L’atur no atura de créixer
Publicat en el Diari de Balears el 7 de febrer de 2009.
Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d’aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l’aparició d’uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L’espanyol és l’única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro.
[…]
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d’aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s’està fent l’estandardització del català contemporani. […]
Article complet aquí.
22 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
D’acord. Sempre m’ha fet la impressió que hom insultava els desocupats anomenant-los “aturats” (“que sou aturadets!”) “Empleat” també és dolent. Podríem dir “emprat”.
És així, “aturat” és un mot amb connotacions no gens favorables. En canvi, “parado”, a Mallorca, té connotacions festives, sobretot a Valldemossa i a altres indrets de l’illa.
Em sembla que “emprat” referint-se a una persona, també no sona gens bé, i “empleat”, amb tot i que l’agafàssim del castellà, ja va ésser admès pe’N Fabra.
Emprar (del llatí imperare) vol dir ‘usar’ entre altres coses, i és un mot independent de la família romànica de paraules de significat laboral (del llatí implicare): francès employer (i emploi i employé), italià impiegare (i impiego i impiegato) i portuguès empregar (i emprego i empregado). L’espanyol emplear no ve del llatí implicare directament sinó del francès employer; altrament seria emplegar. Si tinguéssim aquesta paraula, seria emplegar (de fet, només la tenen els catalans del Nord) i faríem la família completa, com les altres llengües, amb emplec i emplegat. Però ah, no la tenim. I a ningú no li ha passat pel cap de tenir-la.
Segons Joan Veny ‘ emprar ‘ és una paraula algueresa… cf ‘Els parlars catalans ‘ Raixa, 1986, p.116
Per cert, de l’atur en diem ‘ xomatge ‘ tan poc català com ‘atur ‘…
Al Rosselló diem ‘ emplegar ‘ (com en occità ) emplegat, —ada i emplego…
ex: En Robert és emplegat a la biblioteca de Perpinyà. Ha ben emplegat el seu temps per trapar aquest emplego…
“Està aturat” sembla que sense context pot voler dir un parell de coses, però “està desocupat” també. “Està sense feina”, millor?
Ara ja l’aniràs a encalçar… i a aturar!
Atur i aturat han entrat amb molta força no sols en el llenguatge col·loquial sinó també en l’oficial i administratiu. Tothom sap ben bé què volen dir. Desocupació és un terme més vague que no implica nesessàriament una qüestió estrictament laboral.
Aprofit que parlam d’aturar per a reivindicar-ne una accepció que malauradament ha caigut en desús:
tr. pron. Guardar per a si, reservar-se.”Aquesta gent que us és restada, yo’n pendré la mitat, e vostra senyoria s’aturarà l’altra”, Tirant, c. 324
També ho he llegit amb aquesta accepció a qualque rondalla del nostre mossèn.
A la plana del Rosselló no he sentit mai el verb ‘aturar. ‘Diuen ‘arrestar.’
Del ‘gos d’atura els meus avis en deien ‘ca d’arrest.’ Aquest ús d’arrestar és un gal·licisme?
“Arrestar” l’usen els clàssics medievals. Pot haver influït en el seu manteniment el francès? És mal de dir. En principi els “ismes” (gal·licismes, hispanismes) solen ser paraules que designen coses noves. Es fa difícil pensar que un mot tan bàsic i quotidià com aquest sigui un gal·licisme. Però…
Es molt possible, Gabriel, ai las…A casa nostra els llapins (conills) mengen quatre vint deu ( 90) carotes (pastanagues)…
Sí, hi ha manlleus substitutoris (que substitueixen paraules de tota la vida) que són un poc mals d’entendre. Però alguna explicació (sociològica) hi ha d’haver.
Ep, aquests llapins que esmentes són d’una gran rigor matemàtica. Seria molt amusant veure com compten les carotes i es trompen pas.
També es diu carlota al País Valencià. No sé per què no hi figura al DIEC juntament amb pastanaga i safanòria.
Em sembla que en occità s’han fet propostes com ara destrabalhar/destrabalhir i destrabalhit-ida per substituir el gal·licismes caumar i caumatge, però no sé si són propostes normatives. Respecte als gal·licismes del Rosselló, sovint són occitanismes o mots catalans que s’han mantingut per mor del contacte amb l’occità. És ver que també hi ha molts gal·licismes: llapí (conill). (En occità també és un gal·licisme, però: ‘conilh’).
Això de comptar per vints també fou usual en alguns llocs de Catalunya, i mossèn Alcover, en les seves eixides filològiques, encara en trobà vestigis. I aclaria el nostre filòleg, que encara era usual comptar per vints en el país de Gal•les i a Sicília, i en algunes zones dialectals del castellà i del portuguès. (Vegeu-ho al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom; XIV, pàgs; 279-288).
A la pastanaga, a Manacor li diuen safannària.
Darrerament a TV3 diuen atur i parats …
Em sembla haver llegit, en algun lloc, que els gals comptaven amb la base 20 ( els dits dels peus i de les mans ) i que llurs descendents romanitzats van continuar comptant així
Gabriel,
Respecte a l’aclariment que fas d’emplear i emplegar, no creus que el mot ’emplear’, que s’usa tant a Mallorca, pot venir d’emplegar’? La G es pot haver perdut en una pronúncia relaxada…
És una observació aguda. Haurem d’investigar.
Jo som de poble i sempre, de tota la vida, he sentit a dir: DESENFEINAT a qui no té feina.
Jo també som de poble i sempre he sentit dir “desenfeinat” a qui està ociós, pero no a un que no té una ocupació laboral, de qui també se’n pot dir “que no té feina” o “està sense feina”, si pel context queda clar que es refereixen al treball que la majoria hem de fer o hem hagut de fer obligatòriamet per a “guanyar-nos les sopes”.
Després d’enviar el meu anterior comentari, he pensat que fins i tot un empleat, al seu lloc de treball, pot trobar-se “desenfeinat”. Per exemple un que està per donar informació i no té ningú que n’hi demani, una persona que atèn una centraleta telefònica i durant un cert temps no rep cap trucada,un obrer que està inactiu perquè s’ha espanyat la màquina i espera que hi vagi un tècnic a conpondre-la, etc.
La pronunciació ‘llapín’ més que no pas ‘llapí’ en nordcatalà fa pensar en un gal.licisme. Ara bé, ‘lapin’ en francès vindria de l’occità. ‘Conin’ en francès antic i encara en certs dialectes francesos es va eliminar segurament per tabú (conin=sexe de la dona).
“A partir du latin “lepus”, le lièvre. Lapin s’est imposé face aux mots “conil” et “conin” tombés dans l’oubli, du latin “cuniculus” (allemand “Kaninchen”). Toutefois ces deux derniers mots ont, par analogie grivoise, donné naissance à un mot de 3 lettres (con) qui a d’abord désigné le sexe de la femme et donné l’équivalent anglais “cunt”, avant de devenir l’insulte préférée des français. Pour “conil” on s’attendrait à une palatalisation de c-, si le terme était directement descendu de CUNICULU(M); il s’agit donc sans doute d’un emprunt à l’occitan.”