Què hi fa un «actitud» o «actituda» en occità?
El mot que en català oficial té la forma actitud es va escampar a diverses llengües europees a partir de l’italià attitudine, mot i concepte creats en el Renaixement. I la dita forma catalana actitud és un fruit de la interferència de l’espanyol. Ho vaig explicar en aquest article i avui mantinc tot el que hi vaig exposar.
Que el mot té un origen italià és evident i acceptat per tothom. La seva forma en les diferents llengües ho indica clarament: francès i anglès attitude, portuguès atitude i romanès atitudine. Només l’espanyol i les llengües que en depenen han incorporat al mot una c objecte de molta polèmica: espanyol i català actitud, gallec oficial actitude (però gallec reintegrat atitude). La formació del mot en italià és un punt obscur o controvertit. L’explicació més escampada el fa venir del llatí aptitudinem, mot llatí que significa ‘aptitud’ i que dóna aptitud o aptitude en les diverses llengües i attitudine en italià (amb el significat de ‘aptitud’). Aquest attitudine italià, que en principi significava ‘aptitud’, hauria sofert una sèrie de creuaments semàntics, per exemple amb mots com atto (< actum) o attegiamento, derivat d’atteggiare, al seu torn derivat d’atto, i hauria agafat un nou significat. Altres fan procedir el mot italià que ens ocupa d’un hipotètic llatí *actitudinem, també amb un encreuament amb atto o amb el mateix attitudine (< aptitudinem) amb significat de ‘aptitud’. Sigui com sigui, la manera com va aparèixer el nou mot (o nou significat) attitudine no té importància per al nostre propòsit. Aquest nou attitudine va aparèixer durant el Renaixement i en el context de la pintura o les arts visuals. Attitudine era inicialment la postura del cos, la que adoptaven les persones que posaven per a una obra d’aquestes arts. I després postura del cos en general, com a la frase espanyola «arrodillados con actitud de hacer adoración a Dios» (1673).
De l’italià el mot va passar a les diverses llengües, en les quals va continuar l’evolució semàntica: de postura física del cos a disposició d’ànim davant alguna cosa. Una evolució possiblement guiada per una llengua que ja no és l’italià. Les llengües que reberen el mot de l’italià o bé conserven la doble t (francès i anglès attitude) o la simplifiquen (portuguès atitude, romanès atitudine). És el mateix que ocorre amb qualsevol doble t llatina (francès i anglès attention, portuguès atenção, espanyol atención, català i occità atenció). L’espanyol actitud és una anomalia en el conjunt de llengües europees. La c, desconeguda de les altres llengües, només es pot explicar per un creuament amb acto i la seva família. Diu Coromines que el primer que va usar el mot en espanyol fou Vicenzo Carducci, pintor italià de naixement establit a Espanya, on és conegut com a Vicente Carducho (1576-1638). Ell mateix dóna fe —diu Coromines— que en el seu temps encara es considerava mot italià. Potser ell mateix, que sabia italià i espanyol, va introduir l’estranya c: si atto en espanyol era acto i attuale, actual, attidudine fàcilment es podia convertir en actitud. En tot cas, si Carducci no és el primer a usar el mot, això tampoc no és important. El mot va passar de l’espanyol al català en els segles baixos, i la primera documentació lexicogràfica que en tenim és de 1803 (Belvitges). Diguem de passada que el gallec oficial fa actitude mentre que el portuguès fa atitude, igual que el gallec usat pels reintegracionistes. Tot això és bastant coherent amb les situacions de subordinació. I és també bastant evident que sense la situació de subordinació és altament probable que ara en català tindríem atitud, amb una sola t, tenint en compte que el català, com les altres dues llengües romàniques ibèriques, simplifica en t el grup tt. La possibilitat que els catalans haguéssim fet el mateix creuament que feren els espanyols hi és, però és insignificant.
Dit tot això, hi ha una cosa que trop ben xocant. En textos occitans actuals veig tant actitud (o actituda) com atitud o atituda. «Aquela actitud a fòrça de veire amb la victòria electorala» (Jornalet); «La sieuna actitud provoquèt que en l’an 1400 aguèsse de laissar la corona imperiala» (Sapiéncia); «Aquí enquèra vesèm l’actituda neocolonialista de França» (Jornalet, a un comentari); «belèu una atitud pauc cooperativa de la vila en 694» (Wikipèdia-oc s.v. 709); «Pasmens, quò me sembla pas trop dubert, mesma un pauc proteccionista coma atituda, la de nòstres partenaris» (blog Rubrica en Oc); «Donc ne vedi pas nada rason que cambie d’atituda» (Jornalet, a un comentari); «Alceste e de las coetas qu’amian la soa atituda radicau» (Wikipèdia-oc s.v. Lo misantròp o l’Atrabiliari Amorós). Mirant obres lexicogràfiques, veig actitud en dues de recents, el Diccionari general occità de Cantalausa (2002), i el Diccionari occità provençal-català de Joan-Daniel Bezsonoff (2015); i atituda en el Vocabulaire fondamental du provençal de Basse-Provence de Jean-Claude Bouvier i Alain Barthelémy-Vigouroux (1997). En el Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens (1966) de Loís Alibèrt el mot no hi és sota cap forma.
No conec prou la situació occitana per a treure cap conclusió sòlida. Només faig una reflexió oberta a la possibilitat que algun expert occità en doni una explicació més fonamentada que la meva. La meva hipòtesi és que, com que actitud(a) en occità és inexplicable, podríem ser davant un cas d’influència del català —en aquest cas un català hispanitzat— damunt la llengua del nord. Molts occitanistes són coneixedors i admiradors de la llengua catalana i la seva codificació, començant pel mestre occitanista Loís Alibèrt. Aquesta influència, però, en casos com aquest, no seria més que interferència de l’espanyol sobre l’occità amb la mediació del català interferit. Cosa no gaire encomiable.
En el Tresor dòu Felibrige, de Mistral, el diccionari més ric de la llengua occitana, no hi surt ni actitud ni actituda, sinó únicament atituda (amb la grafia mistraliana atitudo):
ATITUDO (esp. actitud, it. attitudine, lat. aptitudo), s.f. Attitude, v. biais, pousturo.
Prengué, coumo à soun abitudo,
Uno pietadouso atitudo. J. HUOT
Sèns quita soun atitudo. C. FAVRE
Això ja és més normal.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Bengut Gabriel,
escrius: “Segons la major part d’autors, l’italià attitudine (equivalent al que en català ara es diu actitud) és la mateixa paraula attitudine procedent del llatí aptitudinem (‘aptitud’), que per un canvi semàntic va afegir una nova accepció a la que tenia inicialment (aptitud)”.
Els autors italians dieuen una altra cosa. Heus-te’ls aquí:
PRIMER AUTOR: Cortellazzo & Zolli, Dizionario interattivo etimologico, Zanichelli editore, Bolonya, 1999:
attitudine 1,
s. f. ‘capacità, disposizione’ (av. 1347, B. da S. Concordio).
Derivati:
attitudinale,
agg. ‘di attitudine’ (aptitudinale nel sign. di ‘potenziale’ in G. Bruno, av. 1600; attitudinale: 1745, Berg. Voci, che lo dice attest. in O. Toscanella, sec. XVI).
Vc. dotta, lat. tardo aptitudine(m), da aptus ‘adatto’
attitudine 2,
s. f. ‘posizione, atteggiamento del corpo’ (av. 1519, Leonardo), ‘atteggiamento, contegno’ (1883, Manfr.).
Lat. parl. *actitudine(m), da actus ‘azione, moto, gesto’ (V. àtto 1), con sovrapp. di aptitudo (V. attitùdine 1). Il sign. di ‘atteggiamento, contegno’ è un calco sull’ingl. attitude (a sua volta dalla vc. it.; attest. in questa accez. dal 1837; cfr. Klajn 138)#e’ in G. Bruno, av. 1600; attitudinale: 1745, Berg. Voci, che lo dice attest. in O. Toscanella, sec. XVI).
SEGON AUTOR: Giacomo Devoto, Dizionario etimologico, Felie Le Monnier, Florença, 1968:
attitudine 2 ”inclinazione’. dal lat. medv. aptitudo, -inis.
attitudine 1 ‘atteggiamento’, dal lat, medv. actitudo, inis, modellato sul seguente [o sigui, damunt attitudine 2], passato nel fran. attitude e rientrato in Italia in età moderna.
TTERCER AUTOR: Salvatore Battaglia, GRande dizionario della lingua italiana, UTET, Torí, 2007, 24 volums:
attitudine 1, sf. Disposizione naturale, inclinazione, tendenza; capacità; qualità attiva, idonea.
[…]
Voce dotta, lat. tardo aptitudo, -inis ( deriv. da aptus ‘adatto’)
attitudine 2, sf. Atteggiamento, modo di presentarsi, posituRa della persona, aspetTo, figura.
[…]
Lat. actitudo -inis, dal frequent. actitare, modellato su aptitudo (oppure rifacimento di aptitudo -inis).
QUART AUTOR: Vocabolario Treccani in linea
attitùdine1 s. f. [dal lat. tardo aptitudo -dĭnis, der. di aptus «adatto»]. – 1. Disposizione innata o acquisita (fisica, psicofisica, o psichica) che rende possibile o facilita lo svolgimento di particolari forme di attività: avere a. per , per le arti; avere a. alle armi o alla vita militare; non ha molta a. a fare l’insegnante; dimostra ancora scarse a. critiche; uomo senza alcuna particolare a.; avere o essere dotato di a. generiche. 2. Raro, di cose, idoneità a un uso, rispondenza a uno scopo. 3. ant. Destro, opportunità: io non ho altra a. se non quando mio marito fusse de notte occupato al molino, e allora te porrìa dentro ’l mio proprio letto recevere (Masuccio).
attitùdine2 s. f. [der. del lat. actus -us «atto2» , raccostato a attitudine1]. – Atteggiamento, positura della persona: figure ritratte nelle più strane a.; mettersi in a. di supplice; stare curvo, in a. di penitente.
Benvolgut Jordi,
La qüestió és que per a mi és un punt molt secundari la manera com aquest mot es va formar en italià. M’és igual si procedeix de “aptitudine”, de “actitudine” o d’un creuament de tots dos o de qualsevol altre creuament. Això no canvia les coses. I per a relativitzar més aquest punt he refet el segon paràgraf del post. A mi m’interessa què va passar després, quan el mot italià es va escampar a un grapat de llengües europees, totes les quals mantenen la coherència formal amb l’ètim italià, menys una i els seus satèl·lits.
Jo també crec la cosa més probable és que la forma catalana en un context de normalitat hauria estat atitud.
Gabriel, he inclòs ‘ actitud ‘ al meu diccionari occità perquè he trobat aquesta forma a
1/ Dictionnaire occitan–français de Christian Laux
2/ Diccionari provençau-francès de Jòrgi Fettuciari, Giu Martin, Jaume Pietri on proposen actitud (clàssic) i actituda (francès)
Em perdonaràs quan hauràs llegit aquest fragment de la meva Ballarina de Berlín.
‘’ No coneixia cap altra atitud (sense ce, si us plau, com en totes les llengües civilitzades.) ‘’ pàgina 26
Daniel,
El diccionari de Laux és del 2001 i el de Fettuciari et al., del 2003. El Cantalausa és del 2002. Ara com ara, el més antic que du “actitud” és el de Laux. Si no en surt un d’abans, el farem responsable de la difusió de l’hispanocatalanisme.
A la Ballarina de Berlín has tingut una bona atitud. Sigues guia de pecadors.
Salutacions corals.
Bonjorn en totes,
Vos pòrti qualques precisions per l’occitan.
Coma autora del Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’occitan (segon los parlars lengadocians) (Trabucaire,2011) que visiblament coneissètz pas (foguèt pasmens crompat per lo CAOC) e que ten 109 000 intradas, registrèri tanben “actitud”, en me calant efectivament sus lo catalan que, en l’abséncia de testimoniatges en occitan, nos servís de referéncia. D’efièch, avèm ni “atitud’ ni “actitud” dins los diccionaris de la lenga de l’Edat mejana (F. J. Raynouard, Lévy): avèm solament aptesa (per aptitud). E sèm desprovesits de basas de donadas informatizadas per analisar l’usatge, donc benlèu constatat avans lo diccionari de C. Laux, mas per alinhament sus lo catalan segurament.
Laux bastiguèt son diccionari a partir dau Diccionari Francès-Català (Enciclopèdia catalana, 1990), errors compresas. Ren d’estonant d’i trobar actitud.
Las formas amb a finala “actituda, atituda” son degudas a la diglossia, e mai dins Mistral (que ne ten tant e mai d’autras, ailàs). Aquesta a finala es deguda al rasonament que coneissèm que tròp : “tot mot francés feminin en -e dona forçadament un nom occitan en -a”, al mesprètz absolut de l’etimologia que las gens coneisson pas, e mai los autors de diccionaris. Aquestas formas non pòdon donc èsser presas en compta disn un rasonament, e mai se son estampadas dins un diccionari (sos autors ignòran generalament tot de l’etimologia, son de trabalhs faches sens lo mendre esperit lexicografic). E mai lo diccionari d’Alibert ten 800 fautas (errors e cauquilhas divèrsas, tant en francés coma en occitan) qu’ai relevadas fins ara, degudas a d’errors de son autor, d’errors de relectura de son manescrich editat aprèp sa mòrt. Ne doni la tièra dins mon diccionari. Mai segon “lo culte alibertin” entretengut per los Lengadocians per assajar de faire contrapés al diccionari de Mistral, es enebit de faire la critica d’aqueste diccionari (ne’n sabi quicòm !! mas ieu siáu provençala…), marrida còpia mot per mot del diccionari de Mistral qu’Alibert matrassèt sens vergonha en mesclant los camps semantics sens la mendra rigor. E que recopièt d’escondons, bòrd que jamai jamai l’escriguèt que recopiava Mistral, se contentant de lo metre en grafia classica. L’escriguèt pas jamai dins sas letras a Carbonell : ne parla coma d’un obratge autonòm, en citant solament son admiracion per P. Fabre… Es una manca totala d’onestetat que descòra.
Per l’occitan, se pausa donc solament la question primitiva pausada aicí : actitud o atitud ( e pas las formas en -a). Al passatge, vesi pas en qué “actitud” seriá nosible… D’evolucions segondàrias dels etimons, n’i aguèt e n’i aurà encara… D’autant mai se i a un etimon latin actitudo coma o relèva J. M. Roselló. La question seriá alara lo contrari : essent lo latin actitudo, perqué las formas atitud ? Mas duvètz totes saber que lo trabalh de lexicologia-lexicografia foguèt pas fach en occitan coma se faguèt en catalan. Los Occitans preferiguèron s’anequelir en guèrras intestinas e adorar Alibert sens la mendra distància critica (fins qu’a lo reestampar sens lo corregir !) puslèu que de produrre d’espleches per sa lenga qu’aurián poscut èsser melhorats al fil de las annadas, tant en quantitats d’intradas qu’en qualitat de l’ortografia). Los Provençals en grafia mistralenca foncionan totjorn sus lo Mistral,e los Lengadocians foncionan totjorn sus l’Alibert, marridassa còpia de Mistral, los autres diccionaris essent redusits a d’esqueletas, se copiant los uns sus los autres, totjorn sens la mendra coneissença de l’etimologia de la part de sos autors, registrant coma “ortografia”…totas las ortografias trobadas. Lo corrièr dels legeires del Jornalet es donc pas…una pròba !! Que l’aptitud a escriure la lenga demenís de setmana en setmana e aquò despuèi d’annadas e d’annadas. Quitament en Provença ont un “inspector de las lengas regionalas” impausa sos francismes als ensenhaires (*soar, *voatura, *cher,*centième en plaça de ser, veitura, car, centen, e ne passi). Sos tèxtes d’una mièja pagina tenon… 20 fautas. Es pasmens un dels autors dels diccionaris que citatz çai-sus, forçadament promotor de longituda, plenituda, etc, per alinhament sus lo francés… sens sciéncia ni consciéncia. E dins son cas quitament de la fiertat de registrar la pèrda de competéncia d’unes locutors.
Quitament ieu, mon diccionari ten de fautas e errors que posquèri pas tot reanalisar, talament foguèt un trabalh òrre de pas posquer far fisança a d’ancessors dins lo domeni. L’avantatge es qu’ai un site onte doni totas las rectificacions, sovent en seguida de remarcas dels usatgièrs…
Me desencusaretz d’èstre estat un pauc longa, mas pensavi util de vos assabentar de la situacion de l’occitan qu’es en ren comparabla a una lenga “normala”, e per son espotiment per lo centralisme francés e per son abséncia intèrna de trabalhs menats sus la lenga. Nòstres diccionaris, e encara mens l’escrich dels corrièrs dels legeires son donc pas LA referéncia…
Salutacions coralas
Complements d’informacion
Dins lo pauc de tèxtes qu’ai en format numerizat, trobèri pas que dos testimoniatges d’usatges anteriors al diccionari de C. Laux, que un francisme en –a mas sens c…
« Torneri prene a sa sorga lo nòstre rescontre : las conversas desempuèi escambiadas, mas atitudas, las seunas…» ( Surre-Garcia, Antonio Vidal, 1983)
« …e las gents èran totas petrificadas dins son actitud costumièira » (Joan Frederic Brun, Setembralas, 1994)
Coralament
E encara qualques exemples, largament anteriors al diccionari de C. Laux.
« Saber ara ont sèm, e se lo passatge a una actitud positiva es possible? » (Robèrt Lafont, in revista Viure n° 1, 1964)
« L’Esquèrra deu sortir d’una actitud fargada un còp per totes. » (Joan Pau Bringuier, in revista Viure n° 1, 1964).
« image d’una actitud tot » (revista Viure n° 4, 1965)
« Mai l’occitanisme es pas una actitud nacionalista de subversion. » (Joan Pau Bringuier, in revista Viure n° 4, 1965)
« Mas s’aquela actitud es generosa… » (Joan Larzac, in revista Viure n° 4, 1965)
« Vallverdú definís aqueu problèma au niveu di realitats catalanas, tot l’acarant amb lis actituds diversas qu’an pogut èstre presas per aclarir un estat de fach complex. » (Felip Gardy, in revista Viure n° 13,1969)
« Reconeissèm tot parier qu’aquestes païses an una actitud ben pus liberala que França » (Pèire Bonnaud, in revista Viure n°14,1969)
Moltes gràcies, senyora Ubaud, per la vostra aportació, que dóna dades molt interessants i útils per a tenir una visió més exacta de la qüestió. Jo sóc amant de l’occità, però, per la mateixa situació de la llengua que molt bé descriviu, no he pogut tenir-ne el coneixement que desitjaria. I, com ja dic en el post, les meves afirmacions sobre l’occità són molt rudimentàries i obertes a l’ampliació o correcció dels entesos.
Naturalment, no pot haver-hi documentació sobre “actitud” a la llengua medieval, perquè aquest és un mot creat en el segle XVI. Sembla que la primera documentació en francès és del 1637 (TLFI) i en occità no sembla que pugui ser anterior.
De les dades que aportau deduïm que en occità “actitud” ha estat usat durant la segona meitat del segle XIX. Sabem perfectament que l’italià és la llengua creadora. No sabem exactament com es creà el mot en italià (el suposat llatí “actitudinem” només és una hipòtesi al costat de la hipòtesi de “aptitudinem”). El que sí que és segur és que cap llengua distinta de l’italià no l’agafa d’un llatí “*actitudinem”. Altrament podríem tenir “actitude” en francès, anglès, portuguès, etc. I jo crec personalment que ni l’occità ni el català no poden agafar el mot d’aquest enigmàtic “*actitudinem”. El català l’agafa de l’espanyol, l’única llengua que ha fet el canvi tt>ct. I com que l’occità “actitud” no és agafat del francès, per a mi no hi ha altra hipòtesi que és agafat de l’híbrid hispanocatalà. El primer testimoniatge que reportau és Robert Lafont, una persona molt vinculada a Catalunya, com també ho són molts de lingüistes o lexicògrafs occitans. I això em dóna força per a la meva hipòtesi.
Car Gabriel, as fornit una bèla reflexion. Me soi permés de donar mon opinion dins un article, aquí: https://opinion.jornalet.com/lenga/blog/2808/actitud-un-mot-amb-una-istoria-especiala
Un amic m’havia passat l’enllaç i he pogut llegir l’article. Molt acurat i precís i, doncs, una magnífica aportació (o aport). Moltes gràcies. I moltes gràcies pels elogis que m’hi fas, tan generosos. Una salutació coral.