José Manuel Lorenzo Lourido és un immigrant espanyol (o gallec) instal·lat a Mallorca no sé quan ni això ara és gaire important. Com la majoria dels immigrants espanyols, supòs que no parla mai la llengua de la terra que l’acull, ni l’interessa gens, perquè la situació colonial la fa per a ell perfectament prescindible. Però, a més, el dit senyor fa part d’una minoria d’immigrants espanyols que no sols no volen parlar la llengua del país sinó que l’odien i li fan la guerra. És a dir, més que un immigrant, actua com un colonitzador o com un ocupant. El tal Lorenzo va fer unes declaracions al seu Facebook en la línia del gonellisme ortodox, on alliberava energies i odis reprimits, segurament pensant que només arribarien al seu cercle parroquial i ignorant que la xarxa té la gràcia de ser immensa com el món i alhora petita com un mocador, sobretot per al pare d’una persona de renom.

L’episodi mostra un fet digne de ser analitzat per la sociologia i la sociolingüística: el gonellisme —i ja ens entenem— de cada vegada més passa dels mallorquins als forasters, o, si es vol, d’una minoria de mallorquins o una minoria de forasters, que han agafat la bandera d’aquest fet grotesc i inculte. Els avanços i els espais de normalitat aconseguits per a la llengua fan que els qui la viuen no puguin sostenir un disbarat tan estrident com negar-ne la unitat. Els qui enlairen aquest disbarat són ara els qui no la viuen. Ni la volen viure, ni la volen veure. Encara que queden residus de mallorquins ubicats a la lluna fins a la fi dels seus dies. El gonellisme és un component de l’espanyolisme extrem que vol liquidar la llengua per la via de trossejar-la i empetitir-la en tots els sentits. El gonellisme és l’espectacle surrealista de fer veure que es defensa una llengua que no es vol usar, a més d’inventar-la muntant ortografies sorgides del pou de la ignorància. És tan extravagant que comparteix amb altres formes d’ultranacionalisme espanyol components de gabinet psicològic, com el fet de respondre en alemany a una interpel·lació feta en català, com va fer l’inefable Lorenzo. Amb això el surrealista i maleducat interpel·lat pretén advertir l’interpel·lant que parlar en català és usar una llengua que no toca, igual que ho seria usar l’alemany o el basc. Però com que els nostres gonelles, parlants de català o no, no saben res de variants dialectals i són incapaços de distingir un catalanoparlant de Maó i un de Barcelona, l’exigència de la llengua “que toca” se sol manifestar enmig de situacions altament còmiques. Que acaben o es concreten exigint la llengua que per a ells toca realment. Record que en un judici que es va fer a un corifeu gonella, acusat de cremar un repetidor de televisió, davant la primera qüestió del lletrat de l’acusació, feta en el més quotidià català de Mallorca, el defensor de la causa del mallorquí va enflocar que si no li parlava en espanyol no respondria.

El tal Lorenzo ha sortit als diaris i és tema de conversa a les tertúlies. La seva gesta ha generat en alguns fòrums d’Internet una secreció d’aquesta amalgama d’espanyolisme, catalanofòbia i localisme de sainet que és el gonellisme. Agombolat a les xarxes socials pel seu cercle d’estrambòtics mallorquins i valencians —curiós fenomen pancatalà si hi afegim alguns gonelles principatins— es deu sentir un heroi com el general Moscardó en el seu alcàsser. Que gaudeixi amb la il·lusió. El gonellisme és avui, i ho serà de cada cop més, un fenomen residual, marginal i pintoresc que ja no serveix ni a l’espanyolisme extrem. Un divertiment que ens proporcionen individus sense sentit del ridícul, que en el segle de la informació es deleixen rabejant-se en la ignorància.

***

Més informació:
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/1
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/28
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/29
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1392/33

http://i56.tinypic.com/2a7ydjk.jpg

Que consti que no vull atacar en general el moviment dit dels indignats. Una bona part de les seves reindicacions em semblen molt justes i respectables. Però així com l’essència d’aquest moviment es basa en un esperit crític contra tot allò que sigui criticable, altres també podem (o hem de) exercir la crítica contra el que ens sembla criticable d’aquest moviment o de part de les persones que hi participen. Sí, la crítica és necessària perquè les coses avancin, rebi qui rebi.

Al Principat, una part de la societat s’ha distanciat dels indignats per errors contundents, com els fets de la Ciutadella, i, ja abans, pel component espanyolista que articulistes notables han posat de manifest. Els responsables d’una cosa i l’altra  hauran de carregar la culpa  si han creat una fractura social o si tot plegat ha perjudicat els interessos de la seva revolta. Malgrat tot, al Principat, on la consciència nacional és més gran que a les Illes, els indignats catalans han aconseguit de frenar fins a un punt l’espanyolització del moviment. L’ús del català ha anat avançant i s’ha batallat per la incorporació del dret d’autodeterminació a la llista d’objectius.

A Mallorca hem vist coses molt grosses, fortes i estridents, com el menyspreu absolut de la llengua pròpia del país per part de líders significats del moviment i una part majoritària dels que hi participen. Per posar només un cas emblemàtic, el cartell que convocava a la manifestació del dia 19 a Palma era en estricte monolingüisme espanyol. Direu que és la societat que tenim i és ver, però això no lleva la necessitat d’exercir la crítica contra les persones i els comportaments indignes. Des d’una perspectiva que no sigui la seva, difícilment es pot entendre que unes persones que es llancen a l’aventura de canviar el món i siguin tan conscients de tantes coses no en vegin una de tan elemental com el fet que aquest país té una llengua i que ignorar-la i menysprear-la és una de les coses més indignes que es poden fer. Ni el Partit Popular en la seva versió més radical s’apuntaria a fer actuacions d’envergadura en monolingüe espanyol. Els indignats ni tan sols es van dignar a fer una convocatòria bilingüe. En aquest punt es van alinear més aviat  amb Franco i el seu règim, que sí que prescindiren —i ens obligaren a prescindir— totalment de la llengua d’aquesta terra en tot allò que posaren per escrit. Encara que admetéssim que en les actuacions personals cadascú pot parlar la llengua que vulgui —pressupòsit fals, perquè en els països no colonitzats la gent no parla així com vol sinó així com toca— prescindir del català en un cartell que convoca a una gran manifestació o en els webs principals de la revolta és inadmissible i vergonyós des de qualsevol punt de vista. No hi ha excusa. No poden dir que no en saben: trobar algú que pugui traduir un cartell o un web de pocs continguts és molt senzill. Només que s’ha de “caure” en el compte que aquest país té una llengua pròpia i que, a més, ha estat víctima de la més gran de les injustícies. Si això no entenen, poc podrem donar-los credibilitat en un projecte que aixeca la bandera de la igualtat i la justícia.

Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions.  I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la.  Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.

Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells  exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.

Sembla que en algun punt un dels dos mostra més seny que l’altre, i que ningú no se m’enfadi, que només vull contribuir a aclarir l’afer. D’ençà que va començar la polèmica l’avanç de la grafia blog ha estat imparable. I la Secció Filològica, què acabarà fent?

Antecedents: http://bibiloni.cat/blog/blog.htm

M’he despertat sobresaltat després d’un somni terrorífic. Tota la gent amb qui em relacionava —família, amics, veïns, coneguts—, quan parlaven amb mi, a la meitat de la conversa es posaven a parlar en espanyol. IB3 just en el punt de la meitat de cada programa —tant si eren informatius com programes d’entreteniment com partits de fubtol com Mossèn Capellà— canviava de llengua, del català a l’espanyol. A la Universitat els professors que no feien les classes només en espanyol, a la meitat de la classe, canviaven a aquesta llengua. Els llibres de text que no eren únicament en espanyol canviaven d’idioma a la meitat de cada lliçó. A totes les escoles els mestres feien el canvi de llengua a la meitat de la jornada; els capellans, a la meitat de cada homilia, els cantants, a la meitat de cada cançó. A les meves classes els alumnes passaven a l’espanyol a la meitat exacta de les preguntes que em feien. A totes les conselleries del Govern, a tots els departaments del Consell de Mallorca i a tots els Ajuntaments havien posat un programa informàtic que comptava les paraules de tots els documents i automàticament els traducía al español a partir de la mitad exacta.  En el cine Augusta se proyectaba la única película que en toda la isla no era sólo en castellano: en la mitad exacta el doblaje pasaba del catalán al español. Una empleada de Sa Nostra me telefoneaba para ofrecerme no sé qué tipo de interés si subscribía no sé qué depósito y a la mitad de la llamada adivinen lo que ha pasado. En el mercado de Pedro Garau una payesa de Ariany me hace el cambio de lengua ritual mientras me pesa las patatas. Todo había empezado com el acto de toma de posesión del nuevo presidente del Gobierno Balear, quien hizo el juramento de 50 palabras diciendo 25 en catalán y 25 en español. A partir de aquel momento se había producido el macabro milagro y el país había enloquecido, entrando en una profunda esquizofrenia lingüística. Bueno, quiero decir los catalanohablantes: milagrosamente la patología no afectaba a los monolingües de siempre, increíblemente resistentes a cualquier cambio que pueda alterar su monolingüismo incombustible. Mi gente se había vuelto bífida, mentalmente bicéfala, culturalmente bígama, biestable, bifocal, binuclear, bipartida, bipolar,… bi … bi… Al final yo también he sido atrapado por la epidemia.
No, no, no,  desperta, que el somni ja s’ha acabat. Ara ve la realitat. Diumenge que ve començarem a saber quina.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

(Editorial conjunt de premsa, digitals i blogs)

Sant Jordi no sols du llibres sinó també alguna novetat a la web, com aquest portal lingüístic amb els criteris que la Universitat de les Illes Balears ha elaborat per a la ràdio i la televisió pública de les Illes (IB3) i per a tots els altres mitjans audiovisuals que els vulguin seguir. El seu nom —«Tot dret»— porta un missatge clar: en l’ús públic de la llengua cal anar ben drets, sense separar-se de les bones normes, de la genuïnitat i del bon gust. Esperem que sigui útil a molta gent i a la normalització del català.

Aquest és el darrer article de la sèrie Amb bones paraules, que hem anat publicant cada dissabte en el Diari de Balears. Hem estat cent trenta-dos dissabtes —faltava poc per a complir tres anys— amb els lectors, parlant de coses de llengua, sobretot fent propostes per a una llengua més genuïna i millor. Totes les coses que comencen acaben i tot són cicles. Els humans —o alguns humans— necessitam de tant en tant fer una aturada, respirar, pensar i continuar després en el mateix camí o agafant una altra direcció. Naturalment no faré cap pausa en la meva dedicació a la llengua que dóna sentit i ànima al meu país. Altres projectes ja estan ocupant el meu temps i la meva concentració. Ha estat una aventura fascinant. He gaudit escrivint aquests articles i he après moltes coses. Els textos han tingut un acolliment i un públic fidel que m’omplen de satisfacció. Encara que també he tingut en alguns moments la sensació de predicar en el desert (i és dur esforçar-se per parlar quan algun interlocutor a qui t’adreces especialment és mentalment absent o no t’escolta). Vull expressar el meu agraïment als lectors d’aquest blog, i especialment a aquells amics que hi han anat posant comentaris de manera contínua, pacient i generosa. No faig la llista per no deixar ningú oblidat. Però vull dir que han estat comentaris savis, brillants, que han millorat clarament els meus textos i que m’honoren. Gràcies.

I aquí teniu l’article.

Posar és un verb de semàntica molt complexa. Procedeix del llatí pausare, que significava ‘aturar-se’. El substantiu pausa, forma culta agafada del llatí pausa (germà de pausare) ens en dóna una justificació transparent. El significat original de ‘aturar-se’ es veu clarament quan diem que un ocell s’ha posat damunt una branca. S’ha posat aquí vol dir ‘s’ha aturat’, fet que es copsa més directament en espanyol (se ha posado, no se ha puesto). El mateix significat original tenim en la paraula posada, un lloc on hom es posa, és a dir, s’atura. O reposa, que és un altre membre de la família (del llatí repausare, reforç de pausare). Continua aquí.

Aquí teniu una altra conversa sobre els noms dels carrers de Palma, que és la continuació de la precedent, en què parlàvem dels antics camins que sortien de les portes de la ciutat i ara són modernes vies urbanes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

El camí de Son Rapinya, dit també camí dels Molins, i ara carrer Indústria.

El camí d’Andratx, el primer tros del qual és el carrer de Sant Magí.