buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a abril 2008

Correctors

Els qui no són especialistes en llengua —és a dir, quasi tothom—, o els qui no n’han estudiat en una bona quantitat, quan publiquen alguna cosa necessiten un corrector per a evitar que hi surtin algunes —i en algun cas moltes— faltes. Als qui som més o menys de la professió també ens va bé un corrector, perquè tot humà s’erra o es distreu, i quatre ulls hi veuen més que dos. Jo també he fet moltes vegades la feina de revisar els escrits d’altri, però sempre que he corregit una persona lingüísticament formada —com, per exemple, un escriptor—, no he fet altra cosa que prendre nota de les coses que canviaria i comunicar-li-les perquè sigui ell o ella qui decideixi. I quan he enviat textos a l’editor, he agraït que actuassin d’aquesta mateixa manera.

Amb la darrera cosa que he publicat, el text de què parlava dos posts més avall [el podeu llegir aquí tal com jo l’he escrit], la cosa no ha anat així. Heus ací les diferències entre allò que vaig escriure i allò que ha sortit imprès:

Havia escrit:
Ha sortit publicat:
els Borbons
els Borbó
Per a dur a terme el seu projecte la monarquia borbònica va comptar amb…
Per dur a terme el seu projecte la monarquia borbònica va comptar amb…
els camins que s’obren davant nosaltres
els camins que s’obren davant nostre
la llengua catalana, allò que ens singularitza com a poble,…
la llengua catalana, el que ens singularitza com a poble,…
els Estats que constituïen la Corona d’Aragó
els estats que constituïen la Corona d’Aragó
la participació en el govern dels distints estaments
la participació en el Govern dels distints estaments

I resulta que no estic d’acord en cap de les correccions. En alguns casos el corrector deu aplicar els criteris de la casa (Pòrtic), com la norma d’escriure Estat amb majúscula si va en singular i amb minúscula si va en plural —això és el que m’han aplicat—, que és un criteri com un altre. Amb els mots Estat, Església, Corona, Govern, etc. jo ús la majúscula o la minúscula de manera diacrítica (la nova seu del Govern / contribuir al bon govern del país), que també és un criteri com un altre; i, precisament, a la frase que m’han esmenat govern té el segon sentit.

El que ja consider indignant és la mutilació que m’han fet de la preposició per a. Segueixen la nefasta “norma Coromines”, una de les insurgències contra la normativa que més mal han fet a la llengua catalana? Allò que es diu seguir-la no la segueixen gaire, perquè no m’han tocat les frases aquest ordre està dissenyat per a garantir…, l’esforç de l’administració per a implementar…no és el lloc o moment per a entrar…

Tot això no és res nou: és el conflicte tradicional i continu entre els correctors i els seus beneficiats o víctimes (segons els casos).

22 comentaris

D’incompetències i d’inapetències lingüístiques

[Aquest surt avui al Balears]

 

Per la meva professió he fet part moltes vegades de tribunals o comissions que havien d’avaluar els coneixements de català d’unes persones determinades, en particular aspirants a ocupar una determinada plaça laboral. Algun cas m’ha produït un impacte d’aquests que no són bons d’esvair. Record una ocasió en què un jove havia de demostrar la capacitat d’expressar-se en català oral, mitjançant una prova ad hoc. En plantar-se davant el tribunal, l’home proferí decidit un sonor buenos días, seguit d’alguns comentaris en la mateixa llengua referents al desenvolupament de la prova, després dels quals donà entrada a l’actuació amb un solemne empiezo. Durant deu minuts va parlar en un català força acceptable, i acabà el número amb un altre concloent ya he terminado, seguit d’algunes altres frases —en la mateixa llengua “procedimental”— en què s’interessava pel moment de saber el resultat i coses semblants. L’home degué sortir d’aquella sala amb la ferma convicció que un cop obtinguda la plaça no hauria de tornar a parlar en català mai més en la vida. Com jo quan vaig acabar el servei militar, que vaig experimentar una sensació indescriptible pensant que mai més en la meva existència tornaria a dir mi sargento ni a netejar un fusell. Previsions que fins al moment s’han complit al cent per cent. Llegiu més

7 comentaris

Llibres, roses i un poc de propaganda

Avui, Sant Jordi, és el dia que la lectura esdevé festa, la primavera s’afirma en forma d’esclat de roses, i els lectors es llancen al carrer a la recerca de l’aliment espiritual i del contacte amb els amics i coneguts. I els autors que estrenen, avui van més alegres que un gínjol, sobretot els qui han aconseguit un lloc alt en el rànquing de vendes, com aquesta meravella de catalana i de persona que es diu Najat El Hachmi, que ocupa el primer lloc. I jo, que sóc despistat de mena —bé, no sempre— quan avui he anat a passejar la curiositat pels carrers de Palma, no he caigut en el fet que jo també estrén fins que he vist el llibre. Bé, estrén llibre amb el meu nom al costat de vint-i-sis autors més. És a dir que la vanitat humana en aquest cas ha de ser forçosament minúscula. Però la satisfacció sempre hi és, i avui ve especialment del fet que compartir portada amb els personatges que hi veureu. Sean Connery i tot, què et pensaves?

Com solc fer amb totes les coses que public —sempre que això no creï problemes amb els editors—, penjaré la meva part en el lloc habitual

I una qüestió de tipografia: després dels dos punts algú volia posar-hi majúscula, però la casa editora no ho va voler.

8 comentaris

La pronúncia dels infants

“No em ratllis” és un programa de televisió simpàtic i entretingut, encara que amb un títol poc afortunat, que mostra com són i com es manifesten nens de tot el Principat. Si els amos de TV3 fossin tallats més de lluna hi farien sortir infants de tots els Països Catalans, però són com són i no n’hi ha més. Com que hi surten nens de tot el Principat, o més exactament de la part del Principat sota administració espanyola, hi surten també totes les maneres de parlar català que es poden trobar en aquesta població infantil. I quina diferència més impactant la que hi ha entre els menuts de Barcelona i rodalia i els altres. Entre la pronúncia dels nins barcelonins i la dels de Berga, per exemple, hi ha una diferència abismal. Els darrers parlen igual que els seus pares i els seus avis, mentre que els de Barcelona han trencat el fil de la història i parlen així com hem descrit en posts precedents.

Com que estic interessat en la qüestió de la fonètica i preocupat per la seva deriva, vaig fer unes modestes pàgines per a explicar a la gent les coses més elementals per a una bona pronunciació catalana. Després he pensat —i això és el que ara faré— d’afegir-hi uns documents sonors que representin models de pronúncia bons i dolents, de totes les àrees dialectals, perquè qui vulgui en pugui prendre mostra. El darrer programa de “No em ratllis” m’ha servit per muntar un fitxer d’àudio a base de talls en què diverses veus infantils llueixen una pronúncia fresca, genuïna, magnífica. Un model per a la col·lecció.

És ben clar que fora de la Zona Catastròfica (àrea metropolitana de Barcelona) hi ha una infinitud de persones —em referesc especialment a les persones joves—amb un català extraordinari. Els qui tenen la tasca de seleccionar les veus per a la locució professional i el doblatge no tenen excusa.

Escoltau aquest català francament deliciós. Això és català, i qualsevol altra cosa són imitacions.

.

14 comentaris

I la cirurgia plàstica

El post anterior demana una segona part, i ja seran un munt de notes sobre el mateix tema. Perquè està bé exposar els problemes, però després és convenient parlar de remeis.

Deia que la substitució en procés dels hàbits articulatoris catalans pels espanyols és una conseqüència de l’ús intens de l’espanyol per part de la nostra gent i de la voluntat de parlar-lo sense accent català, tot i que la realitat és molt complexa i requereix més investigació. Fa temps que es va entrar en un procés de ridiculització del parlar espanyol amb accent català. Entre els joves i adolescents urbans avui aquesta ridiculització és cruel, tant que ha fet desaparèixer de tot el dit accent. I la generalització del fet de parlar català amb les noves articulacions no és més que l’altra cara de la moneda. Per a deixar de parlar espanyol amb accent català hem passat a parlat català amb accent espanyol, tot i que cal remarcar que aquesta noció —curiosament— no existeix en la consciència de la gent.

Si posam damunt la taula la idea de revertir el procés i de recuperar del tot la fonètica genuïna —si és que interessa—, això només serà possible amb una política lingüística contundent, un context polític determinat i unes idees clares sobre la naturalesa d’aquests processos de canvi. No ens hauríem d’enganyar: les coses són com són i s’han de dir diàfanament. Només revertirem el procés i tornarem a la pronúncia tradicional —que encara és la pròpia d’una part important de la societat— si hi ha un model clar i si es generalitzen en la població unes determinades atituts davant aquest model. Quan la gent conegui i assumeixi el model esmentat i quan percebi que parlar català amb accent espanyol —çó és fora del model— és un fet anòmal, lleig, ridícul, malsonant, irrisori, etc., hi haurà possibilitat de reversió. “Tècnicament” això és perfectament possible: si tot català “modern” s’ha llançat amb entusiasme a parlar espanyol exactament tal com ho fan els habitants de les regions on és llengua nativa, seria igualment possible que tothom es posàs a fer el mateix amb un hipotètic model català prestigiat. Només que hi ha d’haver model i la valoració social adequada. La distància entre la fonètica catalana de sempre i l’espanyola és tan gran com la que va en sentit contrari. I en la situació hipotètica descrita el jovenet més negat per als idiomes podria arribar a parlar el català amb la dicció de qualsevol dels nostres besavis.

Caldria començar, doncs, per no claudicar amb el model: en primer lloc, als mitjans de comunicació audiovisuals no s’hauria de permetre la més mínima desviació, i qui no s’ajustàs religiosament als cànons hauria de ser exclòs inexorablement de la locució; en segon lloc, caldria treballar intensament el col·lectiu de mestres, convencent-los de la importància del seu rol referencial en aquest sentit. El fet és que la majoria dels membres de les noves fornades de mestres de les àrees capitalines exhibeixen una dicció francament deplorable.

Pel que respecta al procés social de fidelització del model i estigmatització d’allò que se’n separi, calen unes altres condicions sociopolítiques. Però alguna cosa ja es podria fer, com una tasca pedagògica de divulgació i visualització de les nocions ara invisibles, com la idea de parlar amb accent espanyol, o l’extensió de la terminologia operativa per a la minorització del que volem fer recular (per exemple, parlar bleda, ela bleda, xava, etc.).

Tanmateix, ara per ara, la trista realitat és que totes aquestes idees, si arriben a les persones que les haurien de posar en pràctica, els deuen sonar com a música celestial. Els qui regeixen els nostres mitjans de comunicació audiovisuals, començant pel principal (la CCMA), sembla que ni veuen el desastre lingüístic que tenen dins casa seva, on els locutors i dobladors amb dicció deturpada ara hi entren a raig seguit.

L’objectiu és difícil, però el problema no és que sigui difícil: el problema és que la qualitat de la llengua no interessa a (quasi) ningú.

19 comentaris