El primer film doblat a Mallorca
Ahir IB3 va passar L’Orde, un film de Sheldon Lettich del 2001. I què té això de particular? Doncs que és el primer film que podem veure amb doblatge mallorquí, entenent per això un doblatge fet a Mallorca, per dobladors mallorquins i amb uns elements lingüístics que li donen una identitat mallorquina. Dic doblatge mallorquí perquè és impossible —per la cosa lingüística— parlar de doblatge balear: o és mallorquí o és menorquí o és pitiús. També cal matisar que ja s’havien fet altres doblatges a l’illa, però sembla que no un llargmetratge comercial normal.
Abans de continuar vull remarcar coses ja escrites aquí mateix: les empreses de doblatge mallorquines actuen dins el mercat de la llengua catalana, com les catalanes continentals, i ofereixen productes a tot aquest mercat. Això vol dir que aquests productes han d’estar concebuts per a tota la comunitat lingüística, i un cop doblat un film seria una aberració tornar-lo a doblar a un altre lloc. La conseqüència d’aquest principi és la necessitat de cercar un model de llengua adequat, amb uns trets locals derivats del mateix fet d’aquesta localització, però alhora amb un català que pugui ser fàcilment acceptat per qualsevol catalanoparlant. Dit ras i curt, l’espectador ha d’estar pendent del film i no s’ha d’«adonar» de les peculiaritats lingüístiques.
Crec que el doblatge que ens ocupa s’ajusta a aquests principis i es pot considerar, per tant, i grosso modo, com un producte reeixit. L’equip que ha fet la feina hi ha posat esforç, i els qui han pres les decisions, en general, les han encertades. Això no vol dir que no hi hagi coses a revisar i canviar. Però, atès que es tracta d’un punt de partida, és important partir bé, igual que rectificar immediatament els errors. És important no deixar que els criteris errats es repeteixin i es consolidin, quelcom que en alguns casos ha succeït en la pràctica que se segueix en el Principat. Tanmateix, malgrat alguns errors, el producte pot anar onsevulla i, fins i tot, diria que no té una qualitat inferior —continuu en el terreny lingüístic— a la dels doblatges que estam avesats a veure fets a Barcelona. I encara afegiria que pot ser una lliçó per als responsables d’aquests darrers: una lliçó de voler i saber transcendir la llengua regional en benefici d’una koiné de tots i per a tots.
I ara coment coses concretes:
1. La fonètica. Els actors dobladors tenen el mèrit d’oferir una dicció clara i elegant, és a dir el contrari d’una elocució vulgar. Han sabut superar la pràctica mallorquina quotidiana de les assimilacions consonàntiques i de la tendència a “menjar-se” sons. Però també la dicció és el terreny que més requereix atenció i millora. El problema més visible és en el protagonista principal, la dicció del qual és marcada per una constant ela bleda. Altres actors alternen la ela bleda amb la ela correcta i altres ofereixen una ela extraordinària. Drama general és el betacisme: crec que no se’n salva ningú. I, en tercer lloc, hem de lamentar la repetició de la no-sonorització de la essa final davant vocal (saps-on és, les-opcions).
2. Localismes. En general —era obligat— s’ha optat per una llengua que vol ser un estàndard, amb els problemes que a casa nostra té aquest concepte, que ara no podem abordar. En aquest model hi encaixen perfectament elements mallorquins perfectament vàlids (se’n va témer, empegueir, qualque, parèixer, fermar, etc.), però se segueix l’ús comú i normatiu amb coses com vosaltres, cotxe, home, aigua, ens (i tots els pronoms febles amb forma reforçada) i, naturalment, l’article estàndard. He de lamentar, però, i com ja vaig fer parlant d’un altre doblatge (En Dawson creix) aquesta mania de dir xerrar en lloc de parlar, localisme lamentable, i un altre localisme igualment desgraciat com és l’accentuació dels pronoms enclítics. De fet, en aquest doblatge hi ha una mescladissa de solucions (segons el doblador): d’una banda, agàfa’l, cúida’ls, engrillonàu-lo, acóta’t, mòu-te, seguèix-me (col·loquialment es diu segui’m), separèm-nos, seguíu-lo; i, d’altra banda, afegir-lès, veurè’t, trobar-tè, arribar-hí, fer-mè, ajudar-nós, fermau-ló. En un moment un ordena ajúda’m i un altre confirma ajudà’l. I en un altre moment se sent baixà-hi [vocal neutra tònica] fins al fons, que segur que molts espectadors continentals percebran com a vaixell. També, tractant-se d’un estàndard, crec desafortunada la forma idò que apareix repetidament. Seria molt més encertat d’introduir la variant estàndard doncs.
3. Castellanismes i altres faltes. Jo hauria prescindit dels col·loquialismes de factura forastera que et bombin i ens hem de carregar aquest mal parit. Hauria dit la corretja i no el cinturó, beneitura i no tonteria, i hauria dit volta a la dreta i no gira a la dreta. I, sens dubte, parlant d’uns túnels, me’n va parlar i no em va txerrar (sic) d’ells. Jo hauria dit ens acostam i no ens apropam. I, si no ho he sentit malament, un personatge diu em deus una, que un altre respon per què et dec una? Sort que el primer ho arregla contrareplicant et dic que me’n deus una. I finalment —ai Déu— el film acaba amb la frase ens podem anar a sopar. Magnífic, però, el tu queda aquí, en lloc del castellanitzant tevetresí tu queda’t aquí.
I que no em passi per malla: la lliçó de què parlava al principi hauria estat rodona si el traductor hagués decidit allunyar-se de l’espanyolada del vostè i hagués fet que els personatges es tractassin de vós (quan no es tractassin de tu). Encara hi som a temps per al pròxim doblatge.
Amb tot, la primera experiència ha sortit bastant bé. És això, la primera.
Per als qui no vau veure el film aquí hi ha un tros d’àudio. Almenys veureu com sona.
22 comentaris22 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gràcies pel teu magnífic resum de le qualitat d’aquest primer doblatge illenc. Visc a Andalusia i no he tengut el plaer de poder-lo seguir.
Coincidesc en la necessitat de diferenciar xerrar (charlar) i parlar (hablar).
Potser encara millor que ‘tu queda aquí’ hagués estat ‘tu roman aquí’.
Quant al vós/vostè, plenament en sintonia amb tu. Però serà difícil que cali en la societat mentre hi hagi tanta dependència psicològica del castellà.
Estaria bé que en un futur pròxim es poguessin escoltar alguns d’aquests doblatges a TV3, però tenc el pressentiment que preferiran re-doblar-los al Principat abans d’emetre-los. Som així de curts…
No he vist el film doblat a Mallorca, però estic content que el resultat mereixi el teu aprovat amb bastant bona nota. Veurem si això els serveix d’estímul, als dobladors, i en els pròxims es superen.
Estic totalment d’acord amb què en els doblatges ha d’emprar-se un standard sense localismes. La funció del doblatge és fer-nos entenent allò que els actors diuen en una altra llengua que no és cap modalitat del català, i, per tant, s’ha d’evitar la seva identificació amb cap de les modalitats nostres. Tal com sol fer-se amb els subtítols. A més, cal tenir en compte que en la versió original és molt probable que els actors utilitzin un standard… I si és així, doncs el més just és standard per standard. No us ho sembla?
Gràcies, Biel, per l’àudio adjunt. La veritat és que el producte és prou acceptable, i la qualitat dramàtica dels dobladors notable. Tenc dubtes quant a la idoneïtat de la ‘e’ tònica neutra. Encara que els mallorquins tenim estima per aquest tret fonètic característic de la nostra parla, em pregunt si no hagués estat millor per a fer un producte més exportable haver adoptat la ‘e’ tònica oberta. Al cap i a la fi la tònica neutra no és un fenomen general a cap de les nostres illes. De vegades l’ús ha fluctuat. Record durant la meva infantesa a Porreres haves sentit alguns fent la ‘e’ tònica neutra i uns altres l’oberta.
Amics de Ràdio Catalunya: no és un doblatge en mallorquí, sinó, en tot cas, un doblatge mallorquí. Igual que els doblatges fets a Barcelona no són en barceloní. En aquest doblatge fet a Mallorca hi ha alguns trets lingüístics de Mallorca, ben igual que en els fets a Barcelona hi ha alguns trets lingüístics de Barcelona. No per això, però, direm i remarcarem que són en barceloní.
Professor, gràcies per la vostra magnífica anàlisi. Esper que vos escoltin! No puc deixar de defensar la idoneïtat de l´”e” tònica neutra (també existent a Menorca i a les Pitiüses, amic J.G. Mora, m´imagín que també amb els seus defensors allà), però per aquest mateix motiu, i per algun altre, no puc deixar de demanar-me si molts de menorquins i pitiüsos no poden sentir-se més identificats amb els doblatges de TV3 que amb els d´IB3.
\”Per aquest mateix motiu, i per algun altre, no puc deixar de demanar-me si molts de menorquins i pitiüsos no poden sentir-se més identificats amb els doblatges de TV3 que amb els d´IB3\” (Joan A. Coll)
Bingooo!! (i no oblidem els de Lloseta, Binissalem, etc.)
……
He descobert la nova secció \’La Paperera-alguns comentaris que no fan el pes\’… Graciós eufemisme! Jo li diria \’La Gàbia del Bestiar Rebec\’.
Fins al segle XIX la llengua literària alemanya (Hochdeutsch) no era una llengua que es parlés habitualment. Des de l’edat mitjana havia anat evolucionant estrictament com a llengua literària. No era una llengua parlada. Els diversos pobles germànics de l’Europa central parlaven llenguatges i dialectes prou diferenciats entre si. Quan s’esdevenia que qualcú, en un context molt formal, hagués de parlar en aquesta llengua de la cultura, ho feia amb la fonètica particular del seu llenguatge habitual.
Acabant el segle XIX, Theodor Siebs va elaborar unes normes per a un estàndard oral a aplicar en les representacions d’obres de teatre. Aquest estàndard s’estengué durant el primer terç del segle XX al món de l’espectacle, a la ràdio i, finalment, al cinema. Avui dia és l’estàndard amb què es parla l’alemany, tant en les situacions més col•loquials com en les més formals, a Alemanya i arreu del món. Els dialectes que abans eren l’única llengua parlada només sobreviuen a Suïssa i en algunes regions aïllades.
Cadascú en traurà les conclusions oportunes i es farà la seva composició de lloc, de conveniències i de prioritats.
Bona anàlisi. Només un retret: trob que sou excessivament generós amb l’aprovat. I compte, me sabria greu haver de suspendre magnífiques iniciatives com aquesta, però consider imperdonables algunes de les faltes que cometen, sobretot aquelles més reglades (“ens anam a sopar”, per exemple).
M’imagín que el motiu de tants de faltes és és que els responsables del doblatge no han comptat amb un assessor lingüístic, un filòleg, que els corregís aquests errors (almanco les més evidents) i els orientàs en la utilització d’una modalitat determinada de la llengua, els ensenyàs a pronunciar correctament la ela, etcètera. No ho sé, però tot el reguitzell de faltes i les incoherències que assenyalau, semblen indicar que s’ha doblat sense un expert. I bé, si és així, no me’n puc avenir. Com és possible que el govern consenti que aquestes noves empreses de doblatge, que fan el negoci damunt la normalització lingüística, no disposin d’un especialista (inclús pagat pel mateix govern)?
Jo trob que aquest doblatge hauria d’haver estat canònic precisament perquè era el primer.
El primer film doblat a Mallorca…
Doblatge mallorquí per a tots els països catalans….
El problema del betacisme és de difícil solució. Una vegada generalitzat aquest vici de pronunciació serà molt mal d’adobar. El betacisme s’està introduïnt a les Illes per dues causes. D’una banda, la imitació del castellà; i de l’altra, la manca de models correctors catalans provinents del continent on el betacisme és un fenomen totalment enquistat en l’estructura de la llengua. S’ha de comprendre bé el problema, si és que encara hi ha una possibilitat de posar-hi remei.
El problema no és que es pronunciï la ‘v’ com la ‘b’, sinó que tots dos fonemes han variat la seva elocució i han esdevingut el mateix so.
L’origen és la pronúncia relaxada de la ‘b’. Tradicionalment s’ha pronunciat, tal com es fa en francès o anglès, ajuntant els llavis i obrint-los amb una mena de petita explosió. Per imitació del castellà aquesta articulació s’ha suavitzat -els llavis s’ajunten a penes i no es produeix cap explosió. Resultat: un so poc diferenciable de la ‘v’ tradicional. Consequència: la ‘v’ també es relaxa i tots dos fonemes es confonen i es pronuncien igual.
Això del vostè/vós o dius per les Illes o per a tot el domini? Jo sempre he fet un ús distintiu diferent entre vós/vostè/tu i canviar l’un per l’altre no m’és fàcil.
Ho dic per a tot el domini, és clar. Algun dia en parlarem àmpliament, d’aquest tema.
Anava resumir-te els matisos d’aplicació de les diferents paraules, però millor et cito directament aquesta poesia recollida pel folklorista Pep Coll:
De tu has de tractar els amics,
gos i bèsties del corral
i tots els que són més xics.
Padrins i pares, de vós,
també Déu i els sants del cel
i els que et siguin superiors.
A ningú digues vostè,
sinó al duc i al foraster.
La meva experiència personal és la mateixa excepte en els “superiors” de feina que els tracto de tu, i que si no conegués prou tractaria de “vostè”. Per mi el “vós” té un matís més íntim que el “vostè”. El primer és una mena de respecte merescut molt a prop del “tu” (es fa molt evident amb la gent gran amb qui es té bones relacions), mentre que el segon és un respecte que es deu no a haver-s’ho merescut sinó a situacions de jerarquia o de simple distanciament respectuós per desconeixença de l’altre.
A una persona gran que em caigui malament mai li parlaré de vós sinó de vostè. El vostè és el tractament que més s’adiu amb els enemics de certa edat.
Estic d’acord amb en Pau. L’ús que li donem a casa del “vós” és per gent familiar o de molta confiança que se li té un respecte. Encara que ja gairebé no s’usa. El vosté és un respecte forçat, per jerarquia o per desconeixença.
Per cert, em pensava que el verb quedar era reflexiu quan feia referència a “romandre” com bé suggereix en Joan Gabriel Mora.
Per cert, el doblatge és perfecte. Bons actors i com dieu bona vocalització. S’entén perfectament.
L’únic que m’ha sonat estrany ha sigut el: som l’únic testimoni que té.
Després també he escoltat, estància en comptes d’estança. Essent “estància” una explotació agrària menorquina. 😉
“Després també he escoltat, estància en comptes d’estança. Essent “estància” una explotació agrària menorquina” Xin.
Suposo que degué ser ‘estància’ en comptes de “estança = Habitació, apartament, on s’està algú”, i no en comptes de “estada = Acció d’estar, d’aturar-se, en un lloc”, cosa que seria un castellanisme flagrant.
Espero que al Principat en podem gaudir, tant d’aquesta com de les que seguiran. Espero que TV3 en compri els drets i la passi un dia d’aquests. Per mi sempre és un gust escoltar parlar el català salat de les Balears. Tinc unes quantes cintes de cassette amb les Rondalles mallorquines, contades per en F. de B. Moll, que de tant en tant escoltem. TV3 hauria de tenir locutors o periodistes de totes les variants.
Encara en parlaré una vegada més, per donar un altre exemple del que deia. Avui m’estava rellegint l’àlbum d’en Jan i Trencapins en què nasqueren els barrufets (La flauta dels sis barrufets) i m’ha cridat l’atenció una cosa. Tots els barrufets tracten de vós al Gran Barrufet, però quan en Jan i en Trencapins se’l troben, en no conèixer-lo, li parlen de vostè. Una escena més tard, però, quan s’entén que ja li han pres confiança, canvien el tractament i li parlen tots dos de vós. En aquest sentit, la traducció ha sabut copsar els dos matisos de respecte diferents, amb dos graus de proximitat diferents, que jo provava d’explicar.
Jo sóc “tevetresí” consumat (de fet, vaig arribar aprendre la llengua gràcies a TV3), i no percebo grans diferències amb l’estàndar aplicat a la televisió catalana.
Afegiria al professor Bibiloni que les “o” àtones alternen sense massa ordre la pronunciació de “o” i “u”, aquesta darrera pròpia del català central. Es nota molt (almenys pel meu orígen barceloní, sí) quan diuen “mun” pare, “vustè”, “trubat” (fonèticament parlant, clar). I el pronom “ho”, alternant ambdues pronunciacions.
Benvolguts amics, per mi aquest doblatge està més que bé si ho comparam amb el contenidor infantil que actualment s’està emetent per IB3 “El món de’n Guai” Les veus de les titelles tenen un Català infumable, (de castellanoparlant que el comença a parlar). Amb els actors que hi ha a les illes és inadmissible, i tractan-se d’un producte infantil, és molt greu que en una producció que costa tants doblers no es cuidi el model. Senyor Bibiloni faci alguna cosa ara que vostè hi té veu i vot.
“Dic doblatge mallorquí perquè és impossible —per la cosa lingüística— parlar de doblatge balear: o és mallorquí o és menorquí o és pitiús.”
M’agrada que facis aquesta puntualització. Es veu, però, que els d’IB3 no ho tenen tan clar i a l’anunci de la nova sèrie Infiltrats fan propaganda de “l’accent balear” del doblatge.