Aquest és un complement de l’article «‘Primer d’octubre’, no ‘u d’octubre’», que vaig publicar en aquest mateix blog el 2 d’abril passat. Arran de la polèmica que ha sorgit sobre les formes 1/u d’octubre i primer d’octubre, aplicables al primer dia de cada mes, algú ha tret a rotllo l’entrada u del DIEC, en què es diu «1 2 m. [LC] El que inicia una sèrie numerada, primer. El quilòmetre 1. El dia 1 de gener. L’1 de setembre». Cal dir que la redacció és del diccionari Fabra del 1932, tot i que Fabra escriu u i no 1. És possible que l’Optimot, responsable d’un nombre creixent de plaques amb el nom 1 d’Octubre que molts ajuntaments han donat a una via pública, s’hagi basat en aquesta entrada —i en els usos més estesos, supòs— per a redactar la deplorable fitxa 7820, en què es recomana d’escriure 1/u d’octubre en lloc del tradicional i genuí primer d’octubre. Almenys els gestors del servei deuen pensar que amb aquesta entrada poden justificar la seva recomanació. Tanmateix, si així ho feien, això seria més una excusa que el fonament de res. Perquè considerar com la normativa dos exemples d’una entrada de diccionari és una simplificació impròpia d’algú que ha rebut dels poders públics tanta responsabilitat. També hi ha un exemple de la gramàtica de Fabra de 1918: a la pàgina 64 hi surt un u de març, exemple que —no sé si és significatiu o no— desapareix de la gramàtica de 1956, en què es mantenen els altres exemples de numerals de la gramàtica del 18. Dic que en aquesta qüestió hi ha moltes més coses a considerar, no solament tres exemples  de Fabra.

Fabra no devia haver posat prou atenció en el fet que la forma tradicional catalana és primer de, no u de. O potser «li sonaven» totes dues i no hi va aprofundir. A l’entrada mes del diccionari de 1932 hi ha l’exemple el primer de cada mes (no el dia u de cada mes). En tot cas, seria fer un flac servei a Fabra i a la llengua de sacralitzar un punt de la seva obra que el gran lingüista només va abordar superficialment. En parla molt de passada. Fabra va fer el seu diccionari en el temps rècord de sis anys, i ell mateix el considerava un canemàs provisional, un instrument que s’havia de perfeccionar. I aquesta ha estat i és la responsabilitat de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que ho ha de fer a la llum dels nous estudis i noves informacions que vagin apareixent. La Secció Filològica ha revisat i millorat moltes entrades del diccionari Fabra, cosa que és de sentit comú i que Fabra desitjava. Fabra pensava que calia continuar la recerca sobre la interferència i substituir els castellanismes que fossin ben identificats, els que ell no havia detectat. Perquè el descobriment de tots els castellanismes depassa la vida de Fabra i la vida de qualsevol.

I ara observem algunes dades. La Secció Filològica no ha tocat l’entrada u esmentada al principi, a part del canvi de u per 1. Però sí que ha millorat algunes altres entrades que ara ens interessen. Per exemple, a l’entrada any del Fabra hi ha la següent definició: «Període de temps que abraça des de l’u de gener al trenta-u de desembre». El DIEC millora molt aquesta entrada, en general; entre altres coses fa desaparèixer el text de Fabra i hi posa aquest: «4 3  [LC] [HIH] [RE] any de gràcia [o any del Senyor] Any de l’era cristiana, o sigui, any comptat a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist». A l’entrada segle Fabra havia escrit: «Espai de cent anys, centúria […] Cadascuna de les divisions de cent anys a partir de la data del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». El DIEC hi posa aquesta altra definició: «2 m. [LC] [HIH] [RE] Divisió de cent anys a partir del primer de gener posterior a la data convinguda del naixement de Jesucrist, ençà o enllà». Aquests exemples mostren una evolució, un perfeccionament de Fabra i una tendència cap a la forma primer de, d’acord amb els usos i aportacions d’altres lingüistes, com Coromines, que normalment escriu primer de, o l’Alcover-Moll que també dóna una munió d’usos documentats de primer de. Ara cal esperar que la Secció Filològica no reculi i reforci la forma genuïna i tradicional. És clar que mentrestant l’Optimot continuarà el seu «assessorament oficial» sense tenir en compte res més que dos o tres exemples de Fabra, suposant que es fonamenti en això. I les plaques amb el nom esguerrat van multiplicant-se.