La nova IB3: doblatge fet a casa
Fa pocs dies, la televisió IB3 va començar a emetre una sèrie (En Dawson creix) amb doblatge fet a Mallorca. És el primer cas de doblatge illenc d’un film estranger per a la televisió (descomptem el doblatge, localista i absurd, tot i que amb fonètica admirable, dels dibuixos animats que ja es va fer durant la legislatura passada). Per això la cosa mereix una anàlisi i un comentari detallats. Com podeu suposar, només em cenyiré als aspectes lingüístics.Abans d’entrar en matèria, algunes qüestions de principis. Em sembla perfecte que es facin doblatges a les Illes: si se’n fan a Barcelona, per què no se’n poden fer a Palma, que és la tercera ciutat dels Països Catalans? Però amb alguna condició. Una, que no s’ha de doblar al català un producte que ja estigui doblat al català, cosa que seria una ridiculesa i una tudadissa de diners públics. I una altra, que aquest doblatge ha de poder ser utilitzat a qualsevol televisió de parla catalana. Lògicament, un cop doblat a Palma un producte, no ha de ser doblat una altra vegada per ningú més. És bo que les televisions puguin emetre films o sèries amb un doblatge amb sabor illenc, com és bo, per als illencs i per a tots, que arreu circulin productes de tota mena amb sabor illenc. I valencià, i el que sigui. Fer compatible aquest sabor illenc amb el caràcter “exportable” dels productes és l’envit de les empreses dobladores de les Illes (que, d’altra banda, com més mercat tinguin més guanyaran). I és evident que per a assolir aquesta compatibilitat cal satisfer encertadament uns determinats requeriments lingüístics.
I passem a comentar el doblatge. Siguem positius: la cosa s’ha fet amb bona voluntat i amb ganes de fer-ho bé. I siguem rigorosos: si això és només un començament, a partir del qual hi haurà una millora progressiva, aprovats amb bona nota; si això ja ha de quedar així definitivament, val més que ho deixeu córrer. Anem als detalls. Qui ha pres la decisió l’ha encertada completament amb l’opció per l’article literari. Amb l’article salat seríem davant un altra cosa, en qualsevol cas no gaire presentable davant cap televisió de fora de l’arxipèlag. L’article estàndard obre al producte la porta a totes unes altres possibilitats. El parlar col·loquial de les Illes no és amb l’article estàndard, però és igual: parlam de doblar un producte de ficció, i tot és ficció. Altra cosa seria una sèrie de producció pròpia ambientada a una de les Illes. Hi ha més coses en la mateixa línia, com la supressió de l’assimilació consonàntica i la claredat en la vocalització (a l’expressió quins plans tens demà no cau cap essa, com succeiria en el parlar descurat de Mallorca, en què no se’n salva ni una). I es diu home, aigua i gràcies en lloc d’homo, aigo i gracis. Fins aquí perfecte.
El problema major aquí és la dicció. Els dobladors que hem sentit (amb l’excepció de qualque personatge secundari) tenen una pronúncia completament destrossada pel model fonètic castellà, sobretot per l’horripilant ela bleda, i això és completament inacceptable. Sense dicció de qualitat no hi ha doblatge de qualitat. Que no em diguin que això és el que hi ha, perquè a les Illes hi ha moltes persones que tenen bona pronúncia (hauria de dir persones que parlen normal). Convé que assumim que un qui té mala dicció o accent foraster no pot doblar ni locutar, per molt que cogui. No s’accepta en cap llengua normal i tampoc no s’ha d’acceptar en la nostra.
Si els responsables de la feina s’han decantat per l’article literari i per altres solucions esmentades més amunt, quin sentit té aleshores que l’alegria s’espenyi amb el pronom mos o amb l’accent fonètic que cau implacable damunt el pronom enclític en l’espardenyada veurer-lè? Que no veuen que accentuar la a a respecta’m destrossa el verb i sona respectem, amb una possible confusió per als espectadors no habituats al fenomen. Tan difícil seria dir respècta’m i vèure-la, que ja recomanava una persona tan tolerant amb el llenguatge parlat com Francesc de B. Moll? I per quin set sous han caigut en la vulgaritat d’un mu mare, que fora de Mallorca i Menorca fa mal a l’orella més resistent? I com és possible que s’empri compulsivament xerrar en els casos en què sense excuses toca dir parlar? Si el traductor o corrector del text pensa que xerrar és un element mallorquí del mateix nivell que cant o cantam —o de la multitud de paraules i belles expressions amb les quals tots els catalanoparlants s’haurien de familiaritzar (al capítol que examinam hi surt travelar, no passis pena, què té més?)— és un perfecte ignorant. A Mallorca sempre s’ha dit parlar, i els nostres pares recomanaven sàviament allò de “xerrar poc i parlar bé”. Dient parlar, ma mare, ens o vèure-la el producte no perdria gens de “balearitat”, i seria, sens dubte, molt més digne.
Doncs ànim, endavant i a millorar.
Aquí unes petites mostres.
[Actualització, 18 d’octubre] Gràcies a un reportatge del Diari de Balears de dia 14 passat tenim més informació sobre el tema. L’empresa que dobla En Dawson creix és Grau Produccions, que estic segur que té la millor voluntat per a fer un bon producte, però necessita un bon assessorament. Segons el reportatge esmentat, els criteris lingüístics i la correcció dels textos són a càrrec del Cofuc, la mateixa institució que fins ara ha controlat la llengua d’IB3, amb els encerts i les marrades. Però fonts del Cofuc m’han assegurat que aquesta institució no ha assessorat aquest doblatge, sinó únicament —i durant la legislatura passada— el doblatge dels dibuixos animats. Caldria, doncs, que qualsevol doblatge que es fes a partir d’ara tingués un bon assessorament lingüístic.
[Actualització, 20 d’octubre] Avui, a una entrevista al Diari de Balears, el director d’IB3, Antoni Martorell, diu:
— S’han de doblar totes les pel·lícules al català de les Illes?
— De cap manera. Nosaltres entenem el català de Catalunya. Hem acordat amb TV3 que nosaltres farem doblatges i els els passarem a ells, i a l’inrevés… També hi ha empreses de doblatge a Mallorca.
Doncs això. Sí senyor.
27 comentaris27 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Ara més que mai és necessari revisar l’estàndard oral proposat per l’IEC i fer-ne una especial adaptació o aplicació als parlars baleàrics.
I jo em deman: què fan, mentrestant, l’IEC i la UIB (autoritats lingüístiques) en matèria de normativa? Des de 1918 encara no s’ha publicat una nova Gramàtica normativa oficial. Deixem-nos de “propostes” i altres menudències.
Al web de l’IEC, hi ha una “proposta” de nova Gramàtica pènjada des de fa anys. I encara no té la part de sintaxi. I la part de fonètica i ortografia deixa molt que desitjar (p. ex.: pel que fa al guionet i a l’ús de majúscules, que de tan sintètica que és l’exposició de les normes, semblen manuals de parvulari)…
Trob a faltar una dedicació més constant (i acurada)a la normativa per part de les autoritats lingüístiques. Les comissions de gramàtica i lingüística s’hauren de reunir més sovint i ser més productives.
En el fons, segur que hi ha problemes pressupostaris i econòmics al darrere. Però els qui estimem la llengua estic segur que ens mouen altres motivacions distintes de les econòmiques.
Ella (eia) i Nova York (Llorc)…
Jo no entendré mai perquè deixen el ‘mos’. Fins i tot a TVV intenten no dir-lo en programes informals… Sempre ‘ens’. I els pronoms reduïts davant el verb (em ,et, …) però no està gens malament. Esperem, que com vós dieu, siga un començament i la cosa vaja a millor.
Allò de “xarrar” sistemàticament no ho entenc tampoc!
Prou bé per començar. Els punts positius que esmentau al principi crec que compensen els negatius, d´entrada. No s´entén el “mos”, quan ja tot déu usa l´”ens” en registre formal, ni l´accent fonètic damunt els pronoms enclítics, quan al parlar pitiús (tan balear com el mallorquí i el menorquí) no es fa. Segur que ho corregeixen!
Uf! Quin plaer poder llegir una cosa amb una mica de sentit comú i de sensibilitat lingüística! Tan de bo hi hagués persones així als llocs oportuns q han de vetlar per l’ús del català!
M’agradaria afegir, però, q no se sap gaire en quines condicions fan feina els assessors dels mitjans de comunicació i els traductors de doblatge. I q bona part d les decisions estranyes que es prenen (el pronom “mos” o l’accent a l’enclític) vénen donades pels caps del COFUC, no pas pel personal contractat. Almenys, fins al canvi de legislatura ha estat així. I els quatre mesos de després, campi qui pugui, que ningú no opina. A aquest fet, se li ha d’afegir jornades laborals dels assessors q freguen la il·legalitat…hores i més hores en torns poc recomanables. En aquestes condicions, no sempre es pot esperar q el producte final de l’assessor o del traductor sigui òptim. A més, moltes vegades els locutors/dobladors no respecten allò que se’ls ha aconsellat.
De moment, el COFUC –que s’ha passat quatre mesos sense gerent– ha fet el canvi positiu de triar l’article literari per fer doblatge, falques publicitàries i altres peces estàndard. Ara falta millorar-ho tot una micona, com bé dius i, sobretot, fer més feina, coordinar-la millor, i contractar més personal.
La meva crítica assenyala aspectes positius i negatius, però no he atorgat responsabilitats a ningú en concret per uns i altres. És més, supòs —però no n’estic segur— que aquest doblatge es va començar durant l’etapa del PP. Normalment quan es dobla una sèrie no es comença a emetre fins que està tota doblada, que és el que segurament ha passat. Per tant, esperem que els doblatges que s’emprenguin a partir d’ara siguin productes de més qualitat i rigor.
Vaja , pel que veig als anteriors missatges ara resulta que no se pot o no se deu emprar el salat ni tan sols als doblatges fets a Balears , ni tampoc l’accentuació fonètica del pronom enclític del mallorquí i menorquí ( això me fa pensar en l’absurditat que seria que als doblates argentins no poguessin dir ” sabés ” , entendés ” ) , i tampoc pel que sembla se pot dir homo/homu etc etc etc . Quines ironies !!! , parlam de doblatges que representen escenes ni més ni manco que de situacions de parla quotidiana entre persones al carrer o joves i en lloc de representar el parlar balear de carrer , se els fa parlar amb article literari i amb certs trets fonètics i paraules més pròpies del català penínsular. La cosa té collons , perquè dubt molt que hi hagi un sol balear que se senti representat pels dobladors , excepte per aquells que en nom de l’estandarització se comporten com autèntics talibans lingüístics rebutjant tot allò que no soni principantí encara que estiguin rebutjant el parlar dels seus padrins .
La explicació a tot aixó ?? . Tan simplista com : els doblatges fets a Balears haurien de servir per les altres zones de parla catalana .
Qualcú me pot dir on és escrit o en quin manual se diu que els doblatges s’han de fer amb l’objectiu principal de que se pugui emprar en tot el territori on se parla aquella llengua , en lloc de que l’objectiu principal sigui que aquell doblatge representi el parlar d’aquella terra i no un parlar aliè ??.
Des de quan , quan se dobla una pel.lícula nord-americana hi ha una única versió per tots el paisos on se parla espanyol ?? . És la mateixa versió la que se pot veure a Espanya , a Argentina o a Mèxic ?? . Argentins ì mexicans comparteixen el mateix doblatge ?? . És que aquest fet atempta contra la unitat de la llengua espanyola ?? Evidentment que no.
És ben cert que seria un doiot molt gran que se fes una versió pels toledans , un altra pels asturians , però aquest exemple no se pot aplicar al cas del català , i és aquí on rau l’enganyifa d’alguns , persones que volen ignorar i no volen adonar-se’n , només perquè ideològicament no els hi convé , que les diferències avui en dia entre els parlars catalans , valencians i balears son com a mínim igual de grans que entre l’espanyol castellà i el sud-americà , i va contra natura intentar fer un doblatge comú als tres territoris que no sigui o bàsicament un doblatge principantí ( com aquelles pel.lícules doblades al català que varen tenir un èxit nul als cinemes balears fa uns anys ) o que no sigui un esguerro de frit i bullit barrejant els tres dialectes de forma foçada i artificial on ningú se sentiria còmode . Qui vulgui ignorar aquesta marcada dialectalització no és ” intelectualment honrat ” ( expressió presa d’en Lluís Cerdó fa un parell d’anys ).
Que feliços serien alguns si d’aquí a 50 anys , tots els al.lots balears parlessin amb l’article literari , diguessin cantu , parlu , en comptes de cant parl .
Entre els Vanrells , Garaus Rosselló ,i altres frikis de la mateixa corda i entre els talibans normalitzadors anam ben servits .
PD: És d’allò més al.lucinant l’explicació que dona ” Joan A. ” a un post anterior . Primer diu que el ” mos ” no l’empra ja ningú al registre formal ( supòs que se refereix al registre formal parlat ja que parlam de doblatges ) , cosa que seria ben discutible , pero allò que més me crida l’atenció és equiparar els diàlegs dels joves d’una serie com ” en Dawson creix ” a un registre formal ( ¿ ehhhh ? ) . I després per rebutjar l’utilització de l’accentuació fonètica del pronom enclític recurreix a que : com els eivissencs no ho fan doncs no s’hauria d’emprar als doblatges . Emprant la mateixa regla de tres , si ho fem com els eivissencs llavors els mallorquins i els menorquins podrien dir el mateix , que això no se fa ni a Mallorca ni a Menorca , ¿¿ o no tendrien el mateix dret ?? . És clar que darrera l’opinió d’aquella persona segurament està el fet de considerar aquest accentuació fonètica una incorreció només perquè no se faci per Catalunya. Ara ja ens anam entenent, o no ?? .
>>Normalment quan es dobla una sèrie no es comença a emetre fins que està tota doblada, que és el que segurament ha passat.>>
Fa molts anys que em dedico a això del doblatge i les sèries es van emetent així que es van doblant. Com a molt hi ha uns deu episodis de coll. Tot depèn de si l’emissió és diària o bé setmanal. Ja ens agradaria poder traduir, ajustar i revisar tots els episodis abans que sortissin en pantalla. A vegades descobreixes a l’episodi 10 que una cosa de l’episodi 2 s’hauria d’haver traduït diferent però ja no hi ets a temps perquè l’han emès.
Au.
Doncs gràcies per la informació. Au.
A Berenguer d’Anoia. Efectivament, la qüestió és si concebem el Principat, el País Valencià i les Balears com l’Argentina, Mèxic i Espanya o els concebem com Castella, Extremadura i Andalusia. O com el nord i el sud de Suècia, Portugal o Itàlia. S’admeten opinions diferents.
Jo espero que el “sacrifici” d’elements com l’article salat (que, reconeguem-ho, seria el més lògic, apropiat i realista per a una conversa entre adolescents) serveixi perquè, en un futur ben proper, aquest doblatge arribi a alguna altra televisió dels PPCC.
Sempre he estat partidària de l’intercanvi, arreu de les terres de parla catalana, de dibuixos animats i de sèries juvenils doblades en els diferents dialectes. Perquè, si les coses segueixen com fins ara, només a les Illes i al País Valencià els nens tenen l’oportunitat d’estar plenament acostumats al central.
I això crea una forta desigualtat. I provoca situacions com, per exemple, que un barceloní digui que no entén el seu company de Manacor que ha vingut a estudiar a la mateixa universitat que ell… Això és molt trist. I passa.
En Berenguer d’Anoia deia:
Qui vulgui ignorar aquesta marcada dialectalització no és ”intelectualment honrat” (expressió presa d’en Lluís Cerdó fa un parell d’anys).
——
Et diré que només una persona que no sap res de Filologia Catalana es creu això de la dialectalització pregona del català. El català, com tot filòleg sap, és una de les llengües romàniques més unitàries. Això de dir “xiquet”, “noi” o “al·lot” és una pixarrada al costat de llengües que tenen 10 noms diferents per a dir “dilluns” o “taula”.
Pel que fa als doblatges et volia fer una qüestió: Quants doblatges espanyols es fan ambientats a Andalusia i, per tant, en andalús? Digues-me una sèrie estrangera doblada en “andalús” a Canal Sur!
Una altra cosa, confit, és que el doblatge d’un film, sèrie o equivalent és fa en una “llengua” tan fictícia com allò que passa al producte. La llengua és tan artificial (estàndard) com els esdeveniments que hi succeeixen. Si en un film parla un ase es cenyeixen a la realitat de la vida per a què la gent s’hi senta reflectida?
Jo de tu, d’altra banda, reflexionaria perquè els doblatges en català no tenen succés a Mallorca. No tens en compte, però, que a Catalunya tenen el mateix poc succés. Llavors, es tracta de l’accent del doblatge o de la LLENGUA del doblatge? A quants cinemes de Mallorca pots veure films en català? A quants del Principat de Catalunya? Quants films en català pots veure a València. En aquest darrer cas, cap! Ara ja t’ho dic, jo! I, senyoret, no és per l’accent… és perquè vivim a un Estat, l’ESPANYOL, que té un mercat que ofega el CATALÀ i no promociona GENS cap cosa fet en la nostra llengua. Vejam si d’això, n’has dit res!
Una altra fal·làcia és la compartimentació que fas de “balears, catalans i valencians”. Tot el país està més connectat del que et penses… la vila d’Eivissa amb Dénia, Vinaròs amb Tortosa, València amb Lleida i Andorra, la ciutat de Mallorca i la de Perpinyà, Pollença i Tortosa… i tornam a començar…
Berenguer d’Anoia,
En un món on el català estigués totalment “normalitzat” i fos l’única llengua oficial als països de parla catalana, ens podríem arribar a plantejar la possiblitat de fer 3 doblatges.
Però, ara com ara, això no és factible, almanco des d’un punt de vista pragmàtic i econòmic, amb totes les traves que les grans companyies (productores i distribuïdores) cinematogràfiques posen al doblatge en català.
Així, crec que és interessant i útil que cada equip de doblatge de Catalunya, País Valencià i Balears s’encarregui de doblar una pel·lícula o sèrie diferent i, després, s’intercanviïn els productes ja doblats. Entre més, retria més la cosa.
Però això du a la necessitat que els doblatges es facin en un català artificial, estàndard.
El problema, però, seria definir aquest “estàndard”: un per a tots o tres de diferents? Em deman: cal unificar també, no sols el sistema d’articles (i emprar sempre el literari), sinó també les formes verbals (p. ex.: que tots posem “cant” i “cantam”, però “entro” en lloc de “entr”)? És una possibilitat, però sincerament, crec que no dificulta gens la comunicació que hi hagi petites diferències en els estàndards i cadascú empri el seu propi sistema flexiu, mots característics… Així contribuïm a l’enriquiment lingüístic i al foment de la cultura catalana.
De totes maneres, Gabriel, he de reconèixer que en Berenguer té part de raó quan es preocupa per la manera com molts d’infants (i no tan sols els nouvinguts, sinó també els néts de mallorquins) parlen ara no en català de Mallorca, sinó en català del Principat, o una barreja entre tots dos (més les malaurades interferències del castellà).
Sempre recordaré els llibres de l’editorial Moll «”Au, Pep, sopa: sopa, pa i ous”. “Pus sopa, pus pa, pus ous. No sop”». Complien una extraordinària funció didàctica del català de Mallorca. En canvi, ara, moltes de les “cartilles” de lectura que circulen a les Balears són importades directament del Principat, i crec que tots hi sortim perdent.
S’Institut d’Estudis no considera que fer caure s’accent fonètic damunt es pronom enclític sigui cap “espardenyada”, sinó al contrari: “És pròpia de l’àmbit restringit l’accentuació de pronoms febles en posició enclítica (dur-hó, acabar-ló), característica de parlars baleàrics.” (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I, p. 21). I què entén s’IEC per “àmbit restringit”? Vegem-ho: “Són considerats propis d’un àmbit restringit aquells trets característics d’un determinat dialecte però proveïts de prestigi en el seu àmbit i que en conseqüència són recomanables quan la locució va dirigida a un auditori lingüísticament uniforme”.
Respecte de si aquesta traça lingüística ès pròpia o no de s’eivissenc, en Joan Veny ho aclareix: “Quant a l’accentuació dels pronoms que segueixen una forma verbal (tipus veure’l, agenolla’t, etc.) cal recordar que, tot i essent corrent que la síl·laba verbal sigui l’afectada, no falten —contra el que s’ha anat repetint— casos d’accentuació pronominal; almenys la fluctuació és evident: així, he recollit en les meves enquestes pren-té-ho ‘pren-t’ho’, mossega-lè ‘mossega-la’, ajonoié’t al costat de ajonóia’t, ‘agenolla’t’, afanyé’t i afánya’t ‘afanya’t’, ‘apressa’t’. Més sistemàtic, en canvi, es mostra el formenterer que accentua sobre la darrera síl·laba del verb: alçáu-vos, provém-ho, però esperé-la ‘espera-la’, agafé’l ‘agafa’l’, aturé’t ‘atura’t’ (informació de Josep Serra i Colomar, 1981).” (Aproximació al dialecte eivissenc. Editorial Moll, 1999).
Respecte des pronoms dèbils, s’IEC considera que “És admissible en l’àmbit general l’ús proclític de les formes plenes me, te, se, ne (davant consonant) i vos.” (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II, p. 22). Ès evident que falta sa primera persona des plural, i sospit que no hi ès perque es cappares de s’organisme dubten entre nos (forma etimológica però gens usada) i mos (forma viva en tots es parlars llevat des “central”). Si tenim en compte que nos s’admet darrere es verb, maldament sa forma viva en aquests casos també sigui mos, seria ben coherent admetre nos igualment davant es verb. No ès coherent que s’única forma posible davant es verb sigui ens, mentres que en la resta de persones s’admeten ses formes plenes.
PD: Es dos opuscles de s’IEC se poden descarregar per Internet:
http://www.iecat.net/institucio/seccions/Filologica/pdf/Proposta%20estndard%201.pdf
http://www.iecat.net/institucio/seccions/Filologica/pdf/Proposta%20estndard%202.pdf
Sebastià:
Això dels nanos és una mentida de calibre 45. S’han fet estudis sobre el català dels nens illencs i ha quedat bastant clar que l’única influència desnaturalitzadora que tenen és el castellà. Un dels exemples més tristos (icònic del baixíssim coneixement que els illencs tenen dels dialectes continentals) és un estudi on s’explica com una professora menorquina va preguntar “què noms” a un alumne català, i com, quan aquest últim no ho va entendre, en comptes de dir “com te dius” va passar a parlar-li en castellà directament.
L’estudi em penso que es deia “que ve el lobu” o “qui tem el lobu” o una cosa semblant, crec que encara deu estar penjat en alguna pàgina.
Sebastià (per segon cop):
Això que dius al teu primer post també es basa en el desconeixement. L’IEC té una proposta d’estàndard oral per tots els dialectes bastant recent i bastant consistent.
Madarame:
1) Pel que fa al meu 1r post: On és la inconsistència? El que deia és que l’IEC té una PROPOSTA d’estàndard oral. Repetesc: una proposta. I que jo sàpiga, les propostes no tenen caràcter normatiu. Això és el que volia dir: que cal fer-ne la versió definitiva i oficial i aprofitar per revisar-la (p. ex.: estendre-la també a la sintaxi), repassar el que s’hi diu (car tota obra és perfectible), contemplar fenòmens no prevists… I, pel que fa al balear, fer una menció encara més “especialment referida” a aquest dialecte, aprofundint-hi.
2) Pel que fa als nadons: en cap moment no he negat la mala influència del castellà (de fet, m’hi he referit entre parèntesis); però el que m’interessava destacar en el meu comentari era una altra cosa: a les Balears circulen darrerament molts llibres per a ensenyar a llegir als infants que no estan adaptats al balear. Per exemple: hi ha uns llibrets que marquen de colors les vocals segons el seu timbre (obert o tancat), però sense tenir en compte el vocalisme balear (vocal neutra, no-reducció de OO a UU…). D’altra banda, al mateix temps que prolifera el “ieisme” (amb clara interferència del castellà), el “iodisme (històric)” també està desapareixent i sent substituint pel fonema lateral palatal. De cada vegada són més els qui en lloc de “som” (1a pers. singular) diuen “sóc”, com al Principat, etc., etc.
Per acabar, et puc assegurar que sóc un apassionat de la llengua i la lingüística. Som el primer en fer-me amb qualsevol gramàtica que aparegui (p. ex.: esperava que obrissin la llibreria per comprar la “Gramàtica del català contemporani”, i esper amb candeletes la nova Gramàtica oficial normativa que prepara l’IEC, com també la de la RAE, que sortirà l’any que ve). Desconeixement et puc assegurar que no és una de les meves mancances (modèstia a part).
Mira si està estès això del “sóc” que jo mateix m’he “errat” de dialecte en el meu darrer paràgraf.
Ja ho val!
Gabriel: Estaria molt bé que els comentaris, una vegada enviats, es poguessin editar (per esmenar errades).
Tot això del model d’estàndard balear està molt bé, però no podem pretendre que els doblatges els facin els nostres veïns. Sóc de Maó, sóc el fillol del meu padrí (i no el seu net) i no faig neutra tònica. I no passa res! Tampoc passa res si els pronoms febles es fan febles. De fet, el doblatge m’ha semblat molt ‘palmesano’. Per això, val més fer un estàndard unitari i deixar-nos de dialectalismes a la televisió, perquè mai ens posarem d’acord, i ho hem d’assumir. A veure si aconseguim fer d’IB3 la televisió nacional que no és TV3. Per cert, per això, hauríem de començar fent una campanya per treure el ‘.es’ del seu web.
Sebastià, pel nord de Mallorca no diuen “sóc” exactament però tampoc diuen “som”: diuen “sónc”.
Berenguer d’Anoia,
dius que un mallorquí no se sent identificat si no es fa s’accentuació des pronoms febles o si no diuen homo/homu. Resulta que es eivissencs tampoc no mos hi sentim representats si es fan aquests trets, perquè no ens són propis. Hauríem d’intentar trobar, i representar, es trets que mos són comuns a tots es balears. O és que es pitiüsos ho som menys que es mallorquins, de balears?
He estat escoltant les mostres del doblatge de “En Dawson creix” que heu afegit al final del vostre post i, llevat de Nova “Llorc” (que vull imaginar que és més una relliscada que no una “traducció” intencionada) tampoc les trob tan abominables.
Em va certa gràcia –per expressar-ho de manera eufemística– veure com donau voltes i més voltes a l’assumpte del doblatge, al model de llengua que convindria seguir-hi, si basta i sobra amb un únic doblatge o si seria just i necessari doblar dues, tres o quatre vegades un mateix film a les diverses varietats, etcètera.
Pens ara en els portuguesos, els eslovens i els romanesos, entre altres, i en la immensa sort que han tingut de poder veure a la televisió, des de ben nins, els més diversos reportatges, pel·lícules i sèries de dibuixos animats en versió original, naturalment subtitulada a la seva llengua nacional. Si en el nostre país hi hagués aquesta tradició –motivada potser en part, reconeguem-ho, perquè subtitular surt més barat que doblar–, sóc de l’opinió que hi hauríem guanyat moltíssim.
No ens enganyem: a Catalunya, a les Balears i al País Valencià el coneixement de llengües estrangeres segueix essent tant esquifit, malgirbat i esquelètic com en tots els altres territoris de les Espanyes.
Rosa,mes que un registre que ens identifiqui a tots els balears es millor un registre que identifiqui a tots els PPCC
A part dels punts de vista filològics, s’han de tenir en compte els punts de vista traductològics, i crec que ningú no ho ha fet. Un dels fins del doblatge és que l’espectador visqui l’acció com si passàs de ver; d’aquí que sigui important emprar un llenguatge proper al llenguatge real (sense passar per alt en absolut la correcció).
El problema és no acceptar res: si no s’empra l’article salat, ja no és balear; si no és en català central, ja no és admissible… Els catalans i valencians haurien de veure el doblatge balear tan seu com el seu és nostre.
Per acabar, constantment preneu el doblatge castellà com a model. Cap raó en especial?
Em sembla que la problemàtica és més política que lingüística. Us imaginau la BBC doblant els seus programes a l’anglès de Kent, per exemple? O com s’ha dit més amunt, els espanyols doblant una sèrie de TV o un film a l’andalús?
Pel que fa a la comparació amb l’espanyol d’Amèrica em sembla desproporcionada: les Illes no som una colònia a milers de quilòmetres del Principat i les diferències lingüístiques tampoc no són comparables, començant per exemple pels arcaismes i americanismes (paraules de les llengües indígenes)que marquen les variants del continent americà.
D’altra banda, volia esmentar un fet curiós. A França gairebé mai emeten programes o films quebequesos. Al Quebec, en canvi, sí que emeten produccions franceses o d’altres països ja doblades al francès de França. Però hi ha excepcions, com ara alguna sèrie còmica d’animació(els Simpsons, South Park…) Sembla que no els fa tanta gràcia si no sona quebequès.
Sebastià M. Mas, totalment d´acord amb tu: la producció estrangera a un país mínimament culte hauria de ser en versió original subtitulada a la llengua nacional.
http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3315+6+191078
Ahir vespre, en horari del que en diuen “prime time”, varen passar un conegut reportatge de pingüins doblat en un dialectal ben correcte (com el dels dibuixos animats), m´imagín que perquè se suposava que eren els mateixos pingüins que contaven la història, i no un narrador. Així i tot em va sonar forçat, artificiós. De la mateixa manera que m´hi sona els horabaixes a IB3 ràdio el català literari de la presentadora, que sense ser pollencina i conduint un programa informal com és un magazín de tarda (“Tassa i Mitja”), pens que seria més natural que salàs.