No ho puc evitar. Llegir a la premsa això dels exalts càrrecs em pot arribar a exaltar. Sembla que la llengua té una paraula, xocant a la vista, que els alts lexicògrafs —o exalts— no han pensat a posar als diccionaris. Amb tota la flexió de gènere i nombre: una exalta comissària o unes exaltes magistrades. En llegir el presumpte adjectiu un no pot estar-se de demanar-li “què hi va una raresa com tu en un lloc com aquest?”.

Fabra ens va deixar un sistema de prefixos, uns amb guionet i uns altres sense, que no era la cosa més perfecta del món i que segurament necessitava una revisió. Però la benemèrita Filològica no va tenir miraments a l’hora d’empunyar la granera i va fer una implacable neteja de guionets sense deixar ni per llavor. Gosaria afirmar que la decisió va ser precipitada. Aviat van sortir problemes que alçuraren una part del gremi: els ulls s’enfrontaren a visions sobresaltants, com allò de l’Exiugoslàvia —que semblava que l’havia eixugada l’àvia—, aquells exxiïtes que semblaven estranyes codificacions del segle XXII o aquell exprès que no era un cafè sinó un desgraciat a qui li havia caigut a damunt tot el pes de la llei i en sortir de la garjola  —pobre— li havia caigut a damunt tot el pes d’un accent greu.

Acceptem que l’argument de la pronúncia —el que diu que arxiduc du vocal neutra i arxi-milionari una a tònica— és feble, entre altres coses perquè no els va ni els ve als parlants occidentals. Però hi ha més elements. Sense pretendre fer ara més que una petita i limitada reflexió, ja em sembla bé que aquells composts per prefixació que constitueixen paraules ben establertes i amb entrada al diccionari, moltes amb prefix tònic, s’escriguin sense guió (autodidàctic, contracultural, extrajudicial, multimilionari, paramilitar, procònsol o vicealmirall). Però hi ha un petit grup de prefixos, molt productius, que generen abundants formacions lexicals, més ocasionals i sense entrada al diccionari, com anti- arxi- ex- pro-  o pseudo-, i a aquests el guionet els escau especialment, sobretot quan cream un compost d’aquests que no tenen entrada al diccionari (com ex-professor, anti-toros, arxi-conegut o pro-nudisme). A més, són prefixos que sovint s’apliquen a un nom propi (l’ex-Iugoslàvia, pseudo-Aristòtil, anti-PSOE, pro-Carretero, etc.) i sovint modifiquen una expressió formada per més d’un mot, en el qual cas sóc de parer que seria millor d’escriure el prefix sense guionet i separat del conjunt (ex alt càrrec, ex primer ministre, pro noves tecnologies, etc.).

Un servidor tinc ben decidit d’aplicar aquest criteri fins que em convencin que un altre és millor. Fa temps que ho faig i fins aquí no m’ha passat res: no he estat molestat per la justícia i els meus col·legues de la Filològica —entre ells algun ex-professor, diversos ex-companys de l’època d’estudiants i no m’estranyaria que aviat algun ex-alumne— no sols no m’han retirat la paraula sinó que em saluden amb la mateixa amabilitat i afabilitat amb què sempre ho han fet. A més, en aquest país hi ha una institució, de les més altes en categoria i venerabilitat, que amb el seu exemple ens indica que no cal seguir al peu de la lletra les normes de la Filològica. Quina? L’Institut d’Estudis Catalans. Després de la nova norma dels guionets, continuen escrivint Secció Històrico-Arqueològica i no Secció Historicoarqueològica, com seria de rigor normatiu. I bé que fan.

Per mitjà de TV3 i Catalunya Ràdio, que per a mi són —ja que no volen ser mitjans de comunicació nacionals— una finestra per on guaitar i veure totes les coses que passen en el Principat, puc constatar que per la part de Barcelona la paraula escollir s’està engolint a pas ràpid el seu sinònim triar. Fins i tot, malgrat alguna recomanació que compartesc, sembla que ha començat a mossegar el verb elegir, que associam a processos fets amb votació. Tant d’escollir m’arriba a cridar poderosament l’atenció, i no puc evitar de pensar que es tracta d’un castellanisme, de la gran allau que (a)menaça de deixar el català més colgat que Pompeia.

Vaig a l’Alcover-Moll i aquest em diu que el mot ve del llatí ex-colligere, aporta per tota documentació un cas de L’espill i un altre de Joan Alcover, i això és tot. Vaig al Coromines, on trop informació més generosa. El savi de la llengua ens diu que aquesta és una paraula essencialment espanyola (escoger) i portuguesa (escolher). Ens dóna a entendre que el mot intentà treure el cap tant en occità com en català antics, però que la cosa no reeixí gaire. És un “mot molt rar a l’Edat Mitjana”, diu, i aporta la mateixa citació de L’espill. Segons Coromines, avui es diu més aviat triar a tot el Principat; només al País Valencià el mot és d’ús general. A Mallorca puc assegurar que escollir ho diu la gent més desarrelada lingüísticament, i el fet es pot posar en relació —no dic que sigui igual— a l’ús esbojarrat de collir corresponent a tots els usos de l’espanyol coger (collir un taxi o un “cabreig”).

Segurament som davant un fet d’interferència, una modalitat de castellanisme tan evident com qualsevol altre. No es pot dir que sigui un mot inexistent en el català genuí, però l’equivalent espanyol ha motivat un espectacular desplegament del seu ús en detriment del mot normal, el pobre triar, que no té un germà espanyol que el reforci. Corre la mateixa sort que el sovint (víctima del freqüentment), l’enguany (víctima de l’aquest any), l’endemà (víctima de el dia següent), tastar (víctima del provar) i un etcètera inacabable. Al final, qualsevol paraula que no tingui un equivalent en espanyol pot acabar desapareixent del mapa. Bilingüisme enriquidor.

Ja he dit diverses vegades que la pràctica d’anar decorant el trist paisatge sociolingüístic illenc amb la col·locació d’articles salats a les denominacions d’entitats diverses no és més que una projecció a l’interior de la llengua de la pràctica d’anar decorant l’espanyol amb gotetes folklòriques de català, tan inherent al sistema de subordinació i compensació folklòrico-emblemàtica. Algun dels casos més notoris —Sa Nostra— van aparèixer dins aquest context d’ús exclusiu de l’espanyol i gracieta indígena compensatòria. I, encara que alguns dels nostres filòlegs s’encabotin a no entendre-ho, l’ús de l’article salat a la toponímia escrita, fet del tot inexistent a les èpoques passades de normalitat lingüística,  no és més que una manifestació d’aquesta dinàmica.

A l’article salat, tan respectable en el seu espai tradicional —la llengua de la comunicació diària entre els illencs— li ha tocat el paper d’immiscir-se en la llengua formal amb la sola funció distorsionadora d’especialitzar-se en el joc de la folklorització. La nòmina ja comença a ser nodrida: Sa Nostra, Sa Banca, Es Crèdit, Ses Voltes, Sa Rua, edifici Sa Riera, Es Baluard … i S’Institut. El darrer és la brillant ocurrència del PP a l’hora de posar nom a un Institut de Serveis Socials dependent del Consell de Mallorca. De fet, és un sobrenom, però és el que s’ha promogut i escampat pertot arreu. Algú s’imagina que l’administració espanyola bategi una de les nombroses institucions oficials amb el nom de El Instituto? Això només passa pel carabassot del PP i d’aquests que damunt la porta del negoci col·loquen Panadería “Es Forn” o Tienda de comestibles “Sa Botiga”.

Bé, doncs, pens que una de les primeres coses que hauria de fer el nou conseller de Benestar Social és suprimir aquesta denominació i reposar el nom normal de l’ens: Institut de Serveis Socials (ISS) i prou. Suggeresc a la nova directora de Política Lingüística del Consell que així ho proposi a qui correspongui. Li faré arribar aquest post, i ja veurem què passa.

[Actualització 25 juliol] El Consell de Mallorca ha decidit canviar la denominació d’aquest institut, que ara es dirà Institut Mallorquí d’Afers Socials. I sembla que se suprimirà la utilització folklòrica de l’article.

Potser sí que el PSOE balear fa el que fa perquè vol espolsar-se una imatge de catalanisme, que aniria —diuen— en contra dels seus interessos electorals. N’hi ha, fins i tot, que diuen que són ordres de Madrid. Si encara el PSOE pogués donar la imatge que fos però per davall anar fent feina per la normalització lingüística… Però no: la seva imatge —que ara és la imatge del Govern— és part essencial de la normalització o desnormalització. El PSOE ha de triar.

Un redactor d’un diari en català de Palma —no diré quin per discreció— em diu que els correctors li canvien avui de matí per avui dematí. És a dir, fan tot el contrari del que haurien de fer, que és, si de cas, canviar avui dematí per avui de matí. Doncs parlem-ne.

La paraula per a designar la primera part del dia és matí i només hauria de revestir aquesta forma. Després hi ha les expressions de matí, de vespre, de nit o de matinada, que tenen valor adverbial: aixecar-se de matí (que significa especialment aixecar-se d’hora o prest), demà de matí en parlarem, sortir de vespre, circular de nit, cantar de matinada, etc. Ara bé, a força d’usar aquestes expressions adverbials s’ha format la paraula dematí (el dematí) que funciona com un substantiu sinònim de matí. I a Mallorca també ha comparegut el decapvespre i la dematinada, però no el devespre ni el dorabaixa ni la denit, segurament per la freqüència menor de les expressions adverbials corresponents.

L’expressió adverbial de matí (avui de matí, demà de matí, dijous passat de matí), grafia a part, és molt viva a les Balears. No tant al Principat, on se solen emprar les fórmules aquest matí (paral·lela a aquesta tarda, aquesta nit, etc.), demà al matí (o demà al vespre, demà a la nit). A Mallorca són molt usades les fórmules adverbials amb juxtaposició (avui vespre, avui capvespre, demà horabaixa), i com que en el llenguatge popular matí ha esdevingut dematí, també tenim avui dematí o dimecres dematí. I aquí és on entren en col·lisió avui de matí i avui dematí.

Pompeu Fabra, que volia una llengua clara i precisa, va optar per bandejar el dematí, que era la cosa més usual al Principat en temps seu, i va prescriure el matí com a única possibilitat; i ara, en el Principat, del dematí ja no se’n canten galls ni gallines, almenys en el català formal controlat. A Mallorca anàvem fent passes en la mateixa direcció, ço és substituir el dialectal el dematí pel general el matí, cosa que féu circular també la solució juxtaposada avui matí, la qual ja es troba en català antic. I en això aparegué la Filològica, que en el diccionari del 95 exhumà i beneí el dematí que Fabra s’havia esforçat a superar. De llavors ençà les publicacions i els mitjans de comunicació illencs s’han posat com a desaforats a escriure el dematí i avui dematí. Sort que el llibre d’estil per als mitjans de comunicació elaborat fa poc per la Universitat de les Illes Balears recomana les mateixes solucions que jo aquí defens, les que són més generalitzables a tot el país (el matí i avui de matí), tot i que, lamentablement, en fan ben poc cas. Coromines és de la mateixa opinió: “en el català central la combinació de matí ha tendit modernament a soldar-se i reemplaçar el substantiu simple matí, […] És bo de reaccionar-hi i continuar usant el substantiu matí de la llengua comuna en tots els tons del llenguatge, fins el més oral i col·loquial”.

L’únic problema és que l’expressió de matí tant significa “dejorn, de bon matí” com “durant el matí”. Supòs, però, que el context i un ús adequat de recursos com de bon matí poden desfer les ambigüitats.

Quantes vegades ho direm? Necessitam un estàndard modern i funcional, que aporti eficàcia a la comunicació dins tot l’espai català. No hem de menester una llengua fragmentada i regionalitzada que faci sentir estranys a uns els textos que produeixen uns altres. Doncs avui hem tret un punt en què no seria gaire difícil posar en pràctica aquesta filosofia.

Margarita Nájera és la portaveu del nou Govern de les Illes Balears, que avui s’ha estrenat —ella— en la seva feina. De la mateixa manera que allò que diu la portaveu és el que diu el Govern, la llengua en què s’expressa la portaveu és la llengua en què s’expressa el Govern. La portaveu d’un executiu que surt d’un pacte entre forces que han signat un compromís de defensa de la llengua i la identitat, avui s’ha expressat en castellà, incomplint el decret 100/1990, que estableix que “Els càrrecs de l’Administració de la CAIB de les Illes Balears s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. És un doble error: una, que el Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d’un Govern de sanejament democràtic no poden imcomplir la llei.

En un post recent lamentàvem que el portaveu del PSOE en el Parlament de les Illes s’expressàs en castellà. La cosa d’avui té més tela: la senyora portaveu —que fa trenta-tres anys que viu a Mallorca— també parla en nom de les conselleries del PSM, d’Unió Mallorquina, d’Esquerra Unida i d’Esquerra Republicana.

Ai, ai, ai, que la cosa no comença gaire bé.

Al meu ex-alumne i ex-amic Miquel Melià, director general de política lingüística del Govern balear durant la darrera i tràgica legislatura, li ha arribat l’hora dels adéus. Va ser un dels primers alumnes que vaig tenir quan vaig començar a fer classes a la Universitat de les Illes Balears. Professor i alumne érem dos jovenel·los que sortíem de copes amb altres de semblants i dedicàvem hores i hores a tota mena de campanyes i mobilitzacions, a lluitar per la llengua i pel país, un país al qual ell ha acabat traint, potser sense acabar-ho d’entendre. Fa la impressió que l’aparent alumne brillant que enlairava la senyera de les quatre barres posseït per l’entusiasme més abrandat no ha acabat d’entendre res mai. Ni deu entendre que ara posa la guinda al ridícul que ha fet durant quatre anys quan, ni que fos el president de la República, gosa adreçar per mitjà de la premsa una lletra de comiat “als ciutadans de les Illes Balears” amb els tons solemnials d’un discurs a la nació d’aquests que surten de les altes jerarquies. Es deu creure allò que hi diu, que gràcies a la seva gestió la llengua catalana ara es troba a una estirada de braç de l’anhelada normalitat. Però, tanmateix, no li agrairan res ni els qui l’han utilitzat ni els qui haurien pogut ser els seus, que ara més que mai li giraran l’esquena. Tampoc no ho entendrà. La llargària excessiva de la vanitat, combinada amb la brevetat de la clarividència, pot fer molt de mal a un mateix i als altres.

Si l’Estatut de Catalunya (art. 35) diu que “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari”, a què vénen els escarafalls davant una cosa tan coherent com que algú proposi que els professors parlin als alumnes en català normalment en els recintes escolars? Si els professors parlen com els ve en gana, no es complirà el que diu l’Estatut, que, com tota llei, sembla que ha estat feta per a ser complida.

Tampoc no puc entendre, tenint en compte el mandat estatutari, que el Govern de la Generalitat es proposi implantar un decret —si no ho he llegit malament o alguna cosa no em falla— on es diu que “d’acord amb el projecte lingüístic els centres podran impartir continguts d’àrees no lingüístiques en castellà o en una llengua estrangera”, sense ni tan sols fixar un màxim per a aquests ensenyaments. Quantes classes podran impartir en espanyol, el cinquanta per cent, el vuitanta?

També és sorprenent que el conseller d’educació torni a treure la cançó de la imposició del català. Una característica bàsica de totes les llengües normals és que s’imposen implacablement. Aquell qui neix a Grècia o a Polònia no té opció ni llibertat de tria: li serà imposat el grec o el polonès per a parlar amb els amics, els professors, la gent de la feina i la gent del carrer. Les úniques llengües no imposades al cent per cent són les que pateixen la superposició d’un altre idioma importat i imposat per alguna raó de força. La cançoneta que diu que val més que la gent estimi voluntàriament el català que no pas que li l’imposin no s’aguanta per cap cantó. Com li agrada de dir a un amic meu —i jo faig meva la sentència—, el català serà estimat voluntàriament per tothom només quan estigui imposat pertot i ben imposat. Com totes les llengües.

En un país on hi ha una llengua princesa i una llengua ventafocs, la tendència a l’esclerosi en el sistema de la segona és un drama que els qui hem reflexionat sobre interferència lingüística coneixem bé. La princesa sempre assenyala el camí que ha de seguir la ventafocs, que sovint no fa altra cosa que seguir-lo sense capacitat ni de reflexionar-hi. Copiar i calcar per sistema, seguir les fórmules que ens vénen donades abans de pensar si en tenim de millors, és la nostra quotidianitat. El gremi de lingüistes d’aquest país té una feinada i una responsabilitat d’unes dimensions molt més grans, lamentablement, que la seva capacitat de resposta.

Aquests dies a les Balears anam d’actes de presa de possessió de càrrecs. I en el jurament o promesa d’aquests hem sentit una vegada i una altra que als jurants i prometents hom els ha demanat de guardar i fer guardar la Constitució. La feliç Carta Magna estarà tan ben guardada que no hi ha perill que algun cobdiciós de llibres valuosos se n’enamori i se l’endugui a casa seva. Però avui, gràcies a algun lingüista amb el cap ben moblat —que n’hi ha, n’hi ha!— hem pogut veure com als consellers del Consell de Mallorca els han proposat de servar i fer servar la Constitució. Feliç iniciativa —la lexical, vull dir— que mostra que la Ventafocs encara té una certa capacitat de pensar per ella mateixa. No és que guardar no es pugui dir de cap manera en aquest cas, però no hi ha dubte que servar (que l’Alcover-Moll defineix com complir, seguir exactament allò que està prescrit, allò que s’ha promès, allò que és obligació) és una solució molt millor, perquè està en línia amb la idea de cultivació de la llengua a partir de la potenciació dels recursos propis, l’estímul a la distinció de matisos i l’esperit de servar el patrimoni lexical propi. Naturalment, és una opinió, no un dogma de fe.

Crec a les Illes seria bastant fàcil de generalitzar aquesta bona solució. Distint ho veig en el Principat, on els lingüistes que tallen el bacallà ens tenen acostumats a l’hermeticitat per resposta davant les propostes que signifiquen separar-se del camí de la llengua dominant.

Pocs segons després que el diputat Gabriel Barceló digués que un objectiu del nou Govern és que tots els ciutadans de les Illes parlin la llengua pròpia del país amb normalitat, després que la diputada Marián Suárez, d’Eivissa pel Canvi, hispanoparlant habitual, donàs una lliçó d’aquesta normalitat parlant en català, amb evidència de l’esforç i amb un marcat accent espanyol, després que ahir el mateix candidat a president, senyor Antich, parlàs de promoure i defensar el català com a fita destacada del seu Govern, vós, portaveu del partit que encapçala aquest Govern, avui heu espatllat la festa. Com si no haguéssiu sentit a dir res de tot això, heu frustrat que el punt de partida d’aquesta legislatura, l’acte parlamentari d’investidura del nou president, fos una lliçó de normalitat lingüística, la que teòricament la nova administració ha de perseguir. Heu impedit que puguem dir que avui en el Parlament balear, en encetar una nova singladura, tothom ha parlat en català amb normalitat i sense cap problema. L’ideal que volem: la llengua per damunt els partits i al marge de les ideologies. Heu estat l’única i trista excepció. Com podem creure que aquest nou Govern vol que tothom parli català amb normalitat si en el mateix Parlament no ho fa un valencià que fa un fotimer d’anys que és a Mallorca? Vós podeu parlar perfectament en la llengua d’aquesta terra, però heu preferit alinear-vos amb els Delgado, el Círculo Balear, tota la tropa d’El Mundo i tots els qui menyspreen el català. Heu pegat un cop baix a un projecte de redreçament lingüístic que el vostre partit diu defensar i a la il·lusió que aquest projecte ha fet brostar en molts de ciutadans. El vostre partit té una cosa per a fer-se mirar urgentment.