La Casa de Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu al pati dels homes, rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a la capella, d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha el pati de les dones, construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a la planta baixa, on hi ha la biblioteca, especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu el jardí, al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu el ficus, un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El paràgraf precedent està escrit en català, i supòs que no hi heu trobat res que es faci estrany a ningú. Ara provarem de tornar-lo a escriure «en folklòric».

La Casa de la Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu a «Es Pati Dets Homes», rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a «Sa Capella», d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha «Es Pati de Ses Dones», construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a «Sa Planta Baixa», on hi ha «Sa Biblioteca», especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu «Es Jardí», al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu «Es ficus», un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El Consell de Mallorca ha organitzat unes jornades sobre patrimoni immaterial centrades en «Es Pati de Ses Dones», segons ens diu el web de la institució. «Es Pati de Ses Dones», amb molta majúscula —fins i tot l’article femení, interior de sintagma, ha estat beneficiat per l’exuberància majusculadora—, és com un títol que vol destacar l’atenció donada a la presència de la dona en el tema d’aquestes jornades. El Departament de Cultura del Consell no ha pogut escapar d’un dels fenòmens que deturpen el català escrit a Mallorca: el salatisme folklòric, que consisteix a posar «les coses típiques» o les coses emocionalment pròximes així com les diu la llengua col·loquial, amb article salat, i sovint amb cometes i molta majúscula. Coses típiques o coses nostres que poden ser topònims, noms de carrers, noms de monuments, noms de fires, noms de festes o els seus elements, etc. Una conseqüència d’aquesta mentalitat és una toponímia que ha trencat brutalment amb la tradició escrita d’un munt de segles.

Hem de suposar que aquestes coses passen per un corrector, i aquí la cosa esdevé més greu. De vegades els correctors no poden rectificar necieses d’aquesta mena, que els vénen imposades per persones sense disposició a amollar el mac. En cas que no sigui així hauríem d’arribar a la trista conclusió que en el món dels professionals de la llengua també hi ha molta mediocritat i molta mà maldestra. Sigui com sigui, ho paga la coherència, l’estètica i aquest desideràtum utòpic que diem la normalitat lingüística.

—Els illencs diuen «ses Illes» o «les Illes»?

—En el llenguatge col·loquial corrent, bàsicament oral, —i llevat dels pollencins, que no salen mai— diuen ses Illes, però també s’hi empren altres denominacions, com ses Balears, ses Illes Baleares, Balears, etc.

—I en el llenguatge formal i escrit en general?

—En el llenguatge formal i escrit en general tothom fa servir les Illes, les Illes Balears o les Balears.

—I per què aquesta diferència entre el llenguatge col·loquial corrent i el llenguatge formal?

—Perquè a les Illes la norma que segueix tothom, basada en una llarga tradició, és fer servir l’article salat en el llenguatge col·loquial i l’article estàndard en el llenguatge formal, i això en qualsevol mot, llevat d’alguns que van sempre amb article estàndard, com el Rei, el cel, la Rambla o la Seu. Així es preserva la unitat de l’estàndard.

—I quan s’empra «les Illes» i quan «les Illes Balears»?

—El nom de l’arxipèlag és illes Balears, i el nom oficial administratiu, de la comunitat autònoma i la província, és Illes Balears. Aquesta denominació, en majúscula o minúscula segons els casos, apareix en tots els títols oficials, sobre els mapes i en general en qualsevol escrit, de difusió nacional o internacional, que faci referència al nostre arxipèlag. Les Illes es fa servir en registres més quotidians, quan el context permet de prescindir del nom propi de l’arxipèlag, quan ja és clar a quines illes ens referim. De la mateixa manera que sovint es parla de la península, tot i que el nom exacte és península Ibèrica.

—I en el cas de «les Illes» el mot «illes» s’escriu en majúcula o en minúscula?

—L’ús habitual és la majúscula quan ens referim a les Balears, però això no és l’única possibilitat.

—Són correctes expressions com «els habitants de Balears» o «Balears viu del turisme»?

—No. En un text, davant Balears no es pot ometre l’article. S’ha de dir «els habitants de les Balears» o «les Balears viuen del turisme». També es pot dir les Illes Balears, evidentment.

—És ver que hi ha illencs que en lloc de dir «illa» diuen «isla»?

—Sí, els qui tenen menys formació lingüística, però és un fet en extinció. I això és així perquè, curiosament, en el llenguatge popular de les Illes el mot illa s’ha emprat tradicionalment molt poc, i modernament ha aparegut el castellanisme isla. La raó és que els illencs quan es referien a la seva illa deien simplement el seu nom: Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Els mots que sí que han estat sempre populars són illeta i illot, perquè sovint s’havien de referir a aquesta mena d’entitats.

—I els illencs com s’han referit tradicionalment al conjunt de l’arxipèlag?

—La major part de la població no s’hi ha referit de cap manera, perquè no els feia falta, perquè el seu món era cada illa i el conjunt no tenia per a ells importància. Només el llenguatge administratiu, que els darrers segles ha estat en castellà, ha necessitat un nom per al conjunt, i aquest ha estat Baleares. Algunes persones encara, tot parlant en català, es refereixen a les Illes com a Baleares.

—D’on se senten els illencs?

—Els illencs se senten de cada illa: mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Ningú no se sent illenc o balear. Això és així per la separació física i per la història viscuda, en què cada illa ha estat un espai de vida i d’identitat. Antigament cada illa tenia les seves institucions de govern, i modernament només han compartit un aparell administratiu de l’Estat colonial, llunyà de la gent. L’autonomia no ha canviat gaire les coses. Un illenc no dirà mai «sóc de les Illes», o «vaig a les Illes» si n’és fora. Això només ho diuen els continentals.

—I per què hi ha catalans continentals que diuen o escriuen «ses Illes»?

—Perquè es pensen que així cauran més bé als illencs, o perquè no saben com funcionen els articles a les Balears.

—I així cauen més bé als illencs?

—Al contrari, més aviat els illencs s’hi senten molests. Perquè es percep com una gracieta sense trellat. Com una folklorització de l’article salat. I perquè si els qui salen en la llengua col·loquial no escriuen mai ses Illes, menys ho han de fer els qui no salen mai.

Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influència de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’ús genuí català és el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferència de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Però també hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el català genuí els fa servir amb pronom. I aquí també apareix la interferència que ens altera la sintaxi. És el cas d’entrenar (un futbolista que «entrena» cada dia), una incorrecció que afortunadament ja és prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succés desitjable.

Ara denunciaré un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon matí els qui escolten «El matí de Catalunya Ràdio», conduït per Mònica Terribas. És la salutació de la jornalista després dels senyals horaris de les primeres hores del matí: Desperta, Catalunya. I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressió castellanitzant i, a més, incorrecta segons el que s’entén per normativa vigent.

Despertar és un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. És el primer cas quan diem el tro va despertar el nadó o el tro em va despertar. És el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t. El que no és admissible és l’imperatiu desperta. En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningú que digui avui he despertat a les set o demà he de despertar molt d’hora. Supòs que els amables lectors tampoc. La resposta lògica en aquest cas seria demanar «a qui has despertat» o «a qui has de despertar». Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya), encara que en imperatiu potser sí que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrèpida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats més amunt: ús transitiu i ús intransitiu pronominal. És més: el diccionari ens adverteix que «Modernament, per influència castellana, s’ha usat despertar com a intransitiu», i cita Verdaguer («Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen» i Ruyra (Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos»). 

Coromines (DECLC, s.v. despert) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que «tots estarem d’acord que el català construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algú escriu (no hi ha perill que ningú ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebé a cegues que ho fa per castellanisme». I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmació de l’Alcover-Moll sobre la influència castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perquè són «artistes del ritme» i «escriptors de llenguatge pur». També afirma que «no manquen del tot exemples medievals» de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap més que el famós desperta ferro dels almogàvers. Nosaltres faríem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no és prova de genuïnitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningú usi un despertar intransitiu, més era així en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien conèixer bé la llengua popular. Però alguna raó o alguna intenció literària devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintàctic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferència sintàctica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per començar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objecció és que, encara que hi hagués algun ús medieval de despertar intransitiu, això tampoc no és cap argument concloent. Ja en el mateix català medieval la regularitat dels usos d’aquest verb és evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuïna n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, però el personal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només fa cas, si en fa, dels seus lingüistes. La seva bíblia és l’És a dir, per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’És a dir. Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi té res a veure. En tot cas, és un exemple més de com els principals mitjans públics del país no sempre són una eina de redreçament i dignificació de la llengua, que és el que haurien de ser, sinó un instrument per a la seva deturpació.

Llevar és un verb procedent del llatí levare, que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llatí clàssic tenia les dues accepcions fonamentals del català: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’ús popular de llevar-se, aixecar-se el matí, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant. O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula, que és l’acte d’aixecar-se de la taula després d’un àpat i també la darrera cosa que es menja en aquest àpat, substituït ara per l’hispanisme postre, camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres. I també estufar-se la pasta de farina per la fermentació, significat relacionat amb el mot llevat, substituït en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare. I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepció, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peça de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allò de què n’és part: llevar la pell a un conill. O desposseir algú del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gràcia, o llevar els privilegis a un que en posseïa. O suprimir, en general: anyell de Déu que llevau el pecat del món.

Totes dues són accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol època. Però la segona accepció s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituït per treure, que carrega el seu significat. Així, una part de la comunitat lingüística diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar, mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar. I quan uns parlen de treure una bandera o treure llaços grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafè opera algun cop la interferència del català sobre l’espanyol: le han sacado el café, que hauria de fer exclamar «de dónde?». També cal dir que treure, o traure, (del llatí trahere, que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar. És lògic perquè de la noció d’estirar una cosa es pot passar fàcilment a la noció d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb bàsic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ és llevar, es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap, tot i que en aquests casos també es diu llevar.

Naturalment que és ben lícit de dir treure quan el català general i clàssic diu llevar. Però hauríem de pensar si no seria convenient per al bé de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

«Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit» (s.v. adormir)
«Llevar els capolls d’una fruita» (s.v. capoll)
«Llevar a algú el dret de fer una cosa» (s.v. dret)
«Operació quirúrgica de llevar una part del cos» (s.v. ablació)
«Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroç» (s.v. amansir)
«Llevar el goig» (s.v. amargar)
«Llevar diferències de rang» (s.v. anivellar)
«Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realització d’una cosa.» (s.v. aplanar)
«Deixar algú al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida» (s.v. carrer)
«Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen» (s.v. clarificar)
«Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)» (s.v. denudar)
«Llevar les impureses (d’alguna cosa)» (s.v. depurar)
«Llevar l’accent (a un element accentuat)» (s.v. desaccentuar)
«Llevar el poder (a algú)» (s.v. desapoderar)
«Llevar autoritat (a algú)» (s.v. desautoritzar)

Això només és una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Però es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades més amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els convé, va ben en la mateixa línia: sobre l’ús de llevar d’acord amb la que aquí anomenam la segona accepció, diu «Ús que, sense desaparèixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendència a confondre en un mateix ús llevar i treure, tendència malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions lingüístiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb raó recomanava Careta “llevar-se’l barret o la gorra, millor que “treure’s, llevar-se la roba o millor encara despullar-se més que treure’s la roba“». I continua: «Bons escriptors del català central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).» (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement ni els redactors ni els assessors lingüístics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons lingüistes, com Fabra o Coromines, cosa que no contribueix a recobrar la integritat de la llengua ni a superar la confusió empobridora entre llevar i treure.

El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa és definit com a «Mot que requereix una explicació, esp. acompanyat d’aquesta explicació; explicació dels mots obscurs o difícils d’un autor, d’un text; comentari. | PER ANAL. Amplificació, variació, etc., d’un tema. || Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificació, variació, etc. d’un tema». Glosa porta una simple remissió a glossa però amb una accepció afegida: «Corranda, cançó». Segons aquest diccionari, doncs, les cançons que fan els glosadors mallorquins són gloses, mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundària). Això es manté bàsicament en el DIEC (edició de 1995), però d’una banda afegeixen noves accepcions a glosa («Disminució d’una part del contrapunt en la música dels segles xvi i xvii. | Breu o llarga ampliació d’una melodia o d’un ritme. ») i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepció de «corranda». D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinònims de tot. En el DIEC (versió actual) les definicions són les mateixes, però glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situació del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar és fer glosses, glosar no existeix, un glossador és un qui fa glosses i un glosador és un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc més: glosar és fer cançons populars, glossar és aclarir amb una glossa o comentari, glosador és un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador és la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari també poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses són igual, però, com que les glosses ja no són cançonetes, el glossador ja no és el qui fa aquestes cançons. En resum, avui, després d’un llarg camí, la cosa s’ha «estabilitzat» i, segons el DIEC, glossa, glossar i glossador fan referència als aclariments o comentaris, i glosa, glosar i glosador fan referència a les cançons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Però parlem d’aquest llarg camí que ara dèiem. Aquesta distinció entre els mots amb una essa i amb dues és recent i deguda a Pompeu Fabra. En català medieval no hi ha més que glosa. Més encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra només hi ha glosa (i els derivats). Així és en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Juglà (1803) o en el Labèrnia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronúncia tradicional d’aquests mots és amb essa sonora, en tots els casos. La comparació amb les llengües del nostre grup també és il·lustrativa: en francès es diu glose i gloser, però glossaire, considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius; en occità es diu glòsa i glosar (i glossari). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa, glosar, glosat i glosador són vivíssims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en què s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal ús dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengües del grup gal·loromànic en la pronúncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llatí ja era glosa i no glossa. La forma clàssica glossa perdura en italià (glossa, glossare, glossario). Pensem que glosar, en totes les llengües, és un derivat de glosa, mentre que glossari és cultisme pres del llatí glossarium.

Fabra degué pensar que glosa i altres mots de la família tenien una pronúncia defectuosa, com presió o emisió, i degué voler ajustar la grafia —i la pronúncia— al llatí clàssic. Però mentre que presió o emisió són pronúncies defectuoses per interferència de l’espanyol, no és així amb glosa, que és la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnerà el seu propi principi segons el qual la pronunciació ha de ser abans que l’etimologia, com practicà amb les vocals a i e àtones o amb les lletres b i v. Una opció, doncs, hauria estat la continuació de glosa, glosar i glosador, amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari, com a forma més culta. Però l’ús actual també permet d’establir una distinció semàntica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si és una bona opció o no, que els lectors hi diguin —o pensin— la seva.

Normativisme és un mot que no és als diccionaris de referència. Podríem pensar que no existeix, encara que una ràpida mirada al web ens mostrarà que sí que existeix. En tot cas, jo el puc fer servir, i si no existeix, el puc crear, perquè crear mots és un dels drets fonamentals de tota persona. Una altra cosa és que la teva creació vagi a algun lloc. Per normativisme entenc aquí la simple addicció a la norma, només perquè és la norma, sense més matisos ni consideracions. Però com que de matisos i de consideracions n’hi pot haver molts, parlem-ne.

En la llengua les normes són tan necessàries com en qualsevol manifestació de la vida social. Les normes socials serveixen perquè la societat funcioni, i les normes lingüístiques serveixen perquè la llengua funcioni. A més, aprendre les normes i seguir-les és una aspiració natural de tot parlant d’una llengua, que sap que infringint la normativa serà considerat pels altres com un ignorant o un inadaptat. Aquesta dinàmica entre voluntat de seguir les normes i control social d’aquestes és el que assegura la normalitat de les comunitats lingüístiques. Això almenys a les comunitats lingüístiques normals. A les subordinades pot ser diferent. No importa si les normes són establides per una acadèmia o per altres agents (grans llengües com l’anglès o l’alemany no en tenen, d’acadèmia, ni n’han de menester): la cosa important és que les normes són un consens social, i el que importa és tenir i mantenir aquest consens.

Però les normes lingüístiques no són immutables, igual que tampoc no ho són les socials (si ho fossin, els costums i la moral serien a l’Edat Mitjana o a la prehistòria). Les normes lingüístiques han de ser conservades en la mesura que són convenients per a la comunitat lingüística, i poden ser canviades si això satisfà els interessos de la mateixa comunitat. El canvi, encertat o no, pot venir de dalt, com quan la Secció Filològica canvia el sistema d’accents diacrítics, o pot venir de la societat —o d’agents amb capacitat de produir canvis—, i en aquest cas el començament del canvi sovint serà una infracció de la norma. És clar que aquesta infracció de la norma feta amb la intenció de produir un canvi en els usos socials pot partir d’ideologies diverses, i fins i tot oposades. Els assessors lingüístics que a TV3 promouen coses com sisplau, nòvio, vivenda o els hi demana un favor (no admeses per la Secció Filològica) tenen unes intencions ben diferents (oposades) de les dels qui promovem paraules genuïnes —o que no representen subordinació a l’espanyol— i que no són al diccionari, com estatística, documentari, bombardament o un massacre (masculí). Per a nosaltres els primers actuen contra els interessos de la nostra comunitat lingüística i minant els fonaments de la codificació del català modern. Per això ara no ens interessa de parlar de les seves posicions, sinó de l’altra posició «heterodoxa».

El normativisme que aquí criticam s’identifica amb una adhesió cega i acrítica als diccionaris, sobretot a un. Segons aquesta mentalitat, mot que no és al diccionari no pot ser mai bo, i mot que és al diccionari ho és per força. És una visió àmpliament difosa socialment, i és comprensible, car la gent vol una norma segura i deposita la seva confiança —comprensiblement— en els diccionaris. I és per aquesta raó que hem d’exigir als diccionaris la màxima excel·lència. Però entre professionals de la llengua aquest normativisme pot arribar a ser pervers. Els diccionaris catalans són fills d’unes circumstàncies històriques, les circumstàncies que conformen la història anòmala del nostre país. No són obres perfectes ni han de ser dogmes de fe. La codificació lèxica del català va començar, al principi del segle XX, amb un principi fonamental que era la deshispanització de la llengua. Fabra va fer un diccionari que ell mateix va qualificar de provisori, i no podia ser altra cosa, entre altres raons perquè el coneixement de la interferència lingüística de l’espanyol només començava. El DIEC, fet seixanta anys més tard, també ha de ser considerat provisori, no sols perquè encara té mancances tècniques sinó perquè s’ha apartat del principi fonamental de la codificació lèxica del català introduint hispanismes progressivament i perquè se situa en un context ideològic en què el coneixement i la revisió de la interferència no interessen gaire.

Els qui volem un català més genuí, menys interferit per l’espanyol i més acordat amb les altres llengües romàniques no hem de tenir por d’usar aquells mots que representen aquests ideals, com els esmentats més amunt, encara que no siguin als diccionaris. Si els usam, ja els hi posaran. I si no els usam, no els hi posaran, perquè els qui tenen cura dels diccionaris —actuant amb una perspectiva d’una normalitat lingüística que no tenim— ara tenen més vocació de fotògrafs que de conductors de l’ús; més de notaris que de guies. Amb la qual cosa continuarem en el fang de la subordinació a l’espanyol.

A la imatge d’aquí baix hi ha un exemple clar de normativisme. No interessa si documental és o no un hispanisme, ni si totes les llengües de l’entorn diuen documentari, ni si en una situació de no subordinació diríem documentari, ni si el diccionari diu documental perquè qui va fer el primer en què surt el mot potser no tenia tota la informació. Només interessa el fet que el diccionari diu documental. Afirmant que aquesta és la forma normativa el que es diu és que aquesta és la forma que hem d’usar si volem ser uns bons minyons i uns bons patriotes. Amb aquesta postura es frena el millorament de la llengua i la possibilitat que els diccionaris arribin a recollir aquells mots que un català no subordinat hauria de normalitzar.

Avui us presentaré un hispanisme que no em consta que hagi estat advertit per ningú: paradoxa. I és força elemental. És un hispanisme de forma, com tants altres que hem tret a la llum. És a dir, l’arrel del mot és impecable, però presenta un element formal degut a la subordinació a l’espanyol: la forma femenina.

El mot procedeix del llatí paradoxum (de gènere neutre), que, al seu torn, procedeix de la substantivació de l’adjectiu grec παράδοξος (parádoxos), ‘contrari a l’opinió general’, format amb els elements para (al costat de) i doxa (opinió). Amb el segon element s’han format també els mots ordodox (ortódoxos) i heterodox (héterodoxos). El mot que ara ens ocupa comença a circular en les llengües modernes en el context del Renaixement. En totes les llengües romàniques el mot és de gènere masculí: francès paradoxe, italià paradosso, romanès paradox, portuguès paradoxo, i fins i tot el gallec fa paradoxo, contra el que podríem esperar atesa la subordinació d’aquesta llengua a l’espanyol. De l’occità en parlarem més endavant. En espanyol s’ha dit sempre paradoja, amb un canvi de gènere de difícil explicació. Podria ser una mala interpretació del francès paradoxe? És el que degué passar amb el mot massacre, masculí en totes les llengües i femení en espanyol i que aquesta llengua degué agafar del francès (vegeu aquest article). O més aviat sembla una interferència amb el plural neutre llatí paradoxa, considerant la importància dels Paradoxa de Zenó o els Paradoxa Stoicorum de Ciceró. En espanyol, segons els corpus disponibles, el mot apareix en el segle XV, sovint fent al·lusió a les obres esmentades, i en els diccionaris apareix en el segle XVII. En un principi s’escriu paradoxa, però a partir del 1527 ja trobam la grafia paradoja que coexisteix llargament amb la primera i que ens indica l’antiguitat de la pronúncia actual. Una pronúncia estranya essent el mot un cultisme, que hauria de mantenir la pronúncia ks de la x llatina (com ordodoxa, no ortodoja). Els diccionaris de la Reial Acadèmia duen paradoxa fins al 1803.  A partir de 1817 l’Acadèmia escriu paradoja en els seus diccionaris. I, a més de paradoja, hi trobam els adjectius paradojo (abans del 1817 paradoxo), amb el significat de ‘extraño o extravagante en su modo de sentir u opinar’, i paradójico (abans del 1817 paradóxico), amb el significat de ‘lo que incluye paradoja o el que usa de ellas’.

En català la primera documentació lexicogràfica és del 1696 (diccionari Gazophylacium de Joan Lacavalleria), però sota la forma paradoxe, amb una terminació que ens fa dubtar sobre el gènere. Era, evidentment, un mot només conegut de les elits culturals. En els diccionaris del XIX ja surt paradoxa amb la indicació de femení. Podem dir, doncs, que paradoxa és un mot que entra en català en una època de completa subordinació cultural de la nostra societat a l’espanyol i que només aquesta subordinació i la interferència lingüística expliquen aquesta anomalia del gènere femení.

Quant a l’adjectiu corresponent, no hi ha res en els diccionaris d’abans del segle XIX. En els d’aquest segle trobam algun paradògic (com el d’Antoni Figuera, que, curiosament, registra el nom paradoca). Paradògic és el que es deia correntment en el segle XIX, perquè en l’estat de subordinació en què es trobava el català una altra cosa no es podia esperar. Els més cultes escrivien paradòxic, que és la forma que recull el Labèrnia (1840) i la major part de diccionaris vuitcentistes. Fabra va introduir sàviament la forma paradoxal (Diccionari ortogràfic, 1913), agafada del francès i que coincideix amb les altres llengües romàniques. Ho argumenta a la conversa 78 (1920) de les Converses filològiques, en què diu: «El mot d’on el castellà ha tret el nom paradoja, de què ha derivat l’adjectiu paradójico, és l’adjectiu llatí paradoxus (del grec paradoxos); el mot català corresponent a paradoja és, doncs, paradoxa amb x i no pas j (Cp. el francés paradoxe, l’anglès paradox, l’italià paradossa, amb el canvi, normal en aquesta llengua, de x en ss); i de paradoxa hom podia derivar en tot cas paradòxic, no paradògic. […] Paradòxic és naturalment millor que paradògic (del tot inacceptable); però ens sembla encara millor paradoxal, que és el mot que figura, com a derivat de paradoxa, en el Diccionari ortogràfic de l’Institut». Fabra sembla que no s’adona de la interferència de l’espanyol pel que fa al gènere de paradoxa, alhora que cau en un error respecte de la forma italiana d’aquest mot.

Ens resta un enigma. Els diccionaris occitans moderns (recents) enregistren tots la forma femenina paradòxa. Un fet altament sorprenent, si tenim present que l’occità té per referent el francès i que, d’aquesta manera, és l’única llengua romànica no subordinada a l’espanyol que posseeix aquesta estranya i aparentment inexplicable forma femenina. El Tresor dòu Filibrige (1878) de Mistral registra paradosse i paradoxe, sense indicar-ne el gènere. Però cal suposar que és masculí, car si fos femení hauria escrit paradosso o paradoxo (la o és la grafia normal mistralenca per a la a final). Un diccionari anterior, el Dictionnaire provençal-français de J.S. Honnorat (1847) du paradoxo, amb indicació ben clara de gènere masculí. Podem suposar, doncs, que paradòxa és un altre cas d’hispanocatalanisme de l’occità, és a dir, d’hispanisme introduït tot agafant-lo del català; la mateixa circumstància que atribuíem a actitud en un article dedicat a aquest mot. Els occitanistes actuals senten una considerable devoció pel català, i la introducció de mots com aquests els poden servir per a marcar una cercada distància respecte del francès. El diccionari més antic dels que registren paradòxa sembla que és el Laus, Dictionnaire français-occitan (1997), que podria haver estat l’introductor de la forma femenina. El fet que una llengua com l’occità, que sempre segueix el gruix de les llengües romàniques, ara vagi amb l’espanyol és un veritable paradox.

Observo encuriosit l’ús extraordinari que al Principat —o potser només a la part de Barcelona, no ho sé— es fa del mot escollir. Que si el Parlament ha d’escollir un president, que si tal persona ha estat escollida com a diputat, que si no sé qui ha estat escollit a les urnes, etc. El verb s’empra tant si l’elecció es fa mitjançant una votació com si no. Diverses fonts ens diuen que escollir tenia poc ús al Principat, on era més usual triar (a part d’elegir, sobretot si hi ha votació), per la qual cosa deu haver-hi hagut una evolució, car sembla que ara triar recula fermament davant l’omnipresent escollir.

Ens explica Coromines (DECLC, s.v. collir), que en llatí antic legere significava ‘collir, agafar’, i que amb el prefix ex– es formà exlegere (simplificant,  elegere o eligere) que significava ‘triar’ i d’on surt per via culta el mot panromànic elegir. Però el legere (‘collir’) aviat va restar antiquat i va ser substituït per una altra forma prefixada, colligere, d’on surt l’actual collir. I quan el legere (‘collir’) va restar antiquat era lògic que el prefixat eligere (‘triar’) també flaquejàs i que sobre el seu vencedor, colligere, es formàs un altre mot prefixat, excolligere, que agafà el significat de ‘triar’. Això darrer degué ser sobretot en llatí hispànic dels dominis actuals espanyol i portuguès. Del colligere vénen el català collir, l’espanyol coger, el portuguès colher, el francès cueillir o l’italià (rac)cogliere. Amb la particularitat que els mots espanyol i portuguès signifiquen agafar qualsevol cosa mentre que a les altres llengües romàniques signifiquen agafar només flors, fruits o semblants. Llevat d’un ús aberrant i espanyolitzant que fan alguns mallorquins, que cullen el telèfon, el tren, l’autobús, els lladres, refredats, manies i tot allò que en espanyol es pot coger. Del llatí excolligere surten l’espanyol escoger i el portuguès escolher, que signifiquen ‘triar’. És un mot bàsicament propi d’aquestes dues llengües iberoromàniques, absent en les altres de la família romànica. En espanyol escoger surt profusament en totes les èpoques, començant pel Cantar del mío Cid. En català ja és una altra cosa.

Respecte al català, Coromines ja ens diu al diccionari etimològic espanyol (DCECH) que no en coneix exemples antics; dada interessant. De totes les aparicions que hem vist a la documentació medieval només en coneixem algun ús en Jaume Roig. Res més, cosa que indica que a l’Edat Mitjana el mot era pràcticament inexistent en català. En el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), que arriba al segle XVIII, no n’hi hem sabut trobar cap cas. I en el CIVAL, corpus de textos valencians, en trobam un exemple en el segle XVII (Gaspar Blai Arbuxech, 1666), que ja pot ser clarament induït per l’espanyol. Després ja passam a una aparició del 1853. El diccionari Torra (1640), que és una adaptació d’un diccionari castellà, enregistra escullir amb una simple remissió a triar. I el mot escollir és totalment absent del diccionari Lacavalleria (1669), molt més consistent que el de Torra. Sí que surt ja als diccionaris del segle XIX.

Pel que fa a la llengua parlada, Coromines, en el seu diccionari etimològic espanyol, ens deia que a la Catalunya del Nord només s’usa llestar i que en el Principat [sud] triar és més popular que escollir. Ho referma en el diccionari català (DECLC), on diu que escollir és «un mot molt rar a l’Edat Mitjana, i no general avui, en què segueix dient-se més aviat triar en tot el Principat i llestar (amb caràcter preferent, potser únic) en rossellonès; tanmateix escollir és també actualment d’ús més o menys general a les Illes, el Principat i sobretot en valencià (on triar no s’usa si no és en alguna accepció especialíssima, de triatge de productes agrícoles.». Pel que respecta al Principat, és evident que hi ha hagut una evolució, car ara escollir es diu per pa i per sal, fins i tot quan no cal dir triar sinó elegir.  Segons el que em diuen un munt de col·legues valencians i segons les observacions i consultacions que he fet a illencs, podem rectificar Coromines i dir que el mot usual i normal tant al País Valencià com a les Balears és triar, i que escollir hi és estrany o desconegut.

La semàntica d’aquests mots també és un capítol ben interessant. Notem que el català té tres mots (elegir, triar i escollir) mentre que les altres llengües de l’entorn només en tenen dos, com l’espanyol (elegir i escoger), el portuguès (eleger i escolher), el francès (élire i choisir), l’italià (eleggere i scegliere ) o l’anglès (to elect i to choose). Vegem quina és la semàntica en aquestes llengües que tenen dos mots. En totes elegir (elegir, eleger, élire, eleggere, to elect) significa en primer lloc triar una persona o diverses per a ocupar algun càrrec o alguna responsabilitat, sobretot mitjançant una votació. En segon lloc, elegir és l’acció de mostrar una preferència per una persona, un poble, un col·lectiu, etc.: «el poble elegit per Déu», «molts són cridats i pocs, elegits (frase evangèlica)». Per al significat de triar entre diversos objectes o diverses opcions el mot normal i neutre és triar (escoger, escolher, choisir, scegliere, to choose). Elegir per a referir-se a una tria entre coses sol ser literari o d’un to més o menys pujat («el destí que cadascú ha elegit»).

Ara vegem com els diccionaris catalans administren els nostres tres mots. La primera cosa a remarcar és que utilitzen el mot escollir com a instrument per a la definició dels altres. «Elegir: escollir entre diverses possibilitats» (DIEC); «elegir: escollir qualcú o qualque cosa per a un fi determinat» (DCVB); «elegir: escollir (algú o alguna cosa) per a un fi determinat» (DFabra). Cosa que, curiosament, no fa el Labèrnia: «elegir: triar, destinar una persona ó cosa á algun fi». Ni el Lacavalleria: «elegir: triar alguna cosa». Això a part, els diccionaris catalans són poc clars respecte del significat dels tres mots. Sobre elegir, i descomptant les eleccions amb votació, el DIEC ens diu (accepció 1) que elegir és «escollir, seleccionar, entre diverses possibilitats per a un fi determinat», definició que tot d’una pensam que també pot servir per a triar. I si anam a triar, veurem que —descomptant significats com els de triar llana o bestiar o triar-se la llet— simplement ens remet a escollir. I d’escollir només diu que significa «prendre de preferència», una definició que ja és de Fabra. És a dir, que escollir i triar són sinònims, amb l’agreujant que la forma definida (primària) és escollir i no triar. Els altres diccionaris actuals no aporten res més d’útil. Creiem que aquí hi ha molt a revisar.

En resum, la introducció discreta del mot escollir en segles passats —circumscrit potser a usos llibrescos— pot ser molt bé un fenomen d’interferència. Era un mot innecessari, perquè el seu significat ja estava cobert per triar. A partir d’aquí, la asimetria entre el català (amb dos mots, triar i el nouvingut escollir) i l’espanyol (un sol mot, escoger) i la semblança formal entre escoger i escollir han afavorit en temps recents i en el Principat l’expansió d’escollir i el replegament del mot inexistent en espanyol (triar). I amb un desplegament descontrolat d’escollir, a manera de veritable epidèmia, que usurpa el lloc d’elegir, que és el que cal usar en el cas d’eleccions amb votació. Faríem bé de promoure la parella dels mots genuïns, elegir i triar, i fer-los servir com ho fan les altres llengües romàniques.

Diguem per a començar que el títol d’aquest article no vol ser irrespectuós de res ni de ningú. Permeteu-me la llicència d’introduir aquí el mot aranyol, a manera de mot col·loquial, calcat de l’omnipresent catanyol, que és la manera col·loquial de referir-nos a un català víctima, en una mesura més gran o menys, de la interferència de l’espanyol. I anem a la cosa.

Si una llengua es troba subordinada en un territori, perquè aquest és part d’un Estat que crea aquella subordinació, però disposa d’una comunitat humana que no es troba en cap estat de subordinació, la interferència de la llengua dominant sobre la subordinada que es produeix en el primer cas contrasta amb la llengua neta d’interferència a la part no subordinada. Sobretot si aquesta part no subordinada és una comunitat gran i vigorosa. Per molt que l’alemany que es parla a la regió francesa d’Alsàcia estigui interferit pel francès, els germanòfons d’aquella regió tenen un referent lingüístic clar en Alemanya, Suïssa o Àustria. Els gallecs reintegracionistes tenen un referent clar a Portugal. O els hongaresos d’Eslovàquia tenen un referent lingüístic vàlid en la llengua parlada i escrita a Hongria.

Els catalans no tenim aquesta sort. Tota la llengua està subordinada, sense que en resti ni un trosset amb vida pròpia. Si miram el petit Estat independent d’Andorra, la llengua que s’hi usa, lèxic administratiu a part, és un català tan interferit per l’espanyol com el català de Barcelona. Per a poder visualitzar fàcilment la interferència de l’espanyol sobre el català encara tenim en certa manera el català del nord, que als estudiosos de la interferència ens ha fet un bon servei. D’allà dalt estant, alliberat el cervell dels motllos que l’espanyol imposa al cervell de la gent del sud, la interferència espanyola es pot copsar molt més fàcilment. Les llargues xerrades amb l’amic Joan Daniel Bezsonoff a Prada o les informacions aportades per Idali Vera i altres persones de la Catalunya del Nord per a mi han estat un bon ajut en la meva feina de recerca sobre interferència. I no hi fa res que el català del nord hagi estat i estigui interferit pel francès: això no lleva que sigui un bon aliat per a descobrir les marques que l’espanyol deixa sobre el català. Però aquest recurs té les seves limitacions. Interrompuda la transmissió familiar de la llengua a les comarques del nord, i descomptant un sector de gent força vella, el català que ara parla una minoria de la gent és un català après com a segona llengua i fortament interferit pel català del sud; és a dir, indirectament interferit per l’espanyol. Del català de l’Alguer, per la seva quasi nul·la consistència, no cal ni parlar-ne.

Diferent és la situació de l’aranès i la resta de l’occità. Malgrat la poca vitalitat de l’occità a Occitània, aquesta llengua no pateix cap subordinació a l’espanyol, ni directa ni indirecta, llevat en tot cas d’algun mot molt peculiar que hi pugui haver penetrat via català. I aquest fet pot ser un gran ajut per al descobriment de la interferència de l’espanyol sobre l’occità aranès i per al redreçament d’aquesta varietat.

No tinc tant de coneixement de l’occità (i de l’occità aranès) com voldria tenir, però sí interès per tenir-lo. I amb aquest interès estic atent a observar les diferències entre la varietat parlada al Principat i la varietat parlada (o sobretot escrita) a l’Occitània integrada dins França. Mentre escoltava, durant els darrers dies, el programa informatiu 3/24 en aranés, que emet diàriament la televisió de Catalunya, he pres notes sobre els hispanismes que hi he trobat. La comparació amb l’occità estàndard de més amunt de la frontera política és altament alliçonador. I el cas de l’occità és de gran interès per a l’estudi de les interferències lingüístiques. A continuació posaré la llista dels hispanismes que hi he observat (que no deu ser exhaustiva) amb la indicació de la forma occitana no subordinada a l’espanyol (occ.), bàsicament estàndard llenguadocià. Amb només un grapat de programes de deu minuts, bona part dels quals són declaracions de polítics en català i espanyol, la llista és prou substanciosa (o substancial). Cada programa comença amb els mots Òla, bona tarde, dues castellanades de les quals no hi ha rastre al nord de la frontera. I els espectadors són tractats de vosté, un altre hispanisme totalment absent més al nord. Fortunadament, els informatius mostren també solucions comunes amb la resta de l’occità, pel que fa a neologismes: caumatge (desocupació, català interferit atur), greva (vaga) o bombardament (català interferit bombardeig). I una darrera observació: els hispanismes de l’aranès són en gran mesura els mateixos que els que té el català, perquè una sola és la llengua interferidora. A més, en aquests informatius es pot veure un model de llengua que segueix la mateixa línia ideològica del català dels mitjans de la Corporació i del seu deplorable llibre d’estil. L’admissió o promoció de multitud de formes espúries que fins i tot són fora de la normativa reconeguda de l’aranès (i del català): eth president cessat, imputar (algú), registre (‘escorcoll’), viuenda (vivenda), etc.

Aquí teniu la llista. Com podeu suposar, tots aquests hispanismes també ho són en català (excepte algun com correu, exèrcit o població). I si hi ha cap error, apel a la competència d’alguns lectors coneixedors del terreny per a esmenar-lo.

acampada (occ. campatge)
ajuntament (occ. comuna)
an permetut recuperar (occ. an permetut de recuperar)
apartat (occ. seccion, alinea)
autopista (occ. autorota)
benzinèra
carretera (occ. rota)
carpa [de circ] (occ. capitèl)
carta (occ. letra)
conjunt (occ. ensemble)
coche (occ. auto, veitura)
correu (occ. corrièr)
despachi [liurament de]
diari (occ. jornal)
dies laborables (occ. jorns obrants)
Dinamarca (occ. Danemarc)
distorbis [disturbis] (occ. rambalhs, tumults, amautas, etc.)
empresa (occ. entrepresa)
empresari (occ. entrepreneire, entreprenedor)
enganhar (occ. enganar)
eth equip (occ. l’equipa)
es paradi [els desocupats] (occ. los caumaires)
escolhir o escuelhir (occ. causir) [emprat, a més, abusivament amb el significat de ‘elegir’ (occ. elegir): «eth escuelhut nòu president»]
eth govèrn espanhòu a cessat era directora (occ. destituir)
eth Liceu apòsta pera dansa
exèrcit (occ. armada)
gremi (occ. corporacion)
imputar [una persona]
informe (occ. rapòrt)
inabilitacion
inclús (occ. quitament)
inversion (occ. investiment)
libi (occ. libian)
lletrats (occ. avocats)
mantèrs [venedors de carrer]
mesa deth Parlament
marchar [anar-se’n] (occ. se n’anar, partir)
majoria (occ. majoritat)
ministre d’Isenda (occ. ministre de las Finanças)
notícia (occ. nòva, novèla)
novèla (occ. roman)
números vermelhs (occ. nombres)
parar [aturar-se] (occ. arrestar)
passeg (occ. passejada)
pellicula (occ. filme)
per ultim (occ. finalament)
periodista (occ. jornalista)
ple [del Parlament]
pista [«le cerquen sense trobar cap mès pista»]
poblacion (occ. populacion)
preguntar (occ. demandar)
pressupòst (occ. budgèt)
quedar (occ. restar, demorar)
querelha (occ. denóncia, etc.)
registre [escorcoll] (occ. perquisicion, etc.)
rentat [de diners] (occ. lavatge)
rescatar [un excursionista] (occ. salvar)
risc de fuga (occ. risc d’evasion)
ròda de premsa (occ. conferéncia de premsa)
se l’investigue per mauversacion (occ. altres solucions)
seguir [continuar] (occ. contunhar)
solidesa (occ. soliditat)
tarde (occ. aprèsmiègjorn)
tramitacion
tramvia (occ. tram, tramvai)
tiroteg
tribunau (occ. cort)
un d’octobre (occ. primièr d’octobre)
violéncia masclista
viuenda (occ. lotjament, etc.)
vosté (occ. vos)

Quan jo era petit, els meus pares em corregien si deia «demà és dia u»: no es diu dia u, em deien, sinó dia primer. I en tot el meu entorn la gent de parla genuïna ha dit sempre «dia primer de gener», «dia primer de febrer» o «dia primer» del mes que sigui. Igual que ho diu una popular cançó mallorquina que diu: «Sant Pere és a vint-i-nou / i Sant Marçal és a trenta / i l’endemà ja mos entra/ es primer de juliol».  Igual que ho diu el refranyer popular: «el primer de maig a fira me’n vaig». Però com que en espanyol diuen «uno de enero», etc., ara, amb els referents perduts, o sense més referent que la llengua veïna, la major part de la gent sol dir dia u. La gesta catalana del primer d’octubre del 2017 ha fet córrer l’espuri u d’octubre (escrit 1 d’octubre o u d’octubre) per tots els mitjans i pertot arreu. Fins i tot ja hi ha ciutats amb una placa que diu Carrer (o plaça) de l’U d’Octubre (o de l’1 d’Octubre). Cal rectificar-ho immediatament.

Pràcticament totes les llengües europees, amb l’excepció de l’espanyol i alguna més, fan servir l’ordinal per a referir-se al primer dia de cada més. Pel que fa a les llengües romàniques, el francès, l’occità, l’italià i el romanès tenen la norma de fer servir l’ordinal (premier, primer, primo o întaî) per al primer dia de cada mes (no per als altres dies, en què es fa servir el cardinal). Aquesta és, doncs, la norma general de les llengües romàniques. Només en occità aranès —comprensible— veig eth dia 1 d’octubre. L’anglès, com se sap, fa servir l’ordinal en tots els casos. Sols l’espanyol i el portuguès alternen les dues formes, amb preferència actual pel cardinal. L’espanyol d’Espanya fa servir normalment el cardinal, mentre que l’espanyol americà prefereix l’ordinal. Una recerca al Corpus del Nuevo Diccionario Histórico Español ens mostra que uno de seguit del nom del mes és modern i que també en espanyol la forma més tradicional és primero de. És a dir que la llengua veïna modernament s’ha desviat de la pràctica general de les llengües romàniques, i nosaltres, com sempre, l’hem copiada inconscientment.

La documentació catalana de tots els segles ens mostra unànimement la forma primer de, que no entra en competència amb u de fins als temps molt recents. I si veieu escrit 1, pensau que pot ser una manera de grafiar primer. En català cal dir, doncs, primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma moderna interferida per l’espanyol.

A continuació teniu un mostrari de documents de tots els temps amb la forma primer de, extrets de Google Llibres. He fet una cerca als mateixos llibres de la forma u de o 1 de seguida del nom d’un mes i tots els casos són posteriors al 1980, llevat d’un cas de 1964 i 1977. És tan evident que no cal dir res més.

Nota: Aquí hi ha un complement d’aquest article, publicat el  26 de setembre de 2018.

1461

1462

1467

1468

1470

1472

1478

1482

1521

1524

1586

1592

1701

1706

1749

1756

1763

1773

1818

1820

1820

1825

1827

1832

1834

1838

1839

1840

1840

1841

1844

1844

1851

1863

1867

1868

1873

1875

Francesc Cambó

Rubió i Balaguer

Ferran Soldevila

Francesc Pujol i Joan Amades

Miret i Sans

Miquel Coll i Alentorn

Institut d’Estudis Catalans

Josep Massot i Muntaner

Joan Triadú

Albert Manent

Diccionari Català-valencià-balear

Diccionari Català-valencià-balear