Tinent de batlessa
Avui a Amb bones paraules parlam de la qüestió de tinent de batlessa, que ja havíem tractat en aquest blog.
Actualització: Hi afegesc una idea que no m’havia comparegut abans. Quina llàstima que els diaris no es puguin actualitzar com els blogs.
Aquells qui estimen tant la flexió de gènere haurien de pensar que també hi ha flexió de nombre. Per la mateixa raó que alguns defensen tinent de batlessa, un senyor que hagi estat tinent de batle amb dos batles diferents hauria de posar en el seu currículum que ha estat tinent de batles. I si ha exercit el càrrec amb un batle i una batlessa, tinent de batle i de batlessa. O tinent de batlesses, si és el cas. I embolica que fa fort.
2ª actualització: Doncs mirau això. No hi ha manera.
13 comentaris13 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Per què no tinent-de-batle? Així queda clar que es tracta d’un terme i ens decantam alhora una mica de la còpia servil del castellà. Clar que llavors tendríem el problema dels corresponents femení i plural: tinent(a)-de-batle o tinent-de-batlessa? tinents-de-batle o tinent-de-batles? Uf! Em sembla que la xafogor de l’estiu andalús ja comença a reblanir-me el cervell.
Nota: el DCVB atesta un ús semblant abans dels decrets de Nova Planta ‘A los batles… y sos tinents, doc. a. 1651 (Hist. Sóller, i, 313)’.
En això dels femenins i plurals explores una línia interessant. He afegit una actualització sobre el particular.
La frase del DCVB és d’una època en què “tinent de batle” encara no era un terme. Supòs que “el batle i sos tinents” seria com dir “el batle i sos secretaris”.
Tant de bo, benvolgut Gabriel, et fessin el mateix cas que amb la toponimia. Si la terminologia político administrativa també es deixàs en mans dels filòlegs, ens estalviaríem molts dois i moltes pèrdues de temps.
Permet-me, tanmateix, que et demani una opinió sobre una qüestió que ve al cas, tot i que atany exclussivament a l’espanyol; però, des d’un punt estrictament literari, en tinc una tirada, al cap i a la fi l’he servir com eina professional gairebé única durant molts anys. Que et sembla, doncs, la broma de la ministra de a cosa de la igualtat, que ha descobertat que ells és “miembra” del govern. On podem arribar per aquest camí; perquè per allò de les interferències qualsevol dia veurem escrit en català alguna “membra”.
El llenguatge popular tendeix a l’analogia i als esquemes simples: en espanyol allò que acaba en -o és masculí i allò que acaba en -a és femení; en català, una cosa semblant. Per això el català popular diu (o deia) una mota (moto)i un arràdio. En espanyol popular, el amoto i el afoto. Si acaba en -o és masculí i si és femení ha d’acabar en -a. I per això s’ha fet presidenta i tinenta. Fins ara el llenguatge popular tendia a posar marques de femení, contra la llengua culta que maldava per mantenir les formes etimològiques. Ara hi ha dues forces contra l’etimologia: el llenguatge popular i el llenguatge “no sexista”. Em sembla que l’espanyol mostra més casos de resistència a la marca de femení que el català. En català no tenim cap problema a dir cancellera i en espanyol la cancillera Merkel no acaba de rutllar. En català tenim el sufix -essa que va bé per a formar femenins com jutgessa o metgessa, que no són inventats sinó tradicionals. En espanyol no s’acaben de decidir per la médica i, en canvi, alguns han promogut jueza, contra l’opinió d’altres que pensen que és tan ridícul com si a un home li diguessin juezo. I ara vénen las miembras i las jóvenas. En fi, que això no és matemàtica, però de vegades sembla que n’hi ha que juguen a veure qui la diu més grossa.
Si el que se cerca és la igualtat entre els gèneres, perquè intenten modificar mots que tradicionalment han servit, immutables, per a un i l’altre, és a dir, mots que no tenen marca de femení ni de masculí? Els partidaris i partidàries de tal igualtat hauríen d’estar encantants amb mots com edil, gentil, gerent, regent, estudiant, aspirant, que no requereixen marca de gènere. Perquè, segons com es miri, les marques de gènere són discriminatòries, separadores, no integradores, sens que això tingui res a veure amb igualtat o desigualtat de capacitats i de drets, que això ja és una altra història.
Per ventura en català és més freqüent la marca de gènere que en espanyol. Alguns adjectius variables en català però invariables en espanyol són: fort(a), verd(a), calent(a), dolent(a), valent(a), comú/comuna, marroquí/marroquina -i afí/afina?-. Si ara deixavem de fer servir aquests femenins segurament ho atribuïríem a interferència. Una curiositat, o no: en espanyol, de les dones no en diuen ‘dueñas’, com sembla que pertocaria, sinó ‘mujeres’, un mot que en català -muller- defineix una relació respecte de l’home.
Quant a aquesta qüestió tan entretinguda us recoman la lectura d’un article del Grup d’Antropologia Lingüística, amb Carme Junyent al capdavant, que crec que il·lumina molt. Es diu “Per què en diem gènere quan volem dir sexe?”
Aquest és l’enllaç:
http://revistaigualada.cat/Genere_23.pdf
Gràcies, Bibiloni, per fer la feinada que fas i per compartir-la amb tothom!
Gràcies per la informació sobre la qüestió de fons que plantejau: seria molt difícil recuperar la nomenclatura oficial genuïna, prèvia al Decret de Nova Planta?
Una fal·làcia d’aquest article recomanat per Joan és la següent: si un metge és definit com a persona i una metgessa com a dona, concloure que una metgessa ja no és persona -com fa el text- és obviar el fet que tota dona és persona. Hauria de dir que una metgessa no és una persona qualsevol, perquè ha de ser una persona de sexe femení. No és ben bé el mateix.
Aquest article (enllaç tres comentaris més amunt) és molt interessant, i per això digne de ser analitzat amb lupa. Jo hi veig un enfocament correcte, però alguns problemes:
1. En el segon epígraf (L’origen d’un malentès) les comparacions no estan ben fetes. La hipòtesi que els parlants d’una llengua amb nombre decidissin marcar el plural (terme marcat) dues vegades (pomes pomes) té l’equivalent en la hipòtesi que els parlants d’una llengua amb gènere marcassin el femení (terme marcat) dues vegades i diguessin una nina femella.
2. Hi ha afirmacions no gaire clares: la que diu que “l’obstinació a marcar els dos gèneres respon a una interferència de l’anglès”; i el primer paràgraf de la pàg. 21 i alguna altra afirmació.
3. No és cert que no hi ha cap relació entre gènere i sexe. Per alguna cosa els gèneres es diuen tradicionalment masculí i femení i no gènere A i gènere B, per exemple. No hi ha cap relació en el cas dels éssers asexuats ( esperit i ànima ). Aquí el gènere és una arbitrarietat que respon a uns fets històrics (el funcionament d’estadis lingüístics anteriors, com el llatí). En el cas dels éssers sexuats sí que hi ha relació, perquè les dones i els animals de sexe femení (quan aquest és explícit; en el cas dels animals vull dir) han d’associar-se obligatòriament al gènere femení. Els animals sense sexe explícit (ja sé que l’expressió farà gràcia) es comporten quant al gènere com els éssers inanimats (gènere arbitrari: les mosques, els llimacs).
4. És ben correcta l’afirmació “sobre si les paraules en si mateixes tenen gènere o el gènere depèn de les concordances hi ha opinions diferents”. El fet és que hi ha paraules que tenen marca de femení (la, una, blanca, grossa, professora) i altres que no en tenen (el, uns, blanc, alts, fidel, lleial). Les paraules marcades com a femenines i les paraules referides a dones han de corcordar amb paraules marcades com a femenines (les que tenen la marca disponible). Les paraules no marcades com a femenines, les referides a homes o les referides a un grup d’homes i dones no poden concordar amb paraules marcades com a femenines, sinó que ho han de fer amb les que no tenen marca de femení. Per això es diu en Joan i na Rut són simpàtics, Na Sara i na Rut sopen juntes i en Joan i na Rut sopen junts.
5. El no marcat és, evidentment, el masculí. Em deman per què li diem masculí si és no marcat. Deu ser perquè les formes no marcades són les que s’associen al sexe masculí, i la gent no fila tan prim. Amb tot, caldria analitzar si la marca de gènere és un fonema o segment fònic que es reconeix com a tal marca (de femení, clar) o si la marca pot ser un element contextual. Quan dic tinc tres fills [informació que no es diu: dos nins i una nina], aquí no hi ha cap marca de gènere. Quan dic tinc dos fills i una filla tothom entén que els dos fills són mascles. La marca, si es pot dir així, ve de la presència a la frase de fills i filla.
6. Pel que fa a la resta, és ben útil la denúncia que fa dels qui han embolicat la troca de mala manera per no acceptar una cosa tan senzilla com la idea de marcat i no marcat.
Bé, són algunes idees escrites a la correguda i que caldria anar perfilant millor.
A Joan Coll, sobre nomenclatura política o administrativa.
El problema és que les institucions que teníem abans de la Nova Planta no tenen res a veure amb les actuals. A Mallorca hi havia per una banda els representants del rei (el principal es digué lloctinent, governador i virrei en èpoques successives). Qui seria ara? El delegat del Govern espanyol? I els representants del rei en els municipis eren el batle i el veguer. Ara no hi ha figura equivalent. Després, les institucions representants de la “sobirania popular”: la Universitat de la ciutat i regne de Mallorca era un ens municipal de Palma però amb jurisdicció sobre tota l’illa (ara no hi ha res equivalent). L’òrgan màxim era el Gran i General Consell. Ara podria ser el Parlament, però ja he dit que aquell només era un òrgan de Mallorca. I a cada municipi l’Ajuntament correspon a l’antiga Universitat i els regidors es dirien jurats. I el batle actual, jurat en cap. Jurats seria el terme més recuperable; a Lleida es diuen paers, el nom anterior a Felip V. Jurat en cap ja no, perquè batle és massa popular.
Gràcies, professor.
És curiós com en anglès, almanco als EUA (informació recent de parlants nadius que treballen en temes de llengua), la tendència és a perdre la diferenciació de gènere: actor-actress, waiter-waitress, en aquests dos casos a favor de la primera forma.
A l’Ajuntament de Palma han repartit una circular que imposa l’ús de tinent de batlessa.