Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

Avui tenim un sant gros. No pel que va fer, que no és gran cosa, sinó per la quantitat de gent que en el món es diu Jaume, per culpa seva, i per la quantitat de ciutats i viles que avui celebren la seva festa major, per culpa seva. L’home era un jueu que tenia un nom hebreu, Yaʿqob, que no sabem exactament què vol dir (com que hi ha diverses hipòtesis ho deixarem així). Era el nom que portava el fill d’Isaac i nét del patriarca Abraham. El nom del nostre sant es va estendre a tot el món cristià, passant pel grec Iákobos i després pel llatí Iacobus, que es modificà en Iacomus (segurament passant per Iacombus). I de Iacomus vingué el català primitiu Jacme, després Jaume, el francès Jacques (però hi hagué un francès antic James que originà l’anglès James), l’italià Giacomo, l’espanyol i portuguès Jaime, etc. En totes aquestes llengües l’original hebreu Yaʿqob es va bifurcar en dos noms diferents: Jacob i Jaume, que, encara que tenen el mateix origen, són dos noms considerats diferents. Però l’alemany i altres llengües no coneixen tal bifurcació, i només tenen un nom, pròxim a la forma original hebrea (alemany Jakob). La llengua que va fer més malabarismes va ser l’espanyol. De l’expressió en vocatiu Sancti Iacobe, usada pels castellans com a crit de guerra contra els musulmans, sorgí Santiyagüe i Santiago, i d’aquestes formes, sentides com el mot san seguit d’un nom personal, per deglutinació aparegueren les formes Yagüe, Yago, Tiago, Diago i Diego. El mateix passà en portuguès: Santiago s’interpretà com a são Tiago, i d’aquí sortiren els noms Tiago i Diogo. A l’Edat Mitjana Diego va ser llatinitzat en Didacus, nom que mai no va existir en llatí parlat (com Lluís o Xavier van ser llatinitzats en les formes Ludovicus i Xaverius). Aquest Didacus és el responsable de la «invenció» catalana Dídac, que tan poc agradava a Joan Coromines.

Segons els textos del Nou Testament, el nostre sant d’avui era un dels dotze apòstols, fill de Zebedeu —un pescador benestant— i de Salomé —una seguidora de Jesús— i germà de l’apòstol sant Joan, que no s’ha de confondre amb sant Joan Baptista ni amb cap altre dels diversos Joans que apareixen en escena (vegeu l’article sobre Sant Joan). És un dels primers apòstols que Jesús va «fitxar» i el primer que morí martiritzat, l’any 44. I no hi ha gaire cosa més a dir sobre la seva vida que sigui segura. Per a distingir-lo d’altres Jaumes, com Jaume el Menor o Jaume el Just, a aquest li diuen Jaume el Major. Diguem per a situar el lector que sant Jaume el Menor és un altre apòstol, que en la cultura popular no pinta gaire i que fa festa per Sant Felip, el 3 de maig; i que Jaume el Just era un germà de Jesús, cap principal de l’Església de Jerusalem després de la mort de Crist, però que no fa festa cap dia perquè l’Església el considera la mateixa persona que Jaume el Menor. Per a tot aquest embolic vegeu l’article sobre Sant Felip.

La tradició diu que sant Jaume anà a predicar a la península Ibèrica i que el seu cos està enterrat a la catedral de Sant Jaume de Galícia. Degué fer una feinada, perquè predicà a Galícia, a Barcelona i a Lleida, on es va clavar una espina que li va treure un àngel que duia un fanalet (aquest és l’origen de la processó dels fanalets que es fa a Lleida la vespra de Sant Jaume). L’actiu predicador també passà per Saragossa, on li aparegué la Mare de Déu damunt un pilar i li demanà que tornàs a Jerusalem. Aquesta aparició és la base de la basílica de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. Però com que Jaume morí a Jerusalem, decapitat per ordre d’Herodes Agripa, hom ha compost que un cop mort, el seu cos i el seu cap van ser traslladats a Galícia, concretament a Iria Flavia, que ara es diu Padrón. I qui va fer aquest llarguíssim viatge amb el mort en un temps en què els desplaçaments eren una odissea? Uns diuen que foren els seus deixebles Teodor i Atanasi, amb una barca de pedra. Però una altra llegenda diu que foren els àngels que el transportaren amb una barca sense timó i que anava tota sola. I després de travessar l’estret de Gibraltar i enfilar costa portuguesa amunt la barca fantàstica desembarcà a Iria Flavia, que en aquell temps era la ciutat més important d’aquell entorn. Totes aquestes creences sobre la predicació de sant Jaume a la península Ibèrica es troben documentades devers l’any 700, però no abans, cosa que fa suposar que tot és un muntatge de l’Església visigòtica. A la península no hi hagué comunitats cristianes fins al segle III. Però en el procés d’expansió del cristianisme moltes ciutats i seus episcopals pugnaren per a mostrar que tenien una vinculació directa amb algun apòstol, cosa que els donava una categoria especial.

I continua la tradició dient que al començament del segle IX un ermità anomenat Pelayo durant unes quantes nits consecutives va veure en el cel una gran resplendor com si fos un gran estel. N’informà les autoritats que al punt acudiren a veure què era tal lluminària. I a davall l’estel descobriren tres tombes, que tot d’una donaren per fet que eren les de sant Jaume (el cos que tenia el cap separat i davall un braç) i els deixebles Teodor i Atanasi. I a aquell lloc li digueren Campus Stellae (camp de l’estel), d’on vindria Compostel·la. Però sobre aquesta qüestió les recerques lingüístiques manegen altres hipòtesis més versemblants. La fundació de la ciutat de Santiago de Compostela (Sant Jaume en català) va ser obra del rei d’Astúries Alfons II el Cast, qui féu construir una església en el lloc de la suposada trobada de les restes de l’apòstol. La ciutat s’anà formant després al voltant d’aquella església. Amb això Alfons assegurava el seu poder a Galícia i l’adhesió dels gallecs. I alhora començaria un gran negoci com és el de la peregrinació a Sant Jaume. A l’Edat Mitjana les peregrinacions eren la indústria turística del moment, i multitud de monestirs i esglésies les compongueren per a tenir alguna relíquia d’un sant o d’un altre, perquè l’activitat peregrinatòria els donaria prestigi i diners. La peregrinació a Sant Jaume de Galícia, fou de les més importants i donà lloc al famós camí de Sant Jaume, el corredor atlàntic medieval que a l’entrada de la península aplegava els pelegrins que venien de tot Europa per diverses branques viàries. Alfons II va fer construir una església al lloc on haurien trobat la tomba de l’apòstol. Diferents temples se succeïren al mateix lloc fins a l’acabament del grandiós temple actual, que s’acabà en el segle XII i que guarda a la cripta, sota l’altar major, les suposades restes de sant Jaume. D’ençà de la trobada de la tomba, sant Jaume va ser el sant preferit dels reis de Lleó. La creença popular era que apareixia muntat en un cavall blanc a les batalles amb els musulmans i feia guanyar els cristians, que l’invocaven amb el crit de Santiago y cierra España. Per aquesta eficiència en la batalla fou anomenat pels castellans Santiago matamoros. En el segle XII fou instituïda per Alfons VIII de Castella l’Orde de Sant Jaume, un dels ordes militars més importants d’aquell regne. Sant Jaume fou declarat patró de Galícia i després de la Corona de Castella. I en el segle XVII, patró dels territoris de la Monarquia Hispànica.

En el lloc suposat de la seva decapitació es construí la catedral de Sant Jaume, en el barri armenià de Jerusalem. Sota l’altar de la capella de Sant Jaume diuen que hi ha el cap del sant, que ja hem vist que també és a Sant Jaume de Galícia.

En el nostre país sant Jaume és el patró de moltes localitats, com Bellver de Cerdanya, Corbins, Creixell, Puigmoltó, Queralbs, Riudoms, Salt, Ulldemolins, Benidorm, Benimarco, Callosa d’en Sarrià, Guardamar, Alcúdia, Binissalem, Formentera, Manacor i la meva segona vila, Algaida. Quin gust, passejar avui per Algaida, entre cossiers, amics i alfabeguera. Quatre municipis duen el nom del sant: Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès), Sant Jaume d’Enveja (el Montsià), Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i Sant Jaume de Lierca (la Garrotxa). Jaume és un nom portat per diversos reis de la Corona d’Aragó i per tres dels quatre monarques de la Corona de Mallorca. Això va fer que a Mallorca Jaume hagi estat sempre un nom molt popular. Nombroses esglésies i convents dedicats a sant Jaume donen nom a places i carrers, com la plaça de Sant Jaume de Barcelona, centre vital de la ciutat, dita així perquè en el seu solar hi hagué l’església de Sant Jaume, enderrocada el 1823. A Palma l’església de Sant Jaume, en el carrer del mateix nom, és una de les quatre parròquies creades tot just després de la conquesta catalana.

Molts d’anys a tots els Jaumes. I a les Jaumetes (que és el nom femení), si n’hi ha cap a la sala.

Avui és Santa Magdalena. En la tradició cristiana és un sant important, per haver estat vinculat directament amb Jesús, igual que els apòstols, la verge Maria, Sant Josep, Sant Joan Baptista i altres. Diríem que forma part del primer cercle de sants. És un personatge que provoca una certa fascinació i que ha estat objecte d’interpretacions molt diverses i contradictòries. Igual que els personatges abans esmentats, només en tenim notícia pels evangelis i no per cap font històrica. Per tant, mirarem què diuen els textos del Nou Testament, i se non è vero….

Primer aclarim que el seu nom no era Magdalena, sinó Maria. Ni tan sols Maria Magdalena, sinó Maria tot sol. En rigor es deia Míriam o Màriam, que és el nom en la seva llengua materna (Míriam és hebreu i Màriam, arameu). El que passa és que, com que era de Magdala —una ciutat que no sabem ben bé quina és—, li deien Maria la Magdalena, com si diguéssim Joana la lleidatana o la felanitxera. Hi ha altres noms que són d’origen gentilici, com Sebastià —vegeu l’article corresponent—, però quan a aquest sant li van posar aquest nom, ja era un nom personal de ple dret. No passa el mateix, òbviament, amb Maria la Magdalena. I és gràcies a la santa d’avui que Magdalena esdevingué un nom que de llavors ençà han portat moltíssimes dones. A Mallorca, per exemple, ha estat fins fa poc un dels noms de dona més populars.

Els evangelis diuen que la Magdalena era una seguidora de Jesús, que aquest l’havia guarida d’una malaltia i, més concretament li havia tret set dimonis de dins el cos. La dona degué restar ben a pler. També ens diuen que va estar present a la crucifixió de Jesús i que va ser el primer testimoni de la seva resurrecció. Els evangelis no diuen pràcticament res més sobre ella, tot i que l’esmenten una dotzena de vegades. Amb tot, la tradició de l’Església occidental, sense cap base en els evangelis, ha identificat Maria la Magdalena amb una dona pecadora (els set dimonis són els set pecats capitals que la dona duia dins). D’una banda, fou identificada amb una dona adúltera que Jesús salvà de la lapidació, segons l’evangeli de Joan (allò de «qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra»). D’altra banda, ja a partir del segle VI, fou identificada amb la dona pecadora que, segons l’evangeli de Lluc, ungí els peus de Jesús amb perfum i els eixugà amb els cabells. L’evangeli de Joan també parla d’una dona que ungí Jesús de perfum, i l’evangelista atribueix l’episodi a Maria de Betània, la germana de Llàtzer, el que Jesús féu ressuscitar. Per això l’Església occidental —no l’oriental— confongué en una mateixa persona la dona pecadora, Maria Magdalena i Maria de Betània. Hi havia tantes Maries a l’escenari que hom es fa un seriós embolic: Maria mare de Jesús, Maria la Magdalena, Maria de Betània, Maria mare de sant Jaume el Menor, Maria Salomé (una altra fan de Jesús), etc. D’aquí es va passar a creure que Maria la Magdalena abans de conèixer Jesús es dedicava a la prostitució. Per aquest motiu va ser durant segles una santa que no despertava l’entusiasme de la jerarquia catòlica. A la litúrgia del dia de la seva festa, el 22 de juliol, es llegia el text esmentat de Lluc de la dona pecadora. Amb tot, el 1969 va ser «rehabilitada» llevant-li de damunt les llufes de pecadora i prostituta i suprimint a la litúrgia del seu dia la lectura de Lluc sobre la dona de vida perduda. El 1969 l’Església catòlica situà la festa de santa Maria de Betània en el 29 de juliol, juntament amb sant Llàtzer, deixant Santa Magdalena en el 22. Sobre Maria Magdalena la cosa es posa interessant quan l’evangeli de Felip, un evangeli apòcrif, diu que Maria la Magdalena era companya de Jesús, i ara la feina és aclarir què vol dir companya. El mateix evangeli diu que Jesús la solia besar a la boca. No sé fins a quin punt això pot ser una pista. I l’evangeli de Maria (un text apòcrif del segle II) diu que Jesús tenia una especial predilecció per Maria Magdalena, per damunt dels altres apòstols i que li confiava secrets importants. A més, la «companya» de Jesús hauria estat un personatge destacat a l’Església inicial. En tot cas, a partir d’aquí més d’un ha espremut la imaginació i algun autor, de ficció i de no ficció, ha arribat a divulgar que Maria la Magdalena fou l’esposa de Jesús i que la parella tingué fills.

Durant l’Edat Mitjana es desenvoluparen llegendes diverses sobre Maria Magdalena. Una d’aquestes diu que després de l’ascensió de Jesús, Maria Magdalena visqué trenta anys dins una cova, en el desert, fent penitència pels seus pecats i plorant molt pel seu passat. D’aquí ve l’expressió «plorar com una Magdalena». Maria Magdalena penitent és una de les típiques representacions de la santa, com la que acompanya aquest article. Mentre que, segons la tradició oriental, després de la mort de Jesús Maria Magdalena visqué amb Maria, la mare de Jesús, a Efes fins a la mort, a Occident la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine divulgà la creença que Maria de Betània (identificada, com hem vist, amb Maria Magdalena), el seu germà Llàtzer i alguns altres que eren perseguits fugiren de la Terra Santa amb un bot sense vela ni rems ni timó i anaren a parar a un lloc de Provença dit les Santes Maries de la Mar, prop d’Arles. Maria Magdalena hauria convertit al cristianisme tota la Provença i s’hauria retirat a fer els trenta anys de penitència a una cova dita en occità la Santa Bauma, devora Marsella. Naturalment, avui un lloc de pelegrinatge. Les restes de la santa, segons aquesta tradició, foren depositades a l’oratori de Sant Maximí, a Ais de Provença, i transportades en el segle XI a l’abadia benedictina de Vézelay, a Borgonya, on es construí la gran basílica de Santa Magdalena, un altre centre de pelegrinatge i rèdits econòmics. Però el 1279 excavaren a Sant Maximí de la Santa Balma i sabeu què hi trobaren? Sí, la tomba i les restes de santa Magdalena, o això digueren. I ràpidament hi construïren una nova basílica que deixà fet miques el protagonisme de Vézelay. Els francesos s’apropiaren santa Magdalena, però els catalans també van voler una part de pastís: segons una tradició catalana, santa Magdalena va passar els darrers catorze anys de la seva vida a les muntanyes de Corbera de Llobregat, en un lloc conegut com Santa Magdalena, i hi va morir.

Per l’escena de la unció amb perfum dels peus de Jesús, santa Magdalena és la patrona dels oficis relacionats amb el perfum: els apotecaris, que antigament eren els qui feien els perfums, i els aromaires o perfumistes. Com que eixugà els peus de Jesús amb els seus llargs i frondosos cabells, la santa és també patrona dels barbers i pentinadores (alguna llegenda diu que Magdalena era pentinadora, i quan estava fent penitència al desert, amb el temps romangué sense roba i una llarga cabellera li arribà a tapar tot el cos). També és patrona de les prostitutes i penedides. I dels llocs d’Esplugues de Llobregat, de Corbera de Llobregat, de Bonastre, de Masquefa, de Canyelles, de Tosses i de Blancaflor. A Barcelona es feien les fires de Santa Magdalena, que duraven trenta dies, amb les avellanes com un dels protagonistes.

En el país hi ha diversos topònims referents a santa Magdalena, com algunes serres i muntanyes, com el puig de Santa Magdalena, a Inca, on hi ha una església que data del segle XIII i on hi hagué un monestir de monges i una escola de gramàtica. A Barcelona hi hagué el monestir de dones penedides de Santa Maria Magdalena, és a dir, prostitutes que volien refer la seva vida i es feien monges en aquest convent. Es creà en el segle XIV i en el seu solar ara hi ha la «famosa» comandància de la policia espanyola a la Via Laietana. S’enderrocà en el segle XIX i només en restà el carrer de les Magdalenes, i ara ni això, car es diu Tomàs Mieres. A Palma hi ha —per sort encara— el convent de Santa Magdalena, en el carrer del mateix nom, creat en el segle XIV per a acollir les monges penitents de Santa Magdalena, un cas semblant al de Barcelona. En el segle XVI es convertiren en canonesses de Sant Agustí. Una monja famosa d’aquest convent fou santa Caterina Thomàs, el cos momificat de la qual s’exposa a l’església del convent. Ah, i les monges fan unes coques delicioses.

Diversos refranys catalans fan referència a les fruites d’aquest temps. Per santa Magdalena, l’avellana és plena», «Per santa Magdalena, la nou plena», «Per santa Magdalena, raïm a la plena». I «si per Santa Magdalena plou, es podreix la castanya i la nou».

Magdalena també és el nom d’un pastís de bescuit, molt esponjós i aromatitzat, que aparegué a França en el segle XVIII i que deu el nom a la jove cuinera Madeleine Paulmier, de la vila de Commercy. Al nostre país, i a tota la península Ibèrica, l’haurien portat els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume.

I per avui basta de sermó. Molts d’anys a totes les Magdalenes.

Avui és Santa Praxedis. Praxedis, nom bonic i curiós. És un nom d’origen grec, derivat de l’arrel de praxis, d’on ve pràctica i practicar. De la mateixa arrel és el nom Praxíteles, que va portar un famós escultor grec. Si aquest home hagués estat sant, ara molta gent es diria Praxíteles, però com que no ho va ser, el seu nom no el du ningú. El mateix que hauria passat amb Praxedis si no hagués estat santa. A través del llatí, Praxedes, passà a les diverses llengües actuals (francès Praxède, italià Prassede; anglès Praxedes, espanyol Práxedes, amb canvi d’accent i amb possibilitat de ser nom d’home). Al nostre país és un nom minoritari. A Mallorca era potser un xic més usual. Al continent la x es pronuncia amb ks, com qualsevol cultisme, però a Mallorca aquest grup ks seguí l’evolució dels mots populars, i tenim Praixedis amb xeix. Però el fet és que el nom continuà a evolucionar: perdent la r es transformà en Paixedis i finalment esdevingué Pixedis (i, fins i tot, Pixeris), que, per la seva fàcil associació amb el verb pixar, va restar força estigmatitzat i el seu ús, doncs, reduït. Diu una cançó: «Tenc un gall que nom Tià i una gallina, Pixedis. No hi importa anar a comedis, perquè a ca nostra n’hi ha».

Les creences sobre santa Praxedis es basen en un escrit d’un monjo del segle VI, que va fer que en el segle següent hi hagués una certa veneració de la santa. Veneració que fou amplificada arran de la Llegenda àurea, de Jaume de Voràgine, tantes vegades esmentat. Així i tot, la narració de Voràgine és breu, per la qual cosa el que sabem de santa Praxedis és molt poc. Una cosa que crida l’atenció és que la nostra santa d’avui, segons aquestes fonts, pertanyia a una família en què tots són sants. Una família realment exemplar. Una família romana que visqué en el segle II. Son pare era sant Pudent, un nom molt lleig que no significa el que sembla sinó ‘modest’. Aquest Pudent era fill del senador romà Quintus Cornelius Pudens i és esmentat en una epístola de sant Pau. Segons la tradició hauria estat convertit i batejat per sant Pere i morí martiritzat durant el regnat de Neró. El tal Pudent estigué casat amb Clàudia Rufina, també santa, i tingué quatre fills, tots sants i màrtirs: Sant Novat, Sant Timoteu, Santa Praxedis i Santa Pudenciana. Aquestes quatre ànimes es dedicaven a ajudar els cristians que en aquell moment eren durament perseguits per les autoritats imperials. I agafaven els cossos dels ajusticiats i els donaven sepultura. L’únic d’existència pràcticament segura és Pudent. Per als altres no hauríem de posar la mà al foc. Santa Pudenciana sembla una llegenda deguda a l’existència d’una ecclesia pudentiana —en què el segon mot és un adjectiu—, que s’interpretà com a església dedicada a una hipotètica santa Pudenciana. Sobre si santa Praxedis va existir o no, tampoc no n’estigueu segurs de tot. En tot cas, segons la tradició va morir a setze anys —un 21 de juliol— martiritzada per haver enterrat cristianament els cristians assassinats. I va ser enterrada al costat del seu pare a la catacumba de Priscil·la, la dona d’un cònsol romà també assassinada per cristiana.

En tot cas, com hem dit, santa Praxedis i santa Pudenciana, dita a voltes Potenciana per confusió dels mots llatins pudens (modest) i potens (poderós), van ser venerades a partir del segle VI. On hi havia hagut la casa familiar, que la família Pudent convertí en una espècie d’església, el papa Adrià I, hi féu construir en el segle VIII una basílica, l’actual basílica de Santa Praxedis, que d’aleshores ençà guarda les suposades reliquíes de la santa i de sa germana, a més d’un tros de la columna on assotaren Jesús.

I parlant de relíquies, diu una tradició reportada per Amades que quan Jaume I anà a la conquesta de Mallorca portava una relíquia de santa Praxedis, que l’ajudà al succés de l’empresa. Jaume I deixà la relíquia a la ciutat i d’aquí —diu Amades— que la santa d’avui sigui patrona de Mallorca. Cosa de la qual no en teníem la més petita notícia. I una altra tradició diu que el 1341 el rei de França Felip IV va donar les relíquies de santa Praxedis al rei Jaume III de Mallorca, que les deposità a l’església de Santa Anna del palau de l’Almudaina, i encara hi són. D’altra banda, santa Praxedis és la patrona de Petra, tot i que el sant titular de l’església és sant Pere. Diuen que el 1643 els jurats de Petra hagueren de triar un patró, perquè l’any precedent el papa Urbà VIII havia decretat que cada ciutat o vila havia de tenir un sol patró. I com que en aquell temps la pesta era un flagell temudíssim i sant Pere no era tingut per prou eficient davant el problema, resolgueren de triar entre dos dels més anomenats protectors contra aquesta malaltia, sant Sebastià i santa Praxedis. Ho feren a sort i sortí santa Praxedis, que d’aleshores ençà és la patrona de la vila.

Doncs molts d’anys a totes les Praxedis, si n’hi ha cap que llegeix això, i a tots els petrers.

Avui és Santa Margarida, una santa molt popular en el món de cultura de base cristiana. Una de tantes verges màrtirs del primer temps del cristianisme, segurament fruit, també com altres, més de la llegenda que de la realitat. Ja la va «descatalogar» el papa Gelasi en el segle V, i ho va tornar a fer l’Església el 1969, encara que permetent-ne el culte allà on és tradicional, és a dir, pràcticament pertot. És la posició de la jerarquia catòlica davant els sants d’existència no demostrada: no van existir però podeu pregar-los tant com vulgueu. Naturalment, per a nosaltres aquests sants tenen el mateix interès que els altres, tant si van existir com si no.

És la primera santa cristiana que es diu Margarida, un nom que fica les arrels dins les llengües indoeuropees asiàtiques. És un nom comú que significa ‘perla’. En persa es diu morvared i en sànscrit mañjarī. Del persa passà al grec: margarites, on hi ha el sufix –ites, propi de les pedres (pensem en dendrita, pirita).  I del grec al llatí (margarita), sempre amb el significat de perla. En català medieval —i en altres llengües romàniques— el mot margarida encara significa només ‘perla’, significat que després desaparegué. I aparegué —sembla que a partir del Renaixement— el significat de ‘flor’, aplicat a plantes de diferents gèneres de la família de les asteràcies, sobretot les que tenim en els nostres jardins, de pètals blancs i un gran botó groc al centre, semblant a una perla (d’aquí el nom). I la margarina té res a veure amb les margarides? I tant que sí: en el món dels mots tot està relacionat. Es diu margarina (nom encunyat el 1870) per relació amb l’àcid margàric, al qual van posar aquest nom pel llatí margarita (perla), car és un greix que es presentava en grums esfèrics, semblants a perles. Bé, doncs aquell nom grec que portava la santa d’avui, passant pel llatí donà el nom que hi ha en les llengües actuals: català, occità i portuguès Margarida; espanyol Margarita; francès Marguérite; italià Margherita, anglès Margaret, alemany Margarete o Margareta, etc. En anglès la flor no es diu margarida, com en la majoria de llengües, sinó daisy, d’etimologia completament diferent (day’s eye), però és curiós que Daisy també és un nom de dona, i fins i tot un nickname de dones que es diuen Margaret, tot perquè daisy en francès es diu marguérite. A Mallorca, on és un nom molt popular, Margarida es va convertir en Margalida. Com els xinesos, tenim certa tendència a convertir les erres dels noms en eles (Margalida, Catalina, Cristòfol). Margalida, però, ha estat sempre el nom «vulgar», perquè la forma que posaven sempre en els documents, a l’Edat Mitjana i posteriorment, era Margarita, que no era espanyol sinó una forma culta que conservava les lletres del llatí. A partir del segle XVIII aquesta forma llatinitzant fou succeïda sense solució de continuïtat per la forma espanyola, que és coincident.

Però ens hem embolicat molt, i convé tornar a la santa. Totes les creences sobre aquesta bona dona es basen en el que van escriure els propagandistes de l’hagiografia. Com un tal Teòtim, que diu que la va conèixer i n’escrigué una biografia en grec (passio). I sobretot el «best seller» Legenda aurea, de Jaume de Voràgine, escrit devers el 1260 i molt llegit durant la baixa Edat Mitjana. Segons aquestes fonts, santa Margarida va néixer a Antioquia de Pisídia, ara Turquia i en aquell temps una ciutat del món grec, devers el 275. Era filla d’un sacerdot pagà i d’una dona que morí poc després del naixement de la nina. S’encarregà d’ella una dida cristiana amb qui visqué fins a dotze anys i que la va dur cap al cristianisme. Després tornà a la casa del pare, però aquest la rebutjà perquè s’havia fet cristiana i hagué de tornar amb la dida. Un dia, quan na Margarideta tenia quinze anys, el governador romà Olibri la va veure i restà corprès davant la seva bellesa. Ràpidament li va demanar que es casàs amb ell, per a la qual cosa hauria de renunciar a la fe cristiana. Ella, que havia decidit dedicar la seva virginitat a Déu, li donà unes carabasses com el palau del governador. I aquí es repeteix un clixé que ja hem vist en altres santes màrtirs. El governador entra en còlera, la fa detenir i torturar esperant que això farà canviar la noia d’opinió. Quan era a la presó li aparegué el dimoni en forma de drac i la temptà. Com que ella no va cedir, el drac se la va empassar sencera. Però Margarida, dins la panxa de la bèstia, va matar el drac amb una creu que portava amb ella, va obrir-lo i i en va sortir com sis res. Durant un interrogatori un colom baixà sobre ella i li posà una corona sobre el cap. Després Margarida va sofrir tota classe de tortures, com ser posada despullada damunt el foc i després dins aigua gelada, però ella no cedí. Al final la nina va ser degollada i fi de la història. Era el 20 de juliol de l’any 290. O no.

Els croats van estendre la devoció a santa Margarida per occident. I l’esmentat Jaume de Voràgine. I ella mateixa, perquè diu la tradició que va prometre indulgència plenària a tothom qui escrigués o llegís la seva biografia i a tothom que invocàs la seva intercessió. Jo també oferesc indulgència a qui llegeixi aquests articles hagiogràfics. Plenària si la lectura és també plenària. Santa Margarida, heroïna matadora de dracs, com sant Jordi —un tema persistent amb arrels pre-cristianes—, va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. Va ser inclosa en el grup dels catorze sants auxiliadors, que són aquells que van demostrar una particular eficiència davant les imprecacions dels fidels, com santa Bàrbara, santa Caterina, sant Cristòfor o sant Jordi. És invocada per les dones gràvides —per l’episodi del drac, és clar—, perquè el part no sigui dolorós, i la podem veure representada amb el drac als seus peus i portant un crucifix a la mà.

Hi ha en el país un bon nombre de topònims amb el nom de Santa Margarida. El més important és  Santa Margarida d’Hero, a Mallorca, dita popularment i oficialment Santa Margalida. És una vila sorgida poc després de la conquesta catalana que agafa el nom de la santa titular de l’església, aixecada el mateix segle XIII. Per a la gent d’aquesta vila, i fins i tot per a la de les viles veïnes, Santa Margalida és la Vila per antonomàsia, i els seus habitants es diuen vilers (o, més col·loquialment, vileros). Al Principat hi ha Santa Margarida de Montbui, sorgida al segle XVII, i també Santa Margarida del Penedès, antic poble documentat en el segle X i avui convertit en una ruïna i integrat dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos (Santa Margarita y Monjós, segons la bàrbara Wikipèdia en espanyol). També hi ha Santa Margarida de Bianya, a la comarca de la Garrotxa.

A Palma hi hagué el convent de Santa Margarida, fundat el 1238 pels franciscans, si bé el mateix segle va ser cedit a les monges agustines que hi estigueren fins a l’exclaustració de 1835. Aquest any el convent va ser expropiat i utilitzat com a presó i com a magatzem. Després es convertí en l’Hospital Militar. L’església gòtica, que després de la desamortització havia de ser enderrocada, és una de les més belles de Palma. El 1949 fou declarada monument històrico-artístic i després cedida a l’exèrcit espanyol. El convent donà nom a la porta de Santa Margarida, per on entrà a la ciutat Jaume I, i al bastió de Santa Margarida. A Barcelona hi hagué el convent de Santa Margarida, de monges caputxines, en el carrer del Carme (entre aquest carrer i els de la Riera Alta i el Peu de la Creu). Després de la desamortització de 1835 passà per diverses vicissituds i acabà desapareixent.

El refranyer és ple de proverbis que contenen el coneixement popular sobre la vida del camp. «Per Santa Margarida, pluja maleïda» o «per Santa Margarida, garrova tenyida». I els mallorquins diuen que «santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga», o «la monja l’encén i el frare l’apaga», tot i que santa Margarida no va ser mai monja. És un refrany que fa referència als dies de calor intensa que hi sol haver entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. Però enguany sembla que santa Margalida ha delegat la seva feina en sant Pere. Esperem que sant Bernat l’apagui si vol que li facem una hagiografia amigable.

I, a propòsit, Margarida no és sols nom d’esglésies i convents. També és el nom d’una pizza (Margherita).  Diuen que va ser creada per Raffaele Esposito el 1890 i dedicada a la reina Margarida de Savoia. I hi posà els tres colors de la bandera italiana: tomata (vermell), mozzarella (blanc) i alfàbrega (verd). Però una altra teoria diu que la primera pizza d’aquest nom portava damunt el dibuix d’una margarida feta amb els tres ingredients esmentats. Ja ho aclarirem.

I res més per avui. Molts d’anys a totes les Margarides.

Avui és Sant Arnau, o un dels dies de l’any que és Sant Arnau, perquè de sants amb aquest nom n’hi ha pel cap baix dos: sant Arnau de Metz i sant Arnau de Soissons, i la veritat és que jo encara no he aclarit quins dels dos festejam avui. Aquest article, doncs, s’ha de considerar provisori o obert a canvis. Segons el martirologi romà, Sant Arnau de Metz és el 18 de juliol, i Sant Arnau de Soissons, el 14 d’agost. Però els mallorquins celebren avui Sant Arnau i es creu que ho fan en honor del de Soissons. I Amades diu que Sant Arnau —no diu quin— és el 19 de juliol. En tot cas les biografies dels dos personatges estan força mesclades i a tots dos hom atribueix una bona part dels fets i miracles. Per tant, parlarem de tots dos.

Arnau és un nom d’origen germànic, Arnwald o Arnoald, i com tots els noms germànics està format per dos elements, en aquest cas arn (‘àguila’) i wald (‘poder’). Es pot interpretar com a «poder de l’àguila» o «poderós com l’àguila». En llatí prengué la forma Arnaldus o Arnoldus, segons els països o les èpoques, i en les altres llengües, multitud de formes: Arnau en català; Arnaud, Arnauld, Arnault, Arnaut o Arnould en francès; Arnaldo en espanyol, italià i portuguès; Arnold en anglès i alemany, etc. Alguns personatges històrics apareixen de vegades amb el nom Arnulf, que pot ser degut a una confusió amb algun altre nom germànic format amb elements semblants al que ens ocupa. Arnau és un nom molt present a l’antroponímia catalana en temps antics; després decaigué i en els darrers anys s’ha recobrat considerablement, almenys al Principat.

Sant Arnau de Soissons és un personatge flamenc, i doncs germànic i de llengua germànica, que visqué en el segle XI. Va néixer a Oudenaarde, prop de Brussel·les, el 1040. Primer va ser soldat, però es veu que va canviar d’opinió i va decidir de retirar-se al monestir benedictí de Soissons, a un centenar de quilòmetres de París. Els primers anys hi va viure com a ermità, però després el feren abat del monestir. I com que l’home era molt modest, o no volia maldecaps, va fugir per a evitar haver d’assumir el càrrec. Però un llop el va aturar i el va fer tornar al monestir, on hagué de fer d’abat. El 1080 el feren bisbe de Soissons, càrrec que acceptà de molt mala gana. Quan se’n va poder alliberar, se n’anà al seu país i fundà l’abadia de Sant Pere, a Oudenbourg, ben al nord de la Bèlgica actual. I quina pensau que va ser allà la seva principal activitat, o almenys la més coneguda? Doncs fer cervesa. En feia en gran quantitat i exhortava els pagesos a beure’n molta (supòs que els la cobrava). En aquell temps en què les malalties microbianes eren a l’ordre del dia, sobretot la pesta negra, beure aigua era perillós, mentre que beure cervesa era una gran cosa. Era una beguda hidratant, i com que es feia bullint l’aigua, s’havien mort els microbis. I l’alcohol, en poca quantitat, n’afavoria la conservació, i el producte aportava vitamina B. De manera que gràcies a sant Arnau els pagesos de la regió de Brabant anaven més sans que un gra d’all. Una vegada el sostre del local on feia la cervesa es va ensorrar i quasi tota la producció es va perdre. Però Arnau pregà a Déu i la cervesa que havia restat es multiplicà com allò dels pans i dels peixos, i n’hi hagué per a tota la gent de la contrada. Sant Arnau va morir al monestir el 15 d’agost de 1087, a 46 anys, i allà restà enterrat. Fou canonitzat el 1121. A la imatge en podeu veure una típica representació, vestit de bisbe i portant a la mà esquerra una pala de remenar utilitzada en l’elaboració de la cervesa. El monestir que fundà va durar fins a la Revolució Francesa. En aquell moment fou enderrocat, exceptada una torre que encara hi és. Fou convertit en una granja i després en un hotel. Sic transit gloria mundi.

Sant Arnau de Metz (580-640) era un franc que va néixer a Àustria en una família noble que vivia a un castell. Es va casar i tingué dos fills, un dels quals es casà amb una filla de Pipí el Vell, per la qual cosa aquest Arnau és un dels ancestres de la dinastia carolíngia i de Carlemany. Fou bisbe de Metz, capital del regne d’Austràsia i home de gran influència i poder en aquest regne. Clotari II el va nomenar preceptor del seu fill Dagobert, futur rei. En els seus sermons Arnau recomanava de beure cervesa, que, com hem dit més amunt, era molt adequada per a la prevenció de malalties com la pesta negra. Al final de la seva vida, després d’exercir càrrecs importants, es retirà al monestir de Remiremont (França) on morí en olor de santedat. Un any després els habitants de Metz reclamaren el seu cos, que fou transportat a l’església dels Sants Apòstols. Diu la llegenda que durant el viatge va ocórrer un miracle a la ciutat de Champigneulles. Els pelegrins que formaven la comitiva s’aturaren a una taverna per a descansar i beure cervesa, però les botes eren buides. Els pelegrins pregaren a Sant Arnau i miraculosament aquelles botes aparegueren plenes de cervesa, que tots pogueren beure i encara en sobrà. També diu la llegenda que passant per un pont sobre el riu Mosel·la va tirar el seu anell de bisbe al riu, pregant a Déu que li’l tornàs en senyal de perdó dels seus pecats. Un dia, l’anell aparegué dins la panxa d’un peix servit a la taula episcopal. L’anell, d’or pur, es conserva a la catedral de Metz, amb un peix gravat.

Els dos Arnaus són els patrons dels cervesers, un dels cervesers de Bèlgica i l’altre dels de Lorena. A Brussel·les per Sant Arnau es fa el Dia de la Cervesa. Però en el nostre país Sant Arnau —no sé quin— va associat més aviat a altres coses. Diu Amades que el tenien per patró els sonadors de guitarra, violí i altres instruments de corda, perquè segons la tradició l’home era fabricant d’aquests instruments. A més, per la gràcia divina, sabia sonar tots els instruments musicals sense haver estudiat mai música, i els sonava sense bufar i sense moure els dits. Vaja que en les seves mans sonaven tots sols. Sant Arnau també és el protector contra el vent, que surt del cel per un forat que es tanca amb una porta de la qual ell té la clau. «Sant Arnau tanca el vent amb clau», diu el refrany. I per Sant Arnau convé tenir el cereal batut, perquè aquest dia el vent s’atura de bufar i ja no es podrà batre més. Una cançó mallorquina diu «Parenostres a barcelles resem a sant Arnau, perquè tanqui es vent amb clau i no mos alci ses gonelles». Sant Arnau també era l’advocat de les claus i tot el que aquestes representen: la guarda de la casa i dels diners. El tenien per advocat els clavers, els qui guardaven diners d’altri i els qui deixaven diners, incloent-hi els usurers.

I recordem també aquella dita mallorquina: «no és igual Arnau que mestre Arnau», que indica que en aquest món cadascú té la seva categoria i que es diu sobretot quan algú puja de cop d’estatus social.

Doncs molts d’anys a tots els Arnaus, i els podem brufar amb una cervesa.

Avui és el dia de la Mare de Déu del Carme, i fan festa les dones que es diuen Carme, els homes que es diuen Carmel i les dones que es diuen Carmela. La història d’aquesta festivitat comença en una muntanya de l’actual Israel, a la ciutat que pren el nom de la muntanya, dita en hebreu Har HaKarmel, que significa ‘la vinya de Déu’ (karm és ‘vinya’ i El és ‘Déu’). De l’hebreu el nom ha passat a l’àrab, en què es diu Kurmul. I d’aquestes llengües a totes les altres. En català en diem el mont Carmel. En aquesta muntanya, a una cova, hi va viure, segons diuen, el profeta Elies, però això ara no ens interessa gaire. I què té a veure aquesta muntanya amb les dones que es diuen Carme? Calma, que tot va lligat. Segons diu la tradició, allà cap al segle XII un senyor dit Bertold (no Bartomeu), sant Bertold, nascut a Llemotges, després de caure per la Terra Santa com a croat o una cosa semblant, va fundar una comunitat eremítica a la dita muntanya, i aquesta comunitat esdevingué després un orde religiós que amb el temps s’estendria per tot el món cristià. Uns monjos que, com que en el principi visqueren en el mont Carmel —i concretament en el punt més alt, on hi ha la cova d’Elies, perquè un i altres volien tenir bona vista— es digueren carmelitans. En català, millor carmelitans que carmelites; ja sabeu allò de «diners alegren los infants e los frares carmelitans», de Turmeda. I l’orde es digué orde del Carmel, com és lògic. I aquell monestir es digué, evidentment, el monestir del Carmel. I fou dedicat a la Mare de Déu, amb el títol d’Estel de la Mar (Stella Maris), però ja podeu suposar que vulgarment li deien la Mare de Déu del Carmel o del Mont Carmel. Aquell monestir, en terra de musulmans passà per vicissituds molt diverses: passades les croades, la reconquesta musulmana en va fer fugir els frares, en algun moment el monestir fou transformat en mesquita, el 1799 fou convertit en hospital i el 1821 va ser destruït. Després se n’aixecà un altre allà mateix que ara és en mans, com era previsible, de frares carmelitans, i la cripta de l’església és la famosa cova d’Elies. En tot cas l’orde del Carmel tingué una expansió extraordinària i arribà a ser un dels més importants del món cristià. I amb l’expansió de l’orde s’expandí també la devoció a la Mare de Déu del Mont Carmel. En el segle XVI l’orde patí una escissió arran de l’aparició, a la Corona de Castella, dels carmelitans descalços, fundats per santa Teresa de Jesús (monges) i sant Joan de la Creu (frares). Els carmelitans descalços, d’observància molt austera (per això anaven descalços), s’estengueren per Europa, i així sorgí un nou orde religiós, diferent dels carmelitans «tradicionals», que, per oposició, es digueren carmelitans calçats.

El misteri és per què el mot Carmel es va convertir en Carme, perdent la ela i canviant l’accent a la primera síl·laba. Això només ha ocorregut a les tres llengües romàniques de la península Ibèrica: català Carme, espanyol Carmen i portuguès Carmo. En les altres llengües l’advocació mariana es diu Mare de Déu del mont Carmel: anglès Our Lady of Mount Carmel, francès Notre Dame du Mont-Carmel, alemany Unsere Liebe Frau auf dem Berge Karmel, etc.; en italià es diu la Vergine del Monte Carmelo, si bé també hi ha la Vergine del Carmine, on Carmine és un manlleu fet a l’espanyol. En francès hi ha el mot carme, que és sinònim de carmelità i que es considera regressió de Carmel (église des Carmes). Correlativament, el nom Carme, Carmen o Carmo només correspon als tres dominis lingüístics esmentats. A la resta del món no hi ha un nom de dona equivalent al nostre Carme, si bé hi ha diverses adaptacions del nom espanyol Carmen: en el món anglosaxó hi ha algunes persones —homes i dones— que es diuen Carmen i en el món francòfon n’hi ha que es diuen Carmine, normalment homes.

Tornant a la qüestió que ens pica, d’on surt la forma Carme, Carmen i Carmo? Ara com ara acceptem que són formes regressives de Carmel. En portuguès Carmelo > Carmo, en català Carmel > Carme i en espanyol Carmelo > Carme. La n final de Carmen aparegué després per contaminació del mot carmen, ‘poesia’ procedent del llatí carmen carminis, derivat de canere, ‘cantar’. Recordem les composicions medievals Carmina Burana (accentuant Càrmina),  sintagma que significa ‘cançons de la ciutat de Bura’ (en alemany Beuern). Aquest mot llatí és també l’origen de l’anglès charm, ‘encant’, passant pel francès charme (del dit llatí carmine). En espanyol encara hi ha un altre carmen, que significa ‘hort’ o ‘jardí’, de l’àrab karm, que, com hem vist al principi significa ‘vinya’. Si anau a Andalusia trobareu cármenes d’aquests a betzef. Inicialment també era carme i es contaminà del nom de les poesies igual que el Carmen del Carmel.

Dit tot això, ja podem tornar a la festa d’avui. Per què se celebra el 16 de juliol? En el segle XIII els carmelitans abandonaren el mont Carmel, empesos pels musulmans, i s’escamparen per Europa. Segons una tradició del segle XIV, un carmelità anglès, Simó Stock, personatge important dins l’orde —en fou superior general— i sant sense canonitzar, un dia va ser visitat per la Mare de Déu del Carmel qui li va donar un escapulari tot dient-li que qui el portàs no patiria el foc de l’infern. L’escapulari és una peça de roba rectangular i molt llarga, amb un forat per on es passa el coll, i que penja sobre la túnica per davant i per darrere. L’escapulari passà a formar part de l’hàbit dels carmelitans, que restà definit així: túnica, escapulari i caputxa castanys i capa blanca per damunt. El mateix que veieu a la imatge de dalt. Bé doncs aquest regal de la Mare de Déu es va esdevenir el 16 de juliol de 1251. Ja ho sabeu.

En el nostre país els carmelitans i la consegüent devoció a la Mare de Déu del Carme daten del mateix segle XIII. El primer convent carmelità que es fundà va ser el de Perpinyà, que també és el primer de la península Ibèrica. A Palma, en el segle XIV, se’n creà un que fou dels més importants, juntament amb els de Sant Domingo, Sant Francesc i Santa Clara. El 1835 va ser expropiat, esbucat i en el seu lloc s’edificà un quarter (el quarter del Carme), també enderrocat i substituït per un edifici de la Seguretat Social. Només resta el nom del carrer del Carme, al costat de la Rambla. També hi ha el carrer del Carme a Barcelona, que ens recorda que també hi hagué un important convent carmelità, construït en el segle XIII i enderrocat el 1874.

A partir del segle XVIII la Mare de Déu del Carme, Stella Maris, va agafar el rol de patrona de la gent de la mar, mariners i pescadors, substituint el vell patró, Sant Elm i compartint protagonisme amb Sant Pere, més mal de derrocar. Avui a moltes ciutats costaneres la seva imatge és treta de les esglésies i portada en processó damunt una barca i acompanyada d’altres barques que sonen les sirenes en senyal d’homenatge. I quan la imatge entra a l’església, de tornada, els seus fidels li canten la Salve Marinera, que —Déu n’hi do— és un fragment d’una sarsuela del segle XIX popularitzat per l’armada espanyola, que el té per himne, igual que té la Mare de Déu del Carme per patrona. Deixau-me dir també que la Mare de Déu del Carme és la patrona del meu poble natal, Pòrtol, que avui té festa grossa.

Carmen és un nom molt popular a Espanya, i també ho és, Carme, als Països Catalans. Però l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no va ser un nom usual fins al segle XIX, malgrat la importància de la Mare de Déu del Carme. Coses de l’antroponímia mallorquina.

A totes les Carmes, i als Carmels i Carmeles, per molts d’anys.

Avui (segons el santoral pre Vaticà II) o despús-ahir (segons el santoral oficial de 1969) és Sant Henric. Tenim avui un altre sant que va ser rei, com sant Ferran, sant Lluís i altres. Sant Henric és un sant alemany, l’únic monarca alemany que ha arribat a la santedat. Bé, aquest va ser més que rei, perquè va ser emperador. Es tracta d’Henric II del Sant Imperi Romano-Germànic. Nascut el 973, era fill del duc Henric II de Baviera, a qui va succeir  en el ducat a 22 anys com a Henric IV. L’home es va passar la vida com qualsevol membre de la reialesa medieval: tramant revoltes, reprimint revoltes, intrigant per a aconseguir més poder, lluitant contra uns i altres, etc. Va aconseguir de ser coronat rei d’Alemanya (Rex Romanorum), rei d’Itàlia (Rex Italiae), i finalment el papa el va coronar emperador (Romanorum Imperator). Un currículum certament brillant.

I què va fer per a ser sant, tenint en compte que el seu comportament fou força «vulgar»? Doncs una activitat que es veu que donava resultat: donar béns a l’Església. Tants que el papa Eugeni III, en agraïment, el va canonitzar el 1147. I per si no bastava l’agraïment, anys més tard, el papa Innocenci III va canonitzar la seva dona, que tenia un nom tan exòtic com Cunegunda. Tan exòtic com el seu matrimoni, que, segons diuen, va ser rigorosament platònic. Un altre mèrit —o pretext— per a la canonització del monarca. I encara n’hi ha algun altre, com el fet que promogué catedrals i fundà diòcesis, com la de Bamberg, on fou enterrat després de la seva mort, el 1024. En aquesta diòcesi començà la seva veneració, que s’anà estenent per Baviera i altres parts d’Alemanya. Al nostre país aquesta devoció ha estat molt feble: no hi ha toponímia amb el nom del sant, i aquest mateix nom ha estat aquí tradicionalment molt secundari. Algun refrany sí que s’ha creat, com aquell que diu «per Sant Henric del mestre em ric», degut al fet que el 15 de juliol a les escoles posaven punt.

Doncs com que no tenim molt a dir sobre aquest sant, un xic llunyà, parlem del nom. Henric és un nom germànic. En antic germànic era Haimrich o Heimrich, procedent de haim o heim (casa, cf. l’anglès home) i rich (governant, líder, poderós). Aquest nom germànic passà a totes les llengües parlades avui: català Henric, francès Henri, italià Enrico, espanyol Enrique, portuguès Henrique, romanès Henric, alemany Heinrich, danès Henrik, basc Henrike, neerlandès Hendrik, lituà Henrikas, noruec Henrik, polonès Henryk, suec Henrik, etc. I es llatinitzà en Henricus. I com és que si totes les llengües l’escriuen amb h (llevat de l’espanyol i, òbviament, l’italià), en català tothom escriu Enric, sense h? Ah, doncs perquè algú es va oblidar de posar-la-hi, i així ho tenim. Això en to jocós, és clar, perquè la realitat és que la manca de h és una petita mostra de pura dependència de l’espanyol que ningú no ha rectificat. Tant de bo aquest article pseudo-hagiogràfic hi pugui ajudar. A Castella hi hagué quatre reis que es digueren Henric, el primer, del començament del segle XIII. En castellà el nom s’escrigué indistintament Henrique i Enrique, igual que el cognom (Henríquez o Enríquez), però al final Enrique s’imposà. Deu ser per això que alguns documents catalans medievals es refereixen al rei de Castella com a Enrich o Anrich, i això podria ser un motiu d’escriptura del nom sense hac ja en temps antics. Cosa, però, que no justifica la grafia predominant actual.

Ep, però en català tenim un nom que pot tenir la mateixa etimologia que Henric (com deia, del germànic Haimrich o Heimrich), que és Eimeric, si bé no té res a veure amb el sant. És un bonic nom català medieval que avui perviu més aviat com a cognom. Tradicionalment s’ha escrit Aymerich, i per a ser coherents amb l’etimologia hauríem d’escriure Heimeric.  Té un equivalent en italià, que és Amérigo. Aquest fou el nom d’Amerigo Vespucci, un famós navegant florentí coetani de Cristòfor Colom, que treballà per a la Corona de Castella, i que segons especulen alguns s’identifica amb el català Eimeric Despuig. Sigui qui sigui, es creu que aquest personatge fou el primer que va creure i afirmar que les terres descobertes per Colom no eren l’Índia sinó un nou continent. Per això quan el cartògraf alemany Martin Waldseemüller va fer el mapamundi Universalis Cosmographia (1507) va batejar el nou continent amb el nom d’Amèrica en honor al referit Vespucci. I podem suposar que si els italians no haguessin comès l’estupiditat de suprimir les hacs de la seva ortografia, cosa que els separa de les altres llengües europees de cultura, ara escriuríem Hamèrica i no Amèrica.

I continuant a Itàlia, hi ha una altra variant del mateix nom, que és Arrigo, una mena d’abreujament d’Amerigo. Un nom, ja convertit en cognom, que portaven alguns italians que es van establir a Mallorca allà en el segle XIII i que a partir de llavors es cognominen Rigo.

Molts d’anys a tots els Henrics i a totes les Henriquetes, encara que es mengin la h.

Avui és Sant Marçal, un personatge obscur del segle III del qual sabem molt poques coses. I no en sabríem res, i doncs aquest article no l’hauríem escrit, si no fos perquè Gregori de Tours, un bisbe d’aquesta ciutat del segle VI, ens va deixar alguna cosa escrita sobre ell en el llibre Història dels francs. Alerta, però, que és un escrit que barreja relats d’èpoques i de valors diferents, i algunes coses que conta poden ser llegendàries. Segons el dit Gregori, sant Marçal era un dels set missioners que van ser enviats pel papa, un tal Fabià, (o més aviat pel bisbe de Roma, perquè de papa en aquell temps no n’hi havia) a predicar a les Gàlies durant l’època de les persecucions de l’emperador Deci, devers el 250; i aquests set senyors serien els cristianitzadors i els primers bisbes del territori que avui és França. Al nostre sant li tocà Aquitània, una província romana que s’estenia pel sud-oest de la França actual, i concretament posà el seu quarter general a la ciutat de Llemotges, capital de la regió del Llemosí.  El dialecte occità d’aquesta regió ens és ben familiar als catalans, per aquella solemne confusió lingüística que patiren els nostres homes de la Renaixença: «en llemosí sonà lo meu primer vagit». Ho recordau? La regió francesa es diu Limousin, i el mot francès limousine designa un mantó o capot dels pastors fets de pell de cabra o d’ovella, originari segurament de la regió, i també, en temps moderns, un tipus d’automòbil, per comparació metafòrica de la capota d’aquests autos amb el dit mantó dels pastors. Bé, tornem al sant. Gregori de Tours amb els seus escrits va promoure la devoció a sant Marçal i també a sant Martí, un altre predicador que en el segle IV va caure per aquelles terres i va ser bisbe de Tours. Però la realitat dels primers bisbes, de l’actual França i de molts altres llocs, àdhuc la realitat dels primers bisbes de Roma —presumptes papes— només és coneguda per tradicions locals que tenen molt de llegendàries.

I em sap greu però no sabem res més de la vida de Marçal. Ni d’on era, ni quin any va néixer ni quin any es va morir ni altres coses bàsiques. Segons la tradició va ser enterrat a Llemotges, al costat de la Via Agrippa, i el seu sepulcre fou lloc de peregrinació. En el segle IX allà mateix s’hi va construir la gran abadia benedictina de Sant Marçal de Llemotges, que tenia una gran biblioteca, parcialment conservada a la Biblioteca Nacional de França, i un gran scriptorium on s’il·luminaven els millors manuscrits. I tenia una de les esglésies més belles d’Occitània, ben situada en el camí de Sant Jaume. L’abadia va ser destruïda durant la Revolució Francesa i arrasada en el segle XIX. En el lloc ara hi ha la plaça de la República, en el cor comercial de Llemotges. El 1960 es van fer unes excavacions amb l’esperança de trobar el sepulcre del sant, i pel mateix preu trobaren els de sant Marçal i el de santa Valèria, una jove cristiana convertida per sant Marçal que va ser decapitada pel seu pretendent perquè la noia no es volia casar amb ell. La cosa més bona és que la decapitada agafà el propi cap amb una mà i corregué cap a l’església on sant Marçal deia missa, i allà morí en la pau del sant i del Senyor. Les dues tombes les podeu visitar de franc davall la plaça esmentada.

Arran de la importància de l’abadia de Llemotges i el moviment de peregrinació que generà, a partir del segle X aparegueren tota mena de creences i mites sobre el nostre sant. Fent-lo recular en el temps, el feren deixeble de Jesús i enviat pel mateix sant Pere a predicar a les Gàlies. Segons aquestes llegendes va fer molts de miracles, fins i tot ressuscità un mort tocant-lo amb una vara que sant Pere li havia donat. Va aparèixer una Vida de Sant Marçal, atribuïda al seu suposat successor, el bisbe Aurelià, però que era una falsificació del segle XI feta per un tal Ademar de Chabannes, monjo de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges. Allà també es conta la història de santa Valèria, de què hem parlat. I en el segle XIII la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine li atribuí una col·lecció exuberant de miracles, com resurrecció de morts i conversions en massa. I així la seva fama s’anava fent gran. Una altra tradició diu que sant Marçal era el jove que va portar cinc pans i dos peixos aquell dia que cinc mil persones acudiren a escoltar la predicació de Jesús. Cinc mil persones que no tenien res per a menjar i molta rusca. I Jesús multiplicà aquells cinc pans i aquells dos peixos d’una manera tan espectacular que tots els assistents a l’acte restaren més que assaciats.

Sembla que en els Països Catalans ja hi hagué devoció a sant Marçal de ben antic. Tenia fama de guarir molts de mals («gloriós sant Marçal, alliberau-nos de tot mal») i a la seva regió ja en el segle IX havia estat invocat per a socórrer la gent davant una epidèmia d’ergotisme o foc de sant Antoni. Però el sant ha deixat aquí poca toponímia. Només hi ha una vila que porti aquest nom, Sant Marçal del Rosselló, a la confluència d’aquesta comarca i les del Conflent i el Vallespir. Un municipi d’un centenar d’habitants, i té aquest nom perquè el primer propietari i fundador de la vila es deia Marçal. L’església, evidentment, és dedicada al nostre sant. Després hi ha algunes ermites amb el nom de Sant Marçal, com Sant Marçal de Montseny o Sant Marçal de Santa Coloma de Farners. A Mallorca hi ha l’església de Sant Marçal, que és la més important de les esglésies de Marratxí. Aquest municipi, el cap històric del qual, Marratxí (maldit ara Marratxinet), va restar com un llogaret, té quatre parròquies que corresponen als quatre nuclis històrics (sense comptar Marratxí), tot i que cap dels quatre no és anterior al segle XVIII: Pòrtol, la Cabaneta, el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa. L’església de Sant Marçal es troba prop de la Cabaneta. Permeteu-me que en parli una mica extensament perquè és el meu municipi natal. En el segle XV, quan els habitants de Marratxí eren quatre rates, la major part dels quals concentrats en el llogaret de Marratxí, es va construir una església dins la possessió de Son Verí que s’erigí en parròquia amb l’advocació de sant Marçal. L’església anterior, en el llogaret, dita Santa Maria de Marratxí i construïda en el segle XIII, devia ser petita o deteriorada. Diu la llegenda que la imatge de sant Marçal va ser trobada al lloc on ara és, evidentment dins una garriga. La van portar a l’església del llogaret però el sant va tornar a reaparèixer allà on l’havien trobat. I potser unes quantes vegades. La gent va entendre que el sant volia estar allà, i allà li feren l’església. El temple actual va ser construït sobre el precedent a partir del 1699, quan encara l’únic nucli urbà era el de Marraxí, i no s’acabà fins al cap de cent anys. La Cabaneta no aparegué fins que es va urbanitzar la possessió de Son Caulelles, el 1745. Sant Marçal continuava a ser una església enmig del camp per a un municipi quasi sense població. Ja ho diu una cançó popular: «El rector de Sant Marçal està dins una garriga, i no pot menjar cap figa perquè no té figueral». Avui Marratxí és un municipi que té una població de 40.000 habitants i una cinquantena de nuclis de població, la major part urbanitzacions recents. En tot cas, el patró del municipi és Sant Marçal i el seu escut, els cinc pans i els dos peixos de la història de la multiplicació miraculosa.

La romeria de Sant Marçal, la vespra del sant, ha estat sempre una de les de més anomenada de Mallorca. Tradicionalment la gent anava a l’església amb carros, que omplien l’explanada de davant el temple, tènuement il·luminada amb espelmes o llums de carbur. El programa era «adorar» el sant —deixar-li un bes als peus i una moneda— i anar a completes, beure aigua de la cisterna de la rectoria —miraculosa per a alguns— i comprar qualque espelma per al sant, i estampes i altres «souvenirs» semblants, i les coques fetes pels forners locals. I sobretot els típics siulells (siurells en el parlar corrent), figuretes de fang cuit fetes pels artesans locals, pintades de blanc, verd i vermell i amb un siulet al costat. Aquestes figuretes tan emblemàtiques que inspiraren Joan Miró. Els qui no hi podien anar encarregaven un siulell als qui hi anaven, cosa que va fer aparèixer la coneguda frase «si vols un siulell, siula», és a dir, paga’m abans els diners que val. N’hi havia que passaven la nit per allà esperant l’ofici solemne de l’endemà, i no hi havia gaire cosa més a fer. Diu també la tradició que el vespre de Sant Marçal en aquell redol les mosques no piquen les bèsties. Qui això escriu encara ha pogut veure, de molt petit, l’explanada de Sant Marçal plena de carros i gent debatent encuriosida sobre si les mosques picaven o no picaven els animals. Observant atents si les bèsties mosquejaven, és a dir, espolsaven la coa i pegaven cops de pota a terra. En aquelles saons els meus pares i jo no ho vam aclarir, i ja no ho aclarirem, perquè fa molt de temps que ja no hi ha carros ni bèsties, sinó saturació d’autos que cerquen àvidament un lloc per a estacionar. I renou de les atraccions de fira, i concerts i correfoc, i parades on venen objectes fets a l’altre cap de món. Però també hi ha els siulells i altres productes del lloc, i l’alegria de la gent, i el sant, que encara té qui li vagi a besar els peus. I les hortènsies espectaculars que adornen l’altar major, fetes per marratxiners que es proven per a veure qui la té més grossa i més bella. La festa és plaent, però segur que aquells avantpassats nostres que anaven a Sant Marçal i només tenien el carro i els llums de carbur, el sant i les completes i les agradables xerrades, se’n tornaven amb una emoció que ara ja no hi és.

Marçal, procedent del llatí Martialis, és a dir relatiu a Mart, ha estat sempre un nom poc feqüent en el nostre país. Vejam si aquest article contribueix a promoure’l un poc. En tot cas, si algun Marçal el llegeix, molts d’anys i bons.

.

.

Avui és Sant Pere, un altre sant «gros», com el Sant Joan que vam veure en un capítol precedent. Les esglésies cristianes celebren avui la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però aquí avui només parlarem de sant Pere. En primer lloc per a no carregar massa el capítol i, a més, perquè en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. A sant Pau li donarem tot el protagonisme el dia 25 de gener, l’altra festa paulina, la Conversió de Sant Pau. En el domini de les tradicions, que és el que ens interessa en aquests escrits, la festa de Sant Pau està força associada a aquell dia: molts celebren l’onomàstica per la Conversió de Sant Pau, molts de llocs que tenen el sant per patró fan la seva festa major el 25 de gener i els refranys i dites lligats a sant Pau fan referència sobretot a la festa d’aquell dia.

«Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu una cançó que vam aprendre de petits. Ho aprofitam per a aclarir que el sendemà deu ser una concurrència dels dos articles illencs, la suma de l’endemà i s’endemà, i endemà procedeix de l’expressió llatina in de mane, ‘el dia de demà’. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. Per Sant Pere garbes a l’era, que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera, és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I, com diu un altre refrany, Les figues i les amors, les primeres són les bones. També n’hi ha un altre que diu Any de figues flors, any de plors, que significa que si hi ha hagut una bona collita de figues flors, la de blat serà dolenta. I el saber meteorològic: Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere. I aquella dita que fa Amb diners sant Pere canta, que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Qui era sant Pere? Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels texts del Nou Testament, d’on traurem aquesta breu nota biogràfica. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua; Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida, fill d’un Joan i germà d’Andreu (l’apòstol), qui també devia tenir un nom hebreu o arameu però només coneixem el seu nom grec. Com ja hem dit qualque altra vegada, tenir un segon nom grec era corrent entre els jueus del moment de què parlam. Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. Diu la narració evangèlica que Jesús li canvià el nom de Shemayon pel de Keppa, ‘pedra’ o ‘roca’. I en els evangelis, escrits en grec, aquest nom es tradueix per Petros, masculinització de petra ‘pedra’. L’equivalent llatí era Petrus i d’aquí ve el Pere i tots els noms de les llengües de l’entorn (Pierre, Pietro, Pèire, Pedro, Peter, etc.). El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un seguidor de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’irritava: en el moment de la detenció de Jesús, enfurit saltà amb la seva espasa (duia espasa!) damunt un dels qui anaven a prendre el seu mestre i li tallà una orella; i un cop arrestat Jesús, veient el pescador que la mar es posava bruta, afirmà tres vegades que a aquell dissortat no l’havia vist mai en la seva vida.

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren per la part oriental de l’Imperi i es posaren a predicar i a fer seguidors. A les ciutats anaren sorgint i desenvolupant-se les diverses comunitats cristianes, dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos, format amb epi (damunt) i skopos, del verb skopein (mirar). Significa, doncs, ‘supervisor’, ‘el qui vetla’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. En un principi l’epískopos no es diferencià gaire del presbýteros, un altre mot grec que significa ‘vell’, però més tard l’epískopos (bisbe) restà com a dirigent de totes les comunitats cristianes d’una ciutat o àrea geogràfica mentre que el presbýteros (capellà en termes actuals) fou l’encarregat de cada una d’aquelles comunitats. Sabem que Jaume el Just, germà de Jesús (vegeu el capítol sobre Sant Felip, 1r de maig), restà com a líder de la comunitat cristiana —o més aviat judeocristiana— de Jerusalem, mentre que els altres prengueren camí cap a les principals ciutats de l’Imperi i formaren comunitats de creients, fossin jueus o gentils. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

I què passà amb l’apòstol Simó o Pere? Segons els Actes dels apòstols —suposadament escrit per sant Lluc—, va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu de Galilea, molt jueu, i només volia un Israel cristià seguidor de la llei mosaica —allò que Jesús predicà només era un nou model de judaisme—; mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere anà a predicar a Antioquia, la tercera ciutat de l’Imperi amb una població de diversos centenars de milers d’habitants, que fou el fundador de l’Església d’aquesta ciutat i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Sant Pere hauria estat el primer bisbe de Roma. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, el 13 d’octubre de l’any 64, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Foren unes de les moltes execucions que seguiren aquell incendi. Segons l’escrit dit els Actes de Pere, sant Pere fou crucificat amb la creu cap per avall, a petició del mateix «interessat», car considerava que no era digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns especialistes creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Argumenten que cap document del segle I, ni les mateixes epístoles de sant Pau, no diuen res sobre la possibilitat que sant Pere estigués o hagués estat a Roma. I poques coses de cert se saben dels primers cristians de Roma i els seus dirigents. Diuen alguns especialistes que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. I s’ha dit també que els noms dels primers tretze «papes», començant per Pere i fins a l’any 235, són una invenció que no apareix escrita fins al segle IV, en el context en què Roma començava a disputar-se amb altres seus episcopals la primacia de l’Església.

L’emperador Constantí, el màxim promotor del cristianisme, va manar edificar una basílica en el lloc on els cristians de Roma creien que sant Pere estava enterrat: en el turó Vaticà, on hi havia el circ de Neró i al costat d’aquest un cementeri on enterraven els cristians executats. Hagueren de picar molt per a salvar el pendent del turó, però per a un emperador no hi ha res impossible, i la basílica va ser construïda entre el 319 i el 333. A la fi del segle XV els papes decidiren d’edificar un nou temple sobre el precedent i d’aquí sorgí la grandiosa basílica de Sant Pere actual, d’estil renaixentista, en la construcció de la qual s’esmerçaren més de cent anys i participaren els millors arquitectes de l’època. Pensem que el papa era el cap d’un gran Estat i un poder polític i econòmic immens. El 1950 es van fer unes excavacions davall l’altar major de la basílica i trobaren algunes tombes i ossos de persones i d’animals, però evidentment no pogueren certificar a qui pertanyien aquelles restes. Durant la dècada de 1960 continuaren les exploracions arqueològiques i trobaren les restes d’una persona de devers seixanta-un anys i del segle I dC que foren «identificades» com les restes de sant Pere. El 1968 el papa Pau VI anunciava solemnement que aquelles eren les relíquies del sant.

Segons l’Església catòlica, sant Pere és el primer bisbe de Roma i el primer papa, i tots els altres papes són els seus successors. Però les coses no són tan clares. L’elecció de Pere per Jesús com a cap de l’Església i posseïdor de les claus del cel es basa en aquell passatge de Mateu en què Jesús diu allò de «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església», que, segons les esglésies orientals va ser afegit a l’evangeli molt posteriorment. En un principi tots els bisbes eren iguals, si bé tots cercaren la manera, inventant documents si calia, de demostrar que eren successors d’algun apòstol, cosa que els donava preeminència. I també aviat començaren a disputar-se l’autoritat sobre tota l’Església cristiana, però en tot el primer mil·lenni no hi ha cap evidència que el de Roma ho hagués aconseguit. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la Cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient a causa de la disputa sobre l’autoritat damunt tots els cristians. A partir del papa Joan II (papa entre 533 i 535), de nom real Mercuri, tots els papes han adoptat un nom de papa, diferent del seu propi; un nom «artístic», podríem dir.

Un cop desapareguda l’autoritat central de l’Imperi Romà, el bisbe de Roma exercí una gran influència política sobre la políticament convulsa península italiana, ocupada per uns i altres. Un d’aquests bisbes, en el segle VIII, va fer una de les falsificacions documentals més espectaculars de la història. Es tragué de la màniga un decret suposadament del segle IV en què l’emperador Constantí el Gran feia donació al bisbe de Roma Silvestre I d’autoritat sobre aquesta ciutat i sobre tot l’Imperi d’Occident, alhora que li donava supremacia sobre tots els altres bisbes cristians. Aquest fals decret, dit la Donació de Constantí i datat el 30 de març de 315, va ser utilitzat quan es va produir l’aliança —decisiva— entre el bisbe de Roma i el poder franc. El papa Esteve II (752-757), arrogant-se la facultat de nomenar reis, va coronar Pipí el Breu rei dels francs i aquest va donar al Papa el domini de gran part d’Itàlia, conquerida als longobards (Donació de Pipí). Més tard, els longobards envaïren l’Estat del Papa i Carlemany acudí a alliberar-lo. El papa, en agraïment, coronà Carlemany emperador, establint el principi que a Occident ningú no pot ser coronat emperador sense el consentiment del papa. D’aquesta manera es consolidava l’aliança entre el papa i el màxim poder civil i naixia un Estat italià, amb capital a Roma, el cap del qual era el papa i que va durar fins al 1870. En aquell any, unificada Itàlia, es creà l’estat del Vaticà, el més petit del món, una monarquia absoluta en què el sobirà —el papa— exerceix els poders legislatiu, executiu i judicial i on els ciutadans no paguen imposts.

Els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Però, a més, com a caps de l’Església universal, tenien poder —o l’exercien si podien— sobre reis i autoritats civils. Excomunicaven qui els fes front, i a un sobirà excomunicat els seus súbdits ja no tenien obligació d’obeir-lo. Els papes imposaven o condicionaven tractats internacionals, com els que repartiren Amèrica entre els països colonitzadors, censuraven llibres i perseguien persones considerades herètiques a través de la Inquisició, donaven permisos per a crear universitats, etc. Després de constituïts els Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc disposats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc. També hi hagué una «papessa». Almenys va circular una llegenda, recollida pel cronista Jean de Mailly, al començament del segle XIII, segons la qual, al final del segle XI, una dona, de nom Juana, transvestida d’home, es va fer monjo i anà escalant a la jerarquia fins a arribar a la cadira de sant Pere. Segons la mateixa llegenda, l’enganyifa es va descobrir quan la papessa va parir una criatura en plena processó. En el museu vaticà s’exposa una cadira —sedia stercoraria— amb un forat a la part del seient presumptament relacionada amb aquesta fantàstica història. Es va dir que després de la feta, el papa masculí següent va decidir que abans de ser proclamats papes, els beneficiats havien de passar pel ritual de seure en aquella cadira i un eclesiàstic comprovaria l’existència dels atributs masculins amb una palpada ritual. Si l’examen era positiu, el palpador anunciava duos habet et bene pendentes.

I perquè no resti res per mostrar, direm que la vestimenta ordinària dels papes és la següent. Sotana blanca (a diferència dels capellans, que la porten negra) amb 33 botons que representen l’edat de Crist. Banda de seda blanca a la cintura amb l’escut papal (una tiara i dues claus). Sobre la sotana duen una muceta (capeta) que ara és blanca i abans era vermella. Sabates vermelles que el papa Francesc ha canviat per unes de negres. Solideu blanc, que és aquest casquet que es porta damunt la coroneta. Crucifix sobre el pit, d’or, plata o altres metalls. Anell del pescador, com a successor de sant Pere. Entre els segles VIII i XIX el cap dels papes estigué coronat per la tiara pontifícia, un cobricap alt sobre el qual hi ha tres corones: una que representa el poder temporal com a cap d’estat, una altra que rerpresenta el poder espiritual sobre l’Església catòlica i una altra que no sabem què representa. Pau VI va ser el darrer que en va portar.

Però deixem la Santa Mare Església i tornem al nostre protagonista d’avui. El món cristià li ha dedicat grans temples, com la basílica del Vaticà, ja esmentada, o les catedrals de Montpeller o de Ginebra. Moltes ciutats en el món porten el seu nom, algunes enormes, com Sant Petersburg (Rússia). Al nostre país hi ha vuit municipis que es diuen Sant Pere (Sant Pere d’Albaida, Sant Pere de Ribes, etc.), a més de moltes altres entitats de població, barris, monestirs, ermites, puigs, etc. A Barcelona hi hagué el monestir de Sant Pere de les Puelles (noies), de monges benedictines, fundat en el segle X. En el XIX va ser desamortitzat i esbucat, menys l’església, que es convertí en parròquia. Aquesta va ser cremada durant la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil i restaurada després dels dos incendis. El monestir ha donat nom als tres carrers de Sant Pere (Més Alt, Mitjà i Més Baix), a la ronda de Sant Pere i al barri de Sant Pere. Al municipi mallorquí d’Escorca, l’únic de l’illa sense cap nucli de població, hi ha una de les poques esglésies dites de repoblació, construïdes just després de la conquesta catalana, dita Sant Pere d’Escorca i evidentment amb el nostre sant de titular. A Palma hi ha el barri del Puig de Sant Pere, antic barri de pescadors que agafa el nom de l’esglesieta del segle XVI dedicada al sant, que conserva el portal renaixentista. Hi havia el crist dels pescadors, que després va passar a l’església del Molinar. És fill destacat del barri el cantador Pere Bonet, de nom artístic Bonet de San Pedro (del barri), darrerament normalitzat d’ofici.

Sant Pere és el patró de Reus, de Figueres, de Cambrils, de Rubí, de Gavà, del Masnou, de Calella i, a Mallorca, d’Andratx, de Búger, d’Escorca, d’Esporles, de la Colònia de Sant Pere, del Port d’Alcúdia i del Port de Sóller. I és titular de la parròquia de Petra. Però sobretot sant Pere és el patró dels pescadors i dels mariners. Antigament era el patró del Col·legi dels Pescadors de Palma, que el veneraven a una capella de l’església de Santa Creu, avui part de la sagristia. Al voltant del dia de Sant Pere a moltes viles marineres fan grans festes dedicades al món de la mar, organitzades per les confraries de pescadors, amb processons portant el sant. A Calella de Palafrugell, a més, per Sant Pere fan una cantada d’havaneres que és un dels grans actes culturals del Principat. Abans Sant Pere era una festa de precepte, fins que ho va deixar de ser el 1977. Sant Pere és un sant popular, el més popular dels apòstols, potser perquè té les claus de les portes del cel i és qui en aquestes portes rep els qui hi arriben. Per això de morir-se en diuen anar a veure sant Pere. I quan trona diuen que sant Pere fa córrer els mobles del cel.

Diu el folklorista Rafel Ginard que el dia de Sant Pere els escolans de la Seu escampaven murta davant les cases dels canonges i aquests el capvespre feien una processó pels carrers del voltant de la catedral amb el sant Pere de plata. I a la Seu hi havia missa solemne amb altar fumat. Per Sant Pere començaven i acabaven els contractes de lloguer de les cases. Les rendes es pagaven la meitat per Nadal i l’altra meitat per Sant Pere.

Com dèiem al principi, Pere és un dels grans noms dels Països Catalans, sobretot molt corrent a la fi de l’Edat Mitjana. Pere és un dels noms d’aquell triplet que hi ha a totes les cases (Peres, Tonis i ases; Joans, Peres i ases, etc.). Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant. Una cosa semblant ocorria amb Francesc i Francisco [fɾənˈsisko]. La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols. Com una gran part de noms de fonts, Pere també és un cognom, que al Principat alguns malescriuen Pera, com passa a un famós actor. I també hi ha el cognom Santpere, amb les formes ortogràfiques errònies Sampere i Samper.

Acabarem esmentant alguns altres sants que també porten el nom de l’apòstol. En primer lloc sant Pere Nolasc (1180-1256), un mercader nascut a Occitània i resident a Barcelona que fundà ni més ni menys que l’orde de la Mercè (vegeu el capítol sobre la Mercè, 24 de setembre). La seva festa és el 6 de maig.

Després tenim sant Pere Màrtir o sant Pere de Verona (1205-1252). De família càtara, va estudiar a la universitat de Bolonya i es va fer frare dominicà, quan el fundador de l’orde, sant Domènec de Guzman, encara era viu. Va lluitar contra els càtars a Llombardia i va fer d’inquisidor a Milà i a Como. Va ser prior de dos convents dominicans. Ell i altres dominicans van obtenir la condemna d’uns «heretges» florentins, i va morir assassinat per un sicari quan anava camí de Milà. Fou enterrat a la basílica de Sant Eustorgi de Milà i canonitzat l’any següent de la seva mort. Els catalans li canviaren la biografia i digueren que era un dominicà del convent de Balaguer i que havia estat inquisidor a l’Urgell. Si trobau una imatge d’un dominicà amb un ganivet clavat al cap, segur que és ell. El papa Pau VI traslladà la seva festivitat del 29 d’abril al 4 de juny, i posteriorment s’implantà en el 6 d’abril.

Era el patró dels inquisidors, ofici feliçment desaparegut. A Palma era el patró del Col·legi dels Sabaters de la Vila d’Avall, que el veneraven a l’església de Sant Domènec. També era el patró dels sabaters a Llucmajor, segons el pare Ginard, i té una capella a l’església dels franciscans d’aquesta vila. És patró de Costur (l’Alcalatén) i copatró d’Òdena (l’Anoia). És titular de diverses esglésies o ermites (Olot, Peracamps, Monistrol de Calders, Sant Romà d’Abella, Frígols de Tremp, Solsona) i dóna nom a la muntanya de Sant Pere Màrtir de Collserola. El sant ha generat el nom Pere Màrtir, que fou portat per un altre sant, l’asconenc Pere Màrtir Sans i Jordà (1680-1747), un dominicà que no va tenir altra idea que anar a evangelitzar la Xina, on va ser decapitat.

Finalment, esmentem sant Pere d’Alcàntara (1499-1562), de nom real Juan de Garavito, un franciscà castellà (nascut a Alcàntara, Extremadura) que va ser una figura clau en la reforma del seu orde. La seva festa és el 18 d’octubre, abans el 19. Ha produït el nom Pere d’Alcàntara, portat per l’il·lustre polifacètic mallorquí Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau.

Doncs als Peres i Peretes, molts d’anys i bons.

**********

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més que ara podeu llegir en aquest llibre.