Lingüistes
Quan miram i escoltam les televisions de les Illes Balears que emeten en català, no podem evitar —o almenys un servidor— de recordar-nos dels correctors d’estil. El català que s’hi parla és tan dolent que, inicialment, l’acte reflex de l’evocació dels correctors no deixa aquests gaire ben parats. Però convé no precipitar-se. Els lingüistes formen un gremi com tots els altres: entre ells hi ha excel·lents professionals, professionals bons, mediocres i ineptes. Com a totes les professions. I convé també no perdre de vista un fet ben lamentable: a Mallorca, els lingüistes que treballen en els mitjans com a correctors d’estil o assessors lingüístics molt sovint es veuen obligats a fer la seva feina sense el suport que hauria de venir d’uns directius que no saben valorar prou la seva tasca, si en algun cas no la menyspreen o dificulten. D’aquesta manera, tenim bons lingüistes que podrien fer una gran feina, que veuen cada dia com els seus esforços topen contra la paret perquè no els fan cas, no els deixen treballar o no els accepten els seus criteris, que ja és gros.
Passem a coses concretes. El Consell de Mallorca va encarregar a la Universitat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació, un llibre que es va publicar i es va presentar amb gran toc de trompetes. Per què els mitjans que depenen del Consell de Mallorca (TV Mallorca i Ona Mallorca) no segueixen els criteris d’aquest llibre d’estil escrupolosament? I supòs que els lingüistes de la casa ho intenten. Com és possible que —vulnerant clarament aquest llibre d’estil— hi hagi presentadors del temps (o la méteo) que exhibeixen davant les càmeres un llenguatge dialectal de pena, dient tota classe de dois com es nord, es sud, s’est i s’oest o barbaritats com es mar Mediterrani? Aquesta reflexió també val per a IB3. Convindria que ningú no perdés de vista que la competència lingüística és part inseparable de la competència professional que ha de tenir tothom qui es posa davant una càmera o un micro. I la incompetència lingüística serà sempre un component de la seva ineptitud. Els directius deuen saber que no hi pot haver uns mitjans de comunicació de qualitat sense que hi actuïn professionals competents degudament seleccionats.
La cosa arriba a extrems inaudits. IB3 va subscriure un conveni amb la Universitat segons el qual aquesta ha de fixar els criteris lingüístics per a totes les emissions de la cadena. Doncs bé, després de dos anys de fixar criteris i de recordar-los reiteradament, les productores que treballen per a IB3 “passen olímpicament” dels criteris fixats per la Universitat i apliquen els que els ve en gana. Com és possible, per exemple, que després de repetir una i altra vegada que no s’admet la paraula dematí i que cal dir sempre matí, els periodistes es llancin frenèticament a l’emissió incontinguda de la forma no acceptada? Com es possible que després que la institució acadèmica hagi dit de manera clara i rotunda que cap persona que parli amb la ela bleda no pot locutar, IB3 vagi plena fins a dalt de locutors amb aquest defecte de pronunciació? Aquest i tots els altres, que fan inescoltables els nostres mitjans. Com es possible que hi hagi presentadors que s’obstinin a dir interès amb neutra tònica quan estam cansats de dir que s’ha de pronunciar amb e tancada? Com és possible que s’ignori ben expressament el criteri establert per la Universitat segons el qual en un text redactat amb l’article literari no hi pot haver cap article salat? I cap vol dir cap. Avui he vist per IB3 Televisió un programa titulat Balears salvatge, un documentari absolutament formal presentat per Toni Escandell. La cosa més salvatge era la llengua (amb article salat i altres elements propis del llenguatge col·loquial), en clara contradicció amb els principis bàsics de l’actual model lingüístic establert per la UIB, que diu que tot programa formal ha de ser en llengua estàndard. Com es pot recórrer a la institució més solvent per a l’assessorament lingüístic i després ignorar d’aquesta manera el seu assessorament?
En la situació en què es troba la llengua catalana, els lingüistes són una peça essencial per la qualitat global dels mitjans de comunicació. Però fa molt mal treballar en certes condicions. Alguns ja arribam a estar tips que ens prenguin pel pito del sereno, que diuen els veïns. És a dir, que hi prenguin la llengua del país.
26 comentaris26 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
A l’Horta de València (però també al Camp del Túria, de Morvedre… bàsicament la part central del País Valencià, però segurament també més enllà) el ieisme i la ela bleda són fenòmens que han aparegut quasi de colp, d’una generació a una altra. Jo que sóc jove veig com els meus majors i els pares d’amics tenen aquests trets en la seua parla, mentre que ells (nosaltres) ho hem perdut. Jo, almenys, tracte de pronunciar correctament. Però parlar bé en aquest país és remar contra corrent, perquè tot apunta cap a una castellanització galopant a tots els nivells, a passes de gegant. A vegades, fins i tot hi ha catalanoparlants que s’adonen que pronuncies bé, i se’n riuen (simpàticament) perquè perceben aquests sons com “el parlar dels iaios”.
Evidentment, com comentes, els mitjans de comunicació no ajuden, perquè no són cap referent lingüístic. De Canal 9 millor no dir res, on els presentador amollen paraules i frases senceres en castellà inserides en un català macarrònic.
Gabriel,
1) Intentí denunciar la situació de la «méteo» de [M], però em vingueren amb excuses que no ho feia la «casa», sinó una productora. Fins i tot, en aqueix programa hi ha un valencià al qual —supose— li fan fer coses que converteix la llengua que parla en un desgavell. Quina poca visió de conjunt!
2) Un de les «fites» del Sr. Martorell a IB3 és haver aconseguit arraconar els lingüistes (almenys dels informatius i programes més importants) a una correcció a posteriori dins les dependències de la universitat (o siga, ben enfora de Çon Bugadelles). Sort si hi ha algú que llija les correccions després d’haver-se emès el programa!
Si, abans, que la correcció es feia just abans de l’emissió ja eixien errors, figura’t ara!
En els casos en què la doctrina IEC difereix de la doctrina UIB (p. ex.: admissibilitat o no de “dematí”, de l’article salat en els topònims en registres formals, dels col·lectius “prefessorat” i “alumnat”…), per què aquesta darrera institució no s’adreça a la primera per tal d’unificar criteris, encara que això suposi reformar la normativa?
En el cas d’«interès», crec que aquesta grafia està fent més mal que bé. Potser seria ja hora de proposar l’admissió de la forma (valenciana i balear) «interés», almanco com a secundària.
Una pregunta: en català de Mallorca, el nom de les lletres E i O com es toca pronunciar: amb vocal oberta o tancada? Podria ser un castellanisme la frase feta “no saber fer una O amb un tassó”?
I en relació amb això: falta un estàndard oral sobre la correcta pronunciació de les sigles i dels acrònims en català (timbre de les vocals, reducció vocàlica…).
És molt important no confondre la normativa amb un llibre d’estil. La normativa (IEC) és un marc que sovint permet distintes possibilitats. I en tot cas, un marc de límits difusos. Un llibre d’estil defineix un model de llengua per a uns usos concrets, com pot ser un mitjà de comunicació, i fa una selecció o una tria entre les possibilitats que permet la normativa. La normativa permet cercar i buscar. TV3 només accepta buscar en els seus programes i en el model d’IB3-UIB només s’accepta cercar. La normativa accepta matí i darrerament ha acceptat com a forma secundària dematí. TV3 i IB3-UIB (i qualsevol mitjà seriós) han optat per usar exclusivament matí. La llista d’exemples podria ser molt llarga. A partir dels anys 80 el IEC accepta l’article estàndard i el salat en els topònims balears. Un llibre d’estil té dret de triar entre les dues possibilitats la que sembli més adequada. No és una discrepància d’institucions sinó coses que estan a nivells diferents. I no entraré en el tema del rol de les acadèmies en el món actual, perquè és un tema molt complex.
Pel que fa a interès no sé si és pitjor tenir una grafia que no concordi amb la pronúncia (com és, témer o església) o tenir dues grafies per a una mateixa paraula. Els principatins no canviaran. Com sempre.
I deu ser molt difícil saber com es pronunciaven els noms de les lletres e i o a les escoles de Mallorca en èpoques de normalitat lingüística. Podrien ser vocals obertes, com al Principat. La frase no saber fer una o amb un tassó em fa l’efecte que ha de ser moderna (en espanyol no saber hacer una o con un canuto).
Xavier, qui paga mana. Vull dir que, encara que la Méteo la faci una productora, TV Mallorca pot exigir-li un producte de qualitat d’acord amb els criteris lingüístics que TV Mallorca decideixi. No hi ha excusa.
D’altra banda, els lingüistes d’IB3 no són a la Universitat sinó a Çon Bugadelles. Però és igual, és ver que la cosa no acaba de funcionar i caldria revisar-ho tot de dalt a baix.
L’assessorament lingüístic que les televisions autonòmiques han demanat a la UIB només és un tràmit, un “au, ja hem complit i ara farem una llengua del carrer, ben propera al castellà”. Des del moment que els lingüistes d’IB3 han estat exiliats i condemnats a fer una feina a posteriori, tots ens podem fer una idea de la importància que s’atorga a la llengua. Cap ni una.
Senyor Bibiloni agrairia que fes arribar les seves reflexions sobre el model de RTV Mallorca a la direcció, que a voste pot ser li facin més cas. I també no estaria malament que les fes arribar a l’OCB que donà un premi a RTV Mallorca per l’us (mal us) de la llengua catalana, igual que després el va donar a l’IB3 que ha eliminat la correcció lingüística dels informatius, i que tot i que s’emeti tot en català, el seu us és molt pitjor que quan governava el PP.
Sí, però no voldria que s’entengués que jo he dit que el model lingüístic de TV de Mallorca és dolent. No sols no ho he dit sinó que crec que en general és bastant acceptable. I és més bo que el d’IB3. Només he dit que fallen en algun moment, com a la informació meteorològica. Hi podria afegir que a alguna presentadora li podrien donar unes llargues vacances per la seva dicció catastròfica. Això sí que no té perdó de Déu.
I esper que no suprimeixin Televisió de Mallorca, una televisió molt digna i necessària. Seria una gran pèrdua.
Em sembla que als directius de les nostres televisions insulars, oficials i particulars, no els interessa gens ni mica la llengua que s’hi parla, sinó els diners que en poden treure. Si comanaren un llibre d’estil i el pagaren, deuen considerar que amb això ja han complit, i si feren un conveni amb la Universitat per a fixar els criteris lingüístics, fixats estan i fora! No en mancaria d’altra que haver-los d’estudiar i d’aplicar!
Ja he dit moltes vegades que és una pena que en tantes coses imitem els castellanoparlants i en això de l’exigència d’un determinat nivell de llengua en programes de TV, o cine, o actes oficials, quasi sempre hem de patir la ineptitud lingüística d’aquells que els organitzen o dels que els presenten. Com també hauríem d’imitar la seva fermesa en la defensa de la unitat de la llengua, fins i tot quan presenta, –dins la Península mateixa,no cal anar a Amèrica– diferències molt més grosses de les que es troben en la llengua catalana.
Gabriel,
És clar que no hi ha excusa encara que siguen una productora. Aquesta fou l’excusa que em donaren «ells».
Per ventura he badat amb això que els lingüistes ja no eren a Çon Bugadelles, perdó. El que sí que és cert és que ja no són dins la redacció com quan jo hi feia feina.
Sent dins la redacció podies parlar directament amb el locutor, amb la presentadora de torn i advertir-li: «Mira, X, ara t’eixirà al telepròmpter aquest mot. Vés en compte, la pronúncia és aquesta…». Això que conte ha passat a la història.
Jo també li donaria vacances a algú. Potser li recomanaria que fera un creuer «pes mar Mediterrani»…
Molts de polítics i alts càrrecs tenen ben poc interès a promoure la llengua. Entre d’altres raons, perquè una llengua pública de qualitat els deixaria en l’evidència de l’ús maldestre que en fan la majoria d’ells. Ja sabeu: en el país dels cecs, els bornis són reis.
Senyor Bibiloni, les lingüistes de Televisió de Mallorca us donam les gràcies per aquest article i esperam que si arriba als responsables us facin més cas del que ens fan a nosaltres. Ja podeu suposar que en aquesta qüestió, i en moltes més, per més que donem indicacions de com s’ha de fer o dir tal cosa, no es respecta el nostre criteri. Sabem que en l’espai del Temps es contravé la norma del manual d’estil que va fer el Consell de Mallorca per als mitjans audiovisuals, però ens diuen que en nom de la “proximitat” amb els telespectadors es fa usant l’article salat, i també perquè abans depenia d’una productora i ho començaren a emetre així. Hem fet quant hem pogut perquè s’empri l’article literari però ja veis que no ho hem aconseguit. Potser amb articles com el vostre, de més autoritat i amb més coneixements, s’ho repensaran i rectificaran.
Moltes gràcies per aquesta informació, que confirma les meves apreciacions.
Lamentablement, a mi tampoc no em farien cas, supòs (en això vaig acumulant una vasta i formidable experiència). En aquesta terra fan cas als arquitectes, als metges, als jutges…, però, com que la llengua no és important, no fan cas als lingüistes. Amb tot, convé continuar batallant.
Convé continuar batallant. Aquells qui no batallen i es deixen portar pel corrent, es dispersen i s’esvaeixen. El qui batalla i remunta el corrent, ateny la font original i roman.
Els qui neden contra corrent sovint perden les forces abans d’arribar a la font. Però fins i tot anant riu avall, arrossegats per la força de l’aigua, si volen, ningú no els podrà obligar a canviar d’idees. La constància és una de les virtuts que més necessitam per a salvar la nostra llengua i cultura.
Antoni, quan el qui neda contra corrent acaba les forces, sol trobar un aferratall providencial que li permet arreplegar el seu esperit i retrobar l’alè.
Ací teniu un bell exemple d’un que es deixa emportar pel corrent:
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/03/_8220_el_catala_es_mes_dificil_del_que_caldria_8221_92044.php
Més aviat és un dels qui creen el corrent.
Exactament!
Per mi seria suficient que aquesta gent que parla en públic (locutors, polítics, el president Antich, el president Montilla, entre d’altres), usàs l’idioma amb la naturalitat que ho feia la meva padrina (1881-1969), la qual, a tall d’exemple, no emprava la paraula gastos sinó despesa; quan calia sabia dir l’he encontrada enlloc de l’he trobada, per dir que un producte manufacturat era molt bó i conegut usava el mot acreditat. A mi, pobre ignorant, em feia gràcia el parlar de la padrina i, ves per on, amb el temps he hagut de reconèixer que no ho feia malament i això que, com jo mateixa, no havia estat escolaritzada en català.
Sempre he admirat l’ús que de l’idioma en saben fer els francesos, poden parlar de bajanades, però sempre fan l’esforç de parlar bé.
Carme, molts de mallorquins hem après a estimar la llengua catalana per haver-la escoltada primer, fresca i esponerosa, en la boca dels nostres padrins.
Aquestes setmanes, en què l’actualitat informativa de les Illes passa cada dia pels jutjats, m’estic cansant de llegir en el dB (almanco, en la versió digital) el mot “auto”. Tan difícil és escriure “interlocutòria”? Què hi farem, si és un mot més llarg?!
I no em sé estar sense titlar d’incoherents i acastellanats als de l’IEC, que, mentre en els seus “Documents de la SF” insisteixen a defensar el terme “interlocutòria”, en el DIEC2 (del 2007) donen cabuda al desfressat “aute”; això sí: només “en dret processal andorrà”. Parts i quarts… I ja se sap: “Qui parteix i s’engana… sant Martí li treu un ull”.
Avui en portada: ni “interlocutòria” (IEC) ni “provisió” (com defensam alguns), ni tan sols “aute” o “auto”, sinó el genèric i multiusos “acte”. Quina impropietat i manca de rigor!
Per cert, Gabriel: et volia demanar quin és el teu parer sobre el canvi de “propri” i “proprietat” a “propi” i propietat”. És degut a la interferència del castellà o a l’evolució natural i espontània de la llengua (per dissimilació)?
No ho he investigat gaire a fons, però ho faré. En principi, sembla que a l’Edat Mitjana la forma normal i general és ‘propri’, tot i que també està documentat ‘propi’, que devia ser una pronúncia vulgar, com ara ‘perde’ o ‘promete’. Coromines, arran de la defensa apassionada que fa de la forma ‘pendre’, diu que el català rebutja paraules amb dues oclusives seguides de ‘r’, i s’aixeca contra ‘prendre’, ‘padrastre’ i ‘madrastra’. Diu que ‘prendre’ ho va inventar Alcover (que es va rebel·lar contra ‘propri’ perquè ho considerava un gal·licisme) i que ‘madrastra’ és un castellanisme. Déu n’hi do. Quan ho vaig llegir vaig quedar un poc ‘frustrat’ (o ‘frustat’), i ‘prostrat’ (o ‘postrat’) als peus de la Mare de Déu de Lluc vaig demanar que el cel il·lumini els filòlegs.
D’acord amb en Sebastià sobre l’afer de ‘acte’. Avui torna a sortir en portada. Em sembla que la cosa no té remei.