Uep, com anam?

Potser algú se sorprendrà, però sóc fan del programa d’IB3 Uep, com anam?, un programa dedicat a divulgar el món de la pagesia de les Illes Balears. He vist tots els programes (fins aquí, 642), sempre a la carta i prenent notes. M’agrada per la meva afecció al camp de tota la vida, perquè mostra com són els nostres pagesos, com parlen, com gaudeixen i com pateixen; perquè mostra els nostres paisatges, les nostres belles possessions i cases rurals, i tantes altres coses. I estaria bé que el veiessin els catalans continentals, encara que només sigui per a familiaritzar-se més amb els parlars illencs.

I perquè és un programa valuós i immensament popular, vull fer aquí unes quantes observacions que crec que els responsables del programa farien bé d’escoltar per a millorar-ne el nivell.

En primer lloc, Uep, com anam? ha de menester tenir més cura de la llengua. No perquè un programa parli de pagesos i amb pagesos, ni pel fet de tenir un to col·loquial —lògic perquè pràcticament tot el programa és diàleg—, pot permetre’s un llenguatge de baixa qualitat o farcit de castellanismes per part dels presentadors. Qualcun d’aquests ha de menester millorar la fonètica. Una vaca no és una baca i un pagès no és un paiès. D’altra banda, ja sabem que la «modernitat» ha portat en el món rural un caramull de castellanismes —objectes nous que abans no existien— que ara estan profundament arrelats en els homes i dones del camp: cossetxar, cossetxadora, silo, rollo (de palla) i altres. El programa podria ser un bon instrument per a fer conèixer als pagesos i als espectadors en general els mots catalans correctes, però no ho serà si els presentadors fan servir aquests barbarismes, i és ver que els fan servir, amb una sola i lògica excepció. A més d’altres castellanismes més antics que no reeixim a foragitar de la nostra parla. O no tan antics, com confondre agafar i collir, tastar i provar. O parlar de taronges grans, com hem sentir més d’una vegada en un presentador relativament jove.

En segon lloc, sembla evident que Uep, com anam? vol defensar i promoure els valors de la nostra cultura tradicional. I entra en contradicció amb aquests valors culturals la pràctica abusiva del tuteig que es fa en aquest programa, com es fa, lamentablement, en la nostra societat actual. Nosaltres hem estat sempre gent educada, que guardam les bones maneres i també unes certes distàncies. En els usos tradicionals de les Illes Balears, i més a la ruralia, quan es troben dues persones adultes desconegudes no es tracten de tu, sinó de vós. Uep, com anam?, igual que tots els altres programes de ràdio i televisió, en aquest punt podria també ser referència i donar exemple, davant aquesta allau de mal gust en les relacions entre la gent que s’estén pertot.

En tercer lloc, en el programa surten —comprensiblement— pocs hispanòfons d’aquests que no parlen la llengua del país. I val a dir que en aquests casos els presentadors que hi dialoguen els parlen sovint en català, cosa encomiable. Però hi ha excepcions molt cridaneres i desgraciades, com aquesta:

Fetes aquestes observacions, amb la millor de les intencions i sobre la meva estima pel programa, desig una llarga vida a Uep, com anam? i que per molt de temps continuï mostrant-nos bells racons de les Illes i la vida de la nostra sofrida pagesia.

1 comentari

El DIEC i els col·loquialismes

No fa gaire temps —però ara no puc precisar quant— la Secció Filològica va introduir en el DIEC unes notes que ens sorprenen enormement. A les entrades de certs verbs de la segona conjugació (com vèncer, convèncer, estrènyer o empènyer) s’hi ha afegit una remarca en lletra vermella que diu textualment: «en registre informal, l’infinitiu pot prescindir de la r final quan va seguit d’un pronom enclític començat per consonant, vence’l o vence-la en comptes de vèncer-lo o vèncer-la.». I ens fem un seguit de qüestions: què pretenen els qui han promogut aquestes notes? Qui les ha promogudes?

Coneixent el terreny, ens aventuram a donar qualque resposta o almenys qualque hipòtesi. És sabut que l’escola de lingüistes i correctors que defensen la línia partidària d’un acostament a la llengua del carrer —ara presents a la Secció Filològica— fa temps que promouen les formes que el DIEC qualifica d’informals, no sols en aquest registre sinó en tots. Als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no se senten altres formes que aquestes, que també es poden veure en la llengua escrita formal de diversos mitjans i editorials. Intuïm que la pretensió era que les dites formes fossin declarades vàlides en tots els registres, però s’han hagut de conformar amb la marca d’informalitat. Per alguna cosa es comença, i després d’una primera fase, amb temps i paciència, en pot venir una altra de millor.

Amb tot, la qüestió de fons és aquesta: per què a unes entrades del diccionari es fan constar formes col·loquials i no a unes altres? Per què a l’entrada escarabat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la segona a»? O per què a les entrades berenar o veritat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la primera e»? O per què a l’entrada seixanta no es diu que «en registre informal es pot pronunciar xixanta»? O per què a l’entrada api no es diu que «en registre informal es pot pronunciar àpit»? Podríem continuar fins que volguéssim. I demanam: és feina d’un diccionari com el DIEC consignar totes les pronunciacions i formes informals? Un diccionari d’ús i de la llengua estàndard s’ha de convertir en un compendi de dialectologia?

Però hi ha un altre aspecte rellevant. Per què s’ha de donar informació de les pronunciacions informals en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i no de tots els dialectes? No és això un tractament de desigualtat que no pot fer més que molestar els parlants d’aquests altres dialectes? Per què no es diu que en registre informal tots els infinitius de la primera conjugació seguits d’un pronom poden perdre la r, com es fa en diversos dialectes. És a dir, mirà’l en lloc de mirar-lo, comprà-la en lloc de comprar-la, etc. O per què no es diu que en registre informal es pot accentuar fonèticament el pronom feble postposat al verb, com es fa a les Illes (mirar-ló, anar-hí). O afegir una r «en registre informal» en els composts veurer-lo, entendrer-les, etc.? O pronunciar «en registre informal» vore en lloc de veure, o atre en lloc d’altre, com fan els valencians. És evident que per aquest camí el diccionari augmentaria considerablement de volum.

Com dèiem abans, creiem que la intenció —no de la Secció Filològica sinó d’alguns— és fer avançar les formes «informals» objecte d’aquest article i que aquestes acabin substituint les de la llengua normativa tradicional, que tenen l’animadversió dels lingüistes i correctors al·ludits més amunt. Com tot allò que no es diu en el carrer… de Barcelona. És una manca de visió de la llengua en la seva totalitat, i un supremacisme del dialecte central, dues coses que no poden tenir lloc dins una institució que ha de ser reconeguda i respectada per tots els catalanoparlants.

Amb modèstia, amb tot el respecte, però també amb tota energia qui això signa demana a la Secció Filològica que suprimeixi aquestes notes en lletra vermella, que ens ofenen als qui sí que tenim una visió de la llengua tota i una voluntat de preservar la unitat i la integritat de la varietat comuna del català forjada amb tant d’esforç.

Si us ha agradat aquest article, us podeu subscriure al blog i rebreu un correu electrònic cada cop que surti un nou article. Botó de subscripció a dalt de tot a la dreta.

10 comentaris

La hac aspirada (o no)

La dita hac aspirada és una consonant fricativa glotal sorda que en l’alfabet fonètic internacional es representa amb el símbol /h/.  Era un so propi del llatí, escrit amb el grafema h, pres de l’alfabet grec primitiu. Però aquest so es perdé ja en llatí durant l’Imperi i després en totes les llengües romàniques, exceptades el romanès i la varietat gascona de l’occità. Avui en les llengües romàniques —espanyol a part i les varietats just ara esmentades— el so de la hac aspirada només apareix en algunes interjeccions: en català teòricament en algunes interjeccions com ahà, ehem o la representació del riure ha, ha, ha; però tenim una munió de mots amb una h provinents de llengües en què a aquest grafema correspon el so aspirat.

En català tenim dos problemes: el primer és la pronunciació de la h quan no és muda, i el segon, en quins manlleus estrangers s’ha de pronunciar i en quins s’ha d’emmudir.

Quant al primer, encara que sempre es digui que s’ha de pronunciar una hac aspirada i no una jota espanyola [χ], la realitat és que tothom pronuncia el so espanyol, cosa que és un fet més d’interferència d’aquesta llengua. I això és així d’ençà que els catalans van ser bilingüitzats i aprengueren espanyol. Prèviament els pocs manlleus de l’espanyol que arribaven al català popular es resolien amb el so català més pròxim a [χ], que és  [k] (maco, Cosé, traque, etc.).

La segona qüestió és la que ara ens interessa especialment. Naturalment, el fet que la hac sigui aspirada o muda es relaciona amb aspectes ortogràfics com l’apostrofació (el hàmster o l’hàmster, de Hamàs o d’Hamàs). Si anam a l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans (OIEC), trobarem això:

«En mots manllevats de les llengües que tenen h aspirada (com l’anglès, l’alemany o l’àrab), especialment els no adaptats fonèticament al català, i en llurs derivats. En aquests casos, la h sol conservar la pronúncia [h] de la llengua originària: hinterland, hippy, hobby, husky; Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume; Haifa, Hèlsinki, Hong Kong, Sàhara; hamiltonià, hawaià, hegelià, henry, hitlerià.

»Notem que en la major part dels estrangerismes adaptats, com ara almohade, amhàric, haixix, handbol, harakiri, hoquei, hosanna, hovercraft, hugonot, hússar, hurí, hutu, marihuana, nahua, Habsburg, Jah, Himàlaia, Hiroshima, Bahames, Bahrain, Copenhaguen, Delhi, Teheran, la grafia h respon a una pronúncia aspirada de la llengua originària que en català no se sol conservar i, per tant, la h té només un valor etimològic. En altres manlleus, però, si no estan prou aclimatats al sistema fonètic català, la grafia h serveix per a representar el so [h], que és la pronúncia més habitual en casos com ara dírham, gihad, haima, hansa (i hanseàtic), haussa, hàmster, hàndicap*, henna, hòlding, maharajà, mihrab, sahrauí, suahili, Hilda, Hussein, Hanoi, Hèlsinki, Hollywood.

»Convé tenir present que davant els mots que s’escriuen amb h inicial aspirada no s’apostrofen ni l’article ni la preposició de: ganes de halar, la haima, el haussa, la Universitat de Hèlsinki. En canvi: un jugador d’handbol, un uniforme d’hússar, es va fer l’harakiri

Aquesta normativa es fonamenta en una descripció de la llengua tal com és, sense anar més enllà: hi ha unes hacs que es pronuncien i unes altres que no es pronuncien. O, dit d’una altra manera, uns manlleus adaptats fonèticament i uns altres de no adaptats. La qüestió a clarificar és si aquesta distribució respon a la dinàmica pròpia de la llengua o si és conseqüència d’una interferència exterior. Observant els exemples del text citat abans, podem veure que els manlleus no «adaptats» o no «aclimatats» són aquells en què en espanyol es pronuncia la h, i els adaptats són els que han emmudit la h en espanyol. Només hi ha alguns casos no coincidents, ja sigui perquè no existeix el mot en espanyol (handbol), ja sigui perquè hi ha hagut una pressió normativa per a emmudir la h (harakiri, hoquei i el mateix handbol). Abans d’aquesta pressió la gent deia harakiri i hòquei amb h pronunciada. La pressió no venia de la Secció Filològica, que fins a l’Ortografia (2017) no ha aclarit si havíem d’escriure l’hàmster o el hàmster, l’hàndicap o el hàndicap1, sinó d’altres fonts, com el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (diccionari.cat), que escriu l’hàmster, una forma prou vehiculada fins que la OIEC el va fer mot sense adaptar.  No se sap ben bé per què s’ha fet pressió en aquests casos i no en molts d’altres. Hi afegim que en principi pot haver-hi una relació entre adaptació fonètica i adaptació gràfica: si s’escriu hoquei i no hockey, haixix i no hashish, això sembla reclamar l’emmudiment de la h, però la idea és molt limitada, perquè en la major part de casos hi ha una sola grafia coincident amb l’original. O bé la regla no es compleix (harakiri, amb h muda segons l’OIEC; gihad, amb h pronunciada).

No sóc capaç d’explicar exactament per què l’espanyol emmudeix la hac aspirada en uns casos i en altres no (qüestió d’antiguitat del mot, supòs), ni tampoc és l’objectiu d’aquest article. Però sí que podem dir que les llengües romàniques principals (francès i italià) no pronuncien cap de les hacs dels manlleus procedents de llengües en què el so aspirat és present, tant si són mots de lèxic comú o noms propis. Els francesos i italians pronuncien no sols andicap,  ippy o giad, sinó Arry Potter, Itler, Olliwood, etc. La sola llengua romànica, també principal, que pronuncia, parcialment, la h en origen aspirada és l’espanyol, i ho fa amb el so de [χ]. Bé, el portuguès també en pronuncia algunes, sobretot noms propis, amb un so aspirat molt suau. El francès té la particularitat de tenir la denominada hac aspirada, present en mots normalment d’origen germànic que antigament es pronunciaven amb l’aspiració, a diferència dels mots d’origen llatí. Però fa segles que aquesta teòrica hac aspirada no es pronuncia; simplement impedeix l’elisió vocàlica i la liaison (le haricot i no l’haricot, les haricots [leaʁiˈko] i no [lezaʁiˈko])2.

I per què l’espanyol, a diferència del comú de les llengües romàniques, manté pronunciades un bon nombre d’hacs aspirades, convertides en el seu so característic [χ]? Molt simple: perquè és la sola llengua romànica que té un so molt pròxim a l’original [h], i el pas d’un a l’altre és fàcil, lògic i fins i tot inconscient per als locutors hispans. El francès i l’italià, no tenint cap so semblant, simplement el fan desaparèixer. El català, lliure d’interferència espanyola, hauria de fer com les altres llengües de la família i tendir a emmudir les hacs provinents de mots estrangers. I, correlativament, hauria de tendir a escriure l’hàmster, l’hobby, l’hawaià, d’Hamàs, d’Hong Kong, d’Hèlsinki, d’Hamlet, d’Hitler, etc.

1 Els diccionaris anteriors a l’OIEC (2017), inclòs el DIEC, diuen handicap.
2. Ara, de fet, també s’admet l’haricot i [lezaʁiˈko].

5 comentaris

Per què no s’han de fer desdoblaments de gènere

Fa un temps, qui sap quant, va aparèixer la idea que la llengua és sexista perquè per a referir-nos a un grup d’homes i dones es fa servir el gènere que tradicionalment s’ha dit masculí. I a partir d’aquí començaren les propostes per a evitar aquesta suposada «anomalia», presentada com a fruit d’una societat patriarcal. Propostes per a construir el que primer es digué llenguatge no sexista i després llenguatge inclusiu. Les propostes incloïen el desdoblament de gènere (els ciutadans i les ciutadanes), alguna norma sobre concordances, com fer concordar els adjectius amb el segon element de la coordinació (els homes i les dones catalanes) i el recurs a noms abstractes o col·lectius, com la ciutadania en lloc d’els ciutadans o la comunitat científica en lloc d’els científics. I es començaren a fer «guies» de llenguatge «no sexista» que encara inunden els webs de les institucions, els responsables de les quals sovint imposaren o imposen aquests criteris amb rigor inflexible. En el sector més radical, identificat amb grups d’extrema esquerra, aparegué l’ús del denominat femení genèric, que és l’aplicació del gènere femení a un grup d’homes i dones.

Lingüistes diversos, amb Carme Junyent com a referència destacada en el nostre país, hem impugnat totes aquestes propostes, aclarint que allò que la gramàtica tradicional anomena gènere masculí, en realitat no és tal sinó un ús no marcat del gènere gramatical, i que aquest ús no marcat és tan profund en l’estructura gramatical que les propostes referides en el paràgraf precedent són una quimera impossible de dur a terme, i si hom s’hi fa fort no s’aconsegueix altra cosa que el desballestament de la llengua.

Del femení genèric, que per força no passarà de ser una excentricitat de sectors marginals, no cal parlar-ne gaire més: bastarà citar l’article de Jaume Corbera «El femení genèric o la invisibilització de les dones». Pel que fa a les altres «estratègies discursives» —desdoblaments i abstractes— sí que val la pena de dedicar-hi tota l’atenció que calgui, atès l’arrelament d’aquestes idees en un sector ampli de la població. Hi ha bibliografia abundant, i jo mateix he dedicat alguns articles a desmuntar la base teòrica en què es pretén recolzar tot el muntatge: sobretot «Llengua, gènere i sexe» i «Visibilitzar les dones?». Ara, en aquest tercer article, em permet d’insistir en el tema del desdoblament.

A diferència del femení genèric i certes concordances (els diputats i les diputades ja han estat acreditades), els desdoblaments no són agramaticals, i alguns sempre han existit, com el protocol·lari senyores i senyors de la salutació a l’inici d’un acte. Llavors per què hem de recomanar intensament que no es facin aquests desdoblaments?

En primer lloc perquè fer-los amb rigor i sistemàticament, és a dir, aplicar el desdoblament a tots els mots que presenten flexió de gènere, incloent-hi adjectius i mots gramaticals (articles, demostratius, possessius, etc.) és literalment impossible. No hem conegut mai ningú que ho faci, i si algú ho fes, el llenguatge seria tan carregós que fóra insuportable. Els desdobladors «convençuts» només fan desdoblaments en un petit nombre de mots (ciutadans, diputats, catalans, etc.), i normalment de manera parcial, tot i que es pensen fer servir el llenguatge més modern i «inclusiu» del món. D’altra banda, ja s’ha advertit a bastament dels problemes greus que poden derivar-se de l’alternança de formes no marcades i formes desdoblades en llenguatges tan sensibles com el jurídic.

Però hi ha una altra raó per a no desdoblar, i poderosa: cada vegada que algú fa un desdoblament de gènere i enfloca un catalans i catalanes, un tots i totes, etc., envia un missatge als receptors reafirmant la gran error que dugué a la promoció del «llenguatge no sexista»: la idea que l’ús de les formes no marcades, dites masculines, té alguna cosa de pervers i que per a ser moderns i «progressistes» cal pujar al carro del llenguatge «inclusiu». Molta gent s’ho ha begut; persones amb tota la bona voluntat però amb manca de formació gramatical i sols desig de fer les coses bé, sobretot polítics i altres persones públiques. Persones que, amb tot, no passaran d’un desdoblament simbòlic, completament parcial i, per tant, totalment incoherent. Més: la pràctica del desdoblament pot fer, fins i tot, que molta gent agafi un sentiment de «culpa» si no segueix les normes de la correcció política i fa una cosa tan encomiable com usar l’estil net i plenament correcte de sempre. Tot això fa que el desdoblament avui sigui una plaga que embolica, confon i destarota la llengua, davant la qual cal afirmar rotundament que el llenguatge natural, la llengua de sempre, no té res de sexista (almenys pel que fa a l’ús de formes no marcades) i cal enviar aquest missatge en cada acte de parla, sense manies ni complexos: sense desdoblaments.

4 comentaris

El tuteig espanyol

Un dels canvis socials que més m’han sorprès en aquesta vida ha estat l’aparició i expansió del tuteig adreçat a persones a qui tradicionalment s’havia donat el tractament de respecte o cortesia: vós o vostè, i deixarem ara la qüestió de la genuïnitat del segon. He viscut amb atenta observació i amb estupefacció l’extensió d’aquest fenomen, que avança a un ritme trepidant i que ha canviat les relacions entre la gent.

Quan tenia vint anys els desconeguts em tractaven de vostè. Ara que he entrat en el retir professional una munió de gent desconeguda, per aquí i per allà, em tracta cada dia de tu. Quan era estudiant, un arquitecte amic de la família, d’una quarantena d’anys, em tractava de vostè, i jo a ell, naturalment. Un bon dia es va matricular als mateixos estudis que jo cursava, i em va dir «ara que som companys ens haurem de tractar de tu». I així ho vam fer, tot i que tots dos ens sentírem una mica estranys. Però passats uns anys i els estudis, em tornà a tractar de vostè. Record que per les mateixes saons també em tractava de vostè el capellà de la parròquia, Sebastià Mesquida, una gran persona, generosa i altruista, amb qui vaig fer una certa amistat. Els meus professors de la Universitat de Barcelona (Badia, Veny, Solà, Comas, Salvat, etc.), almenys quan no érem més que professor i estudiant, em tractaren de vostè. I, no cal dir-ho, jo a ells. En aquells anys setanta un estudiant progre va ser tema de conversa al bar de la facultat perquè tractava de tu el doctor Badia, el qual romania de totes les colors. Així eren les coses fa cinquanta anys.

Dins les famílies les coses també han canviat. Els meus pares, nascuts durant la dècada de 1920, van tractar els seus pares de vós, igual que tots els mallorquins de la seva generació. Jo ja vaig tractar els meus pares de tu, però de vós els meus avis, els oncles i els sogres. Ara les parelles dels meus fills em tracten de tu, igual que nebots, renebots i tota la família. Aquesta evolució dins la família també es produeix en altres comunitats lingüístiques, com la mateixa França o Alemanya, però fora del domini familiar els desconeguts continuen a rebre el tractament de cortesia. El nostre tuteig generalitzat no és, doncs, una conseqüència automàtica i inevitable de l’evolució en les formes de vida.

S’ha provat de donar diverses explicacions del fenomen de l’extensió del tuteig durant les darreres dècades en aquest país. La influència de l’anglès, la relaxació de les normes, qui sap. Fins i tot s’ha relacionat amb els falangistes, que adoptaren el tuteig en els anys foscos de la guerra i pre-guerra, igual que els comunistes russos, desitjosos aquests d’esborrar qualsevol diferència de classe. Però el tuteig actual no té cap relació amb el dels falangistes, que fou un fenomen isolat i passatger.

Jo crec que de causes n’hi deu haver unes quantes, però pens que una deu ser prou rellevant: després del maig del 68, durant la dècada «revolucionària» dels setanta, molts de mestres «avançats» començaren a promoure que els seus alumnes els tractassin de tu, cosa abans inimaginable. Abans els escolars no sols no haurien dit mai tu al mestre, sinó que s’aixecaven i romanien en silenci quan aquell entrava a la classe. Aquell va ser un canvi contundent. Aquells infants que tractaven el mestre de tu —i els pares i els avis— aprengueren a tractar de tu tots els adults, és a dir, tothom. Ara són els executius que dirigeixen les empreses, en les quals han imposat el tractament de tu als clients, que justifiquen —si hom els en demana justificació— en la creença que la familiaritat i l’acurçament de les distàncies milloren la relació amb els clients i els beneficis de l’empresa.

En el món de l’empresa i la publicitat el nou tuteig s’ha anat imposant progressivament i per etapes. Els anys vuitanta començà tímidament a la publicitat que vèiem per la televisió i escoltàvem per la ràdio. Els compre, piense i vote esdevingueren a poc a poc compra, piensa i vota. Després vindrien altres «avanços», sempre en la llengua escrita, mai oral. Molts recordaran com La Caixa va usar el tractament de vostè amb els clients fins al canvi abrupte de fa dos dies. Però altres empreses foren més primerenques en el tractament de tu als clients en lletres i escrits. Finalment el tuteig passà a l’oralitat: ha estat en els darrers anys que les empreses s’han llançat a tractar els clients de tu, quan els seus treballadors ens atenen en el comerç o ens telefonen per a oferir-nos serveis. Aquest tuteig oral, de persona a persona, encara crea un impacte a una bona part de la població, molt més que el tuteig en l’escriptura, car el primer es considera més una invasió agressiva de l’espai íntim. Però la dictadura de la correcció política obliga a callar, no fos cosa que et tractassin de conservador, de dreta o de «carrossa».

El tuteig indiscriminat s’expandeix en el tracte interpersonal en general. Per a una bona part de la societat hi ha situacions de notable incomoditat, com quan el metge, ja en la primera visita ens imposa el tractament de tu, sigui quina sigui la nostra edat, i nosaltres —molts—, educats en les bones maneres, li continuam a donar el tracte de respecte, sense que això el mogui a canviar una situació de desigualtat humiliant que ell ha creat. Ni s’immuta molt de personal sanitari que tuteja el pacient, que en molts de casos veu com la seva estada a l’hospital es fa encara més desagradable. A alguns ens costa d’entendre que als nostres mitjans audiovisuals s’usi el tuteig amb la major part de les persones externes amb qui es té interacció llevat dels càrrecs polítics (batlles, consellers, etc.), que són tractats sempre de vostè. Per què aquesta diferència de tracte, que fa que sembli que encara no ha arribat la Revolució Francesa? Aquest canvi de normes socials —caòtic, com tots els canvis quan es despleguen— porta a situacions incòmodes davant la necessitat de triar un dels tractaments quan s’inicia una interacció, descomptant els joves, ja avesats a tractar tothom de tu. Molts altres pateixen inseguretat i titubacions que els fan seguir estratègies com evitar tot pronom o tota forma verbal compromesa.

És clar que hi ha moltes persones encantades de ser tractades de tu, del moment que molts associen el tractament de respecte a l’edat, i la nostra és una societat que idolatra tot el que sigui joventut i fuig de la idea de vellesa com del dimoni. Igual que n’hi ha que es pensen que suprimint el «masculí genèric» faran un món més igualitari, també n’hi ha que es pensen que seran més joves i més bells si són tractats de tu. El tractament de vós fa les darreres perquè ja fa temps que es va associar als vells.

Aquest tuteig generalitzat modern és un fenomen bàsicament espanyol, inaudit en societats pròximes com la francesa —el país de la politesse— o l’alemanya, en què si un client tractava de tu un taxista o un cambrer seria considerat un salvatge. I viceversa. Als catalans no assimilats encara ens impacta el fet que la senyora desconeguda del quiosc, espanyola o llatina, ens amolli un cariño o un mi amor. Sempre s’ha dit que els catalans tenim un altre tarannà, més inclinat al respecte i a guardar les distàncies. Llavors com és que ens hem enrolat en aquesta dinàmica tutejadora i no fem com els francesos o els alemanys, d’igual tarannà de guardar distàncies? Perquè fem part de l’Estat espanyol, i un Estat és una unitat de comportaments i de tendències, i així com hi ha una interferència lingüística que malmet la llengua n’hi ha una altra de social i cultural  que ens assimila a la manera de ser espanyola. Els catalans del nord, llevat que siguin presos pel catanyol i les influències del sud no tutegen un desconegut. La interferència cultural en matèria de tractaments és antiga. El tractament de vostè, introduït bàsicament a partir del segle XVIII a imitació dels canvis produïts en el món hispanoparlant, va ser una primera andanada interferidora notable. El tractament de respecte pròpiament i genuïnament català, el vós, ara agonitza entre el menyspreu del populisme lingüístic i la devastació del tuteig espanyol.

Cap comentari

De la Pobla a sa Pobla passant per La Puebla

El meu amic Antoni Mas em fa conèixer un article publicat al digital Fora Vila el 26 de novembre de 2022 titulat «De ‘La Puebla’ a sa Pobla, un laboriós procés reivindicatiu», signat per Joan Payeras. L’article explica com es va fer, el 1980, l’adopció del nom ara oficial, Sa Pobla (o sa Pobla) per a la vila i municipi de la Pobla d’Uialfàs, que substituí el precedent La Puebla. L’article és una repetició d’un altre publicat pel mateix autor al Diario de Mallorca amb el títol «Sa Pobla o La Puebla?» el 16 de gener de 1980, vuit dies després de la decisió del consistori pobler.

Aquests articles detallen les persones i institucions que van ser consultades per l’Ajuntament, els reports que van fer, el «referèndum» popular per a triar un dels noms proposats per l’Ajuntament i la votació final del consistori. L’autor dels articles diu que el procés de «normalització» del topònim va ser fruit d’una «tasca àrdua i laboriosa d’estudis de recerca, de l’aportació d’arguments a través de diversos documents consultats, existents en diferents arxius i d’opinions recollides de distintes persones perfectament legitimades». No consta que es demanàs opinió al cronista oficial de la vila, Alexandre Ballester, que, en tot cas jo ja sé què hauria dit. Ni a la universitat, en aquell moment encara embrionària.

La tasca àrdua i laboriosa va consistir, segons diu l’articulista, a escorcollar l’Arxiu del Regne de Mallorca, concretament còdexs antics, les Lletres Comunes (missives adreçades pels governadors als seus batles i autoritats locals), documentació del Reial Patrimoni i documents judicials de l’Audiència. Magnífica feina de recerca en la qual no van trobar cap sa Pobla, però bé que aquest fet, incontestable, sol ser amagat pels salatistes, almenys fins que l’ocultació es fa insostenible. Amagat o, si més no, menyspreat, com si fos una cosa sense importància. El mateix Payeras en el seu article cita multitud de documents, entre els segles XIII i XVIII, en què la vila és denominada sistemàticament la Pobla o la Pobla d’Uialfàs (aquest darrer nom complet va desaparèixer en el segle XVI i va restar el simple la Pobla).

Entre els experts que participaren en el procés destaca en primer lloc Francesc de Borja Moll, qui, després d’afirmar que «era costum de notaris i escrivents fer servir els articles ‘el’ i ‘la’ en els documents oficials, com ha estat sempre en els escrits literaris» i que «la forma ‘Sa Pobla’ és la usada generalment en el llenguatge viu de tot Mallorca (amb l’única excepció de Pollença) sense que tingui res d’incorrecta», conclou que «tractant-se d’un nom propi de lloc la forma preferida és la del llenguatge viu: Sa Pobla.»  Aquesta preferència, no argumentada ni fonamentada, mostra una de les malures de les llengües subordinades: la identificació entre llenguatge viu i parla vulgar, quan en les llengües normals són també llenguatge viu i ben viu totes les formes de llengua culta, escrita o literària; simplement que són registres diferents. Josep Maria Llompart es va adherir a la proposta de Moll. Un altre consultat, el teatí i historiador Gabriel Llompart, especialista en manipulacions, va manifestar la mateixa opinió que Moll, afegint que Sa Pobla, «no trobarà competidors en la geografia catalana o catalanoparlant», cosa que passaria amb la Pobla. Igualment va decantar-se a favor de l’article salat el Consell General Interinsular —caldria saber qui va fer el dictamen— amb la mateixa al·legació insubstancial del teatí i amb l’argument altament científic que Sa Pobla «és més íntimament nostre, més mallorquí, més familiar a la nostra gent». La Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General Interinsular —diu Payeras— assumeix també la posició dels defensors de Sa Pobla.

Curiosament l’Arxiu del Regne de Mallorca i la delegació del Ministeri de Cultura van fer seu el dictamen emès pels historiadors Álvaro Santamaria i Antoni Mut Calafell, que es van adherir a la forma la Pobla. Ells són els qui van escorcollar l’Arxiu del Regne, i després de la feina —àrdua i laboriosa, com hem dit— van afirmar que «en tota la documentació consultada no apareix mai usada la grafia Sa Pobla, sinó la de la Pobla». Ja ho havia dit un altre historiador il·lustre, que havia passat la vida mirant documents, Josep Maria Quadrado: «Por inadvertencia, siguiendo la corriente oficial, escribía la Puebla en mis anteriores obras y aún en la parte histórica de la presente, en vez de la Pobla, como en buena ley debe ponerse» (Islas Baleares, 1888).

Després d’aquests posicionament dels experts, l’Ajuntament de la Pobla va organitzar un referèndum popular perquè els veïns es pronunciassin sobre la qüestió. Les tres opcions ofertes van ser Sa Pobla, Sa Pobla d’Huialfàs (sic) i La Puebla. La Pobla havia desaparegut del mapa. De prop de 10.000 habitants que aleshores tenia el municipi —menys amb dret de vot, certament— van participar al referèndum 111 veïns: 57 es van decantar per Sa Pobla d’Huialfàs, 27 per Sa Pobla i 27 per La Puebla. Malgrat aquest resultat, el 8 de gener de 1980, l’Ajuntament va aprovar d’oficialitzar Sa Pobla, amb 10 vots a favor (9 del grup independent Convergència Poblera i un del PSOE) i 7 vots a favor de Sa Pobla de Vialfàs (UCD).

L’adopció del nom oficial de Sa Pobla va ser presentada com la recuperació del nom històric de la vila, però això és completament fals: en l’ús administratiu Sa Pobla no va ser mai usat abans d’aquesta oficialització, el 1980. En l’ús oficial, de la Pobla es va passar a La Puebla i d’aquest a Sa Pobla. En els usos no oficials en llengua catalana els topònims amb article salat van començar a generalitzar-se en el segle XIX o en el XX, i qui en va fer la principal promoció va ser Antoni Maria Alcover. La pèrdua de la pràctica tradicional d’escriure els topònims amb article literari va ser una conseqüència de la castellanització de la llengua a partir del segle XVIII. Així com el català usat a les Illes anava essent substituït per l’espanyol, també eren castellanitzats els topònims (la Puebla, las Salinas, el Arenal, el Molinar, la Indiotería, la Cabaneta, etc.). La interrupció dels registres cultes del català va representar la pèrdua del costum secular d’escriure els topònims, i totes les coses, amb article literari. Els diaris actuals en espanyol, que escriuen amb article salat els noms de lloc, els noms propis que no són topònims i totes les «coses nostres» contribueixen a enfortir el prejudici salatista. La recuperació de la llengua catalana formal no s’ha pogut alliberar del prejudici creat per la castellanització i aquest ha conformat una sensibilitat que crea una alta adhesió de la gent als topònims salats. El resultat de tot plegat és una toponímia oficial divorciada de la tradició històrica i uns textos a vegades indigeribles amb una mescladissa anguniejant d’articles salats i literaris.

Articles relacionats:

L’article dels topònims
Cercant l’origen d’un prejudici
Toponímia i termes municipals

1 comentari

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la gran oportunitat perduda

Ara que la «Corpo» fa quaranta anys i se’n fan celebracions i balanços diversos, també podríem fer-ne un balanç lingüístic.

Una de les empreses més apassionants que ha concebut i llançat aquest país ha estat la conversió d’una llengua subordinada, exclosa de la comunicació pública i desballestada per una intensa interferència en una llengua vehicle de comunicació d’una societat moderna i amb plenitud d’usos. Els qui van concebre i planificar aquesta empresa sabien que calia treballar en dos fronts: establir l’ús ple del català i, d’altra banda, intervenir damunt el codi, estandarditzant-lo, fent-lo apte per a les noves funcions i desfent la interferència que uns quants segles de subordinació hi havien deixat com a ignominiosa marca de l’esclau.

Ara em cenyiré al segon aspecte: la depuració —segons el mot preferit de Fabra— de la interferència de l’espanyol, que desfigurava la llengua, n’aigualia la personalitat i n’estrafeia el caràcter. Recuperar aquest caràcter i aquesta personalitat era entès com una qüestió de dignitat nacional. Per sort, hi hagué les persones i les institucions per a fer la codificació del català i —en una certa mesura— la depuració. Però quins instruments hi havia, durant les primeres dècades del segle XX, per a implantar en els usos socials aquesta nova llengua codificada, depurada i restaurada? L’escola i la premsa escrita i res més. I encara foren dos instruments dels quals la societat catalana sols pogué disposar durant un petit grapat d’anys en el Principat, i pràcticament mai a la resta del país. La dictadura de Franco els esclafà completament, i el català en procés de dignificació es refugià en escriptors i intel·lectuals en la mesura que pogueren expressar-s’hi.

L’acabament de la dictadura i l’inici d’una limitada democràcia portà al sud dels Pirineus l’oficialitat del català, una relativa presència de la llengua a l’ensenyament i una altra, també relativa, presència als mitjans de comunicació, després a Internet, a les xarxes socials, etc. Tot un esplet de nous instruments que teòricament havien de ser de gran valor per a completar el projecte dels primers temps del segle XX, interromput implacablement per la dictadura. Però s’han aprofitat aquestes eines per a fer el que s’havia de fer?

No hi ha dubte que l’eina que tenia més potencial per a divulgar i naturalitzar entre la població un català de tall nacional, netejat d’elements espuris i en ascens progressiu en aquesta direcció era la televisió. Especialment TV3, la primera, cronològicament, de les televisions autonòmiques en català, que, encara que autonòmica —el seu nom parla ben clar—, sempre ha estat vista, o desitjada, per una part de la societat dels Països Catalans com una aproximació a una televisió nacional, a falta de res millor. Una part de la societat dels Països Catalans, llevat dels mateixos gestors de la cosa. TV3 hauria pogut ser model de referència per a la difusió d’un català de qualitat, de vocació nacional, en línia amb les llengües europees, amb el lèxic netejat i restituït, la llengua que havien somiat els Fabra, els Prat de la Riba i els caps més preclars del Noucentisme. Llum, alhora, per a altres televisions “autonòmiques” i altres mitjans de difusió.

Però l’aparició de TV3 i Catalunya Ràdio (1983) va coincidir amb l’entrada en escena d’un moviment lingüístic revisionista, empès per joves lingüistes sortits de les universitats de Barcelona, que posava en qüestió el model lingüístic construït o en procés de construcció, en la mesura que aquest aspirava a ser una llengua integral i desinterferida, i es disposava a difondre un altre model basat en la realitat lingüística que la història viscuda, dictadura inclosa, havia creat. Fou conegut com allò del català light. Un reduccionisme que, a més d’acceptar resignadament una bona part de la interferència, pretenia extirpar de la llengua pública formal tot allò que no fos present en el català col·loquial i empobrit… de Barcelona. Durant la dècada de 1980 i part de la de 1990 esclatà la polèmica entre els avaladors del lightisme i la reacció intensa que aquest va provocar. Del mateix moment de l’aparició de TV3 la seva llengua va ser motiu de controvèrsia. Encengueren l’alarma diversos departaments de Filologia Catalana de diverses universitats (València, Alacant, Lleida, les Illes Balears i Perpinyà), disgustats amb un excessiu «barcelonisme» de TV3, i la mateixa Secció Filològica demanà audiència al president de la Generalitat de Catalunya i li lliurà un document sobre la qüestió. El president Pujol es comprometé a intervenir. L’afer va desembocar en la promulgació de la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que pretenia de posar a solc els correctors populistes, defensats en el Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Mesos abans, la Secció Filològica havia emès un clar comunicat, en què es deia: «En el moment d’iniciar una política de normalització lingüística —que òbviament ha de confiar un paper important als responsables dels mitjans de comunicació de massa i als educadors— han rebrotat, per raons extracientífiques, tendències particularistes que ja semblaven superades. Alhora han sorgit uns afanys de simplificació de la llengua que no fan sinó accelerar-ne el procés de substitució. Això, deixant de banda que hom hi contravé a la normativa en vigor.» I continuava: «Els intents d’establir per als mitjans de comunicació un català empobrit i deturpat i el refús dels models més genuïns i nobles han provocat una desorientació que afecta la mateixa vida de la llengua…». I encara: «Recuperats determinats usos socials de la llengua, fóra suïcida de minvar-ne les capacitats expressives. La necessària adaptació funcional de la llengua a la nova circumstància no ha de fer-se pas en detriment de la seva riquesa formal ni de la seva codificació actual. […] la creació de contramodels esbojarrats i presentats com a productes salvadors, l’admissió i promoció de vulgarismes urbans o de localismes innecessaris, l’acceptació indiscriminada de barbarismes sovint de caràcter argòtic […] no contribueixen en absolut a afermar la imatge pública de la llengua ni la cohesió de la comunitat.» Diguem que avui, quan màxims responsables d’aquest desgavell són membres de la Secció Filològica, un document com aquest és impensable, i el model que denunciava es troba ben enquistat a TV3 i altres mitjans.

El primer director de TV3, Alfons Quintà, en un principi va confiar la llengua a Ferran Toutain, coautor amb Xavier Pericay del llibre Verinosa llengua, la primera bíblia del «lightisme» barceloní. Pericay i Toutain foren promotors del partit Ciudadanos, cosa que no autoritza a adjudicar la mateixa ideologia política a altres mentors de la mateixa línia lingüística. Toutain contractà correctors de la seva corda, i ja podem imaginar quin model de llengua va establir. Com a exemple, s’ha dit que una de les primeres mesures va ser excloure totalment el tractament de vós, ben present en els mitjans escrits precedents. L’assalt a TV3 va dur el primer bastió conquerit pels populistes en la batalla per la llengua en els mitjans de comunicació. Toutain va xocar amb Quintà i va ser substituït per Enric Vives com a cap de correctors. El 1984 el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, nomenà assessor lingüístic de TV3 Francesc Vallverdú, sociolingüista reconegut, que va fixar el model lingüístic del mitjà i que va tenir la responsabilitat del control de la llengua a TV3 fins que es va retirar. Al començament de 1985 es creà la Comissió de Normalització Lingüística de TVC, presidida pel director de TVC, dirigida per Vallverdú i coordinada per Enric Vives. Catalunya Ràdio tenia aleshores el seu propi servei lingüístic. Més endavant es va crear el Servei d’Assessorament Lingüístic de la CCRTV, també dirigit per Vallverdú, que actuava a TV3 i Catalunya Ràdio. Vallverdú va ser un «light» moderat. Pretengué d’harmonitzar la «nova ideologia» amb la normativa, i tingué a les seves ordres un grup de joves lingüistes radicals que s’enfrontaren durament a ell. És la línia que després va prendre el poder i ha portat TV3 a la situació actual. El portal És a dir, el manual d’estil de la casa, representa aquesta radicalització. El model lingüístic de la Corporació té com a característiques l’ús de castellanismes, recollits o no en el diccionari normatiu, la preferència sistemàtica del mot més semblant a l’espanyol (ultimar i no enllestir), la reducció dels recursos de la llengua excloent tot allò que no sigui «viu» a Barcelona i la substitució de moltes solucions normatives per alternatives pròpies de la parla local i col·loquial de la capital. Un exemple colpidor d’això darrer és la recomanació explícita d’usar —també en els registres formals— els pronoms febles d’acord amb els usos vulgars de Barcelona i no les formes prescrites per la gramàtica i la tradició.

Els pronoms febles. Les formes en negreta són les preferides en tots els registres (ús general)

La idea conductora del model lingüístic de TV3 —i d’altres mitjans— és l’obsessió per la versemblança. La llengua, diuen, ha de ser versemblant, la gent s’hi ha de reconèixer, perquè altrament —diuen— el producte no es ven. La idea de vendre per damunt la de construir. Una idea que té, però, dos punts febles. El primer és que ens podem demanar per a qui ha de ser versemblant i qui s’hi ha de reconèixer. En el millor dels casos podrà ser versemblant per als parlants del català central. Ja no per als parlants del català nord-occidentals, amb els imposts dels quals també es paga el mitjà. I ja no diguem per als parlants valencians, balears o nord-catalans. Formes com convence’l (convèncer-lo), que tant els agraden, són absolutament estranyes a una part substancial de la comunitat lingüística. La resposta a aquesta objecció sol ser un silenci que amaga que poc els importen els parlants d’aquestes àrees; és a dir, poc els importa la comunitat lingüística. Diran que la llengua no pot ser versemblant per a tothom, i és cert. I no cal fer cap esperanto, però donar qualque mostra de model integrador, tant de la llengua culta tradicional, tan menyspreada, com d’alguns elements d’altres dialectes d’ús tradicional literari, crearia una percepció que al cap dels planificadors hi ha tot el país. El segon punt feble és que aquesta opció ideològica és qualsevol cosa menys edificant. La televisió pot ser un mitjà essencial per a construir la llengua que ens interessa, si hi ha una llengua que ens interessa. S’ha demostrat que sovint un mot o forma dits durant un temps per TV3 arrelen eficaçment en l’ús social. A la llengua li fan dir el que volen, diu un amic meu, i TV3 podria haver estat una eina formidable per a edificar un català incomparablement millor que el que tenim.

Els lingüistes de la CCMA s’han caracteritzat sempre per tenir un tancament absolut a les veus que reclamaven una major qualitat o genuïnitat lingüístiques, sobretot si vénen de la «periferia». Han fet el sord a totes les recerques que anaven descobrint i fent conèixer calcs de l’espanyol, o simplement a tots els qui els recordaven que un tal mot o forma eren hispanismes coneguts de feia temps. El 1985 TV3 arribà a les Illes Balears, i el 1986 el Departament de Llengua Catalana de la Universitat de les Illes Balears va fer arribar a la direcció del canal aquest document, en què demanava uns canvis en l’orientació lingüística del mitjà que haurien estat un avanç important en la construcció d’un català nacional. Ni tan sols van respondre; ni el director, ni Vallverdú ni ningú.

TV3, dic, podria ser l’instrument més valuós per a construir el català que escauria a una nació moderna amb una llengua restaurada i d’ús ple. Per a normalitzar aquest ús tenim molts de problemes i entrebancs, però per a deslliurar el codi de la castellanització, l’empobriment o la fragmentació podem dir que el problema és TV3.

El març de 1988 sortia el primer butlletí intern És a dir, que s’enviava a tots els professionals del mitjà i que contenia orientacions lingüístiques que aquests havien de seguir. El 2006 aparegué a Internet el portal del mateix nom.

5 comentaris

Què hem de fer amb els «mots erronis»?

Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.

En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu1.

Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.

Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.

També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.

Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.

Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.



1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).

abulia (abúlia)
afasia (afàsia)
alcoholemia (alcoholèmia)
Algeria (Algèria)
–algia (–àlgia)
al·lergia (al·lèrgia)
amàzona (amazona)
Amàzones [riu] (Amazones)
amnesia (amnèsia)
anafilaxia (anafilàxia)
androfobia (androfòbia)
anemia (anèmia)
anestesia (anestèsia)
anòdin (anodí)
amnesia (amnèsia)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
arquètip (arquetip)
aristocracia (aristocràcia)
arritmia (arrítmia)
astenia (astènia)
atrofia (atròfia)
Asterix (Astèrix)
autopsia (autòpsia)
batíscaf (batiscaf)
bigamia (bigàmia)
biòtip (biotip)
blenorragia (blenorràgia)
bulimia (bulímia)
búmerang (bumerang)
burocracia (burocràcia)
–cardia (–càrdia)
cariòtip (cariotip)
catalepsia (catalèpsia)
càtet (catet)
-cefalia (-cefàlia)
centúmvir (centumvir)
cían (cian)
–cracia (–cràcia)
crisàntem (crisantem)
claustrofobia (claustrofòbia)
daguerròtip (daguerrotip)
decàedre (decaedre)
decàtlon (decatló)
decènvir (decemvir)
demagogia (demagògia)
democracia (democràcia)
–dermia (–dèrmia)
díedre (diedre)
difteria (diftèria)
diglossia (diglòssia)
dioptria (diòptria)
dodecàedre (dodecaedre)
duúmvir (duumvir)
ecúmene (ecumene)
embolia (embòlia)
ènclisi (enclisi)
endogamia (endogàmia)
endoscopia (endoscòpia)
endosquèlet (endoesquelet)
epidemia (epidèmia)
epilepsia (epilèpsia)
esquèlet (esquelet)
esquizofrenia (esquizofrènia)
estereòtip (estereotip)
exosquèlet (exoesquelet)
euforia (eufòria)
eutanasia (eutanàsia)
–fagia (-fàgia)
fenòtip (fenotip)
–filia (–fília)
–fobia (-fòbia)
–gamia (–gàmia)
galvanòtip (galvanotip)
genòtip (genotip)
glicemia (glucèmia, glicèmia)
–glossia (–glòssia)
holòtip (holotip)
hemofilia (hemofília)
hemorragia (hemorràgia)
heptàtlon (heptatló)
heterodoxia (heterodòxia)
hidrofobia (hidrofòbia)
hipotermia (hipotèrmia)
histeria (histèria)
ícona (icona)
idiosincrasia (idiosincràsia)
idiòtip (idiotip)
imbecil (imbècil)
isòtip (isotip)
lèxicon (lexicó)
leucemia (leucèmia)
linòtip (linotip)
lipotimia (lipotímia)
logòtip (logotip)
magia (màgia)
metal·lurgia (metal·lúrgia)
misoginia (misogínia)
monogamia (monogàmia)
monòtip (monotip)
mucilago (mucílag)
necrofilia (necrofília)
neurastenia (neurastènia)
Obelix (Obèlix)
ocèan (oceà)
òmega (omega)
ortodoncia (ortodòncia)
ortopedia (ortopèdia)
pandemia (pandèmia)
pànteon (panteó)
paremia (parèmia)
pedofilia (pedofília)
Pegas (Pegàs)
Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus])
pentàtlon (pentatló)
periferia (perifèria)
pletora (plètora)
pneumonia (pneumònia)
políedre (poliedre)
poligamia (poligàmia)
polisemia (polisèmia)
porfiria (porfíria)
pròclisi (proclisi)
projèctil (projectil)
prosopagnosia (prosopagnòsia)
protòtip (prototip)
psicoquinesia (psicoquinèsia)
psicòtip (psicotip)
ràdar (radar)
ricin (ricí)
rubrica (rúbrica)
Satíricon (Satiricó)
seròtip (serotip)
taquicardia (taquicàrdia)
telètip (teletip)
telequinesia (telequinèsia)
terapia (teràpia)
tetràedre (tetraedre)
tímpan (timpà)
tríaga (triaga)
triàtlon (triatló)
triúmvir (triumvir)
xenofobia (xenofòbia)
xofer (xòfer)
zoofilia (zoofília)

Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.

Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.

Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.



2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.

amazig (amazic)
atitud o attitud (actitud)2
atlas o atlant (atles)3
babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la)
billard (billar)
condom (condó)
crocodil (cocodril)
desbarat (disbarat)
desparar (disparar)
diseny (disseny)
ebul·lició (ebullició)
estatística (estadística)
exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat)
falera (fal·lera)
gal·linaci (gallinaci)
gravitat (gravetat)
hal·lucinació (al·lucinació)
hal·lucinar (al·lucinar)
hal·lucinògen (al·lucinògen)
horitzont (horitzó)
investiment (inversió) [significat econòmic]
investir (invertir) [significat econòmic]
mecenàs o mecenat (mecenes)4
labirint (laberint)
manna f. (mannà m,)
pesebre (pessebre)
recrutar (reclutar)
reial (ral)
rellevança (rellevància)
represalles (represàlies)
serb, serba (serbi, sèrbia)
xurma (xusma)

Formes corregides:
a) En temps de Pompeu Fabra [es donen les formes incorrectes]: artícul, acaudalat, acertar, aclarar, aduana, almirant, anàlisis, àngul, angústia, antorxa, apariència, assafata, atalaia, bereber, canciller, casi, cirugia, crisis, curva, embaixada, estrateg, hèroe, imant, inglès, mejicà, mitgeval, ondejar, opúscul, orquesta, otorgar, pertenèixer, pienso, quartel, quilat, recaudar, sangrar, soberà, sumergir, sutil, tassar [taxar], trégua, triàngul, unànim, vehícul, verbena i un llarg etcètera (la llista seria interminable).

b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.



3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.

aciditat (acidesa)5
afgà afgana (afganès afganesa)
alumnes, els (alumnat, l’)
amerindià amerindiana (amerindi ameríndia)
armenià armeniana (armeni armènia)6
assirià assiriana (assiri assíria)
auditòrium (auditori)7
aviditat (avidesa)
benzineria (benzinera)
blocar (bloquejar)
blocatge (bloqueig)
bombar (bombejar)
bombardament (bombardeig)
bombardar (bormbardejar)
bombatge (bombeig)
bronzar (bronzejar)
burca, el (burca, la)
calafatar (calafatejar)
cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics]
caspià caspiana (caspi càspia)
cometa, la (cometa, el)
convocació (convocatòria)
correspondent (corresponsal)
cracar (craquejar)
decorar (condecorar)
dedicació (dedicatòria)
documentari (documental)8
egipcià egipciana (egipci egípcia)
escanar (escanejar)
espoliació (espoli)
èsquim o èsquimo (esquimal)
exterminació (extermini)
fenicià feniciana (fenici fenícia)
flirtar (flirtejar)
fluïditat (fluïdesa)
frigiditat (frigidesa)
indià indiana (indi índia)
indonesià indonesiana (indonesi indonèsia)
invaliditat (invalidesa)
invenció (invent)
libià libiana (libi líbia)
luciditat (lucidesa)
macedonià macedoniana (macedoni macedònia)
màscara (mascareta)
massacre, el (massacre, la)
metamorfosar (metamorfosejar)
morbiditat (morbidesa)
paradox (paradoxa)
parafrasar (parafrasejar)
passejada (passeig)
piratar (piratejar)
placiditat (placidesa)
planar [ocells o avions] (planejar)
planeta, la (planeta, el)
professors, els (professorat, el)
rapar o cantar/fer rap (rapejar)
regatar (regatejar) [esport]
rigiditat (rigidesa)
sabotar (sabotejar)
saltar (saltejar) [cuina]
soliditat (solidesa)
sondar (sondejar)
sondatge (sondeig)
surfar (surfejar)
validitat (validesa)
vodka, la (vodka, el)
vaccinar (vacunar)
xatar (xatejar)

Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.

Posteriorment: formatejar.



4. Altres casos

artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB)
pla (plànol)
pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB)
retweet (retuit)
retweetar (retuitar)
suedès, suedesa (suec, sueca)
tweet (tuit)
tweetar (tuitar)
vaccí (vacuna)



5. Noms propis.

Angolema (Angulema)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
Bordeu (Bordeus)
Colonya (Colònia)
Comenge (Cominges)
Danimarca o Danemarca (Dinamarca)
Flandres (Flandes)
Florença (Florència)
Groenlàndia (Grenlàndia)
Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador.
Hanníbal (Anníbal)
Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal)
Helena o Hèlena (Elena)
Henric (Enric)
Ignaci (Ignasi)
l’Haia (la Haia)
Liorna (Livorno)
Lisbona (Lisboa)
lisbonès, lisbonesa (lisboeta)
Lorda (Lourdes)
Mont Tabor (Mont Tàbor)
Munic (Múnic)
Nicosia (Nicòsia)
Norvègia (Noruega)
norvegià, norvegiana (noruec, noruega)
Peiteu o Piteu (Poitiers)
Peloponnès, el (Peloponès. el)
Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo)
Plasència (Piacenza)
Samaria (Samària) arreglat
Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la)
Sena (Siena)
Sòdoma (Sodoma)
Sòfia (Sofia)
Tunisia (Tunísia)

Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).

*******************************************************************************

També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.

També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.

Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.



Notes

1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.

2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).

3. Exigència en la correcció de cultismes.

4. Idem.

5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.

6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.

7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).

8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).

9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.

18 comentaris

Plans i plànols

Em costa Déu i ajuda convèncer l’autor d’una obra que corregesc que accepti de canviar plànol per pla. Em diu que per a ell un pla és una superfície plana, com la comarca del Pla (Mallorca), o com els plans de la geometria, però li costa de fer-se la idea que un pla pugui ser un plànol. Certament els esquemes que tenim dins el cervell són difícils de canviar. I si els esquemes són estructures semàntiques creades per una història de subordinació lingüística a una altra llengua, la resistència del cervell és evident. Si estam avesats a pensar en espanyol costa pensar d’una altra manera.

Per a digerir més bé tot allò que diré començaré fent una relació d’un grup de significats associables als mots en joc.

1. L’adjectiu pla plana (terra plana).

2. El substantiu que es refereix a una extensió de terra plana: el Pla de Bages; o en femení la Plana de Vic.

3. El pla com a figura geomètrica i els significats secundaris que en deriven (un primer pla, en un film).

4. Un dibuix que representa una ciutat o la planta d’un edifici.

5. Un projecte per a aconseguir un fi.

En llatí tenim planus. plana, planum, adjectiu que tenia el significat 1. El francès per a aquest significat 1 té plat, procedent del llatí plattus. De planus ha tret plan amb el significat 3. Per al significat 2 té la forma femenina plaine, del llatí plana (femení de planus). Per als significats 4 i 5 el francès diu plan, que no procedeix de planus, sinó que és un deverbal de planter (procedent de plantare, derivat de planta, ‘planta’), amb una forma ortogràfica (inicialment plant) alterada per creuament amb plan de planus. De manera que en francès, per als significats que ens interessen (3, 4 i 5) només té plan, però en realitat són dos mots diferents, un procedent de planus (significat 3) i un procedent de planter (significats 4 i 5).

L’espanyol té el doblet plano i llano, del llatí planus per via culta i per via evolutiva respectivament. Llano té els significats 1 i 2 (tierra llana i en la sierra y en el llano). Plano té els significats 1, 3 i 4 (superficie plana, la intersección de dos planos, un plano de la ciudad). I per al significat 5 només té plan. Però alerta: només amb els significats 1 i 3 plano procedeix de planus; el plano (4) procedeix del francès plan (abans plant, de planter) creuat amb plano de planus. I el plan (5) surt directament del francès plan. En resum, on en francès només hi ha plan en espanyol hi ha plan i plano.

L’italià per a tots els significats té piano, però li passa una cosa semblant a la que passa en espanyol: el piano (1, 2 i 3) procedeix del llatí planus, però el piano (4 i 5) surt del francès plan creuat amb l’altre piano. És a dir, és un calc semàntic: al mot piano que tenia en principi els significats 1, 2 i 3 hom li dóna el significat del francès plan (4 i 5). El portuguès només té plano (um plano da cidade, um plano ambicioso).

El DRAE (diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) comet l’error d’incloure tots els significats de plano en una sola entrada, quan es tracta de dos mots diferents amb etimologies diferents: el que surt de planus i el que surt del francès plan (derivat de planter). La mateixa error, si fa no fa, cometen el DIEC i l’Alcover-Moll. Tots dos separen en dues entrades l’adjectiu pla plana i el pla de tots els altres significats, però inclouen en una sola entrada el pla de planus i el pla del francès. Amb tot, s’agraeix al DCVB que doni una definició de pla (4) completa i acurada («Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’una fortificació, d’una màquina, etc.», quan el DIEC sols fa una pelada remissió a plànol, la seva entrada principal. Qui és impecable del punt de vista lexicogràfic és el diccionari de Gran Enciclopèdia Catalana, que separa escrupolosament el pla de planus i el pla del francès plan, aquest amb una completa definició: «Dibuix que representa la projecció ortogonal d’un objecte, d’una peça, d’una màquina, d’una casa, etc., o d’un dels seus talls o seccions». I, al revés del DIEC, plànol simplement remet a pla, amb una correcta etimologia («Ultracorrecció de plano (cf. catúfol), forma primera que tingué pla [amb el nostre significat 4]).

I ara vegem una mica d’història d’aquests mots. En espanyol, si no hi hagués intervingut el francès, el significat 4 s’hauria d’haver resolt amb planta, mot que procedeix del llatí planta, que en un principi significava la planta del peu i que per metàfora s’aplicà a la base de qualsevol cosa. I alguna cosa en va restar, com planta baja, edificio de tres plantas, o alguna obra de nueva planta, com uns abominables decrets. Però s’adoptà el gal·licisme plan (del francès plan i abans plant, com hem dit). I aquest plan es contaminà amb el plano «legítim», del llatí planus. En un principi per al significat 4 s’usaven les dues formes (plan i plano): el Diccionario de autoridades (1737) a l’entrada plan ens diu «lo mismo que plano: Y assí se dice, El plan de Cartagena». El significat d’aquest plan, equivalent a dibuix cartogràfic, evolucionà fins a esdevenir ‘projecte ordenat per a aconseguir un fi’, i posteriorment la llengua s’especialitzà assignant significats diferents a plan i plano. El primer diccionari acadèmic espanyol que porta el nou significat és el de 1884, (amb la definició rònega «intento, proyecto», ampliada després a «intento, proyecto, estructura»; el 1984 hi apareix plan de estudios).

Vegem què passa en català. El diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803) només porta pla, al qual dóna tots els significats indicats al principi, llevat del 5, perquè el concepte encara no devia haver aparegut. Però el Labèrnia (1839-40) diferencia pla (significats 1, 2 i 3) i plan (significat 4). En aquesta darrera entrada esmenta projecte com a sinònim. Sembla que aquest projecte significa també el que ara en espanyol es diu plan. Coromines ens indica que d’aquest concepte «tothom en digué plan fins c. 1920». Després aquest plan se substituí per pla, alhora que entrava o es reforçava en l’ús oral l’hispanisme llampant plano per al significat cartogràfic o arquitectònic. Amb tot, els diccionaris mallorquins de Figuera (1840) i d’Amengual (1858) només registren pla, amb tots els significats, exceptat el 5 (concepte nou, com hem dit).

Al començament del segle XX aparegué el barbarisme plànol (primera documentació lexicogràfica, Diccionari ortogràfic de Fabra, 1917), resultat d’aquest curiós procediment de catalanitzar mots espanyols acabats en –o afegint-hi una ela, extreta dels nombrosos mots catalans acabats en -ol: brètol, cèrcol, còdol, estríjol, gínjol, llépol, llombrígol, llúpol, núvol, pàmpol, tèrbol, tràngol, etc. i els nombrosos sufixats en –ívol (batallívol, llancívol, mengívol, ombrívol, senyorívol, etc.). El mateix procediment de camuflatge vam aplicar a hispanismes com bàndol, bonítol o nínxol, inicialment bando, bonito i ninxo. El cas de cérvol és el resultat d’«arreglar» el clàssic i genuí cervo. No sé qui degué inventar l’esguerro de plànol, però la primera vegada que surt al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és el 1909. Diguem també que alguns, per a fugir de l’hispanisme plano, posaren en circulació planell, derivat de pla (1) innecessari i avui rebutjat quasi unànimement.

Sense la interferència de l’espanyol és evident que per als significats 4 i 5 ara tindríem només pla, com el francès només té plan, l’italià només té piano o el portuguès només té plano.

Cap comentari

Més sobre diversos mots acabats en «o» accentuada

Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix , que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en , com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, , anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Un altre mot, en aquest cas nom propi, que presenta la mateixa anomalia és Satiricó, la famosa obra de Petroni. D’acord amb l’etimologia i la pràctica de totes les llengües menys l’espanyol (i el francès, com se suposa), ha de ser Satíricon. I el cotiledó (forma registrada en el DIEC com a secundària) ha de ser cotilèdon.

I segur que en trobarem més. Però podria ser pitjor: sort que tenim encara molts de mots que s’han salvat d’aquest lamentable desplaçament de l’accent, perquè podríem haver fet asindetó, baritó, epigó, epsiló, gramofó, onomasticó, oximoró, planctó, polisindetó, etc. Dins la desgràcia encara hem tingut sort.

Cap comentari

Pàgina següent »