Ara no susa nòmer Pixedis
Els no mallorquins segurament tindran dificultats per a entendre bé aquest títol. És el que correspon a l’article d’avui al Diari de Balears, dins la secció Amb bones paraules. Ara que tampoc no l’ha entès algú del diari, que ha canviat susa (com jo havia escrit) per s’usa, amb la qual cosa es perd tota la gràcia.
Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo aquí.
9 comentaris9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Jo em creia que el verb susar era un vulgarisme inadmissible, i per tant escrivia, si venia al cas, s’usa, s’usava, etc. que sona igual i sembla adaptar-se millor a l’ortografia actual. Ara bé, si En Biel considera que susar ja pot usar-se com un verb, tot i que en textos de caràcter dialectal, no hi posaré cap objecció, encara que m’agradi més, quan és possible, la forma amb grafia s’. És clar que en frases com “això ha susat molt” la forma pronominal hi resulta molt estranya, i formulat amb l’ordre correcte “s’ha usat molt”, ja no té la mateixa significació.
No sabia tampoc que fos un verb admissible. Se’m fa molt estrany veure’l escrit, però… He mirat si estava admès al DIEC2 i sorpresa, no està acceptat. Què estrany!!! He mirat les accepcions del verb “usar” i tampoc no s’especifica res de l’accepció que comentes de “portar-se una cosa”. Si dius que el podem utilitzar, ho farem. La normativa està per complir-la però també per contradir-la.
Ep, he dit que es pot usar en la transcripció de certs tipus de llenguatge, no en una llengua de to neutre.
Quant a “susar”:
Francesc, no és del tot cert que en cap de les accepcions que el DIEC dóna per al verb “usar” no es faci referència a aquest sentit que ara ens interessa. La 2a accepció diu: “v. aux. [LC] Davant d’infinitiu, fer habitualment l’acció indicada per aquell infinitiu” (p. ex.: “Usen llevar-se de matí”). Així, seria equivalent a “soler” + infinitiu. Utilitzat de manera pronominal (amb el reflexiu “se”), s’obtendria un sentit impersonal (amb subjete genèric); p. ex.: “Avui no s’usa llevar-se de matí durant les vacances”. A partir d’aquí, deixaria de ser un verb auxiliar i passaria a ser un verb quasitransitiu (inacusatiu), l’objecte intern del qual funcionaria com a subjecte (p. ex.: “Aquelles dematinades ja no s’usen”) i, finalment, s’aniria fossilitzant o lexicalitzant (“Les dematinades, en diumenge, no han susat mai”). En els registres formals, jo m’aturaria en l’estadi inacusatiu sense lexicalització.
Quant a “nòmer”:
El DIEC sí que recull aquest verb, i sense marques regionals ni valoratives (ja era així al DIEC1, que solia tenir més marques d’aquest tipus que no pas el DIEC2), de manera que, d’entrada, els usuaris de la llengua han de poder confiar i tenir la seguretat normativa que poden emprar aquest verb, i en qualsevol registre. És lícit (i sovint necessari) que els lingüistes i filòlegs con en Gabriel discutesquin els criteris, sovint errats, de l’IEC. Ara bé, no crec que siguin del tot equiparables les lexicalitzacions “susar” (que no figura al DIEC) i “nòmer” (que sí que hi figura, encertadament, al meu entendre). Avui dia ja no s’empra la locució verbal “haver nom”, precisament perquè ha quedat lexicalitzada en “nòmer”, que n’és l’equivalent en tots els registres. Em neg a restar “obligat” a emprar exclusivament, en registres formals, el verb “dir-se”. Tan correctes i generals han de ser el tradicional “nòmer” (hereu d'”haver nom”) com “dir-se”.
Aquest ús del verb “usar” entronca amb la 4a accepció que el DIEC dóna al susbtantiu “ús” (valgui la redundància): «acció de practicar habitualment una cosa» (p. ex.: “usos i costums”).
D’acord amb tu, Sebastià. Afegiria que també cal tenir en compte l’aspecte subjectiu . Davant ‘susar’ tenim la impressió de trobar-nos davant un vulgarisme. ‘Nòmer’, per contra, ens fa la impressió de ser un aconseguiment remarcable de lexicalització.
Un altre exemple de tractament gràfic similar és quan la Isabel-Clara Simó escriu “esclar que” per comptes d'”és clar que”.
Personalment, no m’agraden els ‘sisplau’ o els ‘esclar’; seguint amb aquesta deriva també es podria apostrofar la conjunció ‘que’, escriure ‘abre’ en comptes d’arbre, etc. etc.
A més, ‘sisplau’ dóna legitimitat a una incongruència: substitueix el ‘si li plau’ i el ‘si et plau’, que són els lògics quan ens adreçam a persones que tractam de vostè o de tu respectivament.
En quant a maneres de demanar el nom a una altra persona:
A l’article hi ha la fórmula “com et diuen?”.Jo diria
que,a Mallorca,al manco,deim “QUE te diuen?”.Usar “com” em sembla influència del castellà “¿cómo te llamas?”,però vaja,només és una impresió.
També vull dir que una altra fórmula que per aquí usam molt és “quin nom tens?”.