Arxiu corresponent a març 2018

«Finestres d’oportunitat» i altres finestres i portes

La curiositat davant aquesta expressió tan a la moda (finestra d’oportunitat) m’ha dut a reflexionar una estona sobre les obertures que hi ha a les parets de les nostres cases. En el meu redol una finestra és una obertura practicada a una paret perquè entri la llum i l’aire a l’interior. I només això: l’estructura, de fusta o d’altre material, que serveix de suport als vidres que han de permetre l’entrada de la llum i impedir el pas del fred, sempre s’ha dit vidriera. Però ara, i com més va més, d’aquesta estructura les noves generacions en diuen finestra, i així es diu que «s’ha romput la finestra» o que «hem de canviar la finestra». Podria suposar que és un calc de l’espanyol (en què tot és ventana). No dic que sigui hispanisme considerant el català en sa totalitat. Almenys l’accepció 1.2 de l’entrada finestra del DIEC (conjunt de fulles o de batents de tancament de l’obertura d’una finestra) i el fet que els diccionaris d’altres llengües duguin aquesta mateixa accepció em reclamen prudència. En tot cas, és significatiu que l’Alcover-Moll només defineix finestra com l’obertura estricta.

La comparació amb la parella porta/portal és inevitable. En el meu redol l’obertura de les parets que serveix per a entrar i sortir es diu portal, però a l’Alcover-Moll veig que aquest ús només es troba a Mallorca. A la resta del país la dita obertura es diu porta, i només portal quan té el caràcter de principal o important. Al DIEC l’ús mallorquí de portal ni tan sols està registrat, i això que és ben general a tota l’illa. A Mallorca una porta només és la «peça o peces planes, de fusta o d’altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura» (accepció II de l’Alcover-Moll). De manera que quan es fa una casa, abans de venir el fuster, només hi ha portals i finestres. Després de passar-hi el fuster, als portals hi ha portes i a les finestres hi ha vidrieres (o també portes o persianes). Això és un ús local: en les altres llengües i en el mateix llatí porta tenia els dos significats (obertura i peça per a tancar-la). Les úniques obertures d’entrada i sortida que a Mallorca es diuen portes són (eren) les de les murades (l’obertura i la porta per a tancar-la), que a Barcelona es diuen portals.

Però anem a allò que motiva aquest article. El mot finestra s’ha prestat a un grapat d’usos metafòrics (igual que el mot porta). Si mirau l’expressió finestra oberta al món, veureu que s’aplica a un munt de coses. Un d’aquests usos metafòrics és l’expressió finestra d’oportunitat, que ara a tanta gent li agradar de dir. És una creació anglesa (window of opportunity) que ha estat calcada en totes les llengües del nostre entorn. Significa el període de temps, més aviat breu, en què es presenta l’oportunitat d’assolir algun objectiu prenent una certa decisió, per contrast amb el temps normal, en què aquesta oportunitat no es presenta. Aquest lapse de temps és com una finestra que s’obre en contrast amb la paret, que seria el temps normal. L’expressió s’usa en dominis diversos: l’economia (conjuntura favorable per a investir, vendre, etc.), la política, la medicina i fins i tot la biologia. I s’afegeix a altres usos metafòrics de finestra (també creats per l’anglès), que produeixen accepcions del mot emprades en llengües d’especialitat, com l’astronàutica, la geologia, la medicina, la informàtica, etc.

A la gent li agrada la novetat, també en la llengua, cosa que explica el triomf d’expressions com aquesta. Emprant-la sembla que un està més al dia o és més modern; o potser s’encomana sense voler, com tantes altres coses. No hauríem de rebutjar taxativament aquesta expressió, però ens hauríem de posar en guàrdia davant l’abús que se’n pot fer. En rigor, finestra d’oportunitat no crec que tingui gaire avantatge davant allò que s’ha dit sempre: una oportunitat, o una ocasió. I hi ha el perill que totes les oportunitats acabin essent finestres d’oportunitat.

1 comentari

«Policial» o «policíac»?

L’adjectiu que correspon a policia es veu en català (i en espanyol) de dues maneres: policial i policíac. Amb una tendència a certa especialització: es parla de fonts policials o de repressió policial i de novel·les policíaques, sembla que seguint l’ús espanyol. El DIEC registra les dues formes i en el cas de policial remet a policíac, però només quan significa «relatiu o pertanyent a la policia». Les novel·les només són policíaques. Quina forma seria en català la més adequada? Totes dues són resultat d’un procés derivatiu, que afegeix a l’arrel els sufixos -al i –ac.

En català tenim una quarantena de mots acabats en –ac, terminació que amb la valor que ara ens interessa només va precedida de la vocal i. Llevat d’amoníac i zodíac, tots són adjectius: afrodisíac, demoníac, austríac, cardíac, hipocondríac, maníac, paradisíac, etc. Però observem una cosa: tots menys policíac són procedents de mots grecs o llatins que ja en aquestes llengües s’havien format amb els sufixos akos o acus (‘relatiu a’). Ètims grecs són aphrodisiakós, kardiakós, hypochondriakós, daimoniakós, zoidiakós, etc. passant pel llatí aphrodisiacus, cardiacus, hypochondriacus, daemoniacus, zodiacus, etc.;  altres tenen ètims estrictament llatins com ammoniacusmaniacus o paradisiacus. Però no hi ha cap mot que s’hagi format en català per derivació a partir del sufix –ac, com crec que tampoc no n’hi ha en les altres llengües romàniques. Policíaco és una creació espanyola formada per analogia amb altres adjectius acabats en –íaco (la quarantena que més amunt hem vist). En francès es diu policier, en occità policièr i en italià, poliziesco; en cap llengua no acaba en –ac o forma equivalent. És a dir, que –ac en català no és un sufix productiu, i policíac s’ha de considerar un hispanisme.

Per contra –al, derivat del llatí (a)lis, és un sufix altament productiu, generador de mots completament genuïns. Mots creats en català amb aquest sufix són artesanal, colonial, comtal, comercial, constitucional, existencial, funcional, genial, individual, industrial, musical, papal, presidencial, senyorial, sentimental, torrencial, tribal, tropical i moltíssims més. Naturalment, també n’hi ha molts que no s’han format en català sinó que deriven de mots llatins acabats en –alis (baptismal, conjugal, dominical, filial, nupcial, virginal i moltíssims més). Diguem, ja que hi som, que si el sufix llatí alis anava precedit d’una arrel amb una l, sofria dissimilació i es transformava en aris. D’aquí angular, familiar, militar, popular, etc. Tornant al nostre mot, és ver que en cap altra llengua, que sapiem, no s’afegeix aquest mateix sufix al a l’arrel del mot policia (llevat del portuguès, que diu policial amb tots els significats), i que sense el referent espanyol potser no tindríem policial. Potser policier o policiari, però això són suposicions. En tot cas, si s’ha de triar entre policíac i policial, el segon és clarament preferible.

Cap comentari

So n’Espases? De debò?

Tinc un respecte absolut per l’Institut d’Estudis Catalans, com ha de ser. Però amb la mateixa mesura que li tinc respecte tinc la convicció que he de defensar, encara que sigui en desacord amb la institució, les posicions que cregui més convenients per a la meva i la nostra llengua. Les dues coses, el respecte i la independència de criteris, si escau, les mantindré sempre. I amb aquestes dues idees puc manifestar la meva opinió que en temes balears la Secció Filològica acumula un petit grapat de desencerts. Primer va ser una normativa sobre l’ortografia de la primera persona del present d’indicatiu per a les formes amb morfema zero, pròpies del català clàssic i dels actuals parlars de les Balears i de l’Alguer. Consider errònia aquesta normativa, per manca de coherència amb el sistema global, i així ho he manifestat en diverses publicacions. Després va ser una preferència per l’article salat en els topònims de les Illes que, segons el meu parer, respon més a una voluntat de complaure sentiments que al seguiment d’una argumentació científica rigorosa.  Ara l’Ortografia Catalana (pàgina 110), de l’Institut prescriu la grafia anacrònica So n’Espases o So n’Anglada, en lloc de l’habitual Son Espases i Son Anglada, completament consolidada i assumida fins ara pràcticament per tothom. Atesa l’extensió i la importància d’aquests noms (Son Espases és el nom del principal hospital públic de les Balears, Son Anglada és una important àrea de Palma, com Son Armadans i altres), un canvi gràfic en aquest moment crearia molts de problemes i representaria molt pocs beneficis. La mateixa norma prescriu les grafies Ca n’Alcover, Ca n’Oleo i semblants, contra les que avui són les habituals —almenys en els usos de les principals institucions— Can Alcover, Can Oleo, Can Espanya, etc. Abans de precipitar se en un tema com aquest caldria parlar-ne amb calma.

Qui va proposar la norma que avui sotmetem a reflexió degué guiar-se mecànicament per les regles que regeixen les contraccions de les preposicions i els articles. Si al, del i pel es desfan davant vocal en a l’, de l’ i per l’, Can i Son, contracció dels mots ca i so (ço) i la partícula prenominativa en, s’ha de desfer en Ca n’ i So n’. Però les coses no són tan simples, i la partícula en no sempre es comporta com els articles definits. Per començar, les preposicions a, de i per no formen contraccions amb la partícula en, que serien an, den i pen (paral·leles a al, del i pel) sinó que es mantenen com a a en, d’en i per en.

Son (antiga contracció de ço d’en) seguit d’un altre o diversos mots és una partícula que introdueix una immensa quantitat de topònims de Mallorca i Menorca, en un principi noms de possessions i modernament noms també de barris, àrees industrials, hospitals i altres instal·lacions. Aquesta estructura toponímica es va crear en el segle XV, quan les antigues alqueries islàmiques canviaven el nom incorporant-hi el cognom del propietari. Un cop formats aquests topònims s’han mantingut inalterats fins avui, per molt que hagi canviat la família propietària. Després del segle XV ha continuat ininterrompudament fins avui la creació de topònims encapçalats per Son, amb el cognom del propietari, el seu malnom o més rarament el seu nom de fonts. Però cal tenir present que molt aviat el Son restà fossilitzat: es perdé de manera primerenca la noció del que significava en origen i esdevingué una mera partícula introductora de topònims. Topònims que ja no s’havien de formar necessàriament a partir d’un antropònim, sinó que qualsevol mot amb significat transparent podia i pot seguir la partícula introductora: Son Vitamina (Menorca), Son Durí (dur-hi), Son Fam i Fred (Santa Maria del Camí), Son Mai Arribes (Manacor), etc. Una altra evidència d’aquesta fossilització és el fet que la dotzena de topònims que fan referència al cognom d’una propietària s’han escrit tradicionalment encapçalats per un Son compacte (Son Amora, Son Adolsa, Son Apau, etc.), tot ignorant els antropònims Móra, Dolça o Pau). Evidentment, aquests topònims no tenen altra escriptura possible que So na Móra, So na Dolça i So na Pau, car de cap manera es pot deformar l’antropònim.

Antoni M. Alcover introduí les grafies Ca’n Puig, Ca-N’Amorós, So’n Puig i So-N’Amorós, que foren utilitzades i ensenyades per Francesc de B. Moll, suprimint el guionet. A partir de la represa de l’ús públic del català, després de la Dictadura, es van establir i es consolidaren ràpidament les grafies Son Armadans, Son Espases, etc., simples i pràctiques, que són les úniques que avui es veuen pertot arreu. Crec que tornar a una grafia anacrònica i obsoleta i amb un fonament tècnic molt dubtós no faria més que complicar les coses, si no ens creava un conflicte. I si es volgués ser rigorós amb els orígens, ja es podria escriure Çon, com correspon a l’etimologia.

L’element can també ha experimentat un cert procés de fossilització semblant al que ha experimentat l’element Son, encara que no tan dràstic. Contracció de ca (escurçament de casa) i la partícula prenominativa en, en principi també va seguit d’un antropònim, però la fossilització també ha fet que arribi a ser un simple introductor de noms de casa o d’institucions o d’altres coses: Can Bum (qualsevol casa sense ordre), Can Seixanta (una fàbrica que, diuen, ocupava els nombres 18, 20 i 22, que sumats fan seixanta, o perquè tenia seixanta treballadors, segons una altra versió), Can Penja i Despenja (una botiga on tothom agafava roba i no la tornava al seu lloc), Can Pistraus (anar-se’n a Can Pistraus, morir-se), Can Pistoles (un antic cinema de Barcelona especialitzat en westerns), Can Alluny (la casa de Robert Graves a Deià, dita així perquè era lluny del poble), Can Amunt, Can AvallCan Barça, Can Twitter, etc. I això no es pot ignorar a l’hora de fixar la grafia apropiada per a les denominacions començades per can. Davant un Ca n’Alluny i Ca n’Avall un no pot estar de demanar-se qui és n’Alluny o qui és n’Avall, una no-persona amb un nom estranyament precedit d’un article personal. I encara hi ha un altre element que s’ha de tenir present: una denominació encapçalada per un can es pot referir a la casa on viu la persona que aporta l’antropònim (can Pere, can Roca) o a un casal, propietat o institució que prengué el nom d’un antic propietari però que ha esdevingut un nom fixat i desvinculat d’aquella família. Això darrer és el que passa amb Can Alcover (seu de l’Obra Cultural Balear), Can Oms (seu de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) o Can Oleo (una seu de la Universitat de les Illes Balears). En el primer cas escrivim can en minúscula i en el segon, en majúscula. En el primer cas can és perfectament intercanviable per cal (can Pere o cal Pere, ca na Maria o ca la Maria); en el segon cas no (Can Anglada, barri de Terrassa, no és substituïble per Ca l’Anglada). En un cas normalitzam els cognoms (Can Arboç), en l’altre no (ca n’Arbós, si no s’escriu can Arbós). Les normes ortogràfiques són convencions, i a les Illes Balears tots ens hem acostumat a veure el Can en majúscula sense desfer-se davant vocal, tot i que puguem practicar la separació d’elements quan ens referim a la casa d’un conegut i escrivim, doncs, el can en minúscula (ca n’Andreu, ca n’Eusebi). Evidentment, tot és molt més complex que les contraccions amb els articles determinats.

 

10 comentaris

Parlem d’escorcollar

Arran dels fets polítics que se succeeixen al Principat, seguit seguit ens fartam de sentir per TV3 i Catalunya Ràdio que la policia ha registrat aquest o l’altre local o que s’hi ha fet un registre. No és un simple error dels redactors o presentadors de les notícies, sinó una voluntat explícita dels responsables lingüístics dels mitjans, que han donat totes les benediccions al mot —malgrat que amb aquest significat no figura al DIEC—, tal com mostra la fitxa corresponent del seu lamentable llibre d’estil —l’És a dir—, veritable instrument de deturpació del català. De l’assalt a la normativa que fa aquest llibre d’estil en vaig fer una anàlisi en aquest article. El cas de registrar només és un entre els molts que podríem esmentar de promoció d’hispanismes contra allò que hem convingut a denominar la normativa. No parlem ja dels hispanismes recollits en els diccionaris més de referència, que són incomptables.

En totes les llengües del nostre entorn —francès enregistrer, anglès to register, italià registrare— registrar significa ‘inscriure en un registre’ o significats pròxims (registrar els sentiments en un diari o registrar els termòmetres unes temperatures). Només l’espanyol ha creat el significat d’escorcollar o inspeccionar un local o una persona. Aquesta accepció en català és, doncs, un hispanisme i modern. Hi ha la variant enregistrar, blasmada per Coromines, qui la considera gal·licisme innecessari, que en català modern cobreix el significar d’emmagatzemar dades (sons, imatges, etc.) en algun suport per a reproduir-les quan calgui. Forma consolidada i que permet de substituir l’hispanisme gravar, que també circula profusament pels estudis dels mitjans audiovisuals.

Quin motiu hi ha per a usar en els mitjans públics un hispanisme com registrar si tenim un mot tan precís com escorcollar, i encara altres com inspeccionar, regirar, etc? És necessari? Els habituals defensors de la «llengua real» sovint ens diuen que cal donar el llum verd als hispanismes que «cobreixen una necessitat comunicativa». Un cas bàsic podria ser el mot bolso, que —argumenten ells, no nosaltres— aporta precisió enfront del català bossa, certament polisèmic. Però instal·lats en els seus esquemes ens podem demanar què aporta el mot registrar amb el significat que ens ocupa? Doncs en aquest cas no aporta més que confusió: el que aporta funcionalitat és la distinció entre registrar (inscriure en un registre) i escorcollar (inspeccionar un local o una persona).

Una altra plaga als nostres mitjans, hispanisme evident, és l’ús transitiu de cessar, equivalent a destituir («els consellers cessats»). Què aporta aquest ús de cessar quan tenim un mot tan precís com destituir? No aporta res; ben al contrari, allò que és d’interès és la distinció entre destituir (transitiu) i cessar (intransitiu), que practiquen totes les llengües de l’entorn menys l’espanyol. Ara les necessitats comunicatives s’han fet fonedisses, i l’única raó que tenen els responsables dels criteris lingüístics de la CCMA per a admetre el barbarisme cessar és que a ells els agrada. No hi ha cap altra raó. El gust d’un petit grapat de persones convertit en criteri per als grans mitjans públics del país, fins i tot en contra del criteri de l’Institut d’Estudis Catalans. Un escàndol. I l’única raó per a admetre registrar amb el significat espanyol és que a ells els agrada. O que escorcollar no els agrada, potser perquè és «massa català». Igual que deuen ser massa catalans oncle o habitatge i per això promouen vivenda i tiet. Igual que refusen dràsticament cercar o romandre, que també deuen ser «massa catalans».

TV3 i Catalunya Ràdio havien de servir per a redreçar i dignificar el català i han estat d’ençà de la seva creació (no tant en els primers temps) un instrument d’espanyolització i deturpació de la nostra llengua. I aquest trist paper creix i es reforça a mesura que els responsables lingüístics es van radicalitzant en un entorn en què sembla que hi ha una cursa per a veure qui és més «progre» i més bon enterrador dels principis amb què tanta gent ha treballat per al redreçament del català. El temps passa i ningú no fa res. A propòsit, escorcollar originàriament significa ‘llevar el corcoll’, que és un insecte que rosega els cereals i els llegums fins a deixar-los fets una desgràcia.

2 comentaris