buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a octubre 2005

D’Elionor a Leonor en poques hores

Avui de matí a Catalunya Ràdio han parlat extensament de la borboneta acabada de néixer. De bon començament li han dit Elionor, tot assegurant que aquesta és la forma catalana —i la que haurem d’emprar aquí— del nom de la reial criatura. I tot i que han dit que la –r final no ha de sonar, no ha deixat de sonar en tot el matí, tan alegre com un picarol. Després han telefonat un bon esplet d’oients que portaven aquest nom: totes es deien Leonor, i donaven explicacions i excuses diverses per dur el nom en espanyol: que si la mare era andalusa, que si l’avi era argentí… El vespre, canvi radical. Els vint minuts que el Telenotícies de TV3 ha dedicat a la feliç naixença han començat amb l’afirmació contundent que en català tant es pot dir Leonor com Elionor. I es veu que algú ha passat l’orde que la criatura sigui anomenada sistemàticament Leonor. També a Catalunya Ràdio ara, el vespre, ens adverteixen que no cal dir Elionor. I, seguint els dictats de la UAL, també s’apunten al Leonor. No és que a mi em preocupi com anomenen una persona determinada. Em preocupa la regla suprema del model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pugui dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més pròxima a l’espanyol.
De totes maneres, d’això que tan català i correcte sigui Leonor com Elionor, n’hauríem de parlar. I en parlarem.

Actualització (1.11.05). Els lingüistes de la CCRTV fan i fan fer grans progressos. Ahir (31) al TN Vespre de TV3 pronunciaven [leonór]; avui (1) han rebut instruccions de dir [ləunór]. El presentador del TN Migdia ha transmès als espectadors la lliçoneta rebuda dels avançats filòlegs, i ha dit que Leonor és menys “arcaic” que Elionor. Em sap greu pel bon grapat d’Elionors que conec, que en sa vida els han dit altra cosa que Elionor. Pobres arcaiques!

3 comentaris

Trista Catalunya Ràdio

La tertúlia matinal del passat dia 24 és una mostra antològica d’un discurs antinacional que s’està enquistant en un sector de gent d’opinió de les quatre províncies i s’exhibeix impúdicament en una ràdio que braveja de nacional. El que s’hi diu, arran dels fets del Correllengua en el Camp Nou, forneix material per a anàlisis sucoses i per a electritzar molts de cabells. M’agradaria fer-ne un comentari mínimament consistent, però ara no tinc temps. En tot cas, deix als lectors (feu clic en el llegir més) una transcripció exacta del que els nostres opinadors benpensants van dir. Fins i tot podrà servir per a veure una incapacitat de construir frases amb la mínima consistència sintàctica que gasta la nostra intel·lectualitat.

Tertúlia de Catalunya Ràdio, de dia 24-10-2005, amb Jordi Barbeta, Joan B. Culla, Milagros Pérez-Oliva i Antoni Puigverd

Bassas: Dissabte hi havia un acte pel Correllengua […] es va posar una pancarta a terra amb el mapa dels Països Catalans. Clar, potser des d’una òptica pròxima als oients per exemple del Matí de Catalunya Ràdio han vist cinquanta vegades i no els ve d’aquí veure el mapa dels Països Catalans, perquè, bueno, recordo que al pavelló de la Fira de Guadalajara per parlar del domini lingüístic català hi havia un mapa dels Països Catalans. Això ha generat tota mena, incloses les illes, naturalment, d’hipersensibilitats, hem sentit abans un conseller valencià parlant de que això és feixisme, que això ho feia Hitler a les Olimpiades de Berlín a l’any 36, etc., i potser seria un bon moment per preguntar-nos la vigència d’aquest terme, el sentit que pugui tenir, el mal que pugui fer, és a dir si a allò que en podríem dir la causa del reconeixement que hi ha un lloc on es parla català i que no és estrictament el Principat de Catalunya li fa més bé que mal l’aparició d’aquest mapa.

Culla: Jo de tota la vida he sigut un descregut o un escèptic bastant considerable sobre aquest tema, fins i tot quan estava en la cresta de l’ona. En el sentit de que jo crec que una cosa és el domini lingüístic, sobre el qual no hi ha discussió científica possible, encara que hi ha gent que el discuteix per raons ideològiques, i una altra cosa diferent és dir si tots parlem la mateixa llengua vol dir que formem una unitat política. Jo crec que aquesta part del sil·logisme és la que no s’aguanta, no per res sinó perquè la realitat no la corrobora. O sigui si la majoria dels valencians i dels habitants de les illes Balears, etc. diguessin sí, formem una unitat política, doncs jo diría magnífic, estupendo i cap objecció. El problema és que no ara, sinó des de fa un o dos o tres segles això no és així. I els comportaments polítics electorals i les actituds i els universos simbòlics etc. són diferents, No vol dir que siguin antagònics amb la idea aquesta (ja sap que l’Estatut balear diu que la llengua que es parla allà és el català, mentre que l’Estatut valencià no utilitza aquest terme i ha donat lloc a molts embolics, etc.) Ara, dit això jo trobo obcè, pornogràfic, diríem, que el PP insisteixi, en el context del debat pre-estatutari digui que això era el catalanismo fascista i compari amb l’Anchluss de Hitler a Àustria. Ara estem aquí a la Diagonal i jo no veig desfilar les divisions blindades del pancatalanisme en direcció a València. No n’hi han de divisions blindades del pancatalanisme. Fer una analogia entre un plantejament tan discutible com tu vulguis però un plantejament estrictament linguistico-cultural o estrictament simbòlic, i el que feia Hitler que no tenia res de simbòlic, que era d’una contundència pràctica acollonant, si em permets, …

Pérez-Oliva: El que passa és que la utilització de la qüestió lingüística com a missatge subliminal de plantejaments de comunitat política es fa constantment. Per exemple al País Basc, quan s’ha presentat el document del PNV sobre la nova proposta de via política del País Basc s’ha presentat en euskera, en castellà i en francès, amb lo qual s’està donant indirectament el missatge de que nosaltres ens adrecem… és el cas contrari de lo dels Països Catalans. És una comunitat que ells pretenen que sigui una comunitat política que té tres llengües quan aquí el plantejament seria l’altre, una comunitat lingüística que té una sola llengua però en canvi no és comunitat política. Enfí, s’està utilitzant constantment per una i altra banda …

Barbeta: Jo crec que això ho ha utilitzat tothom. Unamuno va dir mi patria es mi lengua, i després un senyor que es deia José Maria Aznar López, quan era president del govern espanyol, va dir que s’havia d’anar a la guerra d’Iraq a col•laborar amb un país que hi han quaranta milions d’hispanoparlants. Per tant, això es barreja sempre. L’acte del Camp Nou a mi em sembla totalment simbòlic. Em sembla que probablement el Joel Joan, que és de la ceba, va aprofitar el moment i va escombrar cap a casa seva i va dir Visca els Països Catalans lliures. El Joel Joan es representa a ell mateix.

Bassas: Sí, però ho estaven fent totes les televisions i això es va veure a València.

Barbeta: Sí, però és que vejam si ens entenem: qualsevol cosa que es faci aquí que puguin allà aprofitar els partidaris d’alimentar l’enfrontament ho faran. Per tant, no ens hauríem d’exclamar. És lògic que el PP faci això i seria il•lògic que nosaltres ens atabaléssim per això.

Puigverd: Jo, primer de tot he de dir que en Joel Joan em comença a carregar, la manera, el protagonisme que té quan fa política. Suposo que forma part del fet que és un home molt conegut i molt aplaudit i que connecta molt amb la gent jove. Parlàvem de Vent del Pla i he de dir que no he vist aquesta sèrie, però sí que vaig veure aquest estiu una sèrie molt bona que va fer ell, que no era ben bé d’humor com una altra anterior sinó que …

Culla: Porca misèria?

Puigverd: Aquesta. La crítica com a actor i la sèrie aquesta la vaig trobar extraordinàriament bona per ser una sèrie televisiva. Dit això crec que això és un dels grans errors de la catalanitat, de la catalanitat així profunda.

Barbeta: Serà d’alguns catalans.

Puigverd: No, perquè si es fessin públics (jo n’he sentit a parlar però no els he vists escrits) la quantitat de diners que s’han donat des de Catalunya per a alimentar aquesta gent tan minoritària que malgrat tot tenen un predicament extraordinari des d’aquí i que tenen un comportament que (ara la diré molt grossa) de vegades fa pensar en aquella mena de posició que tenien els serbis de Croàcia o els croates de Sèrbia… No sé si m’explico, nosaltres sempre demanem l’opinió d’una gent que representa com a màxim el dos per cent de la societat valenciana, i aquesta gent tenen un poder aquí, i és una fe perquè al final anem a parar a una persona extraordinària (Joan Fuster) que jo considero un dels grans intel·lectuals que ha tingut la llengua catalana, però que naturalment és discutible la seva posició. La seva interpretació del País Valencià s’ha convertit en una mena de dogma de fe que ningú el posa en qüestió.

[Interrupció]

Puigverd: Jo m’excito molt perquè em sento bastant sol defensant això. En el món estricte de la cultura catalana pròpiament dita això fa molt de mal a la llengua catalana. D’aquesta manera el català perd decisivament una part del seu domini lingüístic, perquè les llengües efectivament no es poden discutir, bé es podria discutir però seria una discussió bastant científica perquè hi ha algú que comença a dir ara que el provençal i el català no són tan diferents… enfí hi ha qui diu que parlem tots llatí, tots els de les llengües romàniques, per tant especular s’hi podria especular molt, però de moment i ateses les convencions, és la mateixa llengua però no hi ha res escrit que una llengua per més que sigui la mateixa no pugui els parlants d’aquesta llengua considerar-la una llengua diferent. D’això n’hi ha molts casos i en podríem fer molta comparativa. Després aquesta idea que diu aquest senyor valencià la porten a un extrem, però jo també ho he portat abans, he fet una exageració quan he dit que els catalans érem els jueus d’Espanya, però aquests moments d’exageració tots els podem tenir, però hi ha un element de fons que em sembla que aquest senyor té força raó, i és que el nacionalisme català s’inspira en el nacionalisme alemany històric, el del segle XIX, el de l’idealisme alemany, el de Herder, i aquesta idea de la llengua i territori trenca completament la història, perquè la polèmica entre el català i el valencià ve del segle XV, no ve de fa dos o tres segles, ve del segle XV, i ja la construcció de la corona catalano-aragonesa no té res a veure amb la idea de Països Catalans, al contrari, ja es va crear un regne totalment diferent amb unes lleis diferents, amb unes relacions diferents amb la monarquia, i la rivalitat entre Catalunya i València ve del segle XV, quan Barcelona amb la crisi del 14 baixa trenta-mil habitants i València en té noranta mil. La cosa és molt antiga i nosaltres aquí anem predicant una mena de dogma de fe que son la simplificació reduïda i tòpica d’unes idees de Joan Fuster i les convertim en dogma de fe, que això serveix a algú per fer política, per deixar fora de joc algú altre, serveix a Catalunya per fer política però li fa un mal enorme a la llengua catalana, un mal enorme. Tota la politització de la llengua al País Valencià és fer mal a la llengua i a Catalunya crec que també però això seria una altra discussió.

Culla: No sé si s’ha entès perquè n’hem parlat altres vegades. Jo estic parcialment d’acord amb tu, el que passa que no fins a les últimes conseqüències. Potser sí que ha sigut un error històric del catalanisme polític aquest voler incorporar els valencians a un projecte eminentment principatí tot i constatar repetidament al llarg de la història que la majoria dels valencians no estaven per la labor. Potser sí que ha sigut un error, probablement. El que no veig clar són dues coses: una que hagi sigut un error que des de la perspectiva política catalana del Principat ens hagi sigut gaire negoci. Si féssim un càlcul de rendabilitat, em sembla que hi hem sortit perdent calés, i ho dic literalment i metafòricament parlant, no veig quina renda n’hem tret d’això. I després, efectivament, la corona d’Aragó és la primera prova que la unitat política no és tal, perquè els propis reis que van parir-ho això ja van considerar que eren estats diferents, però és que, fixa’t, quan el president Maragall invoca no els Països Catalans sinó la Corona d’Aragó la reacció a València és pràcticament la mateixa que quan s’invoquen els Països Catalans.

Puigverd: No, hi ha una diferència molt gran: els empresaris valencians ho troben interessant perquè a València tant li interessa ser port de Madrid com formar part de [inintel•ligible]. Precisament Barcelona, Catalunya, perd moltes oportunitats amb aquesta història de polititzar una idea totalment discutible que és la de Països Catalans…

Culla: Jo no sé si els empresaris valencians estan per la labor, en tot cas deuen votar el PP, i en canvi no li diuen al PP escolti faci el favor de no mostrar-se tan ferotgement contrari a la idea de la Corona d’Aragó, ja m’enteneu, l’Euroregió…

Puigverd: Als empresaris valencians no els convé tot aquest embolic, no ho diuen gaire fort, i és evident que ho diuen amb veu més fluixa, és a dir aquí el que tenim és un problema de cor que els polítics valencians els aprofiten pel seu rendiment, nosaltres també ho hem fet [inintel•ligible] i així anem de mal en pitjor.

Pérez-Oliva. Jo volia posar l’atenció sobre una cosa, que és que aquestes posicions pancatalanistes o dels Països Catalans, que moltes vegades apareixen (fixeu-vos que representen una minoria aquí a Catalunya, i en canvi tenen una gran projecció mediàtica, perquè hereus com són molts dels seus defensors de les estratègies de la Crida, són molt hàbils en la utilització de mitjans de comunicació, perquè per exemple hi ha un festival de rock i surt allà l’estelada, vint-i-quatre estelades, i sembla que sigui allò una cosa molt majoritària. Ara aprofiten el camp del Barça per fer això. Però aquesta discussió no està en la societat política. La reacció és emocional a València, etc. però… Això permet que quan Maragall proposa l’Euroregió l’ABC posi a la portada un mapa d’Espanya i Maragall senyalant el mapa dient “Maragall se quiere quedar media España”. Altanto amb aquest tipus d’eslògan perquè després fan més mal que bé. El projecte d’Euroregió és un projecte molt interessant que a València s’ha acceptat molt bé, que a Balears s’ha acceptat molt bé, inclús al sud de França es veu amb molt d’interès… en l’àmbit econòmic s’ha acceptat molt bé perquè la gent que sap què es porta entre mans en el terreny econòmic sap la importància de quedar clusters, i a Europa els clusters és lo que està pujant econòmicament en alguns dels països que més prosperen.

Barbeta: En qualsevol cas hem de donar per descomptat que els que sortiran en contra no dels Països Catalans, de l’Euroregió… Jo no sé si els empresaris valencians estan a favor de l’Euroregió o no. El dia que els empresaris valencians i els catalans, i els balears, se n’adonin de que tenen uns interessos comuns aquest dia començarà a existir de facto els Països Catalans. Però això que ja se n’han donat compte de fa molt de temps el senyor Alfonso Guerra i el senyor Abril Martorell ho van veure claríssim, que això havien d’evitar-ho com fos.

Pérez-Oliva: L’Euroregió inclou Saragossa, que no parla català.

3 comentaris

Anticatalanisme pancatalanista

El libel ultraespanyolista, antimallorquí i d’extrema dreta El Mundo-El Día de Baleares té uns “articulistes” als quals no podrem mai agrair els moments de diversió amb què ens obsequien. Avui n’hi ha un que escriu un “article” titulat Colonialismo catalán, on es fa un memorial de greuges en relació al tal colonialisme on surt tot, des de la “conquista” de Pere el Cerimoniós fins als bombardaments “catalans” durant la darrera guerra, passant pel “robatori” de la h de Maó i tota la lletania. Però la cosa més curiosa és la recriminació que fa a Carod-Rovira: “negoció con ETA en Perpignan para que no atentaran en Cataluña, olvidando a Baleares y Valencia, donde han seguido cometiendo actos terroristas“. Tota una declaració de pancatalanisme. Tot un poema.

1 comentari

D’ases i asades

Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l’endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s’ha convertit en un sex simbol de l’espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l’endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se’n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l’altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d’aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s’hi miren gaire amb la genuïnitat en l’ús de la llengua, que s’ha posat de moda portar el dibuix d’un congènere seu aferrat a l’auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l’insuperable. I estic segur que per dins devia pensar “com poden ser tan…?”. Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s’havia d’insultar.

1 comentari

Un bloc que es converteix en blog


Benjamí Villoslada, que té un interessant i conegut blog on es parla principalment de temes d’informàtica, comunica que, arran del meu post sobre el terme blog/bloc, el seu deixa de ser un bloc i passa a ser un blog. Un té una amarga experiència de patir el desdeny i el silenci altiu de (presumptes) autoritats lingüístiques davant argumentacions que no tenen per on ser rebatudes. Però també hi ha moments en què un se sent estimulat a continuar treballant.
Per cert, en el pròxim número de Llengua Nacional sortirà un article meu sobre la qüestió.

2 comentaris

L’autopista de Manacor

Quan vaig per la carretera vella d’Inca –cosa que comença a ser un plaer– no puc evitar de pensar què hauria passat si amb aquesta carretera s’hagués fet el que han fet amb la de Manacor. L’autopista d’Inca va destruir algunes coses, però l’autopista va salvar la carretera. Maria Antònia Munar diu que la nova autopista –ella en diu carretera desdoblada– de Manacor s’ha fet amb respecte al medi ambient. Jo crec que és un dels grans atemptats al medi, a la història i a la personalitat de Mallorca. És còmoda i es guanya un temps en els desplaçaments, però el preu és molt car: s’ha destruït –destruït, pos èmfasi en la paraula– un element patrimonial tan important com una carretera històrica, de les principals de l’illa, i s’hi ha aixecat a damunt una autèntica autopista. Amb la diferència que, mentre que les autopistes clàssiques només alteren camps d’ametllers i garrovers (simplific, ja ho sé), aquesta és una destrossa fenomenal d’un entorn humanitzat. Les vies de servei, engabiades per reixats sense fi, i l’enfiloi de passos elevats, ponts faraònics i giratoris per pa i per sal configuren un nou paisatge ferest, exponent del mal gust de la tropa de nous rics que fan i desfan en aquesta terra. Avui m’alegra comprovar que un grup tan prestigiós com el que escriu sota la rúbrica Grup d’Opinió d’Arquitectes em dóna la raó.

Cap comentari

Matas, la vergonya

En un país normal el president, el president del país, és la màxima representació dels valors que encarna i representa aquest país. Jaume Matas és la màxima representació de la suma de totes les coses que fan que els qui som de les Illes Balears en algun moment puguem sentir vergonya de ser-ho. A l’acte de presa de possessió de la nova consellera d’Immigració, una extremenya que fa vint-i-nou anys que viu a Mallorca, Jaume Matas s’adreçà a la consellera en espanyol. Quin missatge dóna Matas a la seva societat en un acte institucional solemne que surt a les televisions? Que als qui parlen en espanyol els hem de parlar en aquesta llengua, encara que faci vint-i-nou anys que són entre nosaltres. És el discurs antitètic del de la normalització lingüística, és el discurs del vassallatge, de la subordinació, del no-som-res, del servilisme i la indignitat. Precisament dirigit a una persona que se suposa que té la responsabilitat de vetllar per la integració dels immigrants.
I, per a acabar-ho de compondre, li demana que “no cambies nunca“. Es referia a la llengua?

2 comentaris

Menorca la bella (de moment)


Menorca s’ha lliurat en bona part de la devastació perpetrada per la voracitat dels qui a les altres illes han posat l’enriquiment ràpid i de la manera que sigui per damunt qualsevol valor. I Menorca és una bellesa encara. Però els devoradors estan a l’aguait i disposats a no aturar-se en la materialització dels seus interessos fins que no quedi res per verd. El port de Ciutadella, una de les encisadores entrades a l’illa, pateix una greu amenaça de restar convertida en un emplastre de ciment i de pijeria. Esperem que la resistència dels defensors de l’illa, que es veu en accions com l’enviament massiu de la postal de la imatge a la ministra del Medi Ambient, salvi el port de la malifeta. (Aquí podeu veure l’altra cara de la postal.)

Cap comentari

Que la llengua no s’assequi, ni el seny dels seus responsables

He rebut un grapat de correus electrònics de persones que em demanen aclariments sobre els exemples d’errades del Termcat que jo posava en el post El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, etc.). Per tant, en diré alguna cosa en aquest blog, i segurament a altres llocs. De moment us pos en el llegir més un missatge que el mes d’abril passat vaig enviar a la llista de distribució Migjorn sobre els mots assecar i eixugar. Naturalment, ni el missatge ni la protesta feta per altres vies no han servit de res (té remei aquest país?). Avui he sentit diverses vegades per Catalunya Ràdio un espot d’una assecadora de roba que l’asseca d’allò més bé. Els caps esflorats responsables de l’espifiada continuen creient que la roba penjada a l’estenedor s’asseca. Això: sembla que no tenim remei.

Llegiu més

1 comentari

Vermellenc


En aquest país les coses vermelles són vermelles –bé, llevant la part occidental, on són roges–. Encara no he sentit a dir a ningú que una cosa ben vermella, inequívocament vermella, com la sang o una rosella o l’interior d’una magrana, és vermellenca. Els jugadors del Mallorca van vestit de vermell, inequívocament vermell. Per què, doncs, els periodistes no parlen de l’equip vermell, i s’empesquen aquesta cosa tan rara de l’equip vermellenc? Jo us ho diré. Perquè en espanyol, tot i que l’equivalent exacte de vermell és rojo, aquest darrer mot té també uns significats afegits. El equipo rojo sonaria un poc com el ejército rojo o las hordas rojas. Per això hom es va afanyar a cercar un sinònim que esquivàs aquests inconvenients. I trobaren bermellón, i ja tenim el equipo bermellón. Segona part: els periodistes que començaren a parlar de l’equip en català i en públic, sense aprofundir més en la qüestió, van cercar a un diccionari espanyol-català com dimonis es diria en la nostra llengua paraula tan recercada, i trobaren vermellenc. I ja tenim la meravella lexicogràfica de l’equip vermellenc per amunt i per avall.
És un simple exemple de com l’espanyol arriba a condicionar la nostra manera de parlar i d’escriure. Una llengua interposada arriba a tenir la capacitat de fer que una cosa vermella deixi de ser vermella, sense que ningú no se n’adoni.

2 comentaris

Pàgina següent »