Contra la paraula «cava»
[L’article d’aquesta setmana del Diari de Balears parla d’una qüestió que ja havia tractat en aquest blog: les paraules cava i xampany. La defensa de la paraula tradicional xampany, enfrontada als interessos dels elaboradors d’aquest producte, és difícil. Per això hi torn i deman la difusió de l’article que ve a continuació. ]
Fa temps que les lleis —d’acord amb els interessos francesos— prohibeixen als productors de l’Estat espanyol d’utilitzar la paraula xampany a les etiquetes i altres documents relacionats amb la distribució i venda d’aquest producte. Com a conseqüència d’això, tots els productors de qualsevol part de l’Estat fa temps que es veieren obligats a utilitzar a l’etiquetatge la denominació vi escumós, considerada el nom genèric oficial. Com que aquesta tenia poc ganxo comercial davant la francesa champagne, i amb l’etiqueta indigent el líquid semblava de segona o tercera categoria, uns productors espavilats —o elaboradors, ja ho sé— inventaren una nova paraula —cava— i planificaren aconseguir amb unes intenses campanyes publicitàries associar el nou mot a un alt prestigi del seu producte, cosa que demanava implantar uns nous usos lingüístics i requeria estigmatitzar qualsevol persona que no practicàs la nova religió de dir cava a allò que sempre s’havia dit xampany. Continua aquí.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Un puntet … Teniu raó que a Estats Units no han obligat als productors de vi no utilitzar “champagne” com a nom pel vi escumós. Però, els que si utilitzen aquest nom per designar-se generalment tenen la reputació d’esser de baixa qualitat, i que utilitzant el nom de “champagne” volen associar-se amb un nom més prestigiós. Diria que quasi tots els productors de “champagne” als EUA que produeixen quelcom de qualitat només posen “sparkling wine” (o sigui, ‘vi escumós’) a l’ampolla. Un dels millors a California és el ‘sparkling wine’ de Gloria Ferrer, celler de catalans al nord de San Francisco.
No obstant això, tothom diu “champagne” quan se’n parla.
Sí, és ver. La meva frase es pot matisar, però en aquests articles només puc escriure al voltant de 3.000 caràcters i es consumeixen aviat.
Segons les meves informacions, les lleis americanes permeten etiquetar champagne (considerat un semigenèric) a aquells elaboradors que ja ho feien abans de 1996, sempre que hi posin el lloc d’elaboració, és a dir, per exemple, «Champagne of California».
Però la dada que m’interessava destacar, com vós ratificau, és que la gent diu champagne (xampéin) en la parla normal.
El pitjor del món deu ser el xampany de Crimea…
Llegint ” L’educació sentimental ” Maxime Du Camp retreia al seu amic Fluabert d’escriure ‘ champagne ‘ en lloc de ‘ vin de Champagne. ” No fóra més correcte en català escriure ‘ vi de la Xampanya ‘?
Gràcies per aquest nou article. Tot i que als primers anys em vaig resistir a abandonar “xampany”, darrerament em començava a sortir de manera natural (?) “cava”: serà bo, corregir. Pel que fa als castellanoparlants també deuen ser lliures de rescatar el seu “champán”, no?
Un apunt més: de nou, el diccionari de l´Enciclopèdia, més de fiar que el DIEC.
Daniel [comentari 3],
Jo crec que en la percepció de la majoria de la gent el xampany no és vi sinó una cosa independent. Si demanam a qualsevol “quin vi li agrada més”, respondrà un munt de coses (blanc, negre, rosat, del Penedès, de Rioja, de Binissalem, vell, jove…), però ningú no dirà ni xampany ni cava ni vi escumós. Això vol dir que xampany és un gèneric i per això ningú no diu vi de la Xampanya. En canvi, sí que diuen he comprat torró de Xixona i mai he comprat xixona, i aquí el genèric és torró.
També és interessant la qüestió de l’adaptació al català del francès champagne. Qüestió complexa: els gal·licismes acabats en -e (de femení) de vegades adopten una -a en català (escopeta, bicicleta) i de vegades cap so, d’acord amb la pronúncia francesa (grip, casset, mus, xampany). El català sempre fa allò que fa el castellà, per descomptat. En el cas de xampany sembla que aquest mot s’agafa directament del francès. Segurament l’etiqueta champagne va impactar en els ulls dels catalans abans que qualsevol adaptació espanyola. Si haguéssim partit de l’espanyol champán, ara diríem xampà (cf. catalán-català, diván-divà, etc.), com del condón n’hem fet el desbarat condó.
Si haguéssim partit de l’espanyol champán, i l’haguéssim anomenat “xampà”, em sembla que tant els francesos com els parlants d’altres llengües mai no l’haurien reconegut com equivalent del champagne. I si ho haguéssim fet encara més curt i li diguéssim “xam”, segur que ningú es ficaria amb nosaltres per aquest nom. Sort, amb tot, que el nom no fa la cosa.
Gabriel, és veritat que el xampany ha adquirit la seua independència. ( Un exemple que cal meditar…) El mateix Flaubert ja escrivia ” champagne ‘ i no ‘ vi de la Xampanya ” com Maxime Du Camp.
Antoni, a les velles pel·lícules negres dels anys 1950 amb Jean Gabin, Eddie Constantine, Lino Ventura, Paul Frankeur els gàngsters de París parlaven de ” champ(e) ” …
Com sempre, alguns lectors-comentaristes del Racó Català no entenen res del que he escrit. Com és de necessari que l’escola ensenyi a llegir, és a dir, a entendre un text, a resumir-lo, a destriar el missatge principal i els elements secundaris, a entendre cada paraula en el seu context…
Sembla que els comentaristes fervorosament discrepants no han entès que la cosa no va d’etiquetes, ni de qualitats, ni de classes del producte ni de maneres d’elaborar-lo, sinó del nom genèric que els catalans li donam; i no han captat un aspecte essencial de l’article: la parauleta i el marc nacional. Ningú no diu ni piu sobre el fet que el xampany de Mallorca, que n’hi ha i força, no es pugui etiquetar cava; ni el de la Catalunya del Nord. Independentistes de la República del Penedès!
Primer de tot bones festes a tots.
I en segon lloc, t’he de dir que normalment estic d’acord amb tot el que publiques, però aquest cop no. Tant és la paraula que s’hagi triat per denominar el vi escumós, el fet és que no és xampany, igual que un Rioja no és un Penedès, malgrat que tots dos siguin tipus de vins. És una manera de classificar una cosa, per saber-ne el lloc de procedència. Que després s’hagi utilitzat o no econòmicament com a marca comercial, és una altra cosa, que a més em sembla la mar de normal i comprensible, o no voldries fer ‘calés’ si tu tinguessis un negoci de qualsevol cosa?
Bon dia,
Només volia avisar que l’enllaç per continuar llegint l’article no funciona.
Molt bona feina, i salut!
David