Ara es discuteix sobre la conveniència o inconveniència de posar una hora més d’espanyol als estudiants de primària del Principat. El món de l’educació ho ha considerat majoritàriament més aviat una inconveniència, i em remet a les argumentacions exposades. Però crec que, a més de la qüestió quantitativa de les hores dedicades a la llengua que en aquest país tenim imposada per la força, hauríem de reflexionar sobre la qüestió qualitativa dels continguts de l’assignatura d’espanyol. Se suposa –o s’hauria de suposar– que l’objectiu de l’ensenyament de l’espanyol als escolars dels Països Catalans és que aquests posseeixin un domini suficient de la llengua, tant en l’aspecte oral com en l’escrit. I punt. El mateix que es pot dir dels objectius de l’ensenyament de l’anglès o del francès. Però què s’ensenya a la classe d’espanyol en els Països Catalans? Ben segur que hi ha grans diferències, de dret i de fet, entre les nostres regions, i dins cada una d’aquestes els diferents centres i professors deuen administrar els continguts de les assignatures de català i d’espanyol de manera prou diversa. Dit això, i sense valorar l’actuació de cap centre ni cap professor, heus ací alguns elements extrets de l’índex del llibre Lengua castellana y literatura, de la meva filla (4t d’ESO), corresponent a l’assignatura titulada “Llengua castellana”:

La comunicación humana, el signo lingüístico, lenguaje verbal y no verbal, las variedades de la lengua, variedades dialectales y variedades estilísticas o registros, modalidades de la comunicación, los textos planificados, la exposición científica, la publicidad, el ensayo, cultismos y palabras patrimoniales, dobletes, préstamos, tecnicismos, la significación de las palabras, denotación y connotación, contexto y situación, tabú y eufemismo, cambios semánticos….

Però això és estudiar l’espanyol? Aquestes són les mateixes coses que estudia un escolar castellà a una assignatura que es diu Lengua o Lenguaje, en què també es veu la gramàtica espanyola. I supòs que deuen ser semblants a les que estudia un escolar de qualsevol país en aquest tipus d’assignatura. El funcionament del llenguatge unit a la gramàtica de la llengua pròpia, coses perfectament diferenciades de l’aprenentatge dels idiomes. D’una perspectiva de normalitat nacional això hauria de ser el contingut per als nostres estudiants d’una assignatura dita Llengua o Llenguatge, on, a més, s’haurien d’aprendre les dièresis i la pallissa dels pronoms febles, i altres pallisses que ara configuren per a molts l’assignatura dita Llengua catalana. I a part els idiomes: espanyol, anglès, alemany o el que sigui.

Algú dirà que d’espanyol els nostres infants i joves ja en saben, i per això l’espanyol no pot ser tractat com l’anglès o el francès. És cert que, per les circumstàncies polítiques del país, d’espanyol en saben bastant, i així seria encara que l’escola no n’ensenyàs gens ni mica. Òbviament, seria demagògic per part meva si negàs que aquests escolars tenen moltes coses per a aprendre de la llengua castellana, però la massa de les coses sabudes està en relació inversa a les hores necessitades per a allò que resta per a adquirir. I suposant que fos cert que els escolars d’aquest país ja saben prou espanyol, quin sentit té aleshores que l’escola els ensenyi una cosa que ja saben?

Sí, ja ho sé: nosaltres no podem dissenyar el nostre ensenyament tal i com ens convindria. L’autonomia vol dir que nosaltres podem dedicar-nos a tenir net i endreçat el nostre terreny de joc, i jugar-hi, però amb les regles que ells estableixen.