Les carreres: dels carros a les universitats
Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i d’aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i s’aplicà a diverses coses relacionades amb l’accepció inicial: primer els camins que unien les poblacions i també les vies interiors d’aquestes, que ara diem carrers, però que a l’Edat Mitjana també es deien carreres, fins que els dos mots es van especialitzar. N’ha quedat el refrany mallorquí no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que correspon a la façana d’una casa, i a foravila l’espai que hi ha davant les cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d’un a l’altre. A l’Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a anar a algun lloc). Continua aquí.
17 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
“Tenir carrera” per “tenir dret de pas”, sembla totalment caducat, no tan sols l’expressió sinó també, en molts de casos, allò que significa. He vist al DVCB que carreta és mot antic, però no duu cap cita de carretera, que en sembla derivat però que deu ésser bastant nou. És un castellanisme?
Un cop més em recorder d’un malentès del meu primer any a Catalunya. Tenia una feina en una botiga de vins a Figueres (d’aquestes que freqüenten francesos per a comprar productes més barats que a ca seva. En una conversació en castellà, explicava al meu company de feina els estudis que havia fet a França. “¿Tienes carrera?”, em va preguntar. I jo em demanava si ell pensava que jo tenia una altra feina – més permanent i més relacionada amb els meus estudis – i que estava fent una mena de sabàtic. O pitjor: potser es pensava que jo veia la meva feina a aquella botiga com la meva carrera.
En francès, “carrière” també significa pedrera. No sé si la paraula està relacionada. No hi veig cap relació entre això i els carros, i en anglès, aquesta “carrière” es diu “quarry”, no “career”, així que suposo que deu ser una d’aquestes coincidències en què dues paraules diferents en llatí acaben creant una sola paraula en una llengua moderna amb dos significats diferents (com “nou” en català).
Aquesta carrière és una altra paraula, que ve del llatí quadraria (derivada de quadrus, ‘pedra quadrada’). De quadrus, o més ben dit del seu derivat quadrellus també deriva el francès carreau, que és l’origen del nostre carreu (pedra rectangular emprada en la construcció), passant per l’occità carrèu.
Veig que el quarry anglès també ve del mateix mot francès, però de la forma medieval quarrere.
Segurament tens raó en tot, però no comprenc com pots defensar “cursa” i criticar “carrera” per “correguda”. “Cursa” és tan francès com “carrera” castellà, i fins i tot en Joan Coromines trobava que era preferible “correguda”. És una paraula tan moderna, segurament deguda a la moda afrancesada de principis del segle XX, que al ‘Diccionari Ortogràfic’ de Pompeu Fabra no hi apareix fins a la tercera edició (1931). De vegades pareix que només trobes defectes a les paraules o accepcions que vénen del castellà i que, en canvi, si vénen d’una altra llengua ja són bones. Una mica com aquells que per no dir “taquilla” diuen “guixeta”. Per a mi, tan senyal de subordinació és dir “cursa” com dir “carrera” en lloc de la nostra autòctona “correguda”. Per a no ser espanyols, serem francesos o, avui en dia, anglesos, que fa ‘modern’. Amb una paraula, està molt bé el teu raonament, però m’hi sobra aquesta frase: “Un fet, però, que no hauria de motivar que cessàssim de preferir ‘cursa'”. Hauries pogut aprofitar l’ocasió per a proclamar la supremacia absoluta de la forma autòctona “correguda” per damunt de qualsevol altra arribada de fora i innecessària.
No defens ‘cursa’ (a mi ja em va bé correguda). Simplement no li faig la guerra. La frase que has reproduït deia exactament “Un fet, però, que no hauria de motivar que cessàssim de preferir ‘cursa’ o ‘correguda'”. ‘Cursa’ no crec que sigui un simple gal·licisme com ‘guixeta’: és una paraula que té una certa difusió en algunes llengües (italià ‘corsa’, romanès ‘curse’). I a mi les paraules que tenen una certa difusió internacional no em fan nosa. Podríem repassar la llista de gal·licismes i veuríem que n’hi ha de pareguts a ‘cursa’ que no ens creen cap problema. En aquest cas, però, estic d’acord que hauríem de mirar per les nostres corregudes.
Un petit detall no relacionat:
“Carro és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers.”
No hauria de ser “però no sabem qui en va fabricar els primers”?
Quan escrivia la frase ho vaig pensar. Però no estic segur que aquest pronom sigui obligatori.
Jo crec que la frase d’en Gabriel és ben formada, i que no hi té cabuda la pronominalització, atès que «el pronom “en” designa intensivament i remet a una classe lèxica fent abstracció de la referència dels elements concrets que la integren. Per aquest motiu, el pronom “en” [o, millor, el nom elidit]no pot ser introduït per cap determinant que assigni referència, com ara l’article definit, un demostratiu o un possessiu» (Júlia Tudulí, GCC, 2002). Per exemple: “—Ja han aparegut totes les maletes? —Només *n’ha aparegut la Ø d’en Joan”; aquesta segona frase és agramatical amb el pronom “en”.
En canvi, «”Carro” és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui EN va fabricar els primers models o exemplars (DE CARRO)» sí que admet (i potser requereix) la pronominalització del partitiu o complement del nom (SP) elidit: “de carro”, sempre que el nucli nominal “models” o “exemplars” sigui exprés.
Jaume,
La proporció de castellanismes en el català és infinitament més gran que la de gal·licismes.
Si volem l’autrocentrament de la nostra llengua, crec que a l’hora d’adoptar una terme nou que no existeix en català, si optem per incorporar un mot estranger, faríem bé d’escollir la forma francesa. Si seguíssim aquesta tendència, no es trencarien (encara més) els ponts amb la Catalunya Nord i amb l’occità. L’opció d’adoptar anglicismes, aporta solucions al català que també trobem en altres llengües. L’adopció d’hispanismes, per a mi, és la solució més localista i negativa per al català: el condemna al dialectalisme i a la subordinació. En aquest sentit, penso que el terme ‘taquilla’ és molt dolent i el fet que a molt parlants els soni malament ja és un indicador que aquest mot té problemes.
Bernat,
Aquí la qüestió no és adoptar un terme nou que no existeix en català, perquè en català sí que el tenim, el terme, i per tant no en necessitam cap de fora. Així i tot, la mateixa anàlisi que fa en Gabriel fa dubtar si “carrera” en l’accepció de “correguda” no és ja antiga en català, i en canvi és segur que de “cursa” la documentació més antiga és de ja ben entrat el segle XX; per tant, fins i tot és possible que la preferència injustificada pel francesisme modern “cursa” dugui a l’oblit no un, sinó dos termes catalans genuïns. Fa dos dies a Mallorca eren normals les corregudes de joies i altres corregudes populars; avui, gràcies als mitjans de difusió ignorants de la nostra riquesa lèxica i expressiva, que imiten malament la llengua dels mitjans barcelonins, aquestes corregudes han passat a ser “curses”. ¿I d’això no en podem dir una barbarisme? ¿Idò què és un barbarisme? Quant a haver d’adoptar francesismes per a no trencar els ponts amb el català del nord i l’occità, em pareix un argument fluix, que podríem plantejar al revés: ¿per què els catalans del nord i els occitans no incorporen castellanismes per a acostar-se a nosaltres?
La solució, evidentment, és que ni una cosa ni l’altra. El català ha de ser ell mateix, lliure d’influències dels dos costats. Preferir francesismes o anglicismes a castellanismes és, per a mi, una falsa solució, perquè no sortim de la subordinació. ¿Per què dir el “hall” en lloc de l'”entrada” és un enriquiment i en canvi dir “acera” és un barbarisme? Estam massa enlluernats pels estrangers no espanyols i, en canvi, estam massa cegats per l’antiespanyolisme.
Jaume,
Jo també crec que és millor ‘correguda’ que ‘cursa’, però al Principat el mot ‘correguda’ és avui dia desconegut, si més no a l’àrea de Barcelona. ‘Carrera’ se sent com a castellanisme, i aquí és molt més recent que ‘cursa’. No crec que el mot ‘carrera’ sigui genuí, es pot voler interpretar d’una manera o d’una altra, però el mot tradicional era a tot el domini lingüístic ‘correguda’. Pens, però, que n’és molt difícil la reintroducció al Principat, on els qui manen en qüestions lingüistiques són els mitjans de comunicació. A Mallorca, el mot ‘correguda’ també ha reculat molt, entre la gent jove només se sent ‘carrera’ (jo només l’he sentit en gent molt gran i en les ‘corregudes de joies’).
Hi ha altres casos semblants: per què ‘vacances’ en lloc de ‘vacacions’?. El primer cas, també seria un gal•licisme que ha bandejat l’altra forma. A Mallorca, de cada pic més se sent ‘vacances’.
Per tant, seria bo recuperar les nostres formes tradicionals, però si s’han de perdre, pens que l’opció vinculada al francès és millor que a l’espanyol, pels motius que he exposat abans. Quant a l’argument del català de França i l’occità, efectivament també pens que per autocentrar-se i evitar la subordinació sistemàtica i convertir-se en dialecte del francès, seria bo que s’emmirallessin en el català d’Espanya. De fet, la solució ideal per a tota la terminologia nova, seria que hi hagués un ens comú per a tots dos costats dels Pirineus per trobar solucions comunes i aconseguir un autocentrament. I, sobretot, caldria que els mitjans de comunicació i tota la societat el respectés.
Per cert, en occità també existeix ‘correguda’ o la variant ‘escorreguda’ per indicar la competició esportiva, que deu ésser la forma tradicional, avui dia bandejada per ‘corsa’ (pronunciat ‘cursa’).
I no oblidem l’altra forma tradicional per a “correguda”: “cós”.
Molt interessant això del ‘cós’! (Igual que ‘correguda’ també figura als diccionaris normatius). Atenció, que antigament també s’escrivia ‘cors’: crec que és evident el parentiu amb ‘cursa’, la mala adaptació del francès ‘course’. Sobretot tenint en compte que ‘corsa’ també existia en el català antic. Sembla que és més etimològic amb el mot llatí amb ‘u’, però en la nostra tradició s’escrivia amb ‘o’.
ALCOVER-MOLL: CORSA f. ant.
|| 1. Correguda; cast. carrera, corrida. L’ome per tal que fassa major salt torna a enrere e ve de corsa e enfusa al salt, Llull Cont. 352, 13.
|| 2. Curs, camí que recorre un cos en moviment; cast. curso, carrera, derrotero. Los mariners qui van sobre mar… saben aesmar la corsa que fan lo dia e la nit, Llull Cont. 117, 27.
|| 3. Nau petita, de rems, que antigament es dedicava al comerç de cabotatge i al transport de viatgers (cf. Geogr. Barc. 613).
Etim.: del llatí vg. *cŭrsa, mat. sign. || 1, forma femenina paral·lela de cŭrsus, derivat del participi passat de cŭrrĕre, ‘córrer’. (Cf. el fr. course, l’it. corsa).
Sebastià: A Mallorca, segons tinc entès, el cós és el lloc on es fan o es feien les corregudes. Hi ha pobles en els que encara existeix aqueix nom, referit al lloc.
Antoni,
La paraula ‘cós’, escrita abans ‘cors’, és sinònima de ‘correguda’ en molts indrets del domini lingüístic català. Mirau els diccionaris (Grec i Alcover-Moll).
I no seria possible que ‘cursa’ (amb u) fos un occitanisme o influència del rossellonès? No sé si en occità antic a la competició esportiva se li podia ‘corsa’ o és influència francesa. És probable que sigui antic perquè en català és documentat ‘cós (o ‘cors’) com a competició i ‘corsa’ (segons Alcover-Moll) com a ‘acció de ‘córrer’.