Avui és Santa Úrsula, si bé la gent del meu redol més aviat sol dir que avui és el dia de les Verges. Comencem parlant de la santa. El seu nom és un diminutiu d’ursa, que en llatí vol dir ‘óssa’. Per tant, Úrsula vol dir ‘osseta’, cosa que el fa un nom gràcil i tendre. Dit això, us hauré de donar una mala nova: la cosa més probable és que aquesta senyora, coneguda com a Úrsula de Colònia, no va existir mai, i per això l’Església catòlica la va llevar del calendari general romà el 1970, cosa que vol dir que avui ja no li reten culte a tot el món cristià, sinó que, en tot cas, ho poden fer allà on és tradició local. I nosaltres li donarem el «culte» propi d’aquest santoral apòcrif, per molt que l’hagin donada de baixa de les misses. Perquè avui sempre serà Santa Úrsula, i felicitarem totes les Úrsules que coneguem.

Santa Úrsula va associada a una llegenda medieval, recollida en el llibre La llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, que aquí tantes vegades hem esmentat. Segons aquesta llegenda, que té diverses versions, Úrsula era filla de Dionot (o Donat o Dionor), rei de Cornualla i regent de Britània durant el temps de l’emperador Magne Màxim (383-388). La noia, de notable bellesa, va ser enviada pel seu pare, juntament amb onze mil donzelles verges, a trobar el seu futur espòs Conan Meriadoc, governador o una cosa així de la província d’Armòrica, que ara és una punta de França. Alguna font diu que partiren amb onze vaixells amb mil verges cada un, una d’elles al capdavant de la nau. Una tempesta va fer arribar aquesta vistosa flota a un port de la Gàl·lia més aviat que no feien comptes. I la dona, cristiana, que no tenia gaire interès de casar-se amb aquell pagà, ni amb ningú, perquè feia comptes de casar-se amb Déu, decidí de fer una pelegrinació a Roma, veure el papa i deixar passar temps. En el viatge de tornada, l’expedició d’Úrsula i les onze mil acompanyants passaren per Colònia, que en aquell moment era assetjada pels huns, aquells ferotges nòmades de l’estepa asiàtica que en el segle IV feren terribles incursions en terres europees. El cap dels huns, que no se sap si era Uldí o el famós Àtila, s’enamorà d’Úrsula, però aquesta el refusà, igual que refusà d’abjurar de la seva fe cristiana. Amb la mateixa resolució rebutjaren els desigs concupiscents dels bàrbars les onze mil verges, que van deixar de ser-ho a mans d’aquella soldadesca bruta i salvatge. Úrsula i totes les seves acompanyants van ser assassinades implacablement a cop de fletxa o decapitades. Aquest massacre llegendari, ocorregut hipotèticament l’any 383, se suposa que un 21 d’octubre, fa que avui sigui el dia de Santa Úrsula i el dia de les Verges.

Quina és la base d’aquesta llegenda? En primer lloc, en el segle V es trobà a l’església de Santa Úrsula de Colònia —en aquell temps un temple primitiu que, evidentment, no es deia Santa Úrsula— una inscripció que afirmava que l’església havia estat construïda en el lloc d’enterrament d’un grup de verges màrtirs. Més tard, en el segle IX, es trobaren documents al·lusius al suposat massacre sobre els quals es feren lectures errònies: el nom Undecimilia es llegí com el numeral onze mil, i la notació «XI M V», que s’havia de llegir com a 11 màrtirs verges, es va llegir com a 11 mil verges. Així es va produir la multiplicació miraculosa d’aquelles pobres víctimes. I excavant el cementeri adjacent a l’església de Santa Úrsula es trobà una inscripció funerària que anomena una nina de vuit anys dita Úrsula. I ja tenim tots els ingredients per al muntatge.

Les suposades restes de la bella princesa assassinada descansen a la basílica de Santa Úrsula, a Colònia, juntament amb els ossos de les «onze mil» companyes, que són a la denominada Cambra d’Or. Un autèntic tsunami d’ossos, com s’ha dit, entre els quals se n’han identificat de nins de pocs mesos i d’algun ca mastí. En el segle XV es va fer un magnífic reliquiari on s’exposaven les relíquies de la santa el 21 d’octubre. És una urna de fusta exquisidament tallada i amb pintures de Hans Memling referents a episodis de la vida d’Úrsula que són una obra mestra de la pintura flamenca. Es guarda al museu Hans Memling de Bruges. Durant l’Edat Mitjana la devoció a la santa i a les onze mil verges es va estendre per tot Europa. Aviat santa Úrsula va ser considerada patrona i protectora de les verges. En el segle XIII l’adoptà com a patrona la Sorbona, i després les universitats de Coïmbra i Viena. Naturalment, també és patrona de Colònia. I de les noies i de les puntaires. Cristòfor Colom batejà unes illes del Carib amb el nom de Santa Úrsula i les onze mil verges, que, com que era massa llarg, aviat es reduí a Illes Verges. El mateix nom, illes de les onze mil verges, fou donat per un navegant portuguès a un arxipèlag d’Amèrica del nord, que avui es diu Saint-Pierre i Michelon. I encara tenim el cap de les Verges (l’Argentina), el nom del qual va ser posat per Magalhães en honor dels mateixos personatges. La santa és representada amb els seus atributs —la corona, les fletxes, el vaixell— i sovint vestint una capa sota la qual protegeix les seves companyes verges. El 1535 Àngela Merici, santa italiana, va fundar la Companyia de Santa Úrsula, el primer institut religiós femení dedicat totalment a l’ensenyament de les noies, a imitació de la Companyia de Jesús. Les religioses membres d’aquesta companyia es diuen popularment ursulines. Devers el 1600 a França es constituïren com a orde religiós monàstic que ràpidament s’estengué per tot França i després per tot Europa i per tot el món.

Santa Úrsula ha estat molt venerada a Tarragona, a la catedral de la qual tingué capella pròpia d’ençà del segle XIV, que avui és la capella del Baptisteri. En el segle XVII va ser declarada copatrona de Valls, ciutat on hi ha un reliquiari gòtic del segle XIV amb una suposada mandíbula de la santa. En aquesta ciutat, el 21 d’octubre es fa la famosa fira amb una gran diada castellera amb participació de les dues colles històriques de la ciutat, la vella i la jove. També és patrona del Milà (l’Alt Camp) i no sabem si de qualque altre lloc.

El dia de les Verges a Mallorca és una festa de gran tradició, emblemàtica festa de tardor, avantsala de l’altra festa grossa que s’acosta, Tots Sants. Tot i que ara la festa va a a la baixa. I ahir al vespre, la vigília, és tradició fer i menjar bunyols, que, per si algú no ho sap, són una petita massa de pasta feta amb farina, ous i sucre —i a vegades patata o patata dolça— que es fregeixen amb oli o saïm i que tenen un forat enmig. I es mengen ensucrant-los o mullant-los en mel. De fet, avui comença el temps de bunyols, que dura tot el que resta d’octubre i té un altre moment intens per Tots Sants. Per les Verges és tradició que els joves vagin a les cases de les joves en edat de festejar, armats de guitarres, guitarrons, harmòniques i fins i tot ampolles rugoses, i els cantin serenates davant la casa. La més típica, Clavelitos, una cançó espanyola del 1949 que es va fer habitual de les tunes universitàries. Tradicionalment es noies rebien els cantadors a casa i els donaven bunyols i vi dolç, i els nois oferien clavells a les noies. A Palma era festa sonada, i la ciutat s’omplia de música, alegria i olor de bunyols. Totes les bunyoleries de la ciutat feien bunyols tota la nit. Ara la festa ja no és allò que era, com tantes altres coses de la tradició. Aquelles jovenetes que tenien el contacte amb els fadrins restringit i controladíssim han donat pas a una joventut que pot tenir totes les alegries sempre que vol. O potser allò que no és promogut per la televisió o per Internet cau devaluat: bé que agrada el Halloween. Fa algunes dècades, molts de mestres introduïren la bunyolada a les escoles, amb l’oposició de qualque progre que considerava aquella festa reaccionària. El vespre de les Verges també té els seus tocs d’ironia, com aquella cançó recollida pel cançoner popular:

L’imaginari popular associa el dia de les Verges a algunes activitats o esdeveniments. I diuen que per les Verges arriben els tords i els estornells, procedents de les regions fredes de l’hemisferi nord, que aquí trobaran un hivern més plaent, si no cauen a les mans dels caçadors, que abans els feien una bona osca amb els filats. També deien que les Verges és el dia de treure els abrics, o almenys tenir-los preparats per si comença a fresquejar.

Avui és Sant Lluc. Després de Santa Teresa, una santa «moderna», avui hem de fer un bot enrere de quinze segles i parlar d’un sant llunyà, enigmàtic i amb una identitat de la qual tenim un coneixement molt fràgil. És conegut com a Lluc l’Evangelista. Sembla que nasqué devers l’any 30, més o menys en el moment de la mort de Jesús, a qui, per tant, no conegué. L’opinió més estesa és que era un grec, un cristià gentil, és a dir, no jueu, tot i que altres el fan jueu hel·lenístic, ço és, de parla grega. En tot cas una persona culta que escriu en un grec molt excel·lit. Li atribueixen l’autoria de l’Evangeli de Lluc i dels Actes dels Apòstols, una continuació de l’evangeli que és la principal font d’informació sobre els primers temps del cristianisme. Les fonts també diuen que era metge i que visqué a Antioquia, una ciutat grega que fou de les més notables de l’Imperi Romà —a l’imperi oriental rivalitzava amb Alexandria—, un important centre de judaisme hel·lenístic i bressol del cristianisme. Les seves ruïnes romanen molt a prop de la ciutat actual turca d’Antakya, que en continua el nom. Lluc era un seguidor de Pau de Tars, sant Pau, el qual l’anomena metge estimat. Lluc acompanyà Pau en les seves gires de predicació, cosa que, d’altra banda, li devia anar bé, car Pau tenia mala salut, i un metge al seu costat li anava de perles. Diu la tradició que conegué Maria, la mare de Jesús, en una visita que li va fer acompanyat de sant Pau. L’Evangeli de Lluc no va signat. L’atribució a Lluc es va fer devers l’any 180 per sant Irineu i algú altre. L’original degué ser escrit cap al final del segle I, i es basa en textos anteriors i sobretot en tot allò que li contava sant Pau, que no sols no conegué Jesús sinó que fou un fanàtic perseguidor dels seus primers seguidors. Segons la tradició Lluc va morir a Beòcia, una regió de Grècia, l’any 84, i fou enterrat a Tebes. D’acord amb un historiador grec del segle XIV, el 357 les restes foren traslladades a Constantinoble, a la basílica dels Sants Apòstols. Un cop conquerida aquesta ciutat pels otomans, el sultà Murad II va vendre les relíquies al dèspota Jordi de Sèrbia per 30.000 monedes d’or. Aquest senyor no és que fos un dèspota, tal com ara entenem aquest mot, sinó que era el cap d’un Estat medieval serb dit el despotat de Sèrbia. I la darrera titular d’aquest despotat, Maria de Sèrbia, va vendre les relíquies a la República de Venècia. Diuen que el 1354 el crani va ser traslladat a Praga per ordre de l’emperador Carles IV. El 1992 les autoritats eclesiàstiques gregues reclamaren al bisbe de Pàdua l’enviament d’una part de les relíquies per a ser depositades on el sant fou enterrat per primer cop, a Tebes. S’aprofità el moment per a fer anàlisis biològiques i arqueològiques, amb carboni 14 inclòs, tant de les restes de Pàdua com del crani de Praga, que certificaren que, efectivament, aquells ossets pertanyien a una persona d’ascendència siriana que havia mort entre l’any 417 AC i el 72 DC. El bisbe de Pàdua, molt generós, envià a Grècia una costella del sant, que fou enterrada a la tomba de l’evangelista a Tebes. La resta del cos restà a l’abadia de Santa Justina, a Pàdua. El crani el podeu anar a veure a la catedral de sant Guiu de Praga. En el concili de Nicea (325) l’evangeli de Lluc va ser elegit com un dels quatre evangelis oficials de l’Església. Ja sabem que en el segle I i II se n’escrigueren molts més que quatre.

Sant Lluc té com a símbol un bou. Com se sap, cada un dels quatre evangelistes oficials té per símbol un animal: sant Mateu, un home amb ales, que és el menys animal dels quatre; sant Marc, un lleó; sant Lluc, un bou, i sant Joan, una àguila. El bou, animal de sacrifici, fou assignat a Lluc perquè el seu evangeli comença evocant Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, fent un sacrifici en el Temple. És el patró dels metges, dels cirurgians, dels artistes, dels pintors —el podem veure en alguna representació pintant la Mare de Déu—, dels escultors, dels batxillers, dels estudiants… i dels carnissers. Si ha de tenir cura de tots, té feina, però resta compensat pel fet que només una vila del país, que sapiem, l’ha triat com a patró, Ulldecona. El refranyer ha creat moltes dites centrades en sant Lluc, que ens assenyalen les feines del camp: per sant Lluc, sembro si puc; per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut; per sant Lluc, nesples pelluc; per sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a fira la duc; per sant Lluc, mata el porc i du la verema al cup; per sant Lluc, mata el porc i tapa el cup. També hem sentit una expressió que es diu quan algú ha perdut en el joc: sant Lluc, sant Lluc, qui no vol perdre que no juc. A Mallorca sant Lluc també marca el principi o el final d’algunes fires. A Inca posa la data al Dijous Bo, la gran fira inquera que data del segle XIV. Els tres diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc es diuen primera, segona i tercera fira. El següent diumenge és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat; i el dijous que segueix és el Dijous Bo, una diada de fira que se celebra d’ençà del segle XIV, pel cap baix. És a dir que sant Lluc regala als inquers pràcticament un mes de festa i alegria. El 1542 el Consell de la Vila de Llucmajor va demanar a Carles I permís per a celebrar fires, privilegi que ja tenien Inca i Sineu. L’emperador els concedí autorització per a celebrar fires entre Sant Miquel i Sant Lluc: per Sant Miquel es fa la crida i el diumenge després de Sant Lluc la darrera fira, que és el dia més destacat de tots.

I acabarem parlant del nom del nostre personatge. Ve del llatí Lucas, que pot ser derivat del praenomen llatí Lucius, que, al seu torn, és derivat de lux (‘llum’). Lucius, un dels pocs praenomina llatins significaria ‘brillant’ o ‘nascut a l’alba’. O potser Lucas és una contracció de Lucanus, en rigor un adjectiu que també té relació amb lux i que significaria ‘matiner’, per la llum que neix amb l’alba. El llatí Lucas ha donat, a més del català Lluc, el francès Luc; l’espanyol i portuguès Lucas; l’italià i romanès Luca; l’anglès Luke; l’alemany, noruec, suec, danès Lukas, etc. El topònim Lluc, que genera el nom Maria de Lluc, no té res a veure amb el nostre evangelista ni amb el seu nom llatí o grec: ve de lucus, que significa ‘bosc sagrat’. Després de l’aparició del nostre evangelista i de la creació del seu club de fans, el nom Lluc va ser escampat entre els cristians, tot i que al nostre país no ha estat mai un nom dels preferits. Hi hagué a Mallorca una nissaga de notables mestres d’obres de nom Lluc Mesquida, dels segles XVII i XVIII. El marratxiner Lluc Mesquida i Cabot construí la Casa de la Vila de Santa Maria del Camí. El seu fill, Lluc Mesquida i Florit, santamarier, participà en les obres dels convents de mínims de Santa Maria i de Muro, i de les esglésies de Santa Maria, de Sineu i de Santa Eugènia i de l’església de Sant Marçal de Marratxí. El fill d’aquest, Lluc Mesquida i Rosselló, treballà en l’església de Santa Maria i en la de Sóller, i li ha estat atribuït el claustre de Sant Antoniet de Palma. I encara el fill d’aquest, Antoni Mesquida, va dissenyar l’església de la Cartoixa de Valldemossa, inspirant-se en la de Santa Maria, i les esglésies de Santanyí i Llucmajor. Lluc també era el nom d’un personatge molt famós a Palma, Lluc Pons, un mestre de guaita (un funcionari municipal encarregat, entre altres funcions, de vigilar els esclaus) del segle XVIII que participava a la Festa de l’Estendard i esdevingué un personatge grotesc, bufonesc i ridícul a qui deien el senyor Lluc de la Meca, pel seu malnom de la Meca.

Avui és Santa Teresa, coneguda per Teresa de Jesús o Teresa d’Àvila. Una santa fascinant per diferents motius, però sobretot per algunes coses que més avall explicarem. Una dona que passà a la història per haver reformat l’orde carmelità i com a figura destacada de la literatura mística que exercí una gran influència sobre teòlegs, literats i pensadors.

Teresa és un nom un poc enigmàtic: sembla que era el nom d’una illa grega. En grec seria Therasía, convertit en el llatí Thērăsĭa. El nom grec es creu que es relaciona amb theros (estiu) o therizo (recol·lectar). L’illa en qüestió seria terra de bones collites. Es coneixen diverses dones de l’antiguitat o l’Edat Mitjana que portaven el nom de Teresa. La primera, una dona de Barcelona, cristiana, dels segles IV i V, que es casà amb el senador Paulí de Nola i el convertí al cristianisme. Tant que aquest Paulí va ser bisbe i després de mort, sant. També hi hagué una Teresa famosa en el segle XIII: la noble dama navarresa Teresa Gil de Vidaura (o Vidaure), amant de Jaume I, amb qui tingué dos fills. El rei li prometé matrimoni, però la pobra va agafar la lepra i va retirar-se a un convent, que ella mateixa fundà. Però per a trobar una santa que es digui Teresa la Santa Mare Església va haver d’esperar fins al segle XVI. I a Espanya la va trobar.

La nostra santa d’avui, segons les biografies oficials, es deia Teresa de Cepeda y Ahumada i era filla del cavaller Alonso Sánchez de Cepeda, descendent de jueus conversos, i de la seva segona esposa Beatriz Dávila y Ahumada. Va néixer a Gotarrendura, prop d’Àvila (Castella), el 28 de març de 1515, i tenia onze germans. Els pares li donaren una educació molt cristiana, i la nina agafà afecció a la lectura de vides de sants i coses semblants. De petita ja tenia la dèria d’anar amb el seu germà Rodrigo a terra d’infidels i viure el martiri. Amb ell jugava a viure com si estiguessin dins un monestir. Però quan tenia dotze anys mor sa mare, i Teresa oblida la seva religiositat infantil i es dedica més a la vida plaent i a llegir novel·les cavalleresques. I, segons diu ella mateixa a El llibre de la vida, un llibre escrit a petició del seu confessor, el pecat mortal l’allunyà de Déu. Aleshores son pare la va posar a estudiar, interna, al monestir de Santa María de Gracia, de les agustines, dins el qual se sentia presonera i sense la més remota intenció de fer-se monja. Passat un any va caure malalta i va haver de tornar a casa dels pares. El pare la confià a un germà i a la dona d’aquest, i Teresa visqué amb ells una temporada, durant la qual li va venir, ara sí, la vocació de ser monja. Son pare s’hi oposà fermament, però ella fugí de casa i ingressà al convent carmelità de l’Encarnació d’Àvila. En aquell convent, que no era de clausura, Teresa hi passarà vint-i-set anys, sempre amb una salut delicada. Pateix epilèpsia, una cardiomiopatia, convulsions, acubaments i dolors físics que li fan abandonar el convent durant algunes temporades. Guarida gràcies a sant Josep, segons diu ella, té una etapa de tranquil·litat al convent, en la qual abandona l’oració i relaxa el seu comportament. Fins que una aparició de Jesús la va sacsejar i començà a sentir forces interiors que uns li deien que venien de Déu i altres del dimoni. Tot això va trastornar un poc més el desequilibri psíquic que arrossegava d’enrere. Devers el 1560, a 45 anys, en contacte amb sant Francesc de Borja, sant Pere d’Alcàntara i sant Lluís Bertran, concep la idea de reformar l’orde carmelità. Investeix els diners que li envia un germà resident al Perú en la construcció del convent de Sant Josep, a Àvila. El 1562 rep del papa l’autorització per a fundar el convent i el nou orde de les Carmelitanes Descalces de Sant Josep, que proposa el retorn a la pobresa, l’austeritat i l’isolament propis de l’esperit carmelità. El convent, fora de les muralles d’Àvila, s’inaugura amb quatre novícies, amb les normes estrictes de les carmelitanes descalces: dormir damunt una màrfega de palla, fer oració intensament (dues hores diàries més els set oficis litúrgics o litúrgia de les hores), no menjar mai carn, fer dejunis durant vuit mesos a l’any, silenci i règim de visites darrere un reixat. Entre 1571 i 1574 va ser prioressa, contra la seva voluntat del seu antic convent de l’Encarnació, que també reformà. Teresa es dedicà després frenèticament a la fundació de convents per tot el regne de Castella, entre viatges i èxtasis, mentre sant Joan de la Creu reformava la branca masculina dels carmelitans i fundava també alguns convents nous. Teresa n’arribà a fundar disset. Mentrestant hagué de patir l’oposició dura dels carmelitans calçats, els no reformats, i fins i tot la persecució de la Inquisició. Va morir a Alba de Tormes la nit del 4 al 15 d’octubre de 1582. Sí, la nit del 4 al 15, perquè en aquell moment es canvià el calendari julià pel gregorià, i del 4 es passà al 15. Va morir sense veure publicat cap dels seus nombrosos llibres. Fou enterrada a l’església del convent de l’Anunciació d’Alba de Tormes. Nou anys després de la mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica, molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisbona; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda (Espanya); el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar de Barrameda (Espanya); altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba. El 1614 Teresa va ser beatificada, i per a celebrar-ho no tingueren altra idea que fer trenta corrides de toros i sotmetre cent bous a la mortificació carmelitana que acosta a Déu. El 1622 va ser canonitzada i poc després declarada patrona d’Espanya pel papa, un patronatge que després s’anul·là per a no ofendre sant Jaume. El 1970 va ser nomenada doctora de l’Església, la primera dona que va obtenir aquest títol. A més és doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca i batllessa d’Alba de Tormes.

Això és la versió oficial. Però hi ha una versió alternativa, sostinguda per estudiosos de l’Institut Nova Història, que defensen que Teresa de Jesús era Teresa de Cardona i Enríquez (1521-1562), abadessa del reial monestir de Pedralbes, que ha estat sempre un monestir de clarisses i no de carmelitanes. Teresa de Cardona, barcelonina, era membre de l’aristocràcia catalana i vinculada a la casa reial: era cosina de Ferran el Catòlic. Una dona d’un alt nivell cultural i de formació principesca que explicarien la gran vàlua ideològica, conceptual i estilística de la seva obra, llegida i difosa per tot Europa. La hipòtesi es basa en algunes «pistes», com la condició d’abadessa que algunes fonts catalanes donen a Teresa o el fet de tenir els dos personatges onze germans; però sobretot en la llengua dels textos espanyols de santa Teresa, pobra i farcida de catalanismes de tota mena, de l’estil de estaba muy más contenta (molt més contenta) o había traído veinte años silicio (havia portat vint anys cilici). D’aquesta manera, els escrits teresians s’haurien escrit en català i després haurien estat traduïts a l’espanyol, potser per traductors catalans poc destres en el maneig d’aquesta llengua. Els originals s’haurien destruït, i tot amb l’objectiu d’amagar la catalanitat de l’autora i de l’obra. La biografia de Teresa hauria estat falsejada pels seus biògrafs del segle XVI, el primer dels quals fou el jesuïta Francisco de Ribera, o pels seus censors. Segons aquests autors, tot això és un episodi més d’una gran operació d’Estat, empresa durant el regnat de Felip II de Castella, amb la censura, la Inquisició i tots els aparells de l’Estat, per a robar als catalans una part de la seva cultura i apropiar-se-la per a la cultura espanyola-castellana. Cadascú que compri la versió que vulgui.

Tornant a les relíquies, una mà de la santa va passar a un convent carmelità de Portugal, i quan els carmelitans foren expulsats d’aquest país, el 1910, les monges que tenien la mà acabaren, amb ella, al convent de Ronda. Durant la guerra civil el convent fou assaltat i la mà robada, però quan l’exèrcit franquista ocupà Màlaga, trobaren la mà, que aniria a parar a les mans de Franco, el qual la tingué al seu palau fins que es morí. Després fou restituïda al convent de Ronda. Un dels records de la meva infantesa, quan anava al col·legi dit ara Pius XII, regentat aleshores per l’única comunitat de carmelitans descalços que hi havia a Palma (el gran convent del Carme, a la Rambla, fou dissolt el 1835), va ser quan dugueren al col·legi el braç incorrupte de Santa Teresa, el que veneren a Alba de Tormes. Va ser una diada solemne, amb el col·legi ple de gent, d’autoritats de tota mena i d’actes religiosos.

En el nostre país es fundaren monestirs de carmelitanes descalces poc després de la mort de la fundadora. El primer va ser el monestir de la Immaculada Concepció, a Barcelona, fundat el 1588 amb monges vingudes de Pamplona. Ocupava l’espai de la plaça de la Vila de Madrid. Fou desamortitzat el 1835 i desaparegué després de la guerra civil. També se’n fundaren a Tarragona, Lleida, Vic, Reus i Mataró. A València hi hagué el convent de carmelitanes descalces de Sant Josep i Santa Teresa, a la plaça del Portal Nou, fundat en el segle XVII. L’edifici, encara present, va ser venut per les monges el 2007 a Paco Roig per a fer-hi un hotel de luxe i ha acabat essent un centre cultural i gastronòmic. El convent de Santa Teresa de Palma, dit popularment convent de les Tereses, va ser fundat el 1613 per iniciativa de la carmelitana terciària mallorquina Elionor Ortiz, a la mateixa casa familiar. La primera comunitat estigué formada per tres monges mallorquines i tres vingudes de Guadalajara. Situat a la Rambla, no va ser expropiat el 1835 i encara es conserva, amb vida monàstica.

Essent una santa moderna, santa Teresa no ha generat toponímia ni fraseologia. Tampoc no sabem que sigui patrona de cap vila o ciutat del pais, i, per tant, no hi ha cap lloc que faci la festa major el dia de Santa Teresa. Deu ser perquè quan la van fer santa totes les ciutats i viles ja tenien el seu patró. En tot cas, hem llegit que és patrona dels escriptors espanyols (gràcies a Pau VI), dels escaquistes espanyols i del cos militar espanyol d’Intendència.

Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Burlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

No tenim refranys ni dites populars relatives a Sant Francesc. Però la saviesa popular l’associa a algunes activitats tradicionals. Per Sant Francesc es comença a sembrar blat primerenc, si tenen els sementers llaurats, però el gruix se sembra dins el novembre. Per Sant Francesc també s’encisten les figues, amb fonoll i fulles de figuera, i si sembren avui el julivert, diuen que no espiga. Altres prefereixen de sembrar-lo per Sant Agustí (28 d’agost) o per Santa Rosa (30 d’agost), que diuen que tampoc no espiga. I si el sembren en Divendres Sant, no espiga en set anys. El costum també aconsella de sembrar frèsies (o fresèdies o fresèlies, o fersèdies) el dia de Sant Francesc, i de podar els rosers, tot i que si voleu que facin moltes roses, és convenient podar-los contínuament. A Mallorca abans d’enformar el pa resaven un parenostre a Sant Francesc, «perquè ens do el pa de cada dia». Un franciscà il·lustre, el pare Rafel Ginard, diu que els franciscans de Manacor fan els panellets de Sant Francesc amb les cinc ferides de Crist, el primer diumenge de novembre.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

Avui, 2 d’octubre, és el dia de l’Àngel Custodi, dit també àngel guardià o àngel de la guarda. Abans d’explicar què és un àngel guardià i què són els àngels, diguem que aquesta festa va ser creada al començament del segle XV en els regnes de la Corona d’Aragó, sota la influència del franciscà Francesc Eiximenis i el dominicà Vicenç Ferrer. Sembla que concretament va ser el 1406. En el segle següent s’estengué pels altres regnes de la Monarquia Hispànica, ço és la Corona de Castella i el regne de Portugal (que en aquell segle formà part de la dita Monarquia). De temps antics els cristians tingueren tendència a invocar els àngels, i la figura de l’àngel guardià ja apareix en el segle V, de la mà d’un teòleg conegut com a pseudo-Dionís. El concili d’Aquisgrà (787) va limitar el culte dels àngels a sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafel, tement excessos incontrolables. Però el papa Pius V, el 1570, va instituir una diada dedicada a l’Àngel Custodi situada en el 2 d’octubre. Així els àngels festejats passaren a ser quatre: Gabriel, Rafel, Miquel i el Custodi. A Mallorca ja se celebrava el Dia de l’Àngel el 1407, el mateix any que s’erigí a la Seu una capella a l’Àngel Custodi, avui capella del Sagrat Cor. A València la festa està documentada el 1411, en honor de l’àngel protector de la ciutat. En el principi se celebrà en dies diversos segons els llocs: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu.  A Mallorca se celebrà primer el dilluns següent al diumenge que segueix el de Pasqua i després passà a aquest diumenge, el Diumenge de l’Àngel, dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc. A l’illa encara avui se celebra aquest dia amb un pancaritat —una romeria—  en què es fa la liquidació de panades, crespells i rubiols. El 1608 el papa Pius V va reprendre la festa implantada per Pius V bo i estenent-la a tota l’Església, i el 1670 el papa Climent X la va fer obligatòria universalment, sempre el 2 d’octubre. Amb tot, els mallorquins continuam la tradició de sempre i celebram el dia de l’Àngel el diumenge següent al de Pasqua. Malgrat aquest fet, aquí en parlam avui considerant l’antiguitat de la data del 2 d’octubre. Avui fan festa els homes que es diuen Àngel. No les dones que tenen el nom Àngels, que fan festa per la Mare de Déu dels Àngels. Vegeu l’article corresponent, el 2 d’agost.

Què dimonis és un àngel? És una figura present en les tres religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islam— i en el zoroastrisme, que era la religió dels perses abans de l’arribada de l’islam, predicada per Zoroastre o Zaratustra. Segons aquestes religions, un àngel és un ésser sobrenatural que fa de mitjancer entre Déu i els homes, a més d’altres funcions que Déu els pugui encomanar. Són esperits purs, no tenen cos, són invisibles i, com deia Ramon Llull, tenen més capacitat d’estimar Déu que qualsevol altra criatura. El mot àngel ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’ i que degué ser pres d’una llengua oriental. En hebreu missatger es diu mal’ākh, tant si és un humà qualsevol com si és un ésser sobrenatural. Quan la Bíblia en hebreu es traduí al grec, mal’ākh es traduí per ággelos, però quan es va fer la versió llatina —sant Jeroni—, es va traduir per nuntius o legatus, si era un home, i per l’hel·lenisme angelus si era un àngel. Això dels àngels és molt antic: si no ve de més enrere, podem dir que els egipcians ja creien en aquestes criatures. I després d’ells, altres pobles com els hebreus. Quan els hebreus estigueren captius a Babilònia (segle VI aC) aprengueren de la religió d’assirians i babilonians la idea de l’existència d’àngels bons i dolents, els segons dels quals es van rebel·lar contra Déu i van ser expulsats del cel i llançats a la Terra. Una idea que va ser incorporada a la Bíblia hebraica pels seus redactors, tot donant a sant Miquel el paper de líder dels àngels bons i vencedor dels rebels, els dimonis.

Quants d’àngels hi ha? Em sap greu però això no ho sap ningú. Però deuen ser un fotimer: quan Déu, que és infinit, es posa a fer coses, no mira prim. I tenen nom? No sabem si Déu els n’ha posat o si se’n posen entre ells; els humans els n’hem posat algun, però molt pocs. A la Bíblia hebraica només se n’esmenten dos pel seu nom: Miquel  i Gabriel. La tradició judaica antiga també cita Rafel, el tercer arcàngel; Uriel, el quart arcàngel reconegut pels cristians; un altre dit Metatron, que per aquí no el coneix ni Déu; Jofiel, l’àngel-policia que expulsà Adam i Eva del paradís després de la seva insubordinació; Samael, l’àngel enviat per Déu a aturar la mà d’Abraham quan anava a matar el seu fill Isaac; Sandalfon, que va tenir un encontre amb Moisès, etc. El Nou Testament reporta casos d’interacció entre àngels i humans, per a la qual cosa els primers havien d’adoptar forma humana per a ser vists, incloent-hi òrgans fonadors per a poder parlar als humans. En la llengua de cadascú, d’on  deduïm que aquestes meravelloses criatures també són multilingües. Àngels anunciaren a Maria de Natzaret i a Zacaries, pare de Joan Baptista, el naixement dels fills respectius. Àngels anunciaren als pastors el naixement de Jesús. Un àngel dolent, és a dir un dimoni, va tenir una conversa amb Jesús mentre aquest feia un dejuni de quaranta dies en el desert. I la monja carmelitana Antonia d’Astonac tingué el privilegi de tenir una agradable conversa amb el mateix sant Miquel. A l’islam també hi ha una dotzena d’àngels que tenen nom, entre ells Mikail (Miquel), Jibrail o Jibril (Gabriel) i altres per a nosaltres desconeguts. La tradició judeocristiana també ha posat nom als dimonis, els àngels caiguts: Satanàs, Llucifer, Belial, Leviatan, Belfegor, Belzebú, Baal, Moloc, etcètera. Solen ser noms dels déus de Babilònia, poble odiat pels jueus, perquè en van ser captius durant una bona temporada.

El coneixement o l’especulació sobre els àngels es diu angelologia. Amb el temps, els pares de l’Església i els concilis han anat omplint de contingut aquesta àrea de coneixement: que són esperits, que no tenen cos, que van ser creats per Déu i abans que la creació dels homes… I el sexe? Tenen sexe, els àngels? Es veu que també se n’ha parlat molt, perquè davant una discussió bizantina se sol dir que és com parlar del sexe dels àngels. Els àngels formen una jerarquia, és a dir que hi ha diferents nivells o rangs d’àngels, igual que a un exèrcit hi ha diferents categories de militars. Els àngels de més amunt sembla que manen més que els de més avall i cada categoria té els seus distintius, com el nombre d’ales o el tipus de cara. Com els galons i els estels dels militars. Segons la religió jueva hi ha deu categories d’àngels. El teòleg conegut com el pseudo-Dionís, abans esmentat, i Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII), experts en àngels, estableixen una jerarquia complexa amb tres esferes, dins cada una de les quals hi ha tres ordes o cors; és a dir, nou categories.  El que no sabem és si hi ha un sistema de promocions, com en els exèrcits o a les escales de funcionaris. L’esfera més baixa és formada, de baix cap a dalt, per àngels, arcàngels i principats; la segona, per potències, virtuts i dominacions; i, finalment, l’esfera més alta, és formada per trons, querubins i serafins. No parlam de les funcions de cadascú perquè el lector ens avorriria per a sempre. Encara que els àngels sembla que no tenen sexe, han estat representats sempre com a homes mascles. El cristianisme no ha imaginat mai una angelessa, igual que no ha tingut un lloc per a apòstoles o capellanes. Durant els primers segles del cristianisme els àngels eren representats sense ales. A partir del final del segle IV la representació amb ales és l’habitual, sovint amb quatre o sis ales per a les categories més altes.

Una de les funcions dels àngels és la protecció de les persones i les nacions. Són els àngels guardians, de la guarda o custodis. En el judaisme i en el cristianisme hi ha un àngel assignat per Déu a cada persona perquè en tingui cura i el porti pel bon camí. Això vol dir que si hi ha un àngel per a cada persona i no estan pluriocupats, deu haver-hi més de sis mil milions d’àngels. Sort que no tenen cos, no mengen i no van en auto. I això que, segons Tomàs d’Aquino, els àngels guardians són tots de la categoria més baixa, els àngels rasos. Imaginem si a la població angelical hi afegim els de les altres vuit categories restants. I si hi afegíem els àngels dolents, els dimonis? Quants de dimonis hi deu haver? Diuen que algunes persones han tingut converses amb el seu àngel de la guarda, com santa Gemma Galdani, una mística italiana del segle XIX. El meu ni tan sols sé qui és ni on para: ni me l’ha presentat mai ningú ni ell m’ha dit una sola paraula. Encara que de petit em van ensenyar a invocar-lo abans d’anar a dormir amb aquella oracioneta que —així com me la van ensenyar— diu

Hem dit que al nostre país la festa de l’Àngel va ser instituïda el 1406. A Mallorca l’Àngel Custodi va ser declarat patró de la ciutat i regne de Mallorca el 4 d’abril de 1407. El mateix any, com hem dit abans, li van dedicar una capella a la catedral de Mallorca, que avui és dedicada al Sagrat Cor de Jesús, però encara conserva una imatge de l’àngel a la part superior. El dia de l’Àngel —el primer diumenge després de Pasqua— es feia a Palma una gran festa, una de les més importants de l’any, juntament amb la festa de l’Estendard i la del Corpus. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó va anar llanguint després del 1652, quan sant Sebastià va substituir l’Àngel com a patró de la ciutat, però perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

L’Àngel Custodi era també el patró de la Mercaderia, els rics mercaders. Damunt el portal principal de la Llotja de Palma, la seva casa de contractació, hi ha una magnífica escultura de l’Àngel Custodi de la Mercaderia. Jaume II de Mallorca tenia molta afecció als àngels: en va fer construir uns quants per a posar als seus palaus. Sobre el palau-castell de l’Almudaina, a Palma, hi ha el famós àngel penell que presideix el palau i indica als mariners la direcció del vent. Fou encarregat per Jaume II a l’escultor rossellonès Antoni de Camprodon, qui el va fer el 1310. Ha sofert diverses operacions quirúrgiques amb el pas del temps. Inicialment tenia un eix de fusta de poll folrada de coure; ara és tot metàl·lic. Un cop feta l’escultura, Camprodon la dugué a Sineu amb un ase a mostrar al rei, qui li donà l’aprovació i manà de col·locar-la dalt de la torre major del castell. Després de moltes adversitats que deixaren mal parada la torre de l’Àngel, aquesta va ser restaurada el 1977 i l’àngel va ser col·locat un altre cop al seu cim. Alguns interpreten que és l’arcàngel Gabriel i altres l’Àngel Custodi, antic patró de la ciutat.

A Barcelona hi ha un carrer que té el nom de Portal de l’Àngel i que té la història següent. El 1419 sant Vicenç Ferrer anà a Barcelona acompanyat de molts de seguidors. Entrà a la ciutat per un portal dit aleshores portal dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs i altres desgraciats. Quan Ferrer arribà al portal aparegué un àngel sobre la muralla, amb una espasa a la mà. El sant li va demanar què hi feia allà, i l’àngel li digué que guardava la ciutat per ordre de Déu. Anys després la ciutat patí una terrible pesta. Els barcelonins invocaren l’àngel i l’epidèmia cessà. Aleshores es col·locà una imatge de l’Àngel Custodi sobre el portal per on havia entrat sant Vicenç Ferrer, que per això rebé el nom de portal de l’Àngel. Quan s’enderrocà la muralla (1858), l’escultura va ser traslladada a l’església de Santa Anna i després a la d’Hostafrancs, que s’havia construït en aquell temps. Va ser destruïda durant la guerra civil.

Al regne de València l’Àngel Custodi era el patró del braç reial, format per totes les ciutats i viles reials.  L’Àngel Custodi també és patró de Tortosa, del barri barceloní d’Hostafrancs i dels cossos policials, dels vigilants i dels guardaboscos.

I ara deixem els àngels i parlem del calendari. Hem començat el mes d’octubre, el mes que fa vuit del calendari romà, atribuït al llegendari primer rei de Roma, Ròmul. Aquest calendari, de base lunar, tenia vuit mesos, de 30 o 31 dies que feien un any de 304 dies. Any que començava pel març, a l’inici del bon temps. Els quatre primers mesos eren dedicats a Déus: Mart (març), Afrodita (abril), Maia (maig) i Juno (juny). Els altres, considerats menys importants, tenien nom basat en un ordinal: quintilis, sextilis, september, october, november i december. L’octubre era, doncs, el mes vuitè, october en llatí, derivat de octo (vuit). Devers l’any 450 aC els romans canviaren aquest calendari per un altre de dotze mesos, de 29 o 31 dies, que feien un any de 355 dies. Afegiren dos mesos al final de l’any, que reberen el nom de januarius i februarius. L’any acabava el 28 de febrer, el mes de la coa que només tenia 28 dies. I com que faltaven deu dies per a completar l’any solar, intercalaren un mes de 22 o 23 dies cada dos anys. Així, hi havia anys de 355 dies i anys de 377 o 378. Tot per partir de la lluna i no del sol.

Aquell calendari encara no s’ajustava a l’any tròpic i creava molta confusió. L’any 46 aC tingué 445 dies. Per això Juli Cèsar decidí la implantació d’un nou calendari, que es coneix com a calendari julià, i que entrà en vigor l’any 45 aC, que en aquell temps no es deia any 45 sinó any 709 (ab urbe condita, és a dir a partir de la fundació de Roma). El nou calendari tingué 365 dies repartits en dotze mesos de 30 i 32 dies, menys el febrer que en tenia 28. Com que l’any solar té  365’25 dies, més o menys, s’afegí un dia al febrer cada quatre anys (annus bisextilis). I l’any ara començà el primer de gener, el dia de l’elecció dels cònsols. Però com que l’any tròpic no té 365,25 dies sinó 365,242189, el 1582 s’havien perdut 10 dies respecte del 325 (l’any del concili de Nicea), i l’equinocci de primavera aquell any va caure en l’11 de març. Com que això afectava la celebració de la festa de Pasqua i les que depenen de Pasqua, com la quaresma i Cinquagesma, que es desplaçaven progressivament, el Papa Gregori XIII promulgà aquell mateix any una altra reforma que assignava a l’any 365 dies, 5 hores 49 minuts i 16 segons. Alhora se suprimiren deu dies de «la història» i l’endemà del dijous 4 d’octubre del 1582 va ser el divendres 15 d’octubre. Amb el calendari gregorià l’any civil i litúrgic s’ajusta més a l’any solar. Amb tot, aquest calendari té un desfasament de 26 segons cada any; per tant, caldrà ajustar un dia cada 3.300 anys, però no us preocupeu, que no ho veurem.

En el camp en el mes d’octubre no falten les feines. És un mes per a llaurar i preparar la terra per a la sembra. Hi ha reressagats que encara cullen ametlles, que els més diligents cullen el mes d’agost. També es cullen garroves si no les han collides el setembre. I els qui tenen les ametlles collides, pelades i venudes ja poden podar, o essecallar que es diu a Mallorca, els ametllers. Al final del mes comencen a arribar els tords, i els caçadors estaran entretinguts. A Mallorca comencen les fires de tardor (Llucmajor, Alcúdia), de què ja hem parlat abans. Gaudirem de dies de temperatura suau i tindrem festes assenyalades, com Sant Francesc, les Verges o Sant Rafel. I, com diu el refrany, octubre finit, mor la mosca i el mosquit. Un descans per a les persones i les bèsties.

I prou per avui. Per molts d’anys als Àngels de carn i os.

Avui, darrer dia de setembre, és Sant Jeroni, un personatge dels segles IV-V amb currículum dens i amb el títol de pare de l’Església. Aquestes figures són persones —bisbes, pensadors, escriptors— que construïren el muntatge ideològic de l’Església cristiana durant el segon període de la història del cristianisme —el temps de la denominada patrística—, que va del concili de Nicea (325) fins al segle VIII. La primera etapa, el cristianisme primitiu, va de la mort de Jesús de Natzaret fins al concili de Nicea i és una època de persecució, de clandestinitat i de simplicitat doctrinal. Pares de l’Església destacats són Eusebi de Cesarea, Anastasi d’Alexandria, Ambròs de Milà, Joan Crisòstom, Agustí d’Hipona, Jeroni d’Estridó (el d’avui), el papa Gregori el Gran, etc., evidentment tots sants. A més, tots els esmentats tenen el títol de doctor de l’Església, una distinció que els papes concedeixen a sants «molt savis» després de ser canonitzats.

L’home va néixer devers el 347, a la ciutat d’Estridó, aleshores dins la província romana de Pannònia i avui, amb el nom de Štrigova, dins Croàcia, vora la frontera amb Eslovènia. La seva parla materna era un dialecte il·lirià, membre d’una branca indoeuropea. Els seus pares li pogueren donar una bona educació a la seva regió, i després a Roma, on estudià gramàtica, astronomia, retòrica, filosofia i grec i llegí els grans autors com Virgili o Ciceró. Després d’estar uns anys a Roma va instal·lar-se a Trèveris, una ciutat romana de la Gàl·lia, avui a Alemanya, on començà a escriure. A devers trenta anys emprengué un viatge amb alguns amics fins al nord de Síria. Estigué a Antioquia, ara una ciutat turca i aleshores una important ciutat de l’imperi oriental. Allà va tenir un somni que el féu decidir a convertir-se al cristianisme i a consagrar-se a Déu. Després va viure una temporada en el desert prop d’Antioquia, en centres eremítics, i allà, delicat de salut —sembla que tenia falta de vitamina A—, va aprendre l’hebreu, amb l’ajuda d’un jueu, i començà a estudiar i a comentar alguns textos com l’evangeli dels Hebreus. Tornat a Antioquia fou ordenat sacerdot, i poc després se n’anà a Constantinoble, on es dedicà a l’estudi de la Bíblia. Quan tenia prop de quaranta anys tornà a Roma, i el papa Damas I el va nomenar el seu secretari i li va encarregar la traducció de la Bíblia al llatí. Després de la mort del papa se n’anà a la Terra Santa amb alguns deixebles, com santa Paula, i a Betlem fundà un monestir doble, és a dir, amb una part per a homes i una part per a dones. Supòs, malpensat que sóc, que amb alguna comunicació entre les dues parts. I allà va continuar l’escriptura de textos i la traducció de la Bíblia. La Bíblia traduïda per Jeroni, dita la Vulgata (editio vulgata, és a dir, edició per a ser divulgada), és la primera versió en llatí i ha estat considerada, a partir del concili de Trento, el text oficial de la Bíblia a Occident fins al segle XX. Anteriorment només existia la versió en hebreu i la versió grega dita Septuaginta, escrita a Alexandria en el segle III.  Pensem que l’hebreu, el grec i el llatí eren en aquell temps les úniques llengües escrites en el nostre món i el món del judeocristianisme, i que de les tres el llatí era la llengua més entesa a les terres de l’Imperi Romà. Jeroni es va morir el 30 de setembre del 420 i fou enterrat primer a Jerusalem o a Betlem, i després les seves restes haurien estat traslladades a la basílica de Santa Maria Major de Roma.

A l’art és representat sovint com un anacoreta, mig vestit, amb la Bíblia i una calavera. Altres vegades el pinten amb més categoria, vestit de cardenal; això pel seu rol com a persona pròxima al papa, car a partir del Renaixement els secretaris del papa solien ser cardenals, però cal saber que aquesta figura no va ser creada fins al segle XI. A vegades el representen amb un lleó, per la creença que durant la seva estada al desert va domar un lleó a més de guarir-lo d’una ferida a la cama. I encara el trobareu acompanyat d’una òliba, símbol de saviesa. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII el va declarar doctor de l’Església juntament amb sant Agustí, sant Ambròs i el papa Gregori el Gran. Amb la feinada que va fer de traduir la Bíblia, és el patró dels traductors. A més, d’ençà del 1991 avui és el Dia Internacional de la Traducció, promogut per la Federació Internacional de Traductors. Sant Jeroni és, a més, el patró dels doctors, dels estudiants, dels arqueòlegs, dels bibliotecaris, dels llibreters i dels pelegrins. Però com a patró de poblacions el savi traductor ha tingut poc succés. Que sapiem només el tenen per patró Llocnou de Sant Jeroni (la Safor, País Valancià) i el barri barceloní de Montbau.

En el segle XIV un grup d’ermitans castellans van fundar l’orde de Sant Jeroni, que, seguint l’esperit del sant, proposa una vida de soledat, silenci, oració i penitència. És un orde de monjos i monges, dits jerònims i jerònimes, que es va estendre pels regnes de la península Ibèrica i no més enllà. El seu hàbit consta de túnica blanca i escapulari i capulla castanys. Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut comunitats de monjos jerònims a Barcelona (monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de Mont Olivet), a Badalona (monestir de Sant Jeroni de la Murta), a València (monestir de Sant Miquel dels Reis), a Xàbia (monestir de Sant Jeroni de la Plana), a Alfauir (monestir de Sant Jeroni de Cotalba), A Alzira (monestir de Santa Maria de la Murta), a Alacant (monestir de Santa Verònica), a Sogorb (monestir de Santa Maria de l’Esperança) i a Valldemossa (monestir de Miramar); i comunitats de monges jerònimes a Barcelona (monestir de Sant Macià), a Palma (monestir de santa Elisabet, dit més correntment Sant Jeroni) i a Inca (monestirs de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena del Puig). Sant Jeroni és també el nom del cim de la muntanya de Montserrat, on hi hagué una ermita dedicada al sant, construïda en el segle XV, de la qual, en dies clars, es podia veure Mallorca i Menorca. Fou enderrocada pels francesos el 1812.

Acabarem amb una nota etimològica sobre el nom Jeroni. És un nom procedent del grec Hierōnymos, que significa ‘nom sagrat’, format per hierós (sagrat) —que trobam en els mots hieràtic, jerarquia o jeroglífic— i ónoma (nom). Del grec va passar al llatí com a Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: català Jeroni (amb la variant antiga Jerònim) francès Jerôme, espanyol Jerónimo, portuguès Jerônimo, italià Geronimo, anglès Jerome, alemany Hieronymus, etc. Jeroni, i el seu femení Jerònia, és un nom poc freqüent en els Països Catalans. A Mallorca no apareix abans del segle XV, quan es funden els convents de jerònimes de Palma i d’Inca, i a partir de llavors ha estat un nom no molt freqüent. A més, a l’illa el nom masculí i el femení es pronuncien igual: Jeroni. A tots els qui es diuen Jeroni o Jerònia molts d’anys i bons.

Avui és Sant Miquel. Segons el calendari santoral tradicional que nosaltres seguim i defensam, només Sant Miquel. El 1969 els pobres sant Gabriel i sant Rafel van ser trets per la força dels seus dies tradicionals pel Vaticà i col·locats a la fossa comuna de l’arcangeleria (vegeu els articles «Sant Gabriel», 24 de març, i «Sant Rafel», 24 d’octubre). I de llavors ençà tots els catòlics i no catòlics celebren avui  —o feliciten— submisament Sant Gabriel i Sant Rafel. Menys les localitats escampades arreu del món que tenen el nom dels dos arcàngels desplaçats, que continuen a celebrar les seves festes patronals el dia que marca la tradició.

Avui és Sant Miquel, però qui és aquest? Abans que res cal dir que és un arcàngel, i segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, els arcàngels són àngels d’una elit superior, l’aristocràcia dels àngels. Un àngel, segons el diccionari, és un «ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i l’alcorànica, és intermediari entre Déu i l’home». Per a més informació vegeu l’article sobre el Dia de l’Àngel (2 d’octubre). Segons el Llibre de Tobies, un dels llibres de la Bíblia, hi ha set arcàngels, però la Bíblia judaica només dóna el nom de dos: Miquel i Gabriel. La tradició judaica antiga hi afegeix Rafel. Tradicions diverses a partir del segle V donen als restants arcàngels noms també diversos: Aniel, Camael, Jofiel, Saratiel, Zadquiel, Uriel, etc., tots acabats en -el, que fa referència al nom de Déu (Elohim). Miquel és un nom que ve de l’hebreu Mikhael [miχaˈel], que exactament és la formulació d’una qüestió: mi ka el, que significa ‘qui és com Déu?’ i que vol expressar que com Déu no hi ha ningú. És un dels noms més escampats per tot el món, i en el nostre país és un nom d’home dels preferits. També hi ha el femení Miquela, menys usual. I, com la major part de noms de fonts, Miquel també és un cognom.

Miquel és anomenat tres vegades a l’Antic Testament, en el llibre de Daniel. Miquel lluita i derrota l’àngel Samael, que és enviat a la Terra. Per als jueus l’arcàngel Miquel era el protector d’Israel i té un cert lloc a la litúrgia judaica. El Nou Testament s’hi refereix en el seu darrer llibre, l’Apocalipsi. Aquí es descriu una guerra en el cel entre àngels, en la qual Miquel, màxima autoritat militar dels àngels lleials a Déu derrota Satanàs, el cap dels àngels dolents que es rebel·laren contra Déu, i el llança amb els seus a la Terra, on es converteix en dimoni i tracta de fer perdre tothom. Miquel és el príncep dels àngels, militar por supuesto, cap de l’exèrcit celestial, que és format per àngels de nou categories diferents, segons una tradició d’origen medieval. Els cristians li dedicaren temples a partir del segle IV. El primer gran temple dedicat a l’arcàngel fou el Miqueli (Michaelion), aixecat per l’emperador Constantí a Constantinoble, sobre un antic temple pagà, i fou un model de temple cristià. Fou enderrocat en el segle XV. En el principi els cristians tenien per patrons militars sant Jordi o sant Teodor, i l’arcàngel Miquel era tingut per un protector de la salut, un guaridor de malalties. Després agafà el rol de protector dels exèrcits, que socorre els cristians en les batalles, i durant l’Edat Mitjana era venerat pels ordes militars i tota mena de cavallers. En un principi es representava amb túnica, com els altres sants, amb ales, com els àngels, i sense atrezzo militar. A partir del Renaixement, s’intensifica la representació de Miquel com un guerrer, amb cuirassa i la indumentària militar romana, amb les ales d’àngel i amb una llança o espasa a la mà tot esclafant una serp, un drac o altres representacions del mal. És una iconografia semblant a la de sant Jordi, però aquest va a cavall i l’arcàngel va a peu, perquè en el cel no hi deu haver cavalls. L’Alcorà també esmenta l’arcàngel Mikhail, a més del col·lega Jibrail (Gabriel).

I què fa l’arcàngel Miquel? A part de ser el cap dels àngels, segons el catolicisme té una altra feina, que és agafar les ànimes dels morts i dur-les cap al cel. Per això li diuen l’àngel de la mort. A més, té la tasca de pesar les ànimes (psicòstasi) el dia del judici final per a veure si han fet les coses bé, i per això de vegades és representat amb una balança. Una balança de molta precisió, evidentment. I finalment l’antic protector d’Israel és ara el guardià de l’església catòlica. Això a part, l’arcàngel va visitar la terra en diverses ocasions. La primera aparició és la que tingué lloc, tres vegades seguides, en el cim del mont Gargano, dit ara mont Sant’Angelo (Pulla, Itàlia), el 8 de maig del 490. L’arcàngel aparegué al bisbe sant Llorenç de Siponto i en el lloc de l’aparició s’hi aixecà un sumptuós santuari. Per aquest motiu el 8 de maig se celebra, o se celebrava, la festa de l’aparició de sant Miquel, dita en el nostre país, Sant Miquel de Maig o Sant Miquelet. Es diu que l’arcàngel també va aparèixer a altres persones, com el papa sant Gregori el Gran o Joana d’Arc, a qui demanà que dugués la pau a França i la deslliuràs dels invasors; i allà on hi hagué aquestes aparicions s’aixecaren santuaris que són centres de pelegrinació. També va fer aparicions miraculoses en el moment de les grans batalles dels cristians. El 1451, quan les tropes angleses capitulaven davant les franceses, en el setge de Baiona (la fi de la Guerra dels Trenta Anys) aparegué en el cel una gran creu blanca, símbol de l’arcàngel. Durant la dita guerra, Joana d’Arc i les tropes franceses portaven una bandera amb la creu blanca, que avui és l’ensenya nacional del Quebec. I quan Jaume I era a punt d’assaltar la ciutat de Mallorca, diu la llegenda que aparegué la figura majestuosa de Sant Miquel, que encoratjà els catalans i els ajudà a guanyar la batalla. Per això, diuen, una de les mesquites de la ciutat fou convertida en església cristiana i dedicada a l’arcàngel: l’església de Sant Miquel de Palma.

Sant Miquel, juntament amb Sant Jordi, va ser en temps medievals el patró de la cavalleria, i ara és patró —segons els llocs— de policies, bombers i militars. A partir del 995 fou patró del Sant Imperi Romà, i ara és el patró d’Alemanya i altres territoris germànics. És també el patró d’Ucraïna, de la capital Kíev, de Bèlgica, de Brussel·les, de França i de Normandia. No podrà dir que no li han fet cas. En el nostre país, en el Principat és el patró d’Ascó (la Ribera d’Ebre), la Barceloneta (Barcelona), Guimerà (l’Urgell), Lleida, Miralcamp (el Pla d’Urgell), Molins de Rei (el Baix Llobregat), Mont-roig (el Baix Camp), Olèrdola (l’Alt Penedès), Rupit (osona), Tivenys (el Baix Ebre), Viella (la Vall d’Aran). Al País Valencià és el patró de Vilafamés (la Plana Alta); i a les Illes és el patró de Llucmajor, de Campanet i de Calonge (Mallorca). També és el patró de l’Alguer. I, evidentment, és el patró dels llocs que es diuen Sant Miquel: els municipis de Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), Sant Miquel de les Salines (el Baix Segura), Sant Miquel de Llotes (el Rosselló); i les poblacions de Sant Miquel de Balansat (Sant Joan de Labritja, Eivissa),  Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona), Sant Miquel de Cruïlles (el Baix Empordà), Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa), Sant Miquel de Ter (Osor, la Selva), Sant Miquel del Corb (les Preses, la Garrotxa), Sant Miquel d’Ordeig (les Masies de Voltregà, Osona), Sant Miquel Sacot (Santa Pau, la Garrotxa) i Sant Miquel Sesperxes (Sant Martí de Centelles, Osona).

Sant Miquel és un dia important perquè és el dia que marca el començament de l’any agrícola. Així com l’any civil va del primer de gener al 31 de desembre, l’any agrícola va de Sant Miquel a Sant Miquel. Per això aquest santoral també comença avui i no el primer de gener, perquè l’any agrícola és l’any natural de la nostra cultura tradicional. Per Sant Miquel a les possessions mallorquines començava i s’acabava la lloga dels missatges, que havien estat contractats per un any el dia de la Mare de Déu de Setembre, dita també Mare de Déu dels missatges (8 de setembre). En començar la lloga, els missatges rebien avui un llençol, que havien de lliurar quan el contracte s’acabava. No havien de menester gaire cosa més: un llençol per a dormir damunt la palla, en el sostre, que és el lloc on aquesta es guarda, normalment damunt l’establa. I un cop instal·lats a la possessió, els parellers es posaven a llaurar els immensos sementers amb un parell de muls cada un, primer amb l’arada prima o romana i a partir de devers 1925 amb l’arada amb rodes, que girava la terra. Per Sant Miquel, i fins a Nadal, la gent del camp està ocupada en el llaurar i el sembrar. Per Sant Miquel els amos de les possessions pagaven les rendes als senyors i es renovaven els lloguers de les terres. Si s’ha de llaurar, convé que plogui (per Sant Miquel el camp espera aigua del cel; si per Sant Miquel no plou, el pagès du dol). Ja s’han acabat les figues: quan una figuera ja ha donat tot el fruit diuen aquesta figuera ja ha fet Sant Miquel. També s’ha acabat la verema. La terra ja ho ha donat tot i ara cal començar una altra vegada el cicle de la vida. I el dia es va acurçant: a partir d’avui s’acaba la migdiada, no es berena, se sopa més prest i entre el dinar i el sopar es pot fer poca feina (per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel, per Sant Miquel la migdiada se’n va al cel). Normalment al voltant del dia de Sant Miquel la temperatura fa una remuntada, abans de la baixada definitiva de la tardor, i aquests dies plàcids s’anomenen l’estiuet de Sant Miquel.

S’han acabat les festes patronals de les viles, que al Principat es diuen festes majors. Però ara vindran les fires, les fires de tardor, que també tenen qualque cosa de festa. Moltes viles tenen una fira anual amb una història que comença a l’Edat Mitjana. Les fires eren quelcom molt important temps enrere, quan la mobilitat de la gent era molt reduïda o quasi inexistent. La gent feia la vida a la seva vila, i els desplaçaments, normalment a peu o en tot cas en carro, eren d’unes distàncies molt curtes en comparació amb la mobilitat actual. Per això les fires eren una ocasió per a comprar eines, objectes o bestiar sovint poc assequibles els altres dies de l’any. Avui les fires han perdut la funció original i són esdeveniments homogenis per al lleure de gent que es mou cap aquí i cap allà amb la màxima facilitat. Si bé algunes fires s’han especialitzat en algun producte o activitat, cosa que en certa manera les recarrega de sentit. A Mallorca les primeres fires són les de Llucmajor, dites fires de Sant Miquel perquè la crida es fa aquest dia, i tenen lloc els tres primers diumenges d’octubre. Antigament eren les més importants de Mallorca, igual que Llucmajor fou fins a època prou moderna un dels municipis més populosos de l’illa, igual que Manacor i per davant Inca.

Molts d’anys a tots els Miquels i Miqueles. I als Gabriels i Rafels que segueixen el santoral vaticà i han oblidat el tradicional.

Avui tenim bessonada de sants. Dos pel preu d’un. Sant Cosme i sant Damià eren dos germans bessons, segons diu la tradició, que sempre van anar junts. Juntets van esperar el naixement en el si matern, junts van estudiar medicina, junts van exercir aquesta professió i junts van ser martiritzats. Personatges llunyans, poques coses sabem d’ells. En la nostra tradició, que no és l’única, van néixer a Aràbia, cal suposar que a la província romana d’Aràbia, que comprenia la major part de Jordània, un bocí del sud de Síria i la península del Sinaí. Això era en el segle II, i no podem precisar més. No sabem si eren àrabs, però pel nom no ho semblen. Cosme i Damià són dos noms grecs. Cosme correspon al grec Kosmás, que significa ‘ordenat’. Segurament us agradarà de saber que té la mateixa arrel que cosmos, que significa ‘bellesa, netedat, ordre’. Els grecs miraven el cel i trobaven que era ple d’ordre i bellesa. Curiosament, l’equivalent llatí, mundus, també significa ‘net’ (pensem en el contrari immund). Com també es pot comprendre, cosmètica té la mateixa arrel que cosmos i que Cosme. Damià correspon al nom grec Damianós, que significa ‘domador’, derivat del verb domazo (‘conquerir, dominar, domar’). Mots també relacionats amb el llatí domus (‘casa’) i amb la seva família: domèstic, dominar, dona (llatí domina), predomini, indòmit, etc. Naturalment, els dos noms dels nostres sants tenen equivalent en àrab (Kuzmas i Dimyan), en llatí (Cosmas i Damianus) i en totes les llengües modernes: francès Côme i Damien, anglès Cosmas i Damian, italià Cosma i Damiano, i una cosa semblant en totes les altres llengües.

Tornam als sants. Diu la tradició que son pare s’havia convertit al cristianisme. Però abans de convertir-s’hi no era musulmà, no, perquè en aquell temps aquesta religió encara no s’havia «inventat». Diguem que era un pagà. I sa mare, que sabem que es deia Teodota (nom grec que vol dir ‘donada per Déu’), era una cristiana, no sabem si convertida o de naixement. Els dos sants van estudiar medicina a Síria —ja podeu suposar quina medicina, en aquell temps— i van exercir tota la vida a la ciutat que en aquell temps es deia Aegeae i ara es diu Yumurtalık, situada aleshores a la província romana de Cilícia i ara dins Turquia, prop de la frontera amb la Síria actual. Diuen que no cobraven pels seus serveis, que prestaven tant a persones com a animals. Les fonts no ens diuen de què vivien. Sí que ens diuen que tingueren la mala sort de viure durant el regnat de Dioclecià (284-305), que no tenia gaire simpatia pels cristians. El prefecte de Cilícia, Lísies, els va fer detenir i, com que no volgueren renunciar a la seva fe cristiana, foren martiritzats. Aquí la llegenda es desborda i aplica el guió habitual: foren sotmesos a tota mena de suplicis, que no aconseguien el seu objectiu, i al final s’aplica el mètode que no falla —perquè els màrtirs han de morir—, la decapitació. Entre els intents fallits de destruir violentament els nostres sants hi ha una lapidació en què les pedres tornaven als seus llançadors, una pluja de sagetes que tornaven als qui les llançaven, la immersió dins la mar amb una pedra al coll que surava com una fusta i coses semblants.

Com a metges eren extraordinaris, per alguna cosa són sants i els sants fan miracles. Cosme i Damià són els primers metges que van fer un trasplantament de cama. Diuen que un home tenia una cama gangrenada i per a evitar mals majors li la van haver de tallar. Els nostres cirurgians miraculosos, després de tallar-li la cama, li’n van implantar una d’un negre que just s’havia mort, i en poc temps l’home es va posar a caminar, amb una cama blanca i una de negra, més content que un infant amb unes sabates noves. Diuen també que una vegada Damià va cobrar per un servei prestat (no gaire cosa, tres ous), i Cosme ho va prendre molt malament. Havia trencat el primer de llurs principis deontològics. Tan malament ho agafà que va deixar ordenat que en morir-se no volia que l’enterrassen juntament amb el seu germà. Però un cop morts tots dos, quan anaven a enterrar-los per separat, un camell va explicar —això diuen— que Damià només havia volgut que la pacient guarida no se sentís malament sense pagar el servei. Tot pot tenir una explicació. I els enterraren juntets com sempre havien viscut.

Els cossos dels sants metges van ser enterrats a Cirrus, una ciutat de la mateixa zona. Després, una part va ser escampada per diverses ciutats, i ara hi ha dos cranis dels nostres sants al monestir de les Descalces Reials de Madrid, regalats per Maria, filla de l’emperador Carles V, després de passar per Roma i Bremen; uns altres a Munic i uns altres a Viena. Que no diguin que els il·lustres metges no tenien molt de cap. I a la basílica dels Sants Cosme i Damià, a Itàlia, sembla que hi ha part de les mans. Però la relíquia més famosa és l’espasa amb la qual se suposa que decapitaren els nostres personatges, que es troba exposada a la sala del tresor de la catedral d’Essen (Alemanya) i abans pertanyia a un convent de la mateixa ciutat. Diuen que va ser un present que l’any 993 va fer l’emperador Otó III, que no sabem d’on va treure la joia. Els experts diuen que l’espasa probablement va ser feta durant el primer terç del segle X. Ja ho val. Al final del mateix segle va ser decorada amb filigranes d’or i plata i pedres precioses.

Després de morts, ràpidament van ser objecte de veneració per Orient. El seu culte es difongué per tot el món cristià a partir del segle V. En el segle VI, el papa aixecà a Roma una basílica dedicada als dos sants sobre un antic temple romà, i Justinià, en el mateix segle, els aixecà una església a Constantinoble. La seva festa va ser fixada en el 27 de setembre, però el 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, va ser traslladada al 26, alhora que sant Vicent de Paül va ser col·locat en el 27 de setembre, dia de la seva mort. En el nostre país són coneguts com els Sants Metges i el seu culte està documentat en el segle VII.

Sant Cosme i sant Damià són els patrons dels metges, dels cirurgians i dels apotecaris. Antigament el dia de Sant Cosme i Sant Damià els metges no visitaven. Amb l’excusa que aquest dia els dos sants ja tenien cura dels malalts, agafaven un dia de vacances. També són patrons del Prat de Llobregat, de Rialb (el Pallars Sobirà), de l’Albi (les Garrigues), de Vandellòs (el Baix Camp), de Sils (la Selva), de Catarroja (l’Horta Sud) i del llogaret de Pina (Algaida, Mallorca). Ja ho diu la cançó: «Sant Cosme i sant Damià són los dos metges de Pina, curaren una fadrina malalta de festejar», tot i que hi ha altres versions menys contingudes en què en lloc de festejar hi ha un altre verb de la primera conjugació.

No coneixem dites o refranys que facin referència als dos sants d’avui. Bé, i amb permís dels lectors, aquella no gaire reverent sentida al meu redol que diu sant Cosme i sant Damià: un cagava massa i l’altre no podia cagar. O una versió versificada que representa un altre punt de vista sobre la mort gloriosa dels dos màrtirs:

Aquest és un complement de l’article «‘Primer d’octubre’, no ‘u d’octubre’», que vaig publicar en aquest mateix blog el 2 d’abril passat. Arran de la polèmica que ha sorgit sobre les formes 1/u d’octubre i primer d’octubre, aplicables al primer dia de cada mes, algú ha tret a rotllo l’entrada u del DIEC, en què es diu «1 2 m. [LC] El que inicia una sèrie numerada, primer. El quilòmetre 1. El dia 1 de gener. L’1 de setembre». Cal dir que la redacció és del diccionari Fabra del 1932, tot i que Fabra escriu u i no 1. És possible que l’Optimot, responsable d’un nombre creixent de plaques amb el nom 1 d’Octubre que molts ajuntaments han donat a una via pública, s’hagi basat en aquesta entrada —i en els usos més estesos, supòs— per a redactar la deplorable fitxa 7820, en què es recomana d’escriure 1/u d’octubre en lloc del tradicional i genuí primer d’octubre. Almenys els gestors del servei deuen pensar que amb aquesta entrada poden justificar la seva recomanació. Tanmateix, si així ho feien, això seria més una excusa que el fonament de res. Perquè considerar com la normativa dos exemples d’una entrada de diccionari és una simplificació impròpia d’algú que ha rebut dels poders públics tanta responsabilitat. També hi ha un exemple de la gramàtica de Fabra de 1918: a la pàgina 64 hi surt un u de març, exemple que —no sé si és significatiu o no— desapareix de la gramàtica de 1956, en què es mantenen els altres exemples de numerals de la gramàtica del 18. Dic que en aquesta qüestió hi ha moltes més coses a considerar, no solament tres exemples  de Fabra.

Fabra no devia haver posat prou atenció en el fet que la forma tradicional catalana és primer de, no u de. O potser «li sonaven» totes dues i no hi va aprofundir. A l’entrada mes del diccionari de 1932 hi ha l’exemple el primer de cada mes (no el dia u de cada mes). En tot cas, seria fer un flac servei a Fabra i a la llengua de sacralitzar un punt de la seva obra que el gran lingüista només va abordar superficialment. En parla molt de passada. Fabra va fer el seu diccionari en el temps rècord de sis anys, i ell mateix el considerava un canemàs provisional, un instrument que s’havia de perfeccionar. I aquesta ha estat i és la responsabilitat de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que ho ha de fer a la llum dels nous estudis i noves informacions que vagin apareixent. La Secció Filològica ha revisat i millorat moltes entrades del diccionari Fabra, cosa que és de sentit comú i que Fabra desitjava. Fabra pensava que calia continuar la recerca sobre la interferència i substituir els castellanismes que fossin ben identificats, els que ell no havia detectat. Perquè el descobriment de tots els castellanismes depassa la vida de Fabra i la vida de qualsevol.

I ara observem algunes dades. La Secció Filològica no ha tocat l’entrada u esmentada al principi, a part del canvi de u per 1. Però sí que ha millorat algunes altres entrades que ara ens interessen. Per exemple, a l’entrada any del Fabra hi ha la següent definició: «Període de temps que abraça des de l’u de gener al trenta-u de desembre». El DIEC millora molt aquesta entrada, en general; entre altres coses fa desaparèixer el text de Fabra i hi posa aquest: «4 3  [LC] [HIH] [RE] any de gràcia [o any del Senyor] Any de l’era cristiana, o sigui, any comptat a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist». A l’entrada segle Fabra havia escrit: «Espai de cent anys, centúria […] Cadascuna de les divisions de cent anys a partir de la data del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». El DIEC hi posa aquesta altra definició: «2 m. [LC] [HIH] [RE] Divisió de cent anys a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». Aquests exemples mostren una evolució, un perfeccionament de Fabra i una tendència cap a la forma primer de, d’acord amb els usos i aportacions d’altres lingüistes, com Coromines, que normalment escriu primer de, o l’Alcover-Moll que també dóna una munió d’usos documentats de primer de. Ara cal esperar que la Secció Filològica no reculi i reforci la forma genuïna i tradicional. És clar que mentrestant l’Optimot continuarà el seu «assessorament oficial» sense tenir en compte res més que dos o tres exemples de Fabra, suposant que es fonamenti en això. I les plaques amb el nom esguerrat van multiplicant-se.