest Estatut representava la secessió lingüística, vaig escriure repetidament que el nou Estatut valencià no diu res de diferent sobre la identitat de la llengua respecte al vell. Per desgràcia, és clar. Tant un com l’altre parlen d’un idioma valencià. Però tant abans com després del canvi d’Estatut hi ha incomptables raons per a afirmar que en qualsevol dels dos textos legals idioma valencià és un simple sinòmin d’idioma català. Els advocats de la nostra part ho defensaran carregats d’arguments, i segur que els lingüicides tornaran a ser derrotats. Sabem, malgrat tot, que continuaran amb la seva malifeta, però estarà bé poder dir que estan i actuen fora de la llei. Crec que en la llengua que ens volen imposar hi ha un mot per a expressar això: forajidos.

Avui Tribuna Mallorca dóna aquesta notícia:

«Avui matí, Gabriel Barceló ha presentat davant els mitjans de comunicació la seva intenció d’optar a la secretaria general del PSM. La seva proposta principal serà la creació d’un BLOC, com a organització política autòctona, independent de qualsevol altra formació política externa. La idea és simplificar el mapa electoral –a través del BLOC– per crear d’una dinàmica de complicitats i d’adhesions capaç de generar la il·lusió i la mobilització necessària per aconseguir un canvi polític.»

Creureu que he estat un moment pensant de quina classe de bloc es tractava: si es tractava de muntar un blog (perquè en aquest país hi ha molta gent que escriu aquest mot amb la grafia aberrant bloc) o si parlaven d’un bloc de forces polítiques (com el Bloc Nacionalista Valencià), perquè un bloc de pisos o un bloc de marbre crec que no. Ja som al mes d’abril i el Termcat encara no ha rectificat. Quina vergonya!

Per cert, sort que el blog del Bloc valencià es diu blog, perquè si no, les confusions que hi hauria només en el trosset de la imatge!