Sant Sebastià
Com deia Guillem Frontera, la festivitat de Sant Sebastià ja no pot estar més mal situada damunt el calendari: els palmesans —nom horrible però sembla que inevitable— ens tornam a posar en festes quan encara tenim l’embafament de les de Nadal, i quan, a més, fa una fretada. Potser l’errada no va ser l’assignació de dia al militar romà convertit al cristianisme i convertit per això mateix en diana d’una guarda de tiradors amb arc sense escrúpols, sinó la decisió dels nostres jurats i altres forces vives —per allà cap al segle XVII— de fer patró de la ciutat de Palma el dit sant , fent un lleig imperdonable al titular anterior, el meu benvolgut Sant Gabriel. I tot perquè va salvar la ciutat d’una pesta interminable. S’haguessin encomanat al meu arcàngel i la pesta s’hauria acabat més aviat, que un arcàngel és més que un simple sant de carn i ossos.
Suposant que el papa Pau VI no hagués fet al meu protector l’altre lleig de d’amuntegar-lo amb Sant Rafel i Sant Miquel a la coa del setembre, ara podríem celebrar les festes patronals de Palma, el 24 de març, en ple esclat de la primavera, la llum i la flaire de les flors. Però ja està fet, i ara toca aguantar fred i embafament.
El que no haurem d’aguantar enguany és el programa esquizoglòssic d’anys anteriors, quan manava el partit de la llengua bífida, aquell programa en què al costat de cada frase en català hi anava la castellana corresponent, formant un puzzle bilingüístic que en rigor no feia més que tractar una part de la població de deficients incapaços d’entendre la llengua pròpia del país. Bé, de fet el d’enguany és un programa menys bilingüe que els anteriors, perquè encara continua havent-hi al final quatre pàgines en castellà amb el programa condensat. El senyor Grosske encara deu passar pena que els ciutadans castellanoparlants no tinguin dificultats insalvables per a entendre la llengua romànica de la terra on viuen. Sembla que la nit de la Revetla també predominaran encara els cantants i grups en espanyol per damunt els que canten en la llengua del país. L’esmentat Grosske ens informava fa dies al seu blog que, per qüestió de temps, les festes encara són continuistes però l’any que ve veurem canvis grossos. Esperem, doncs, a veure què passa.
Mentrestant, molts d’anys a tots i que molt aviat Sant Sebastià, Sant Gabriel i tots els sants ens duguin a tots els mallorquins i a tots els illencs tota classe de ventura i molta però que molta… Unitat.
3 comentaris3 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molts d’anys i…molts balls de dimonis!
M’han vingut ganes d’escoltar una cançó, ara que vénen dies de foc i festa…
Cridem pel ritual
dracs, cuques i bèsties.
Amb els diables ballant
fertilitzant la terra.
Cremant als reis cristians
que esclavitzen el poble
en temps d’aquells gegants
i bruixes al Pedraforca
FOC!!!
Que cremin els traïdors,
enemics de la festa.
Que no ballin el foll ball
de dimonis i diablesses.
Que cremin el patrons
i tots els botiflers.
I a València amb els trons
foragiten tots els blavers.
Que treguin foc les forques
i pels queixals dels nostres dracs
és l’hora de la brega
als Països Catalans.
I quan el sol s’aixequi,
en bonica matinada,
ballarem les sardanes
a les platges mediterrànies
FOC!!!
(Inadaptats)
Veig que avui l’has agafada contra el meu sant! (he, he :)).
D’altra banda, aprofit un dels mots que has emprat en el teu post per a fer una observació ortogràfica: sempre he pensat que el nom substantiu (no l’adjectiu) “fret” s’hauria d’escriure amb “-t” final (no “-d”). D’aquí ve “fretada” i “fretet” (a diferència de l’adjectiu “fredet”, “freda” i del nom “fredor”, derivats de l’adjectiu “fred”).
Ja sabem que les oclusives finales s’escriuen segons l’etimologia, però també és cert que Fabra en certs moments va pensar d’escriure “fret” amb “-t”, ja que això li permetia d’establir la fàcil regla segons la qual darrera vocal accentuada s’escriurà sempre “-t” (amb algunes excepcions, com “sud”, “fluid”, “-etud”, “-itud”…).
A més, si bé és cert que, seguint la regla de l’etimologia, escrivim “nebot”/”neboda” i no pas “nebod/neboda” (malgrat trobar-nos amb el fonema subjacent /d/, i no /t/), no conec cap cas (tret de “fred”) de mots que, tot i fer els derivats també amb “t” (sorda), com el mot primitiu en masculí singular, s’hagin d’escriure amb “-d” final. En el substantiu “fret”, el fonema subjacent final és /t/, no /d/, a diferència de “nebot”.
Això dels fonemes subjacents és més complicat del que sembla.
D’altra banda, cal anar alerta amb els derivats. Primer perquè cal distingir els derivats vertaders (formats dins el sistema de la llengua) i aquelles paraules que, encara que a primera vista ho puguin semblar, no són derivats catalans sinó evolucions de paraules llatines. Freda i fredor no són derivats de fred sinó evolucions dels mots llatins frigida i frigidore, i segueixen les lleis de la gramàtica històrica.
Fretada sí que és un derivat de fred, fet dins l’estricta oralitat per gent que no sabia res de fonemes subjacents ni d’etimologies: només a partir del so sord.
També cal dir que no hi ha derivats d’adjectius o substantius, sinó que els derivats es fan a partir de lexemes.
Molts d’anys per Sant Sebastià.