Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.