Els diccionaris catalans consideren més o menys sinònimes les paraules benzina i gasolina. Amb alguns matisos i amb una certa preferència per gasolina, que crec que s’hauria de revisar. El llenguatge popular català de pertot arreu diu benzina de sempre, és a dir, d’ençà que el producte existeix (s. XIX). Gasolina és una paraula encunyada en anglès, d’on l’agafaren l’espanyol i el portuguès. Tanmateix, el terme universal en les llengües europees és benzina. Concretament, Benzin (alemany), benzina (italià), benzina (romanès), benzine (neerlandès), bensin (danès, suec i noruec), benzyna (polonès), benzín (txec), benzino (esperanto), etc.; també en espanyol hi ha bencina, mot emprat a una part del domini hispànic i més usual a Espanya temps enrere, fet que condicionà el nostre ús. És curiós que —segons diu Coromines— el mot benzina existeix gràcies a una paraula catalana d’origen àrab (benjui), que hauria passat a altres llengües, i també al llatí modern en forma de benzoe, paraula que va servir per a formar el neologisme benzina.

Del lloc on venen benzina la majoria de la gent en diu gasolinera —no cal pensar molt per a saber per què—, i alguns, un pèl més atents a la genuïnitat, benzinera. El Diari de Balears, d’ençà del primer dia, usa la paraula benzineria per a referir-se a aquests establiments, una proposta que fa bastants anys ja defensava Jaume Corbera i no sé si algú més. És un mot que encara no ha estat introduït a cap diccionari, que jo sàpiga. Lamentablement, perquè és una paraula perfecta, i el criteri del nostre diari, digne de ser seguit pels altres mitjans de comunicació.

El sufix –era, entre altres valors molt diversos, serveix per a formar paraules referides a recipients que contenen un determinat objecte. La llista pot ser llarguíssima: bombonera, caragolera, carbonera, formatgera, fruitera, gelera, guantera, lletera, ossera, panera, paperera, peixera, sabonera, sucrera, tabaquera, tetera, etc. No conec cap paraula d’aquestes que designi un establiment on venen el producte en qüestió. Per a això la llengua té el sufix –eria: armeria, carboneria, cereria, cerveseria, corderia, esparteria, formatgeria, fruiteria, gelateria, hamburgueseria, joieria, llibreria, olleria, papereria, perfumeria, pizzeria, rellotgeria, sabateria, sucreria, vidrieria, xocolateria, xurreria, etc. Aquestes paraules també solen estar relacionades amb el nom de la persona que atén el negoci, cosa que es veu clarament en els casos de barberia, carnisseria o floristeria, però això no invalida el nostre enfocament. Tampoc no l’invalida el fet que tinguem l’adjectiu acabat en –er –era, que trobam en sintagmes del tipus companyia petroliera o indústria lletera.

Crec que faríem tots santament si entre benzinera i benzineria establíssim la mateixa diferència que hi ha entre lletera i lleteria, entre fruitera i fruiteria o entre paperera i papereria. Una distinció que, fins i tot, podríem estendre a altres parelles, com tabaquera i tabaqueria; aquest darrer, una bona opció a considerar per a substituir el castellanisme estanc.