La pandèmia de la covid-19 ha fet entrar en joc de manera abundant els mots màscara i mascareta i fins i tot mascarilla. La pandèmia va fer que molts acudissin als diccionaris, que potser no estaven al dia sobre el particular. Per al DIEC una màscara és: 1) Figura de cartó, filferro, imitant una cara, amb forats per als ulls i la boca, amb què una persona es cobreix el rostre. 2) Tros de vellut, de setí, etc., amb forats per als ulls, amb què hom es tapa la cara per no ésser reconegut. 3) Careta per a amagar, protegir o medicar la cara o per a administrar narcòtics. 4) Empremta que es treu de la cara d’algú, especialment d’un cadàver. Les altres accepcions ara no interessen. Com es veu, cap de les quatre accepcions no s’ajusta a les màscares que empram per a protegir-nos del coronavirus. Si hi cercam mascareta, no hi apareix. A l’Alcover-Moll hi trobam les mateixes definicions, amb l’afegit que la 4) correspon a l’espanyol mascarilla (les altres, a máscara). En el mateix diccionari mascareta sols és un mallorquinisme que significa ‘persona desfressada i emmascarada’. Al Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) hi ha per a màscara, a més de totes les indicades, l’accepció «Preparat compost que hom aplica a la cara per tal de netejar-la i millorar la textura del cutis.», que també correspon a l’espanyol mascarilla.

Resumint, i deixant a part usos secundaris, hi ha màscares d’ocultació, que són les que reporten els diccionaris, les clàssiques, amb forats per als ulls;  i màscares de protecció (contra la pols, substàncies tòxiques o virus), més modernes, que només tapen la boca i el nas, i no previstes fins ara als diccionaris. Per a aquestes les diverses llengües usen el mateix mot que per a les màscares clàssiques, tot fent una ampliació del significat: anglès mask, francès masque, occità masca, portuguès máscara. L’espanyol ha decidit de fer un diminutiu (mascarilla), paral·lel a l’italià mascherina. Cal dir que el mot mascarilla (usual en espanyol d’ençà del segle XVII) significava una màscara petita que sols cobria el front i els ulls. La moderna mascarilla de protecció contra agents tòxics no apareix al diccionari espanyol fins al 1980. De fet, abans de la pandèmia l’ús general català devia ser mascarilla, un de tants manlleus a l’espanyol acabats amb el sufix –illa (cartilla, manilla, massilla, natilla, patilla, pastilla, plantilla, sabatilla, taquilla, vaïnilla, etc., per citar només els «admesos»). Els mitjans haurien pogut optar per mascarilla, el que deia la gent, però no essent aquest mot en els diccionaris, preferiren de fer-ne un calc: mascareta. En vaig parlar en aquest article.

Ara voldria referir-me al verb i al participi relacionats amb les màscares. Abans, però, farem observar que hi ha dos mots semblants —màscara i mascara—, d’origen no clar i potser relacionats. La mascara és el polsim fet bàsicament de carbó que embruta les xemeneies i els atuells de cuinar. El verb relacionat amb mascara és mascarar o emmascarar. A les Illes es diu normalment mascarar, i sembla que al País Valencià també, mentre que al Principat hi ha les dues formes, amb predomini, segons pareix, d’emmascarar. D’aquest, fins i tot, ha sortit el substantiu emmascara (mascara). El DIEC —pensam que erròniament— du com a forma principal emmascara, mentre que mascara, la forma més general, hi resta com a secundària. Mascarar i emmascarar han de ser considerades dues formes sinònimes, una amb prefix i l’altra sense. Un cas semblant a provar i emprovar (unes sabates, per exemple). Res no ha de fer pensar que emprovar és més correcte o genuí que provar. Al Principat hi ha una tendència a l’ús del prefix en- més gran que a la resta del país (emprovar, encostipar).

El que m’interessa més és el verb que surt per derivació de màscara. L’ús general ara és emmascarar, i l’adjectiu-participi emmascarat. Aquests mots s’apliquen normalment a les màscares d’ocultació, no a les de protecció. Amb tot, cal qüestionar la genuïnitat d’aquesta forma. Es tracta d’un verb creat amb el mateix mecanisme que s’ha creat emmanillar, embetumar, enfarinar, o s’ha fet un calc de l’espanyol enmascarar? La primera cosa que observam és que cap llengua de l’entorn no forma el verb equivalent amb el prefix: en francès, masquer, masqué; en italià mascherare, mascherato; en portuguès, mascarar, mascarado. Això no seria raó suficient per a considerar emmascarar un calc de l’espanyol. Però l’anàlisi de la documentació històrica sí que ens durà a aquesta conclusió i ens aconsellarà d’equiparar el mot al gruix de les llengües romàniques. «Mascarats en caperons», diu ja un document de 1391 (segons el Diccionari Aguiló). «Evitar de dir… maixcarat per mascarat», diuen les Regles d’esquivar vocables (fi del segle XV). Una codolada valenciana del segle XVI diu «com en perdons /embadalits,/ vent los vestits / dels mascarats.» (Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip). En època més acostada, «A una casa des quatre cantons d’en Bosch se n’hi entràs tres homos mascarats» (La Ignorància, n. 48, maig de 1880). Per contra fins a temps recents no hem trobat documentació d’emmascarar o emmascarat.