Plurals no genuïns
La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s’ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l’ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d’objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d’interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s’expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te’n desitjassin “unes quantes”. O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d’anar en singular. Continua aquí.
46 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molt interessant tot çò que dius, com sempre. Per tant, el nom de baptisme Neus (o Maria de les Neus) hauria d’anar en singular, no? (Neu, Maria de la Neu). Sobre aquest tema, saps si hi ha bibliografia recomanable? D’altra banda, ‘enhorabona’ com a felicitació també seria un castellanisme?
No conec bibliografia sobre el nom de “Neus”. Tenc previst dedicar un d’aquests articles a la qüestió. En principi, crec que “Neus” és un castellanisme. Pobres Neus!
El desembre de 2002 vaig enviar una opinió a un fòrum de discussió de lingüistes (Migjorn) que ara puc reproduir com a avançament de l’article. Caldrà ampliar-ho i potser matisar alguna cosa.
«El nom de Neus supòs que és de circulació recent i sembla una traducció directa de l’espanyol Nieves, que ve de la Virgen de las Nieves, que en català ha de ser la Mare de Déu de la Neu. Si no vaig errat, aquesta advocació parteix d’una llegenda italiana, segons la qual la Mare de Déu (se suposa que en el segle IV) indicà al papa Liberi amb una nevada el lloc exacte sobre un pujol de Roma on volia que li fessin un oratori. En italià aquesta Verge es diu la Madonna della Neve. I en francès, la Vierge de la Neige. Només en espanyol es diu en plural, d’acord amb la tendència referida més amunt (la Virgen de las Nieves és important a l’illa de la Palma, de la qual és patrona). “El hombre de las nieves” respon a la mateixa tendència.
En espanyol hi ha altres antropònims marians amb el mateix plural, com Milagros (en català Miracle) o Remedios (en català Remei). Pel que respecta a Dolors, potser hauria de ser Dolor, i Mare de Déu del/de la dolor (fr. la Vierge de la douleur, it. la Madonna del dolore), però també és cert que hi ha la possible justificació dels coneguts “set” dolors de la Mare de Déu.»
Crec que a Manacor hi ha la Mare de Déu de la Neu (en singular). M’interessa també investigar sobre la Mare de Déu de la Neu d’Eivissa. Si algú en sap res i ens ho diu, li ho agrairé.
Finalment, em fa la impressió que “enhorabona” també és un castellanisme. Però ho haurem d’investigar més.
L’espanyol ‘estar hasta las narices’ es pot referir als narius i no al nas. Els plurals aplicats a no comptables materials poden voler dir ‘diferents castes de’; en el cas que serveix d’exemple gràfic és clar que ha de ser ‘fum’ perquè es refereix només a fum de tabac. Quant als immaterials i abstractes la cosa sembla clara a favor del singular. El DIEC2 hauria de revisar l’exemple que posa a l’entrada ‘ànim’: “Dóna-li ànims, que el veig molt abatut”.
Un altre cas és de “malucs” que,segons que sembla, els parlants sempre usem en plural, tot i que el Diccionari no en diu res.
Com diu Joan Gabriel el cas de nassos es pot referir a narius, en les locucions del DCVB hi surt això (la darrera no hi és però no és un calc castellà, sembla una substitució eufemística dels testicles):
de nassos; caure de nassos; pegar de nassos; tenir una cosa als nassos; tirar-ho o clavar-ho pels nassos d’algú; donar a algú la porta pels nassos; fer nassos a una cosa; quins nassos!
Aquestes expressions amb ‘nassos’ de l’Alcover-Moll són sospitoses. Els exemples són d’autors moderns. En lloc de ‘donar la porta pels nassos’ jo sempre he sentit a la meva gent més pròxima ‘donar la porta pels ulls’.
Blancaneus / Blancaneu
A la versió catalana del llibre Blancaneus (llibre amb 6 puzles) d’Edicions Llibreria Universitària, Barcelona, apareix, com veis, “Blancaneus”. En canvi, en una versió teatral de l’any 2005 del Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears / Govern Balear, el llibre es diu “Na Blancaneu” (en singular). Després de fer una recerca a corre-cuita he pogut comprovar que hi ha vacil·lacions en les publicacions entre Blancaneus/Blancaneu i els webs. Pareix evident, però, com es diu en aquest blog, que la forma correcta en català hauria de ser “Blancaneu”, com varen fer en aquella versió teatral del Govern Balear o com es fa, també (encara que no sempre), en el Principat. De tota manera, en tenim per a tots els gusts:
http://www.alu.ua.es/j/jmn4/blancaneu.htm
http://webquest.xtec.cat/httpdocs/contest/blancanieves.htm
Si aigües en plural és un castellanisme, d’on surt el nom del Parc Nacional d’Aigüestortes? Al Llenguadoc hi ha el poble Aigas Mòrtas en occità, Aigues-Mortes en francès.
Més modernament tenim les empreses de gestió de l’aigua, totes en plural: Aigües de Barcelona…
Gabriel,
I ‘felicitacions’ seria millor? O seria un gal·licisme? A mi em sembla millor…
Segons el GREC, la definició de ‘Per molts anys’ és solament una felicitació per desitjar una llarga vida a qualcú, però en mallorquí es fa servir en més casos: per felicitar el Nadal, el Cap d’Any o per Pasqua, per exemple.
A Bunyola em sembla que també veneren la Mare de Déu de la Neu. He trobat aquest document del segle XV de Gandia on es parla de Santa Maria de la Neu:
http://books.google.es/books?id=buZS5LyGzO8C&pg=PA282&lpg=PA282&dq=%22Maria+de+la+Neu%22&source=bl&ots=fhvBfHR7Wv&sig=-VR8sWyBX4sfR5vCxfNpupnwdac&hl=ca&ei=XdQxTOrLEsqnsQbp9cnNBA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CA0Q6AEwAg#v=onepage&q=%22Maria%20de%20la%20Neu%22&f=false
El cas de aigua mereix més atenció:
En principi, aigua és no comptable, però hi ha alguns casos en què es tracta com a comptable.
1. En algunes accepcions particulars. Per exemple, quan aigua vol dir ‘pluja’: “a aquest sembrat [o, per extensió, a aquesta persona] li falta una aigua”; “enguany hi haurà moltes aigües” (DCVB).
2. Quan hi ha la percepció de “aigues diverses” (si no hi ha la diversitat, no hi pot haver plural). D’aquí Aigüestortes, Aigüesvives… A Palma hi ha un topònim que és les Set Aigües.
3. Tenim un grapat de frases bíbliques amb aigües en plural. “les aigües que cobreixen la Terra”, “Nostre Senyor caminà sobre les aigües”. Aquest ús plural no és exclusiu de l’espanyol: també hi és en francès, i, segons el Trésor de la Langue Française és un calc del plural hebraic. Interessant.
Amb tot, ja he dit que el tema és complex i que les fronteres són problemàtiques. Mantenc que en alguns usos de aigües en plural (fins i tot els que registra l’Alcover-Moll) pot haver-hi interferència del castellà (rompre aigües?).
Enhorabona en francès es diu félicitations i en anglès congratulations. És un objecte clarament concebut com a comptable. No veig cap inconvenient greu a adoptar en català un felicitacions. És com salutacions, que ja es deia en català medieval.
Estic d’acord amb que l’expressió “donar a algú la porta pels nassos” és sospitosa; en el meu cas havia sentit dir “pegar amb sa porta pes nas”.
Però si que crec que “nassos”, en plural, seria correcte si s’usa com sinònim de “narius”. Així tenir el nas brut (la pell de l’apèndix nasal), no seria el mateix que tenir els nassos bruts (plens de moc). No ho sé, sembla un cas per pensar-hi una estona.
la porta pels morros
En anglès també s’empra “waters” al plural a la bíblia.
En hebreu ‘maim’ (aigua) i ‘xamaim’ (cel) són plurals de forma i no existeixen en singular. Això ha influït que en moltes llengües les traduccions de la Bíblia parlin d”aigües’ i de ‘cels’.
Com a Joan Capó, a mi em sona més “la porta pels morros”.
Es diccionaris mallorquins d’en Figuera (1840) i de n’Amengual (volum segon, 1878) recullen sa locució “donar sa porta pets ulls”, amb ses traduccions castellanes de “dar con la puerta en los hocicos” (Figuera) i “dar con la puerta en la cara, en los ojos o en los hocijos” (Amengual). Això de “hocijos” deu esser un cas d’hipercorrecció castellorquina: si “traque” ès traje, “alhaca” ès alhaja i “luco” ès lujo, hocico ha d’esser “hocijo”!
En canvi, es Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana (segona edició, 1989) tradueix “dar con (o cerrar) la puerta en las narices” per “tancar la porta pels nassos”. Posteriorment, es Diccionari català-castellà castellà-català (1995), de sa mateixa editorial, més reduït però revisat, tradueix “dar con la puerta en las narices (o en los morros)” per “clavar (o tancar) la porta pels nassos (o pels morros)”. Hi afegeixen es morros en català i castellà, però hi deixen es nassos.
Es Diccionari avançat català-castellà castellano-catalán de s’editorial Vox (1999) esquiva sa possible castellanada… a mitges: diu que “dar con la puerta en las narices” ès “clavar la porta al nas”, però en sentit invers (català-castellà) sa locució se transforma en “clavar la porta als nassos”. A damunt, resulta que “dar con la puerta en los hocicos” ès “clavar la porta pels morros”, una locució que no té entrada en català!
Es valencians són pragmàtics. Segons es Diccionari Tabarca valencià-castellà castellà-valencià (1996), “dar con la puerta en las narices” ès “tancar la porta al nas (o als nassos)”. Que cadascú ho digui com vulgui. Emperò si cercam s’entrada en valencià hi trobarem una sorpresa: “tancar la porta al nas (o pels nassos)”. Curiós tractament de ses preposicions: ara resulta que nas ha de menester a, però nassos va amb per!
Si comparam es recursos limitadíssims des lexicògrafs des segle XIX amb es recursos informàtics i humans des professionals d’avui, hem de reconèixer que aquells feren una feina molt meritòria… que aquests no han sabut aprofitar.
Quant a les paraules compostes per a designar màquines i estris, a mi em sembla que el neologisme ‘llevataps’ hauria d’anar en tot cas en singular:’llevatap’, o crear un altre mot(en castellà és ‘sacacorchos’). Tampoc no em fa el pes ‘trencaclosques’, on és evident el castellà ‘rompecabezas’.
Bon article.
Només discrep, com ja he manifestat en altres ocasions, respecte de la frase del Credo “davallà als inferns” (en el sentit de ‘llim(b)(s)’, que també es diu en plural en llatí, italià, francès i castellà (altres llengües romàniques, com el portuguès i el romanès, en diuen “casa dels morts”).
No, no és discrepància. Quan publiqui aquests articles en forma de llibre ja matisaré això dels inferns. No neg que hi pugui haver “davallà als inferns” (com en llatí i altres llengües): només partesc del credo que jo sempre he sentit a Mallorca, que diu “davallà a l’infern”, perquè es fa paral·lel al cel i perquè no s’interpreta com el llim(b) o els llim(b)s.
Estic d’acord amb en Bernat sobre el llevatap i el trencaclosques. Aquest darrer segur que és un calc de “rompecabezas”. Més valdria que diguéssim l’anglicisme “puzzle”, com fan moltes llengües, o bé “trencacap” (cf. francès “casse-tête”, italià “rompicapo”, portuguès “quebra-cabeça”).
Un altra paraula beneïda pel Termcat, que em sembla un calc del castellà, és ‘marcapassos'(amb totes les variants). En català es marca el pas, no els passos. En aquest cas, me pareix que es refereix al ritme o manera de bategar el cor. Aleshores, o bé hauria d’anar en singular, o bé proposaria una altra denominació (regulador de cor,estimulador de cor,etc.).
Uns altres mots que també trob poc genuïns en aquest sentit són ‘rentacares’, ‘rentacaps’, ‘tallapapers’ i ‘tocadiscs/tocadiscos’.
Bona aportació. Marcapassos crec que s’hauria de dir “estimulador cardíac” (com en francès). “Marcapassos” és una creació espanyola, només seguida pel portuguès (curiosament en singular, “marcapasso”).
En el DIEC hi ha molts d’aquests compostos amb el nom en plural, supòs que uns de bons i altres de discutibles. “Rentacaps” i “rentacares” supòs que haurien de ser “rentacap” i “rentacara”, però “rentamans” (o eixugamans) deu ser diferent, perquè et rentes (o t’eixugues) sempre les dues mans. “Tocadiscos” és un calc fet a partir de l’espanyol (en francès es diu, entre altres coses, “tourne-disque”).
La cosa és molt complicada: tocacampanes, torracollons, escalfapanxes… M’agradaria fer un article sobre aquest punt (caldrà fer una recopilació d’aquests composts).
Els mots compostos que donen nom a màquines i estris, normalment són mots més moderns. En aquest tipus de paraules pens que és relativament més fàcil de detectar la interferència, és a dir, a partir del singular i el plural (rentamans crec que seria bo perquè sempre es renten totes 2 mans, igual que peus,dits…), com tu bé has comentat. Quant a ‘escalfapanxes’ com que no és una màquina ni objecte per escalfar la panxa, sinó un sinònim amb sentit figurat de ‘xemeneia’ o ‘llar de foc’, no és tan clar que hagi d’anar en singular (potser sí, però de moment no ho tinc clar). En el cas de mots compostos que funcionen com a adjectius, també és més complicat.
Que per a referir-nos al ‘lloc on van les ànimes condemnades’ (començant per l’Àngel Caigut i el seu estol de dimonis) empram “infern”, en singular, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, és indubtable.
Però jo mai no he sentit, a Mallorca, cap fidel que resi o canti el Credo dient que Jesucrist “davallà a l’infern”; sempre “davallà als inferns”. I no crec que la gent de mitjana cultura ho interpreti com l’infern del paràgraf anterior: com a molt, interpreten que Jesús va morir per termini de tres dies, durant els quals va restar mort, sense vida. Ara bé, segons l’Església, aquesta frase s’ha d’interpretar en sentit literal: Jesús hauria descendit realment als llim(b)s (si bé, en qualsevol cas, aquesta ‘llar dels morts’ no té res a veure amb l’infern).
“Davallà als inferns” apareix en la doctrina que vares esmentar en un altre post, datada al 1724 (http://books.google.com/books?id=yhuuNDrUsjAC&pg=PA10&dq=pati+poder+pilat&lr=&cd=20#v=onepage&q=pati%20poder%20pilat&f=false), i també al “Manuale sacramentorum” de Rafel Albertí i Pere Onofre Oliver (sota l’edició del bisbe Joan Vich i Manrique), publicada a Mallorca l’any 1601 (http://books.google.es/books?id=Y-KKEN5RqjsC&pg=PA85&lpg=PA85&dq=%22mort+i+sepultat%22+Mallorca&source=bl&ots=qom84lqD5u&sig=lUSgVm1KoB6rR3Al5GTsSt6OPqE&hl=es&ei=AkI8TLbuLNP8sQb0vfHCDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBgQ6AEwAA#v=onepage&q=mort%20i%20sepultat&f=false).
Lament haver continuat errat. La meva cultura religiosa cristiana (malgrat el que em van fer menjar a les escoles a què vaig anar) no és tan sòlida com em pensava. Creia que sempre havia sentit “davallà a l’infern”, potser perquè partia del credo cantat (una bella peça) i n’havia fet una mala percepció. Però els documents consultats no duen a cap error: “davallà als inferns”. Llevaré l’exemple de l’infern, que és dolent.
Pel que fa als mots composts verbonominals, caldrà estudiar-los amb serenitat. Són molts els qui tenen el segon element en plural: “torrapipes”, “pelacanyes”, “mata-rates”, “pescamines”, “buscagatoses”, “cercabregues”, “cercadits”, “voltadits”, “cercafresses”, “cerca-renous”, “cerca-raons”, “cercapersones”, “cercapoals”, “cercapous”, “cerca-renyines”, “cerca-revolts”, “cercatalents”, “cercatòfones”, “cercavores”, “caçamines”, “caçamosques”, “matamosques”, “caçapapallones”, “caçatorpediners”, “portaaeronaus”, “portaavions”, “portabroques”, “portacarbons”, “portaescombretes”, “portacigar(ret(e))s”, “portaclaus”, “portaclips”, “portadocuments”, “portaeines”, “escuradents”, “portaescuradents”, “portafarcells”, “portafeixos”, “portafileres”, “portafils”, “mataaranyes”, “mataespurnes”, “matafaves”, “escuraxemeneis”, “escurabutxaques”, “escuraorelles”, “arrencaqueixals”, “enterramorts”, “guardaespatlles”, “ploramiques”, “tastaolletes”, “somiatruites”, “perdonavides”, “llepafils”, “comptagotes”, “muntacàrregues”, “trencanous”, “obrellaunes”, “rentaplats” (si bé crec que seria més genuí “rentavaixella”), “parallamps”, “guardajoies”, “espanta-sogres”, “pesacartes”, “tiralínies”, “guardamobles”, “trencacolls”, “cobreobjectes”, …
Segons el manual de “Morfologia catalana” de la UOC (de Manuel Pérez Saldanya, Manuel Sifre Gómez i Júlia Todolí Cercera) i l’esborrany de la nova gramàtica de l’IEC, el constituent nominal va en singular si designa un referent únic en termes absoluts (p. ex.: “rodamón”, “cobricel”, “para-sol”, “gratacel”), o en termes relatius, si designa un element únic pel que fa a la funció del compost (p. ex.: “cobrellit”, “caganiu”, “lligacama”, “calçapeu”, “picaporta”, “guardabosc”); i també apareix en singular si és un nom incomptable o de massa contínua (p. ex.: “paraigua”, “parabrisa”, “parafang”, “tallafoc”, “guarda-roba”, “trencaglaç”). En aquests casos, és clarament un castellanisme usar en plural el segon element d’aquests composts. Ara bé, fora d’aquests casos, quan es tracta de noms comptables, la tendència en català és a emprar el segon element en plural; i aquest seria, precisament, el cas de “llevataps”: és un estri la utilitat del qual no s’esgota amb el primer ús que se’n fa, sinó que després d’obrir el tap d’una ampolla encara pot llevar el d’una altra, i una altra…
És curiós el cas de “torcaboques” (DIEC i DCVB), que també presenta la forma amb el segon element en singular: “torcaboca” (recollida pel DCVB, però no pel DIEC), la qual sembla més coherent que “torcaboques” (les persones només en tenim una, de boca) i entraria dins el mateix grup que “lligacama” i “calçapeu” (referents únics en termes relatius, pel que fa a la funció del compost). És possible que, a partir del plural “diversos torcaboques” (plural d'”un sol torcaboca”) es creàs el singular “un sol torcaboques”. Normativament, crec que el DIEC hauria de preferir “torcaboca”.
La teoria pareix coherent, però hi ha molt més per a investigar. Pensava dedicar-hi el pròxim article, però no estaré en condicions de fer-ho.
Hi ha moltes paraules del DIEC que no s’ajusten a l’esquema: “escalfapanxes” i “torcaboques”, que són mots molt tradicionals (pel que fa al segon, compartesc la hipòtesi que la forma plural pot haver-se generat a partir de la freqüència del plural); altres composts que no encaixen amb la teoria són “salvavides”, “portabombetes” o “portalàmpades”, “guardacostes”, “escalfacadires”, “giracamises”, “escurabutxaques”, “salvapantalles”, “perdonavides” i segur que molts més que trobarem.
La majoria d’aquests composts són moderns i deguts a la interferència de l’espanyol (claríssim: marcapassos, escurabutxaques, guardaespatles, mata-segells,…). Això és el que m’interessa aclarir, però haurem de fixar una teoria bastida sobre els composts antics i no interferits (que són pocs). Cal estudiar el comportament de les altres llengües, que tiren cap al singular. El francès diu “tourne-disque” encara que la utilitat no s’esgota amb el primer ús (després d’un disc en gira un altre i un altre). Com el llevataps.
Un compost tradicional no interferit (perquè en espanyol no existeix l’equivalent) i, per tant, molt digne de tenir en compte, és “torcebraç”.
Per cert, un sinònim de ‘llevataps’ és ‘tirabuixó’. Segons el GREC:
[del fr. tire-bouchon, comp. de tirer ‘estirar’ i bouchon ‘tap’, aplicat també al rull per semblança de forma]. En català no se sent com a mot compost i per això no segueix aquesta tendència del plural que comenteu. En castellà es diu ‘tirabuzón’, també en singular, pels mateixos motius, supòs. És a dir, sembla que el francès no necessita aquest plural per elaborar aquesta mena de mots composts, però el català i el castellà sembla que sí. És un sistema genuí en la nostra llengua? O és interferència del castellà? A mi em sembla molt sospitós…
Jo no veig gens clar que, tractant-se de noms comptables, la formació de composts amb el segon element en plural sigui una interferència del castellà.
Les rondalles mallorquines estan farcides de noms com “n’Arrabassapins”, “n’Escardapenyes”, “n’Apunteraparells”, “n’Aplanamuntanyes”, “en Tallapins” i, fins i tot, “n’Espirafocs” (“foc” tant pot ser comptable com incomptable). Semblant a aquest darrer és “na Ventafocs” (que a les rondalles mallorquines rep el nom de “Francineta”), on “focs” equivaldria a “llars de foc” o “xemeneies”.
Quan dic que molts de composts són calcs del castellà no vull dir que ho siguin per la forma plural del segon element (que és ben possible en català), sinó que el calc és per la tria dels lexemes. Els exemples que he posat al comentari 31 són calcs claríssims (marcapassos, escurabutxaques, guardaespatles, mata-segells,…). Són creacions espanyoles i en les altres llengües hi ha altres solucions.
Certament, són casos diferents. Però el tema de l’article (i el meu comentari s’hi centrava) era “plurals no genuïns”.
Per cert: quin és el problema amb “escurabutxaques”? Em pensava que era un neologisme genuí per a substituir el castellà “tragaperras”. No veig que sigui una traducció (lèxica) directa del castellà. I, en aquest cas, pel que fa al plural del segon element, el consider ben lícit, ja que els calçons en solen dur dues, de butxaques, normalment.
És el que es diu un calc creatiu: els lexemes són diferents dels de la llengua calcada, però hi ha l’estructura morfològica calcada. Si no existís “máquina tragaperras” o l’espanyol no fos el referent, no s’hauria format el nostre compost. Repara com ho diuen les altres llengües: anglès slot machine (màquina de “ranura”), francès machine à sous, alemany Spielautomat (joc automàtic); en italià i portuguès europeu sembla que diuen slot machine. Amb tot, a mi aquesta paraula no em fa nosa.
Em sembla un tema complicat, per ventura ens hauríem de centrar en els mots composts calcats del castellà (Per exemple, perquè s’ha creat un mot compost per adaptar un compost castellà?), normalment de creació moderna,revisar-ne la trajectoria i la dinàmica que han seguit (si són genuïns o no) i què fan les altres llengües romàniques.
Un de genuí: tornavís
Suposo que “correfoc” és un neologisme ben construït, malgrat que cada dimoni en dugui uns quants de focs (un a cada punxa de la forca).
– “Enhorabona!” no és castellanisme, té l’equivalent francès “à la bonne heure!”
– “tornavís” és un calc del francès (o l’occità, encara que en occità el verb usual és ‘virar’) ja que “tornar” en català no vol pas dir ‘girar’ (antigament sí), en canvi “tourner” en francès actual significa ‘girar’. El mallorquí (adoptat pels diccionaris generals) té el sinònim ‘desengramponador’
– En nordcatalà se’n diu del “tirebouchon” un ‘tirataps’ (‘tirar’ és forma antiga d”estirar’). Podríem emprar “estirataps” en estàndard.
…i més tradicionalment (sembla) “tribanella” (literalment ‘barrina petita”) vegeu pàg. 71 l’estudi de la llengua de Joan Cayrol http://books.google.com/books?id=eaeUcsUwFooC&pg=PA88&lpg=PA88&dq=tribanella&source=bl&ots=FMZR_eCiN7&sig=Aijc7eZrUFxuM-m6M8Js9UoiB7c&hl=ca&ei=7UxETL23NofEOJeR6IkN&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CD4Q6AEwCA#v=onepage&q=tribanella&f=true
Nordcat,
En occità he vist que també s’utilitza ‘tirataps’o més ben dit, ‘tiratap’. Mirau aquest article : (http://www.ieo-lengadoc.org/ieospip/spip.php?article891)
Papieròt Menerbés (in La Semaine du Minervois, 5/03/09).
E un còp de vin !
E ben, paure monde, aquela empega ! Totes los mals de la tèrra, e se ne vira la crisi financièra, an una sola causa e una sola : lo vin. Òc, lo vin que seriá portaire del càncer e que de brave monde ne voldrián interdire la tasta dins totas las manifestacions e perque pas dins las cavas ! Lèu, dintraràn dins vòtres ostals, vos raubaràn los veires INAO e faràn sautar vòstras resèrvas. Vaquí venguts los temps òrres de la proïbicion e de la clandestinitat per engolir un veire de calinhana. Serà interdit de prononciar los mots de vendémias, de tina, de gavèl… E lo paure Dionisòs vendrà una marca de l’aiga d’Alet. Se caldrà passar a la chut-chut los contactes dels portaires de vin que faràn de dobla sèrva a la veitura per vos menar la granacha o un doble fons dins la mala pel sauvinhon. D’unes se faràn copar las doas cambas per amagar doas botelhas dins los botelhs de protèsi. Los tirataps seràn fonduts per faire plats a ensalada sens vinagre (que d’unes se metèron a chumar amb delectacion aprèp l’interdiccion formala del vin !)
.
També he pogut veure al wiktionary occità, que la forma en singular és ‘tiratap’:(http://oc.wiktionary.org/wiki/tiratap
M’agradaria saber cert si en rossellonès és igual, suposo que sí.
Una curiositat:el Diccionari de barbarismes d’Antoni Careta, dóna com a solució catalana de ‘tirabuixó: barrina per treure taps. Em costa d’entendre per què es va crear el neologisme ‘llevataps’ si ja hi havia tantes solucions tradicionals o si més no més antigues (barrina, tiratap(s), tirabuixó…).
Gabriel he fet un rellevat dels mots compostos del tipus del qual parlem aquí del Diccionari del rossellonès (P. Verdaguer) (dialecte no (gaire) influït pels plurals abusius del castellà) :
Atudacandeles : avar, gasiu (plural justificat)
Bergacànem : eina
cagaarestes, caganinyetes : cagalatxa
cantamanyanes : persona poc seriosa
cercaclosquilles, cercacrosquilles : cercabregues
cobretupins
(d)espullabelitres : gavarrera
embarrassacamins : persona que fa niosa i priva el pas
enganyamón : xarlatà
escuratinells : beverri
esgarrapotxes : sastrinyol (potxa= gall. butxaca)
esquinxa-roba : barrot de finestra amb punxes
guardacaça : guardaterme
guardaterra : guardaterme
llargamelsa : persona alta i magra
mataanyells : planta
mataaranyes : galzera
matacabra : calamarsa
menjafaves : farfallós
menja-sants : devot
palpalloques : home que cerca grapejar les dones
panxaprim : panxabuit
papaagulla : papaorelles
papadineros : cast.
papallum : lluerna
papallusquetes : miop, maldestre
papapolla : papaorelles
paramà : jugar al paramà (cobrar el degut per un treball fet)
parapluja : paraigua
passacamí : menjar pel camí
patimaneta : lligabosc
pedra-seca : calamarsa sense pluja
pica-sal : morter
picaterra : pollastre
pipacanya : flabiol de canya
portafulla o portafulles : cartera
punxamonines : puntós
purgamost : borratxo
quitjadiners : avar
robagallines : robador d’aviram
rodacamí : rodaner
saltabarralles : furtador
sega-rostes : dolent violinista
tallabarges : tallabarder
tirabrasa : tiràs
tiracalcetes : nen, home molt petit
tiranyinyol : sabater (despec)
tirapotes : tirapeu
tocamanetes : home (polític) tocador de mans (iron)
trauca-sacs : cua de quilla
trencaavellanes : xerraire a tortes i voltes
Trencament de cap : maldecap
trucaestaques : beneitot
trucaginolls : garrell
trucalajoia : engrescador
tudallums : apagallums
tustabolses : beneitot
unflapipes : torrapipes
xucaaixetes : borratxo
Diria que alguns usos de nassos (estar-ne fins als nassos, tenir nassos, tenir-ne els nassos plens…) no són una inferència ni volen dir que tinguem més d’un nas, sinó que estem emprant un eufemisme en una expressió que parlant en plata esmentaria uns altres òrgans dels quals els homes en tenim dos.
Hi ha molts tipus de neu, desenes pels innuits.
“Les diferents neus…” per tant això demostraria q NEU pot tenir plural..