El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

8 comentaris

8 comentaris rebuts

    1
  1. Jordi Badia i Pujol - 14 novembre 2018 12:31 am

    Que dur, tot plegat, Gabriel. I que bell alhora. Salutacions de Callús estant.

  2. 2
  3. Joan - 14 novembre 2018 1:03 am

    És important entendre d’on venim per saber ser i estar, on volem anar. Un reconeixement que vos honra. Gràcies.

  4. 3
  5. Magdalena - 14 novembre 2018 10:04 am

    Una vida exemplar. Tot el meu respecte i admiració. Enhorabona per fer pública aquesta part tan íntima de la teva vida. Tot un exemple per la joventut actual.
    Unanimitat abraçada.

  6. 4
  7. Guiem Maura i Rayó - 14 novembre 2018 10:04 am

    1928 va néixer munpare, a Inca, fill de pagès de conrreu propi i duguent finques d’altres, sec i callat, timit i enrabiat, educat i autoritari, fou un home que es dona poc a conèixer, infància de dura a pagès convinant feines amb estudis, arribar arriba a bcn per estudiar enginyeria industrial a l’escola Industrial els anys 50, epoca que recorda amb una brillanto especial als ulls quan explica les gelades de boxe al novedades o els partits de futbol del Barça al camp de les corts, despres de vescanviar el tiquet del menjador per uns calerons que arrodonia a pagar l’entrada al camp, les seves passions la lectura del diari a diari, llibres i el fútbol cada quince dies a can Barça, com una processó amb els seus tres fills mascles, l’altre passió heretada de la seva vida de pages fou es camp i la cura que en tengue sempre, del tros que adquirí en una urbanització per les rodelles de Calafell on hi tenia un petit hort que hi devia deixar-hi tot allo que l’amoinava i l’ajudava a seguir visquen amb dignitat tot i la disconformitat del temps que l’hi toca viure, aixi com la cura i el contreu d’atmel.les a sa finque de sa carretera de Semcelles que heretà de la seva familia, un record punyent en tinc per la melenconia del record de munpare

  8. 5
  9. Magdalena - 14 novembre 2018 10:10 am

    Una vida dura i exemplar. Tota la meva admiració i respecte per el teu pare.
    Enhorabona per compartir una part tan íntima de la teva vida. Una abraçada

  10. 6
  11. Carles Rocher - 14 novembre 2018 10:32 am

    Magnífic retrat de la postguerra.

  12. 7
  13. Dolors - 14 novembre 2018 12:43 pm

    Preciós record dedicat al pare! Grans homes que van viure situacions extraordinàriament difícils. El teu relat tan sensible i la llengua exquisida que utilitzes m’han emocionat.
    Moltes gràcies, Gabriel!

  14. 8
  15. Isaac Mir - 30 novembre 2018 3:54 am

    Només sabent d’on vens sabràs on has d’anar.

Podeu deixar un comentari