Visibilitzar les dones?
Tot el discurs sobre el gènere gramatical que un cert feminisme, no sé si majoritari o no, ha construït durant les darreres dècades roda al voltant d’un punt central: la idea de la necessitat de visibilitzar les dones en el llenguatge. Això vol dir que es parteix de l’assumpció del supòsit que la llengua —en el nostre cas la catalana— tal com s’usa tradicionalment no les visibilitza i que, per contra, sí que visibilitza els homes. Sortosament, encara que amb un retard fatídic, en els darrers temps s’ha produït una reacció en el món de la lingüística que tracta de posar les coses en el seu lloc. Però una de les mancances, a parer meu, d’aquesta reacció és que no ataca encara amb prou contundència el focus del mal: aquestes percepcions entorn de la idea de la visibilització de les dones. Perquè, mirat del punt de vista de la lingüística, la suposada invisibilitat de les dones en el llenguatge tradicional no té la més mínima rigor ni fonament científic.
El gènere en les llengües romàniques és un sistema en què funciona una oposició del tipus presència/absència d’un element, no del tipus element A/element B. I aquest element, present o no present, és la marca morfològica de femení o el tret semàntic de femení. Per a entendre’ns, noia té una marca morfològica de femení (la –a final, que no té noi, forma no marcada) alhora que el tret semàntic de femení. Soprano o vedet no tenen cap marca morfològica de femení però tenen el tret semàntic de femení. En els dos casos el tret semàntic de femení obliga el nom a dur acompanyants (articles, adjectius, etc.) marcats morfològicament com a femenins (una noia, aquesta soprano, vedet famosa). Per contra, els noms germà o oncle es caracteritzen per l’absència de marca morfològica de femení (el primer en pot tenir perquè és un mot flectiu: germana) i per l’absència de tret semàntic de femení. En els dos casos aquests noms no femenins exigeixen acompanyants sense marques de femení, ço és sense cap marca de gènere (germà petit, els meus oncles). Els mots petit, els i meus són formes no marcades. L’oposició no és, doncs, entre masculí i femení sinó entre el no femení i el femení. Com hem dit altres vegades, la incomprensió d’aquest fet en cercles socials amplis és deguda a la terminologia de la gramàtica tradicional, que, amb concordança amb el fet natural de l’existència de mascles i femelles, ha denominat masculí un dels dos termes de l’oposició.
Quan durant un mil·lenni en català s’ha dit els rics, tothom ha entès que amb aquest sintagma, encara que mal anomenat masculí, hom es referia a persones de qualsevol sexe posseïdores de riquesa. Si això és així, l’única conclusió que es pot treure és que la gramàtica ha fet malament de dir masculí a una cosa que no és masculí. Dient hem tingut una reunió de professors no es visibilitza cap sexe, ni homes ni dones, perquè professors significa persones que exerceixin aquesta professió, sense que importi el sexe. Rics i professors no tenen ni cap marca morfològica de masculí ni cap tret semàntic de masculí. No visibilitzen cap home. De fet, en el llenguatge els homes rarament són visibilitzats. Per a fer-ho cal posar-hi altres recursos, com dir professors homes o professors de sexe masculí si volem referir-nos a un grup d’homes i volem remarcar que tots són homes. D’altra banda, la llengua sí que té un recurs per a visibilitzar les dones: les marques de femení. Quan diem una reunió de professores, resta absolutament visibilitzat que eren dones totes. Les dones són l’únic sexe que es visibilitza de manera regular i sistemàtica amb les estructures gramaticals del català.
Com que les formes mal anomenades masculines són formes no marcades, ni morfològicament ni semànticament, la identificació del sexe la fa el context. Si dic tinc tres fills, no es pot saber si són homes o dones. Si dic tinc dos fills i una filla, el mot fills és associat al sexe masculí per l’oposició amb filla, la forma marcada que en qualsevol context no pot referir-se més que a una dona. Si dic tinc un germà, el mot germà es «carrega» de valor masculí per context i per exclusió: perquè si el germà fos una dona, s’utilitzaria la marca de femení, que és la manera normal de referir-se a una dona. La llengua és així i no la canviarà ningú.
L’anglès no té marques morfològiques de gènere. L’oposició del català ciutadà/ciutadana no existeix: només existeix citizen, que no té ni marca morfològica de gènere ni tret semàntic de gènere. Dient o sentint citizen un anglòfon només pensa en una persona, no en cap sexe. En català ciutadà/ciutadana és, com hem dit, una oposició entre no femení i femení. L’anglès citizen correspon al nostre ciudadà, ni femení ni masculí. I ara ens hem de demanar: les dones anglòfones estan invisibilitzades per la llengua perquè en anglès no es pot dir ciutadans i ciutadanes? Les heu vistes armar una guerra per això? La coincidència entre el català i l’anglès és que tots dos tenen un mot per a referir-se a persones prescindint del sexe: el terme no marcat que aquí es mal anomena masculí. La diferència entre les dues llengües és que el català té un recurs per a marcar (visibilitzar) les dones que l’anglès no té. Així com en català hem de dir escriptors homes per a indicar que són homes, en anglès han d’aplicar el mecanisme a homes i dones, en singular i en plural, per a indicar-ne el sexe: man writer i woman writer. El català visibilitza les dones molt més que l’anglès, però cap de les dues llengües, sense mecanismes suplementaris, no visibilitza els homes.
Aquesta cabòria persistent de la visibilització de les dones envitricolla el llenguatge amb desdoblaments tan gratuïts com aleatoris i lluny de qualsevol sistematicitat, desballesta la semàntica amb la propensió cap als mots abstractes o col·lectius i violenta fins i tot la normativa i el bon gust. Cal dir amb tota energia que l’únic llenguatge inclusiu i integrador és aquell que usa, quan cal, les formes inclusives, que són les no marcades, les que també podríem anomenar generals o neutres, lamentablement anomenades masculines. Però, a més, cal dir que aquesta vocació visibilitzadora té molt poc de progressista i molt de sexista, perquè és segregadora, i la segregació no és res gaire avançat. En una línia progressista cal considerar les persones com a persones, sense que el sexe importi gens, ni per a valorar-les, ni per a educar-les ni per a tractar-les. Sempre he pensat que la igualtat és això.
Altres articles sobre el tema del mateix autor:
Llengua, gènere i sexe
Mònica terribas i els desdoblaments de gènere
11 comentaris
11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
L’article és gramaticalment impecable, no com no podia ser d’una altra manera, però té dues errades bàsiques de caire més sociolingüístic o, fins i tot, històric i polític, que, al meu parer, i això que no sóc partidari de certs extrems de l’anomenat llenguatge “inclusiu”, que trobe particularment absurd, crec que invalida l’article.
Comence pel més evident i senzill, cap al final. Quan l’autor parla que les dones anglosaxones no han armat cap guerra pel llenguatge feminista. No és de cap de les maneres cert, fins a l’extrem que es podria dir que en són les inventores, ja que el feminisme modern és hereu en una gran magnitud de la segona onada feminista que va sorgir fonamentalment als EUA als anys 1970. I, sí, hi incloïa el llenguatge, tot i que amb molta menys insistència, per les raons que explica molt bé l’autor, ja que des d’una perspectiva diguem-ne superficial la llengua anglesa seria menys “masclista”. Així, varen encunyar mots talismà com “herstory” -per contra de “history”- per cridar l’atenció sobre l’absència del component feminí en l’estudi tradicional de la història. Atenció! “Herstory” era un toc d’atenció, no era una reivindicació lingüística. Es feia un joc de paraules per assenyalar que “history” era “his story” (la “història” era la “història d’ell”). Però sí que hi ha moviment estrictament lingüístics en el feminisme anglosaxó que fins i tot parla de fer servir “them” com a partícula no marcada quan parlem en abstracte sobre algú i hem de gastar un pronom “he” or “she”. No cal saber llegir Shakespeare per endevinar que en aquest ús no marcat (com en català gastem “hom” -“home”-) sempre es fan servir els pronoms masculins com a no marcats.
I ací arribe al rovell de l’ou. La tesi de Bibiloni -gramaticalment impecable, repetisc- és que no hi ha invisibilització en la llengua del sexe femení perquè, en realitat, l’oposició és marcat -sexe femení-, no marcat -que coincideix morfològicament per norma general amb el sexe masculí-. I, sí, això és així, però precisament sociològicament és el contrari. El masculí no necessita ser marcat, perquè és el gènere “per defecte”. Qui està discriminat és qui necessita “ser marcat” per notar que existeix. En realitat, açò és una submissió.
És el mateix que la tesi del “nacionalisme banal”. Quan a la premsa que trobem a tots els quioscos dels Països Catalans es diu “el país”, “el govern”, “la nació”, etc., quina és? Espanya, evidentment. Podríem dir, de fet, que els catalans som més visibles, perquè sempre hem de tindre l’adjectiu nostre per evidenciar-nos, així tenim en la premsa que tot és “valencià”. Però en la premsa francesa tot és “francès”? Evidentment, no: es dóna per descomptat.
Quina és la solució? Per a mi no és “els valencians i les valencianes” (per què no “les valencianes i els valencians”?) més enllà de com a forma retòrica per cridar l’atenció sobre un problema. No sé quina és. No en tinc ni idea. Però no es pot negar allò innegable: que la societat és i ha sigut i encara serà fonamentalment masclista d’arrel i que això s’ha traduït en la llengua i en la interpretació que en fem (no necessitar marcar el sexe masculí: allò que domina no necessita ser marcat).
A propòsit, a Suècia han introduït com a possible l’ús general d’un pronom neutre que sembla que existeix en alguns dialectes per evitar usar el masculí com a neutre. En el nostre cas seria un infern. Un infern lingüístic al que, si arribem perquè la societat ha esdevingut igualitària, en realitat serà un paradís. Això ho tinc clar.
Sobre les anglòfones només he dit que no han armat una guerra perquè no poden dir ciutadans i ciutadanes. Ni ho necessiten. Sé que la història del llenguatge “no sexista” va començar en el món anglosaxó. Però en anglès el problema són quatre detalls: la inexistència d’un pronom de tercera persona singular (o el corresponent possessiu) per a referir-se a una persona de sexe indeterminat, o els mots formats amb el component man (spokesman, que s’ha resolt amb spokesperson). Quan el moviment va passar a les societats de llengües romàniques es va esguerrar del tot.
Us vull matisar la vostra afirmació quan dieu que el no marcat coincideix amb el sexe masculí. No: el no marcat no coincideix amb cap sexe, per això és no marcat.
Enhorabona! Em sembla una exposició excel·lent. Hi estic totalment d’acord.
També hauríeu d’afegir que els acords dels participis passat, practicats en català tradicional i desdenyats pels catanyolistes, permeten de visibilitzar les dones:
“(…) la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona que dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem “les he vist” en lloc de “les he vistes” considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones. Les menyspreem i les subordinem als hòmens d’una manera gratuïta.” Eugeni S. REIG,¿”Ara sí que l’he feta bona” o “ara sí que l’he fet bona”?, Clar i valencià, El Punt Avui+, 23/04/12
Els catanyolistes tan progressistes també, no cal dir, ho són en els límits del perpetu calc de l’espanyol. No són pas ells que contribuiran a visibilitzar les dones estantolant-se en la llengua popular, usant aquest recurs ben tradicional i pràctic:
“la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona que dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem “les he vist” en lloc de “les he vistes” considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones. Les menyspreem i les subordinem als hòmens d’una manera gratuïta.”
Eugeni S. Reig, ¿”Ara sí que l’he feta bona” o “ara sí que l’he fet bona”?, Clar i valencià, El Punt Avui+, 23/04/12
I més coses que hi podríem afegir. És curiós que el sufix -essa ha creat un conflicte “intern” dins la progressia lingüística. D’una banda, els “visibilitzadors” promouen coses com Jutgesses i Jutges per la Democràcia. De l’altra, la progressia té autèntica aversió a les formes en –essa (jutgessa, metgessa, poetessa). A TV3 els correctors imposen sistemàticament la jutge. Quan diuen tres jutges no estan tan “visibilitzades” com quan diuen tres jutgesses.
Una pregunta que no té res a veure amb l’article.
Si un habitant de Nicaragua és un “nicaragüyenc”, i ara un habitant de l’Ebre es diu “ebrenc”, aleshores un habitant del Carib no seria “caribenc” i no pas “caribeny” ?
-eny no és un sufix català formador de gentilicis. Els gentilicis dels diccionaris catalans acabats en -eny són adaptacions de gentilicis espanyols o sud-americans en -eño. En el DIEC hi ha: caribeny, costa-riqueny, extremeny, gibraltareny, hondureny, madrileny, malagueny, panameny, porto-riqueny i rifeny. D’altra banda, hi ha nicaragüenc i salvadorenc, amb les formes secundàries nicaragüeny i salvadoreny. Segurament en català hauríem de donar altres formes a aquests gentilicis en –eny. Per exemple, en occità, si no vaig errat, es diu madrilenc. Un cas ben curiós (estrany) del DIEC és alzireny. El DNV du alzirenc i com a forma secundària alzireny. Al DIEC no hi ha alzirenc ni com a forma secundària.
Com s’hauria de dir “una de cada tres dones”, o bé, “una sobre tres dones” ? La segona forma la fa anar el francès i l’italià. Ens trobem, doncs, en una nova còpia del castellà?
Excel·lent.
És el que té la ideologia, s’inocula en tots els àmbits, i la llengua no està exempta.
Otger: en fr. i it. i ross. diem: “una dona sobre tres”.
Podem dir també “una dona de cada tres”.
La manera tradicional era “de tres una” (cf. cançó popular “Cinc pometes té el pomer’).