El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.

Altament recomanable l’article que Antoni Defez publicava a l’Avui el passat dia 11 titulat Per què els catalans no entenen els valencians. N’extrec alguns fragmens:

«El blaverisme o l’anticatalanisme fou creat en la dècada dels 70 pels sectors més reaccionaris, més franquistes, de la dreta valenciana i madrilenya com una mena de pantalla davant d’un suposat perill pancatalanista, estratègia que va quallar, com era d’esperar, en els sectors més conservadors i franquistes de la població. Ara bé, el PSOE local -i recordem que durant tres legislatures els socialistes van governar el País Valencià- hi va contemporanitzar i força, és a dir, des del silenci o la complicitat van contribuir a la formació d’aquesta enorme bola de neu. La raó és molt simple, tan simple com l’error. El socialistes valencians consideraren convenient mantenir una actitud equívoca i dèbil davant del tema valencià-català per tal de no perdre vots.» […]
«I ara podem veure millor per què des de Catalunya no s’acaba d’entendre el problema valencià. Creure’s les raons de l’enemic. ¡Com si l’enemic tingués raons! Heus ací el gran error. El blaverisme o l’anticatalanisme és un exemple d’allò que Goebbles preconitzava: fer de la ficció, política amb l’ajut de la propaganda. […] el gran error amb el blaverisme valencià és pensar que hi ha raons en joc, creure que si construeixes un bon argument, o una jugada audaç i imaginativa, guanyaràs la partida. Dit d’una altra manera: l’error és creure que podràs convèncer l’enemic o, si més no, desemmascarar-lo, per exemple, amb alguna explicació filològica, amb l’encunyació del tàndem català-valencià o amb la presentació de la traducció de la Constitució europea amb les formes catalanes pròpies dels valencians. Ja pots ser didàctic o generós, el problema és que el problema no està on tu creus que està. Qualsevol estratègia mínimament racional fracassarà, perquè el blaverisme, com si es tractés d’un virus, mutarà contínuament per tal perpetuar-se. Un dia ens dirà que el valencià no és català, sinó que prové del mossàrab; un altre, que el valencià és una evolució autònoma del llatí; o que és el català el que prové del valencià, i que els catalans en realitat volen furtar el valencià als valencians; o afirmarà que els catalans intenten apropiar-se de la paternitat de la paella i del allioli, o d’Ausiàs March, o quedar-se amb tota l’aigua, etc., etc. I és que és igual el que pugues dir: sempre hi haurà un motiu, algun disbarat que et paralitzarà. El blaverisme no representa l’actitud d’aquell que vol dialogar i, per tant, corre el risc de ser convençut per l’altre; o l’actitud de qui vol arribar a un acord amb tu. No, res d’això: el blaverisme només pretén la màxima minorització i pobresa del català -el valencià- al País Valencià, i amb aquesta finalitat usarà la ficció ad libitum.
Així doncs, què podem fer amb el blaverisme? Només una cosa és recomanable, si no vols que et devore: no entrar en el seu joc. Perquè si hom hi entra, no guanyarà res, però podrà perdre molt, o tot. En concret, podem fer dues coses. D’una banda, allò que el PSOE mai va fer en el passat i tampoc ara no fa: ser intransigents, desautoritzant i ridiculitzant les posicions i les persones que defensen tesis secessionistes. És molt fàcil: només caldria fer un ús massiu de les autoritats científiques per fer callar els que no saben, i els mentiders. ¿O això és més difícil que retirar les tropes d’Iraq? De l’altra, ignorar-lo, menystenir-lo: no entrar-hi en diàleg, no fer ofertes, no donar arguments, no realitzar propostes que busquen algun punt d’acord, perquè si fas això, estaràs perdut.»

Ho subscric totalment. A les Illes es va guanyar el blaverisme perquè es va seguir aquesta estratègia. Dir que qui negava que allà es parlava català era un analfabet i punt. I repetir-ho una vegada i una altra.