Sóc soci de l’Obra Cultural quasi des que vaig néixer, com aquell que diu. La consider una institució mil vegades més honorable que els qui ara usurpen el títol d’honorable, una entitat clau en el procés de normalització del país, i els seus dirigents, de gestió admirable, saben que em tenen sempre a la seva disposició per a qualsevol cosa que modestament pugui aportar. Aquesta petita crítica és per damunt de tot cordial, lleial i constructiva. I vaig al tema.

He escrit moltes línies sobre el nom històric de la plaça de Palma on hi ha el monument a Jaume I. Aquest nom, com sap tothom mínimament informat de la història de la ciutat, és plaça de la Porta Pintada (o, en llenguatge més directe, la Porta Pintada). I aquest és el nom històric i irrenunciable, per la mateixa raó que ho són els de la Porta de Sant Antoni, de la Porta del Camp o de la Porta de Santa Catalina. El franquisme va intentar esborrar els dos darrers imposant denominacions que glorificaven el seus militars, igual que va voler esborrar el nom de la Porta Pintada amb el nom de plaza de España (1937). I ho va aconseguir, que el poble ignoràs els tres noms històrics. El nom oficialesc de plaza de Eusebio Estada (1914-1937), que es va donar a la nova plaça després d’esbucar la murada i la porta, no degué esborrar l’ús popular del topònim tradicional i la premsa ens el mostra quan parla de la explanada de la Puerta Pintada o l’ensanche de la Puerta Pintada. El nom franquista sí que va arribar a fer perdre el nom tradicional.  Amb la democràcia es van recuperar oficialment (i de retruc en l’ús popular) els noms Porta del Camp i Porta de Santa Catalina, perquè els noms anteriors eren clarament inacceptables per als governants de Cort. Per raons ideològiques evidents, no és previsible per ara que les autoritats substitueixin el nom de Plaça d’Espanya pel topònim històric (només s’ha pogut aconseguir una recuperació parcial per a un racó de la gran plaça), per la qual cosa la recuperació en l’ús popular és francament difícil. Però crec que una certa recuperació en l’ús popular serà un factor de pressió necessari per al canvi oficial que —ideologies al marge— hauria de restituir un dels topònims més importants de la ciutat. He defensat, i veig molt clar, que les persones i sobretot les institucions lleials a la llengua i al país haurien de contribuir a aquest objectiu. Essent un lloc de trobada de molta gent i un lloc habitual de concentracions i de manifestacions, la utilització del nom històric en les crides a aquelles concentracions i manifestacions pot ser bastant decisiu. Després ha de venir la premsa, i, en tot cas, la premsa en català també hauria de jugar en aquest envit.

En un moment en què els qui ataquen la llengua catalana a les Illes ens volen alterar els topònims (Mahó, Palma de Mallorca) i en un moment en què hi ha una resposta cívica exemplar a aquesta agressió, em resulta molt sorprenent i molt decebedor que l’Obra Cultural Balear ignori les meves crides (que no són només meves), es negui a la utilització del nom de Porta Pintada i prefereixi el nom de plaça d’Espanya. Oi que sí que usarien plaça de les Tortugues o la Rambla sense innobles títols nobiliaris? Em referesc als cartells, difosos en paper i sobretot per Internet, que cridaven a la gran manifestació del passat dia 25. És ver que hem vist un cartell que deia Porta Pintada (que té el mèrit de ser el primer), però ha estat francament minoritzat al costat dels qui deien plaça d’Espanya, que han estat els veritablement difosos i els publicats a la premsa. Supòs que els qui van prendre la decisió de posar el nom franquista ho van fer pensant en l’eficàcia de la crida als ciutadans. No volien que ningú pogués confondre’s i això perjudicar el succés de la manifestació. Ho entenc, però el recurs de posar Porta Pintada (plaça d’Espanya), que la mateixa Obra ja va emprar en alguna imatge difosa per la xarxa, hauria estat una solució provisional impecable; hauria contribuït de manera molt important a establir l’ús popular del topònim i hauria permès avançar cap a futurs cartells en què el parèntesi ja fos innecessari. Hem perdut una gran oportunitat. Tot i que el nom tradicional ja comença a veure’s i a sentir-se un altre cop, ara era el moment de fer-lo visible a les cinquanta-mil persones que anaren a la manifestació i a moltes més. Haurem d’esperar a la pròxima convocatòria que es faci a la Porta Pintada per a veure si l’Obra Cultural Balear o altres entitats lleials a les coses del país no ens fallen.

Avui, 31 de desembre, Diada de Mallorca, és un bon dia per a tornar a llegir un post que vaig publicar el desembre del 2006.

«La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma des del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.»

Continuar llegint

Aquí teniu una altra conversa sobre els noms dels carrers de Palma, que és la continuació de la precedent, en què parlàvem dels antics camins que sortien de les portes de la ciutat i ara són modernes vies urbanes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

El camí de Son Rapinya, dit també camí dels Molins, i ara carrer Indústria.

El camí d’Andratx, el primer tros del qual és el carrer de Sant Magí.

 Una altra conversa sobre els noms dels carrers de Palma, aquestes que s’emeten per Ona Mallorca dins el programa La volta al dia en vuitana mons. Avui parlam dels antics camins que sortien de les portes de la ciutat i ara són modernes vies urbanes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

El camí dels molins, ara carrer de Joan Maragall. A l’esquerra, la fàbrica d’electricitat (després GESA)

La mateixa imatge des de la perspectiva contrària

El principi del camí d’Inca, avui carrer d’Aragó, amb el Triquet i els Hostals Nous

El primer segment del camí de Jesús cap a final del segle XIX, ja convertit en un passeig, amb les Quatre Campanes, que no eren on són ara, sinó a la intersecció d’aquell camí amb el camí de Ronda (ara avinguda d’Alemanya)

Una altra xerradeta sobre els noms dels carrers de Palma, avui les antigues portes i la toponímia que ha generat.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

La porta del Camp segons una aquarel·la de Bartomeu Ferrà. La creu encara hi és.

Una altra vista segons Bartomeu Ferrà

La porta de Sant Antoni

La porta Pintada amb Santa Caterina de Sena darrere

La porta Pintada amb el convent dels caputxins

La nova plaça de la porta Pintada, una part de la qual es deia Joanot Colom i l’altra, Eusebi Estada (ara, plaça d’Espanya)

La porta de Jesús des de l’interior

la porta de Santa Catalina

Un nou lliurament sobre noms i històries dels carrers de Palma.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

I unes imatges per a completar l’exposició.

Porta de Santa Margalida o Porta Pintada Vella. A l’esquerra ara hi ha l’Hospital Militar

Porta de Santa Margalida. Vista exterior

El convent de Santa Margalida convertit en hospital militar. I la porta, esbucada.

Convent de Santa Caterina de Sena, després “Los Geráneos” (cap a 1910)

El convent de Santa Caterina de Sena durant la demolició (anys 60). Una part del claustre és a la Facultat de Filosofia i Lletres

Església i convent de Sant Antoni Abat o de Viana (a l’esquerra), cap a 1900.

Els amics d’ARCA m’han convidat a fer una conferència sobre els noms dels carrers de Palma. Serà avui a les 8 a la seu de la institució. Com sabeu, el tema m’interessa molt. La quantitat de coses que he après de la història de la meva ciutat a través de la història de les plaques de les cantonades! I preparant aquesta conferència he retrobat també algunes notes de la meva pròpia història. Devers l’any 1976 a l’escalfor del Congrés de Cultura Catalana, que remenava símbols i identitats, vaig començar a estudiar la història del nomenclàtor de Palma. El mes de maig del 1979 vaig publicar un article a la revista Lluc titulat “Els noms dels carrers de Palma”, i aquell número coincidia amb la constitució del primer Ajuntament Democràtic, que una de les primeres coses que va fer va ser llevar de les plaques els noms del Generalísimo, José Antonio, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Goded, Mola, etc. Per aquell article de Lluc em van demanar opinió sobre els noms que havien de substituir els esmentats, i vaig poder demanar a l’Ajuntament que restituïssin noms històrics com la Plaça de la Porta del Camp o la Plaça de la Porta de Santa Catalina. La relació amb l’Ajuntament ja no es va interrompre, i el primer lustre dels 80 vaig dur a terme un ampli estudi sobre el nomenclàtor que es va concretar amb dues propostes de normalització, una sobre el centre històric (transformada en el llibre Els noms dels carrers de Palma, 1983) i una altra sobre la ciutat moderna, inèdita. El 1985 el Consistori aprovà la normalització en bloc de tota la ciutat antiga sobre la meva proposta, llevat d’alguns casos particulars. Alhora s’anaven traduint els noms de la ciutat moderna, i canviant algunes denominacions (aquí amb solucions que venien de propostes molt diverses) fins a la interrupció de 1991. Ara he presentat un projecte actualitzat per a normalitzar allò que queda pendent i tancar el procés. Si es tanca bé, com esper, quedaré immensament satisfet.

Aquest és el rei Sanç de Mallorca, amb posat hieràtic i observat de darrere pel seu nebot i successor Jaume III. Són els dos gegants que durant la legislatura passada el Consell (del Regne Privatiu) de Mallorca va aportar al florent i variat món geganter mallorquí, que ahir va posar color i alegria a les festes de la Mare de Déu de la Salut de Palma. Igual que els automòbils policials de José María Rodríguez, el monarca ha estat vestit de bandera municipal pseudo-històrica. Però, mentre que Rodríguez va ofendre bàsicament l’estètica, els creadors del gegant han ofès també l’heràldica i la història. Deuen haver sentit a contar el conte de la bandereta del rei Sanç i tot capdret han vestit el nostre rei amb els colors de la mítica bandera, ignorant la diferència entre la simbologia reial i la d’altres institucions i només amb la idea fixa i indocta d’associar morat a regne de Mallorca.

Quina ofensa: un rei embolicat amb una bandera municipal!  Mai, mai de la vida ni el rei Sanç ni cap altre de la mateixa Casa hauria consentit —ni ningú ho hauria fet— que associassin la seva persona a l’emblema dels Jurats, els seus súbdits, i ara deixem a part inexactituds històriques quant a la forma i els colors d’aquest emblema. El rei només pot ser representat i associat amb la bandera reial, la bandera reial mallorquina, la dels reis privatius i la dels comuns, quatre barres netes sense morats ni additaments de cap casta.

Però ja pots predicar: en aquest país quan ens rabejam en el tòpic i en el prejudici… ens posam morats.

Quan vaig rebre l’encàrrec d’assessorar l’Ajuntament de Palma en la normalització (traducció al català i revisió de passada) del nomenclàtor viari de la ciutat —allà cap al començament dels vuitanta— em vaig trobar amb un carrer ben curiós: calle de la Reina Laura. Com que no tenia el gust de conèixer aquesta senyora, em vaig posar a cercar una persona que es digués Laura i que hagués estat reina. Encara cerc. Se suposa que havia de ser de la casa reial mallorquina, tenint en compte l’afecció dels retoladors municipals a dedicar carrers a tota classe de membres d’aquesta família; però en els llibres d’història l’enigmàtica Laura no hi apareix.

Mentre estava desperately seeking Laura, una prestigiosa historiadora em va suggerir una pista per a trobar el desllorigador. Podria tractar-se d’una Saura, i els encarregats de fer la placa s’haurien errat i haurien transformat una s en una l, cosa versemblant tenint en compte la semblança de les dues lletres en l’escriptura manuscrita. Coses d’aquestes han passat altres vegades: el cafè Can Tunis, de Son Ferriol, havia de ser Can Turis (normativament aturis), un nom que convidava els qui transitaven per la carretera de Manacor a aturar-s’hi. Els qui van pintar el rètol es van errar i així ha quedat.

Emocionat amb la troballa em vaig posar a regirar tota la genealogia de la Casa de Mallorca tot cercant una Saura. Però portant aquest nom només em sortia una filla il·legítima de Jaume II, germanastra del rei Sanç i casada amb el poderós senyor Pere Galceran de Pinós. Els fills il·legítims eren bords però no deixaven de ser de la més alta societat. Amb tot, reina segur que no ho va ser. Menys encara una tal Saura de Rosselló, casada amb Sanç, un altre il·legítim de l’infant Ferran, germà aquest del Sanç que va ser rei. Per ventura els batejadors del carrer en qüestió haurien d’haver posat carrer de la Infanta Saura, és a dir la primera de les dues Saures esmentades? Com deia més amunt, els fills il·legítims d’aquella Casa no desmereixen a l’hora de ser honorats amb un carrer: l’Infant Pagà n’és un exemple.

Continua, doncs, l’apassionant misteri de la desconcertant reina Laura. Però potser no cal fer tanta recerca històrica ni tant de Sherlock Holmes: a l’expedient municipal de l’assignació del nom al carrer —era l’any 1930— es diu que aquest es dedica “a la reina Laura, esposa del rey Sancho”. No cal remenar més: tot ha de ser una qüestió d’incultura d’algunes persones que han fet i desfet en el nostre nomenclàtor urbà de vegades amb massa alegria; perquè l’esposa del rei Sanç era Maria de Nàpols i ningú més.

Em sembla, doncs, que el carrer de la Reina Laura es convertirà en carrer de la reina Maria de Nàpols. Després de 77 anys d’aventures amb la dita Laura, el rei Sanç tornarà a recobrar la seva vertadera i genuïna esposa.

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.