buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a juny 2006

Ensenyament en català i punt

Al Principat la Llei de normalització lingüística de 1983 ja establia que el català és la llengua pròpia de l’ensenyament a tots els nivells, i també que els pares tenen dret de triar la llengua del primer ensenyament. Per a harmonitzar els dos preceptes la Generalitat establí el mecanisme que l’ensenyament és en català per defecte i per a optar al dret al primer ensenyament en espanyol era necessari que els pares ho sol·licitassin expressament. La realitat ha estat que pràcticament ningú no ho ha demanat mai, perquè cap pare vol que els seus fills rebin un tractament de raresa respecte a allò que és la norma general. La Llei de política lingüística de 1998 reforçava aquest sistema. Fa poc, una sentència obligava el Departament d’Educació a sol·licitar als pares en quina llengua volien l’ensenyament dels seus fills quan aquests es matriculaven. Però això resta superat pel nou Estatut acabat d’aprovar en referèndum, que estableix que l’ensenyament és només en català i se suprimeix el dret a l’educació en espanyol esmentat. D’aquesta manera, el Principat disposa d’un sistema d’ensenyament totalment en català, perfectament encaixat en l’entramat legal i avalat per la jurisprudència, indiscutiblement democràtic i modern, que actua com a element fonamental de cohesió social.

A les Balears, l’Estatut vigent no diu res sobre les llengües de l’educació. La Llei de normalització lingüística de 1986 no establia el català com a llengua general de l’ensenyament i sí el dret de rebre el primer ensenyament en qualsevol de les dues llengües oficials. El Govern Balear no va actuar, però, amb la mateixa voluntat que la Generalitat de Catalunya, i es va limitar a acceptar a contracor l’avanç del català (impulsat pel sector docent i la societat civil) fins al sistema del mínim del cinquanta per cent (decret de mínims). Amb tot, la legislació actual permet d’aplicar la filosofia que s’ha aplicat fins ara al Principat (ensenyament general en català i excepció en el primer ensenyament si els pares ho demanen): el Decret 125/2000, d’ordenació general dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, estableix que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”, i el Decret 56/2004, de 18 de juny, pel qual s‘estableix l‘ordenació general dels ensenyaments… torna a insistir que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, amb les seves modalitats de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc és la llengua de l‘ensenyament”. Lluny d’aquest esperit, l’actual govern de les Illes ara etziba un cop de puny a la llengua amb l’excusa de la promoció de l’anglès: s’ha aprovat el decret de trilingüisme, que a l’ensenyament infantil i primari –en els centres que s’hi acullin– posa a l’ensenyament en català un límit màxim del 40 per cent.

Tots els qui volen la bona salut del català haurien de tenir clar que la promoció de la competència en anglès (molt necessària) no es pot fer a base de despullar l’educació de la llengua del país. Però també el rebuig del decret de trilingüisme no ens hauria de dur a creure que el decret de mínims ja està bé o que és el bé a defensar. L’objectiu a defensar és un ensenyament cent per cent en català, com està establert en el Principat, que ningú no pot dir que no sigui una comunitat a la vanguarda en moltes coses. L’ensenyament en català és l’única garantia que tota la població tindrà la competència en aquesta llengua (competència que sobre els papers tothom considera necessària), cosa que és la base (només la base) del projecte de normalització i de la cohesió de la societat.

2 comentaris

Un altre atac a la llengua

Llegim avui al Diari de Balears que el Govern de les Illes prepara un nou decret que “permetr al ciutad triar amb (sic) quina llengua es mantendr la seva relaci amb l’Administraci.” Un altre assalt que just ara comena i que ja veurem com es desenvolupa i com acaba. Per s clar que el Govern Balear va ben decidit en la seva poltica de treure beneficis electorals amb la utilitzaci d’una llengua per la qual no han sentit mai el ms mnim inters i la sort de la qual ben poc els importa.

La normalitzaci del catal i la integraci de totes les persones en un cos social cohesionat noms es pot fer a partir de la utilitzaci de l’idioma del pas com a llengua sistemtica per defecte (per aqu van els tirs al Principat), cosa que no ha de representar cap problema si es compleix una altra condici imprescindible, que s que el catal sigui conegut per tots els ciutadans. Aquestes sn les dues claus de la normalitzaci del catal. El Govern balear persegueix tot el contrari: la seva filosofia de tria de llengua en l’ensenyament apunta cap a una fractura social en qu una part de la poblaci podria tenir un dficit important de competncia en l’idioma propi d’aquesta terra; i mesures com aquest nou decret es veuen orientades a garantir que una part de la societat pugui viure en aquest pas desentenent-se de la seva llengua com si visqus a Toledo o a les Canries, que aquesta s la qesti. El “parads bilinge” del PP, en qu tothom parla i escriu com vol, no existir mai. Si els qui vnen o han vingut, o un dia van venir de fora poden viure desentenent-se del nostre idioma, els altres haurem de viure en la indigncia lingstica, mentre fem passes cap a la desaparici. Aquesta s la fita del partit que exerceix el poder a les Illes, i hi va ben decidit.

5 comentaris

Premsa amb criteri

Feu clic per a veure tota la pginaR. Gallego no hauria pogut fer un ttoltitular en catanyol tan sucs si hagus tingut la debilitat de fer cas del Termcat. s un ttol que dna una idea de la importncia que estan agafant en la poltica mallorquina tant els blogs com els blocs, dues coses que, si les confonem, anirem ms perduts que el carro de n’Escobar. Afortunadament, una part de la premsa escritad’aquest pas (la premsa en catal, vull dir), com el Balears, l’Avui o El Temps, han decidit de tenir criteri propi i basat en el seny. A la banda dels perduts, El Peridico o El Punt, almenys ara com ara.

Ja n’havem parlat aqu: 1, 2, 3, 4i 5. I en continuarem parlant.

Cap comentari

Blog renovat

Com podeu veure, aquest blog ha tingut una bona transformaci. He polit el disseny i he canviat el programari de gesti, cosa que suposa una millora considerable. Els comentaris continuen essent moderats, per la publicaci ara ser ms simple i gil. Ja veureu que encara hi ha qualque cap per serrar (com anar corregint els textos importats del blog anterior, que han quedat fets una pena), per tot s’anir fent.Moltes grcies a tots els qui, usualment o de tant en tant, em feu l’honor de visitar aquesta casa.

NOTA IMPORTANT: Els qui tingueu una subscripci a aquest blog pensau a canviar l’adrea en el vostre agregador.

1 comentari

Sense policia

«érem a la terrassa d’un bar quan vingueren dos agents de la Policia i procediren a identificar-nos. Tots ho vàrem fer, però M.P. els demanà en català per què ho feien. Això no els agradà. Se l’endugueren enmig de la plaça i allà li varen fer una clau i després l’emmanillaren». […] Tot seguit arribaren més dotacions de policies que se’n dugueren M.P. «enmig d’una gran expectació i xiulades de la gent que era pels voltants del carrer del Sindicat i de la plaça». (del Diari de Balears)

Fa molts d’anys que tinc el sentiment de viure a un país sense policia, sense una policia que em protegeixi. Si em roben o m’assalten la casa, em fa molta mandra anar a la comissaria, perquè m’expòs a un segon assalt, i amb un ja en tinc a bastament. És molt dur viure a un país sense policia, a mercè dels delinqüents, dels lladres, dels maltractadors, dels xulos armats, dels violadors dels drets humans.

Llegiu més

4 comentaris

Aigua


És evident que piraigua es diu piraigua perquè es tracta d’un artefacte que es desplaça damunt l’aigua. Si anàs per damunt la terra, es diria pirterra, i si circulàs per la carretera, pirasfalt. Igual que Manaigua, la capital de Nicaraigua, té aquest nom per estar situada en un lloc ben humidet, just al costat de l’anomenat llac de Manaigua. Supòs que la muntanya de l’Aconcaigua deu el nom a l’aigua que resulta de la neu quan es fon, perquè no en conec d’altra per allà a prop. Hi ha coses que s’entenen perfectament. Allò que ja no s’entén tant és la malaptesa dels correctors del Diari de Balears, que ens tenen avesats a matusseries com aquesta espès espès. Perquè la feina d’un corrector és esmenar les errades que sovint comprensiblement escapen als redactors, que en teoria en saben menys que ells. I si sabessin quin ha de ser el seu paper, tampoc no deixarien passar sa Dragonera ni tot el folklorisme que empastifa els topònims en el rotatiu. Però es veu que no ho saben. Vaja, que ‘fan aigua’, i ara sí que tocava.

12 comentaris

Referèndums

És curiós això dels referèndums. El 1966 Franco en convocà un perquè els espanyols donassin suport a la Llei orgànica de l’Estat, la que organitzava les institucions dels seu règim, i un noranta i no sé quants més per cent van votar que sí. Dotze anys més tard, la majoria social, que en gran part coincidia amb els votants del referèndum anterior, va votar sí als desmantellament del règim que havia refrendat amb entusiasme només dotze anys abans. El trenta de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar un estatut que se suposa que tenia el suport d’un vuitanta-set per cent de la població del Principat, i uns quants mesos més tard el poble del Principat vota majoritàriament en referèndum un altre estatut que destrossa l’anterior. Es veu que els pobles tenen tendència a dir que sí, quan qui els ho proposa són les màquines de poder. Em fa l’efecte que si algun any d’aquests es convocàs el poble del Principat a les urnes per a decidir si vol ser un Estat independent, si dos o tres dels partits que ara junts sumen majoria dels vots defensàs el sí i es posàs en marxa exactament la mateixa maquinària mediàtica que ara s’ha posat al servei del sí, el sí podria guanyar. Ja sabem quins partits defensarien el no sense embuts. El meu dubte –profund– és si, arribat el gran moment decisiu, els dirigents d’un partit molt nacionalista, i a darrere els seus intel·lectuals orgànics, i les seves joventuts embolicades amb l’estelada i amb la pancarta de Catalonia is not spain no dirien als seus votants Per Catalunya vota no. Només és un dubte. Com m’agradaria tenir l’oportunitat de comprovar-ho amb els meus ulls!

5 comentaris

Més sobre fraseologia popular

I tornant al tema de la darrera nota –la utilització del nom de les venedores de plaer per a unes certes funcions expressives–, la cosa encara donaria per a bastant més. Quines coses té la llengua! La paraula puta, ben lluny del seu significat original, ha arribar a adquirir la funció d’un potent element gramatical emfasitzador. No és igual què fas? i què putes fas?, car la segona interrogació conté una bona dosi de curiositat, d’estranyesa o, fins i tot, de reprovació. Quan es diu on putes ho has posat? es vol fer patent un alt nivell d’intriga i de ganes de saber la resposta. I les fórmules sí putes i no putes corresponen a respostes ben diferents del simple o no. A la Mallorca profunda sí putes (i el seu contrari negatiu) és l’equivalent col·loquial i directe de l’espanyol sí, por supuesto –que tanta gent no sap traduir–, del francès oui, bien sur o de l’anglès yes, of course, tots tres en versió educada. Tot un món de matisos i de possibilitats al voltant d’una paraula que s’ha incrustat en les entranyes de la llengua popular tant com en la societat s’incrustà la tirada cap al comerç que propiciaven les designades amb el mot.

Qualcú deu pensar que aquests usos idiomàtics van desapareixent per la introducció de la denominada ‘correcció política’ en el parlar. No ho crec. Més aviat diria que totes les expressions referides fins ara en aquest post i el precedent es troben en retirada entre els joves perquè no són usuals en espanyol. La història de sempre. Però aquelles que mantenen la vigència en la llengua veïna són també ben vives en el català dels joves, com la forastera i nova expressió de puta mare, curiós substitut de qualsevol adjectiu o adverbi de càrrega positiva, o el més clàssic i prodigat dels insults, fill de puta, tot i que alguna versió autòctona i superlativa com fillol d’una gran puta sembla que va cap a l’oblit.

En fi, era per a fer un poc de literatura en aquesta jornada assenyalada de reflexió.

5 comentaris

Quaranta mil putes!

Aquesta és una expressió que s’usa profusament a Mallorca per a indicar una gran sorpresa davant algun fet. Un estat de sorpresa pot agafar diferents graus i en la part alta de la gradació hi trobam l’estupefacció o l’estupefacció superlativa. I l’expressió esmentada adopta una rica i complexa gamma de variants lingüístiques per a expressar a la perfecció els diversos graons d’aquella escala de sorpresa o estupefacció. La forma més senzilla, expressió de sorpresa discreta, és quaranta putes!; si la sorpresa és més intensa, sortirà requaranta putes!; i anant pujant l’escala tindríem quaranta carretades de putes!, quaranta grosses de putes!, requaranta grosses de putes!, i així arribaríem a la cúspide de l’atoniment, representada per una cosa així com requaranta mil regrosses de putes! Per si qualcú no ho sap, diré que una grossa és una unitat de compte consistent en dotze dotzenes, és a dir cent quaranta-quatre unitats. La nota negativa en tot això és que la joventut que ara puja, en procés de desarrelament lingüístic, ha substituït aquest ric i plàstic paradigma per un altre sistema exclamatiu d’una pobresa i vulgaritat que no passa d’un òstia, tio!, d’un joder! o d’un coño!, encara que la probresa es pretengui compensar amb una diversitat elemental d’intensitats de veu.

Dues idees em vénen al cap i em mouen a fer-ne comentari. Una és el recurrent nombre quaranta. És un nombre d’una gran presència en la nostra tradició, sobretot de caràcter religiós i associat a les proves a què Déu sotmet els mortals: recordem els quaranta dies i quaranta nits durant els quals la còlera divina va amollar aigua sobre la terra fins a ofegar la humanitat menys una família, els hebreus errants pel desert durant quaranta anys, els quaranta dies de dejuni de Jesús resistint les temptacions del dimoni, la mateixa quaresma actual, les quaranta hores,… L’altra és la utilització de la figura de la dona dedicada a l’ofici més vell del món per a l’expressió de la sorpresa, i no una altra professió qualsevol o qualsevulla altra realitat. Aquí deu haver-hi un fil que ens portaria a algunes conclusions sobre la importància de les dones de la vida en la nostra cultura tradicional. N’hi haurà que pensaran que aquesta utilització no s’avé amb les noves idees sobre la dignitat de les persones, i segurament tenen raó. En tot cas, curiosa conjunció la que es dóna en la nostra fraseologia exclamativa entre un element d’extracció religiosa i una altra cosa tan poc pia. Com la contradicció que arriba a l’oxímoron més aconseguit quan es diu allò de requaranta putes sagrades! D’altra banda, les dimensions dels conjunts explicitats per la nostra cultura popular són ben impactants. Quaranta grosses serien cinc mil set-cents seixanta individus (o indivídues), un nombre suficient per a crear maldecaps seriosos a la senyora Tura o al senyor Clos si tals persones es fessin fortes a desplegar el seu negoci a qualsevol avinguda de Barcelona. I encara que només fossin quaranta carretades, no em direu que la imatge del pas per la vila dels quaranta cavalls i els quaranta carros, un darrere l’altre, amb l’alegre càrrega no és tan letífica com la desfilada del carnaval de Rio.

Aquest comentari me l’ha suggerit la notícia que quaranta mil prostitutes s’han aplegat en el major bordell de la història amb motiu del mundial de futbol que se celebra aquests dies a Alemanya. Quaranta mil treballadores sexuals, que diuen ara, (feliç coincidència numèrica amb l’exclamació mallorquina) que faran oli amb dues bigues assaciant tanta fam ajuntada, i donaran a tants d’homes i tan esportius un poc de plaer que podrà compensar la frustració de veure la seva selecció fent un mal paper a l’esdeveniment futbolístic. Diuen les cròniques del darrer moment que els aspirants a una estoneta de satisfacció han d’aguantar pacientment esperes d’una mitjana de dues hores. I que els taxistes també es fan la barba d’or com mai no havia succeït. Davant aquesta explosió d’abundància i d’alegria un mallorquí de llengua genuïna ha d’exclamar forçosament “quaranta mil putes!”.

3 comentaris

Comparativa d’estatuts

Per a ‘aclarir-me’ jo, he fet una comparativa del tractament de la llengua en els diferents estatuts dels Països Catalans. I com que ja està feta podrà servir perquè uns altres també ‘s’aclareixen’ un poc més. Aquests dies acabaré de polir-la, i si algú hi troba cap error, li agrairé que m’ho digui. Bon profit.

2 comentaris

Pàgina següent »