Al Principat la Llei de normalització lingüística de 1983 ja establia que el català és la llengua pròpia de l’ensenyament a tots els nivells, i també que els pares tenen dret de triar la llengua del primer ensenyament. Per a harmonitzar els dos preceptes la Generalitat establí el mecanisme que l’ensenyament és en català per defecte i per a optar al dret al primer ensenyament en espanyol era necessari que els pares ho sol·licitassin expressament. La realitat ha estat que pràcticament ningú no ho ha demanat mai, perquè cap pare vol que els seus fills rebin un tractament de raresa respecte a allò que és la norma general. La Llei de política lingüística de 1998 reforçava aquest sistema. Fa poc, una sentència obligava el Departament d’Educació a sol·licitar als pares en quina llengua volien l’ensenyament dels seus fills quan aquests es matriculaven. Però això resta superat pel nou Estatut acabat d’aprovar en referèndum, que estableix que l’ensenyament és només en català i se suprimeix el dret a l’educació en espanyol esmentat. D’aquesta manera, el Principat disposa d’un sistema d’ensenyament totalment en català, perfectament encaixat en l’entramat legal i avalat per la jurisprudència, indiscutiblement democràtic i modern, que actua com a element fonamental de cohesió social.

A les Balears, l’Estatut vigent no diu res sobre les llengües de l’educació. La Llei de normalització lingüística de 1986 no establia el català com a llengua general de l’ensenyament i sí el dret de rebre el primer ensenyament en qualsevol de les dues llengües oficials. El Govern Balear no va actuar, però, amb la mateixa voluntat que la Generalitat de Catalunya, i es va limitar a acceptar a contracor l’avanç del català (impulsat pel sector docent i la societat civil) fins al sistema del mínim del cinquanta per cent (decret de mínims). Amb tot, la legislació actual permet d’aplicar la filosofia que s’ha aplicat fins ara al Principat (ensenyament general en català i excepció en el primer ensenyament si els pares ho demanen): el Decret 125/2000, d’ordenació general dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, estableix que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”, i el Decret 56/2004, de 18 de juny, pel qual s‘estableix l‘ordenació general dels ensenyaments… torna a insistir que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, amb les seves modalitats de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc és la llengua de l‘ensenyament”. Lluny d’aquest esperit, l’actual govern de les Illes ara etziba un cop de puny a la llengua amb l’excusa de la promoció de l’anglès: s’ha aprovat el decret de trilingüisme, que a l’ensenyament infantil i primari –en els centres que s’hi acullin– posa a l’ensenyament en català un límit màxim del 40 per cent.

Tots els qui volen la bona salut del català haurien de tenir clar que la promoció de la competència en anglès (molt necessària) no es pot fer a base de despullar l’educació de la llengua del país. Però també el rebuig del decret de trilingüisme no ens hauria de dur a creure que el decret de mínims ja està bé o que és el bé a defensar. L’objectiu a defensar és un ensenyament cent per cent en català, com està establert en el Principat, que ningú no pot dir que no sigui una comunitat a la vanguarda en moltes coses. L’ensenyament en català és l’única garantia que tota la població tindrà la competència en aquesta llengua (competència que sobre els papers tothom considera necessària), cosa que és la base (només la base) del projecte de normalització i de la cohesió de la societat.