Selles de muntar i tendes de campanya
Si no fos per l’esport de l’equitació la paraula sella potser hauria agafat el camí de l’oblit, i, encara així, pateix una certa crisi, perquè en el món d’aquest esport la imitació dels usos espanyols fa dir de cada vegada més montura. La cosa encara es complica més perquè en espanyol la paraula silla, a més de tenir el significat de ‘sella’, és el nom per a designar les cadires. Aquesta polisèmia del mot ha creat la necessitat d’oposar silla (la cadira) a silla de montar (la sella). Doncs bé, la pressió de l’espanyol en els nostres esquemes mentals és tan gran que ja hem sentit i llegit més d’un cop sella de muntar, com si hi pogués haver alguna sella que no fos de muntar. Recordem aquell film que en la versió catalana es titulava Selles de muntar calentes, títol que no és precisament traducció directa de l’original, Blazing saddles. Tan bé que hauria quedat Selles calentes o Selles que cremen. Aquesta és una mena de castellanisme camuflat, perquè totes les paraules són catalanes, però castellanisme evident. Continua aquí.
PS. Una vegada publicat l’article al diari he afegit a la versió digital aquest paràgraf (sempre et vénen després més coses al cap):
«Una cosa semblant passa amb el verb pondre. Ara hi ha gent que diu que les gallines ponen ous, com si de tant en tant poguessin pondre alguna altra cosa? Això si no van més enllà en el desastre i diuen posar ous. El fet que als nostres verbs posar i pondre correspon en espanyol l’única paraula poner fa que els parlants d’aquesta llengua hagin de dir poner huevos, perquè las gallinas ponen no s’acabaria d’entendre. Fins i tot ara alguna ment calenta podria entendre que s’atribueix a les gallines algun estrany efecte estimulant.»
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gabriel,
Sobre la diferència entre ‘contestar’ i ‘respondre’ que esmentes, què vols dir, que ‘contestar’ és respondre ofensivament mentre que ‘respondre’ és donar una resposta? Segons els diccionaris no queda gaire clar.
‘Contestar’ és això que dius, més discutir, posar en dubte, posar en qüestió, no voler reconèixer una cosa. Això és així en català antic, en francès, en anglès, en italià…
A tall d’anècdota, però il·lustrativa d’aqueixa substitució generalitzada de botiga per tenda, a Xàtiva un dels carrers més populars és el carrer Botigues. Justament perquè n’hi ha hagut, i n’hi ha, moltes. Se l’ha anomenat popularment així per generacions, malgrat que durant la república li digueren carrer Wilson i durant el franquisme de Calvo Sotelo. Doncs bé, ja fa alguns anys que, tot i que ara és oficialment carrer Botigues, una gran majoria de xativins ja l’anomena carrer les Tendes.
Contestar a una persona major era, i hauria de ser, una falta d’educació o de respecte.
La majoria de gent no és capaç de distingir els matisos significatius que fan més apropiat un o altre mot entre alguns que creuen que són sinònims, com en els casos de trobar i encontrar o de pirata i corsari. Posat que en castellà contestar és quasi sempre intercanviable amb responder, potser que nosaltres hàgim imitat aquest ús.
Gabriel,
Surto un poc del tema, però voldria saber la teva opinió sobre l’ús de l’auxiliar ‘haver’ en català modern. La normativa moderna l’han consolidat també en la llengua estàndard en tots els casos en què la llengua clàssica usava ‘ésser’: amb verbs pronominals (‘s’ha dit’ en comptes de ‘s’és dit’), amb verbs de moviment (‘ha anat’ en lloc de ‘és anat’) i com a auxiliar del verb ésser (‘ha estat’ en comptes de ‘és estat’). Aquest ús antic és ben viu encara en les Rondalles mallorquines, és a dir no fa tant de temps que els mallorquins devien parlar així (amb els verbs de moviment jo encara ho he sentit entre gent gran). En la parla actual, em sembla que només seria viu: en alguerès segur i potser en rossellonès (aquest darrer no ho sé cert). Aquest canvi d’auxiliar es pot atribuir a la interferència castellana, no? Una prova que aquest fenomen seria per la pressió del castellà és el fet que l’occità general manté el mateix úsatge de l’auxiliar ‘ésser’ que coincideix amb el català clàssic, però l’aranès ha reculat i s’empra més l’auxiliar haver. Creus que caldria recuperar l’auxiliar ‘ésser’ en la distribució que he esmenat? O ja està bé ‘l’haver’? Si seguim el teu punt de vista de recuperar les formes genuïnes i descastellanitzar la llengua, potser caldria recuperar també aquest element.
Parlant de tenda i de botiga, fixem-nos que en català popular parlam encara de cases amb botiga o botigues, i amb el mot els moradors no indiquen cap establiment de venda: es tracta de la part de la casa destinada no a viure-hi, sinó a guardar-hi ormejos, eines, on pot haver-hi el celler, les calderes, els llavadors, per exemple. I ho retrec perquè aquest significat – que devia esser el primigeni, i el de lloc per vendre-hi degué esser-ne inicialment subsidiari- aquest significat, dic, és paral.lel al de botica en castellà. I així com botica quedà arraconat per tienda, en català tot apunta a la mateixa evolució. I un pic més: hem de tractar el cas com un paral.lelisme evolutiu o és un indici més de la subordinació lingüística?
‘Chico respondón’ = Al·lot contestador. Oi?
El català desllavassat que preconitzen alguns que m’estalviaré de qualificar no és cap ajut, no crea més adeptes, no el fa més fàcil d’aprendre, no l’apropa més al poble… és per això que, si morim, fem-ho amb dignitat: recuperem el català genuí.
Si el català ha de sobreviure no serà perquè siga més o menys ortodox, sinó, com sempre s’ha dit, si el fem necessari per a viure als Països Catalans.
¿Voleu dir que els nous catalanoparlants poden aprendre mots com ara terrabastall, xiuxiuejar o arrepapar-se i no poden aprendre vaixell, ajornar o flagell, per comptes de “barco”, “aplaçar” o “lacra”?
Això de fer el català més fàcil per a fer-lo més simpàtic per als nouvinguts és una fal·làcia que hauríem de tombar expeditivament. Els mateixos que defenen eixe català desllavassat són els que no el volen normalitzat.
Quan anava d´excursió de petit, de la tenda en dèiem d´acampar, o d´acampada, no de campanya.