L’aprovació avui del domini .cat és una notícia fantàstica. Primer perquè ara existirem a Internet, cosa que serà un magnífic –i sobretot utilíssim– atenuant de la desgràcia de no existir. Segon, perquè és un domini per a tota la comunitat lingüística, que ve a ser el mateix que un domini nacional dels Països Catalans. D’aquest punt de vista és una victòria extraordinària, enmig de tanta fragmentació regionalista que ens ofega.
Lamentablement, l’alegria generalitzada no és compartida, tanmateix, per tots els membres de la família. Un dirigent de CIU ha manifestat que «el domini .cat és estrictament comercial i simplement [simplement!] reconeix una comunitat vinculada culturalment i lingüísticament, mentre que el .ct és el que ens reconeixeria com un país normal» És que no ho som, un país normal, estimats! I la qüestió és: ¿com s’arregla aquesta anomalia, conformant-se tenint elements símbolics d’Estat sense ser-ho (dominis d’Internet, distintius a les matrícules dels autos, seleccions esportives), que és el que CIU sempre demana, o mirant de ser-ho, que és el que CIU durant vint-i-tants anys ha proclamat solemnement no voler? A més, el “país normal” de CIU, amb símbols d’Estat i sense Estat, és només un tros de país, un mig país en què l’altra meitat no hi és, i poc que els importa a ells.
D’altra banda una dirigent del Bloc Nacionalista Valencià ha manifestat «la seua satisfacció per l’obtenció per part de Catalunya del domini .cat i ha demanat a les autoritats valencianes que igual que ha passat en Catalunya, es posen al capdavant de la demanda d’un domini propi [.pv] per als valencians i valencianes.” ¿Estau segurs –i segures– que el domini .cat és per a Catalunya?
Decididament estic en contra del domini .ct. No convé, perquè només seria utilitzable per la gent del Principat, i, per tant, seria un altre mecanisme fragmentador del país. Darrere la reivindicació del .ct hi ha inevitablement la reivindicació del .pv (o .cv) i del .ib. Segurament no n’hi haurà cap dels tres, però si n’hi hagués un hi hauria els altres dos (café para todos). Decididament val més un domini “de cultura” que, de fet i a la pràctica, serà un domini nacional d’una nació sense Estat que un domini (o diversos) “de país” d’un país que ni és país ni és complet.

Trescant per les pàgines del Consell de Mallorca he trobat aquesta perla. Dades d’interès sobre la història de Mallorca. Diverses coses criden l’atenció: una que Jaume I va tomar Mallorca (i encara no l’han aixecada), una altra que Alfons el Liberal era del barri de Vallecas, i una altra que la història de l’illa s’acaba el 1287. Ni les Germanies, ni la Il·lustració, ni la Renaixença ni la Guerra del 36 tenen la més mínima importància al costat de les fetes d’un tal pre-ceràmic.

La Generalitat de Dalt ha canviat el tractament donat a la Casa Catalana de Mallorca (i els equivalents de Menorca, Perpinyà i Baó), que ara no serà considerada una entitat a l’exterior sinó a l’interior. Bona notícia. Tenir nocions elementals de geometria (i saber què és el centre, el perímetre, la superfície, l’interior i l’exterior) té una certa importància. En podrien aprendre un poc alguns que parlen de govern central, amb la qual cosa semblen ignorar que encara no s’ha descobert cap figura geomètrica que tingui el centre a l’exterior.
L’entitat reubicada que ara ens ocupa en un principi es va dir Casa Regional Catalana, i, com altres cases regionals, fou concebuda com un lloc on els “catalans” poguessin tenir el plaer de trobar-se i donar un poc de sortida a la nostàlgia, com els estrangers que viuen en un país llunyà. Després passà a dir-se Casa Catalana, perquè l’adjectiu regional no esqueia a un país que tenia un president i una policia autonòmica que tenia armes i tot. Durant molt de temps ha organitzat ballades de sardanes al passeig Marítim cada diumenge, entre altres activitats meritòries del seu currículum. Ara passa a ser tractada pel govern principatí com una entitat més de les que a l’interior del país treballen per al redreçament d’aquest. Segurament aquesta funció té més sentit que la de casa regional per a consolar una gent suposadament desplaçada fora de la seva terra. En qualsevol cas, la Casa Catalana per a mi té un problema amb el nom: és que a Mallorca totes les cases són catalanes.

[PS. D’acord, d’acord: algunes no ho són gaire, com la casa-cuartel de la Guàrdia Civil, la de la piscina i qualcuna més. Això també passa a la Catalunya oficial. Era una manera de parlar. Supòs que (quasi) tots m’heu entès.]

Recordar el pensament d’un polític o d’una força política, sentit o llegit moltes vegades, i, per tant, ben conegut, no hauria de produir cap sensació estranya. Però, mira, les coses estan de tal manera, que avui no he pogut evitar un cert impacte en rellegir les paraules que el 2003 Josep-Lluís Carod-Rovira va dir al periodista Vicent Sanchís, i que avui reprodueix l’articulista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Són aquestes:

«És absolutament impossible una evolució de l’Estat espanyol en la qual Catalunya es pugui sentir còmoda. Perquè Espanya no ho vol. A Espanya només s’hi pot estar d’una sola manera i, tal com som nosaltres, no hi cabem. Només ens volen pagant i callant, perquè quan parlem, ho fem d’una altra manera. La utopia és una Espanya plural. Una Espanya plural, una Espanya plurinacional, una Espanya federal, diguem-ho com vulguem. Això és impossible. Perquè, a més, el federalisme és una tradició, no es pot inventar.»

Aquí han passat moltes coses i grosses. ERC va decidir llançar-se a una aventura. Una aventura perillosa i arriscada per a la qual calia molt de coratge (diguem-ho així). Voldria equivocar-me, però m’ensum que aquesta aventura no acabarà bé. I és curiós però l’explicació de per què no acabarà bé l’ha donada el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira amb unes paraules d’una clarividència extraordinària.

Els mallorquins anam a la botiga a comprar sobrassada, i encara no he vist mai ningú que demani sobrassada mallorquina o que digui que ha menjat sobrassada mallorquina. Sobrassada i prou: l’adjectiu potser el faran servir els de fora, sobretot si tenen una altra classe de sobrassada més avinent, però nosaltres només tenim la nostra. Menys sort ha tingut la crema, que molts de catalans anomenen, benintencionadament però amb una mica d’inconsciència del seu acte, crema catalana. Adjectivant com a catalana la crema del país se situen automàticament en la mateixa perspectiva de l’estranger, però el marc espanyol –mental, de mitjans de comunicació, de consum, etc– dissimula aquesta senzilla realitat.
I de la sobrassada i la crema a les escoles. Ahir es va celebrar a Palma la XXI Trobada d’Escoles Mallorquines. Darrere queda un llarg camí d’exemplaritat i civisme traçat pel bo i millor del magisteri insular. Però el rètol presenta algun problema. Si fos Trobada d’Escoles de Mallorca, no hi hauria res que desencaixàs, perquè únicament quedaria assenyalat el marc geogràfic de les escoles que es troben (diguem de passada que la trobada equivalent d’Eivissa es diu Trobada d’Escoles). Però sabem que en la pràctica universal quan una escola duu un adjectiu d’aquest tipus, hi ha una clara referència a la llengua vehicular utilitzada. Per exemple, a Andorra hi ha escoles franceses i escoles espanyoles, segons la llengua, a més de les escoles dites andorranes, en català. A Mallorca, vint-i-un anys enrere s’estenia un moviment de creació d’escoles que feien tot l’ensenyament en català, escoles heroiques, de mestres heroics, en un context difícil en què predominava aclaparadorament l’escola en espanyol. D’aquelles escoles en digueren escoles mallorquines, tremolant el pols davant la possibilitat de dir-ne escoles catalanes. Algú va intentar implantar aquest nom en algun moment, però el pols continuà tremolant. No sé si actualment s’imposa alguna mena de revisió. Perquè, per lògica i per llei, a la Mallorca d’avui tota l’escola ha de ser en català, cosa que hauria de fer innecessari qualsevol adjectiu. Hi ha un decret (decret 125/2000, article 3) que diu que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”. I un altre decret (56/2004) ho ratifica en els mateixos termes. És a dir que a Mallorca totes les escoles són mallorquines, o sigui catalanes, i si n’hi ha que no ho són es troben en situació anormal i alegal. En la denúncia d’aquesta anormalitat i d’aquesta alegalitat és on s’hauria de posar tota l’energia.

Al Principat, simplificant i anant al moll de l’os, hi ha dos tipus ben definits: els regionalistes-autonomistes (que es diran nacionalistes, no nacionalistes, federalistes o el que sigui, i voldran poca, molta o moltíssima autonomia) i els independentistes, que, com diu la paraula, volen la independència del país; i aquests són els únics que creuen en la nació catalana integral.
Als regionalistes-autonomistes els hem de retreure la seva falsedat, o, en tot cas, la capacitat d’autoengany, sobretot als qui es diuen nacionalistes. Que diguin que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació és una gran mostra de fariseisme, perquè no ho creuen, no, que sigui una nació: no es pot creure que una comunitat és una nació sense aspirar a allò que tenen les nacions, un Estat. Si proclamen retòricament que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació tot volent-la només comunitat autònoma, això és mera cuina amb interessos de partit; i és una contribució a la perversió del llenguatge, dels conceptes i de la intel·ligència. I al trossejament de la nació, que –com tot trossejament– és una manera de destruir-la.
Als independentistes –enteneu alguns dirigents– els haurem de retreure les seves pors i flaqueses. Que proposin o acceptin complaguts que Catalunya (les Quatre Províncies) sigui declarada legalment una nació és una mostra d’incoherència, de debilitat ideològica o d’anar pel món sense mapes ni brúixola. Jugar amb certes paraules és jugar amb foc, i una decisió d’aquest tipus té una transcendència històrica que no haurien de perdre de vista. Si l’Estatut del Principat-sud proclama solemnement que Catalunya (i ningú no entendrà que es refereix a la Gran) és una nació també proclama solemnement que els Països Catalans (o la Gran) no són una nació; perquè no es pot ser alhora nació i part d’ella, per molta afecció que es tingui al malabarisme i als jocs de màgia. I si el Principat-sud és una nació jo hi sóc un estranger sense discussió possible, una afirmació que em fa el mateix efecte que una puntada de peu en el centre de l’ós de la cama, per no dir en un altre centre encara més central.
Naturalment que la nació no és una essència absoluta, sinó quelcom vinculat a la voluntat dels ciutadans. Però això no és contradictori amb el bon gust de demanar coherència a tothom. Les voluntats col·lectives són també un efecte que té causes i motors.
Com sempre, en qüestió d’unitat nacional, l’exemple és al País Basc, on els homòlegs de CIU i ERC han fet un projecte d’Estatut on es diu, sense complexos, que la comunitat autònoma d’Euskadi és una part del Poble Basc. Aquí, un autèntic desastre.

Un membre destacat de la comunitat nacional que podríem denominar espanyola o castellano-andalusa o d’altres maneres (ells ja li posaran nom) ha dit avui que la comunitat nacional catalana abasta com a mínim tres comunitats autònomes. Una cosa que no han dit mai ni Jordi Pujol, ni Artur Mas, ni Pasqual Maragall ni altres pares de la pàtria reduïda i arrufada. I haurien de sentir vergonya de no haver-ho dit mai, i del fet que sigui un espanyol qui els ho expliqui. Els nacionalistes espanyols jacobins s’han posat histèrics: algú de la seva mateixa nació s’ha permès de fer una afirmació que s’aparta de l’estratègia fonamental practicada durant dos segles llargs, que consisteix a reforçar la sacrosanta unitat del seu invent a base de trossejar i d’empetitir els components i fer-ne disset o divuit allà on només n’hi ha quatre. I a promoure terminologies obscurantistes i tenebroses com nacionalitat, comunitat històrica i tot embull que serveixi per a amagar la senzilla realitat de l’estat de les quatre nacions. Ah, però si es reconegués que som quatre, després hauríem de parlar d’igualtat.

«PREÀMBUL
El Poble Català és un Poble amb identitat pròpia en el conjunt dels pobles d’Europa, dipositari d’un patrimoni històric, social i cultural singular, que es troba geogràficament en cinc àmbits jurídico-polítics diferents ubicats en dos Estats.
El Poble Català té dret a decidir el seu propi futur, tal i com es va aprovar per majoria absoluta en el Parlament de Catalunya, i de conformitat amb el dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut internacionalment, entre d’altres instàncies, en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
L’exercici del dret del Poble Català a decidir el seu propi futur es materialitza des del respecte al dret que tenen els ciutadans i ciutadanes dels diferents àmbits jurídico-polítics en què actualment s’articula, a ser consultats per decidir el seu propi futur. És a dir, serà amb el respecte a la decisió dels ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat Valenciana, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat de les Illes Balears, així com les decisions dels ciutadans i ciutadanes dels Territoris catalans de la Franja de Ponent, en la Comunitat Autònoma d’Aragó, i de la Catalunya del Nord, en l’Estat francès.
De conformitat amb aquests tres pilars i com a part integrant del Poble Català, els ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, en l’exercici de la nostra voluntat democràtica i en virtut del respecte i actualització dels nostres drets històrics recollits en l’Estatut de 1979 i en la Constitució espanyola, manifestem la nostra voluntat de formalitzar un nou pacte polític per la convivència.
Aquest pacte polític es materialitza en un nou model de relació amb l’Estat espanyol, basat en la lliure associació i compatible amb les possibilitats de desenvolupament d’un estat composat, plurinacional i asimètric.
En vista de tot això, els ciutadans i ciutadanes del Principat de Catalunya ratifiquem el següent Estatut Polític…»

Això és el preàmbul de la Proposta d’Estatut polític de la Comunitat Euskadi, després de canviar algunes paraules per les nostres equivalents. Us despertarà, amables lectors, sentiments d’enveja, de defalliment, de coratge… Però en qualsevol cas mostra una distància astronòmica entre dues parts del món tan sols separades per no més de quatre-cents quilòmetres.

Primer, a Fresno el govern espanyol va perpetrar un joc insuperablement brut contra les aspiracions de Catalunya. Segon, en una reacció que pot merèixer diverses valoracions, Carod manifestà que Catalunya no hauria de donar suport als Jocs Olímpics de Madrid. Tercer, a la capital del regne alguns missatges de mòbil demanen el boicot al xampany català (em neg radicalment a dir-ne cava) i els mitjans de comunicació amplifiquen la notícia. Fins aquí diríem que tot és normal i coherent amb el fil de la història. A partir d’aquí tot és lamentable. Com la contribució interessada dels mitjans de comunicació catalans, com Catalunya Ràdio, a inflar l’hipotètic boicot; o l’apressament d’alguns per treure rendiment d’un suposat perjudici als interessos de Catalunya, confosos amb els de quatre empresaris –molt catalans, ells!– que no han tingut mai oremus d’usar ni mínimament el català en l’etiquetatge dels seus productes. Aquí hi ha qui no perd ocasió d’etzibar la garrotada –o la botellada– en plena closca de l’adversari polític. Lamentable el viatge a Madrid del penitent Maragall per a demanar perdó per una cosa que no s’ha fet (Catalunya ha decidit fer el boicot als Jocs de Madrid?) sinó per un suggeriment d’una persona. I finalment lamentable la rectificació de Carod, sigui decisió seva o imposició d’altri. Quants productes espanyols hauríem de boicotar per les falconades –i no sols suggeriments– que ells ens han fet? [modificat el 20.12.04]

Avui, de matí, com cada matí –i cada horabaixa i cada nit– escolt Catalunya Ràdio, la ràdio regional del Principat-Sud, que avui per uns moments és un poc menys regional i emet de Perpinyà estant. A la tertúlia es parla dels Països Catalans i surt inevitablement la idea que els “arrauxaments fusterians” han fet més mal que bé, pel fet de provocar una reacció de rebuig, i remena que remena l’olla dels clixés. I es parla de qui se sent català i qui no. Un dels tertulians afirma que hi ha valencians que se senten catalans (una minoria) i uns altres que no s’hi senten (la majoria) i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Faltaria més! Això diuen els civilitzats (els altres simplement pensen que sentir-se català, en el cas d’un valencià, és una aberració i un crim), i, és clar, també ho apliquen als illencs. Allò que no diu mai ningú –i aquí hi hauria d’haver un punt bàsic de reflexió– és que també hi ha principatins que se senten catalans i altres que no s’hi senten, i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Això no surt mai. La distorsió és un fet purament lèxic i semàntic. Què vol dir que un valencià o un illenc se sent català? Que se sent del Principat? No, per descomptat: que se sent d’una nació que va de Salses a Guardamar. Què vol dir que un principatí se sent català? Normalment vol dir que se sent del Principat, o Catalunya, la terra on, segons la seva mentalitat, hi ha els catalans. Si hi hagués un gentilici, que no fos català, associat a tot el conjunt nacional, quants principatins voldrien aplicar-se’l com a gentilici primari? Decididament, la majoria dels “catalans” no se senten catalans. És a dir que tots estam igual.
I una altra: Els no principatins que ens sentim catalans (i catalans de primera) contínuament hem d’anar donant explicacions, justificant-nos i quasi demanant perdó. En canvi els principatins no han de fer res de tot això. Doncs això s’ha d’acabar. Sóc català, sense explicacions. Ah, i els principatins també tenen dret a sentir-se el que vulguin. Faltaria més.