Altament recomanable l’article que Antoni Defez publicava a l’Avui el passat dia 11 titulat Per què els catalans no entenen els valencians. N’extrec alguns fragmens:

«El blaverisme o l’anticatalanisme fou creat en la dècada dels 70 pels sectors més reaccionaris, més franquistes, de la dreta valenciana i madrilenya com una mena de pantalla davant d’un suposat perill pancatalanista, estratègia que va quallar, com era d’esperar, en els sectors més conservadors i franquistes de la població. Ara bé, el PSOE local -i recordem que durant tres legislatures els socialistes van governar el País Valencià- hi va contemporanitzar i força, és a dir, des del silenci o la complicitat van contribuir a la formació d’aquesta enorme bola de neu. La raó és molt simple, tan simple com l’error. El socialistes valencians consideraren convenient mantenir una actitud equívoca i dèbil davant del tema valencià-català per tal de no perdre vots.» […]
«I ara podem veure millor per què des de Catalunya no s’acaba d’entendre el problema valencià. Creure’s les raons de l’enemic. ¡Com si l’enemic tingués raons! Heus ací el gran error. El blaverisme o l’anticatalanisme és un exemple d’allò que Goebbles preconitzava: fer de la ficció, política amb l’ajut de la propaganda. […] el gran error amb el blaverisme valencià és pensar que hi ha raons en joc, creure que si construeixes un bon argument, o una jugada audaç i imaginativa, guanyaràs la partida. Dit d’una altra manera: l’error és creure que podràs convèncer l’enemic o, si més no, desemmascarar-lo, per exemple, amb alguna explicació filològica, amb l’encunyació del tàndem català-valencià o amb la presentació de la traducció de la Constitució europea amb les formes catalanes pròpies dels valencians. Ja pots ser didàctic o generós, el problema és que el problema no està on tu creus que està. Qualsevol estratègia mínimament racional fracassarà, perquè el blaverisme, com si es tractés d’un virus, mutarà contínuament per tal perpetuar-se. Un dia ens dirà que el valencià no és català, sinó que prové del mossàrab; un altre, que el valencià és una evolució autònoma del llatí; o que és el català el que prové del valencià, i que els catalans en realitat volen furtar el valencià als valencians; o afirmarà que els catalans intenten apropiar-se de la paternitat de la paella i del allioli, o d’Ausiàs March, o quedar-se amb tota l’aigua, etc., etc. I és que és igual el que pugues dir: sempre hi haurà un motiu, algun disbarat que et paralitzarà. El blaverisme no representa l’actitud d’aquell que vol dialogar i, per tant, corre el risc de ser convençut per l’altre; o l’actitud de qui vol arribar a un acord amb tu. No, res d’això: el blaverisme només pretén la màxima minorització i pobresa del català -el valencià- al País Valencià, i amb aquesta finalitat usarà la ficció ad libitum.
Així doncs, què podem fer amb el blaverisme? Només una cosa és recomanable, si no vols que et devore: no entrar en el seu joc. Perquè si hom hi entra, no guanyarà res, però podrà perdre molt, o tot. En concret, podem fer dues coses. D’una banda, allò que el PSOE mai va fer en el passat i tampoc ara no fa: ser intransigents, desautoritzant i ridiculitzant les posicions i les persones que defensen tesis secessionistes. És molt fàcil: només caldria fer un ús massiu de les autoritats científiques per fer callar els que no saben, i els mentiders. ¿O això és més difícil que retirar les tropes d’Iraq? De l’altra, ignorar-lo, menystenir-lo: no entrar-hi en diàleg, no fer ofertes, no donar arguments, no realitzar propostes que busquen algun punt d’acord, perquè si fas això, estaràs perdut.»

Ho subscric totalment. A les Illes es va guanyar el blaverisme perquè es va seguir aquesta estratègia. Dir que qui negava que allà es parlava català era un analfabet i punt. I repetir-ho una vegada i una altra.

En matèria de llengües, l’Estat espanyol sorgit de la Transició és abans que res un cas de desigualtat impressionant. L’aberració, conseqüència d’aquesta desigualtat, és que les llengües subordinades són sempre “cosa de comunitats autònomes”. I la terminologia segregada per aquesta situació de desigualtat –llengües autonòmiques, llengües pròpies–és igualment repulsiva. Per això el govern de Zapatero, en voler disposar d’una versió de la Constitució europea en les diferents “llengües autonòmiques” va demanar aquests textos als governs de les comunitats autònomes. Gran error. (Per cert, i entre parèntesis, no en va demanar cap al Govern de les Illes Balears). Per què no va demanar la versió castellana a cap comunitat autònoma? Aquesta és la qüestió. L’Estat espanyol no ha assumit el català, el basc i el gallec com a cosa pròpia. La idea que les comunitats autònomes de llengua catalana s’han de posar d’acord sobre el “problema” creat és un altre absurd. Els responsables de la política espanyola juguen un rol patètic quan pretenen erigir-se en àrbitre imparcial davant un afer que hauria de ser qüestió d’Estat. Patètica és la figura de Moratinos donant a entendre que no sap quines i quantes són les llengües de l’Estat del qual ell és ministre. Us imaginau un ministre belga que no sabés quines són les llengües de Bèlgica? Patètica és la frase que els hem sentit a dir repetidament: “nosaltres no som lingüistes”. Però si algú discutís la unitat de la llengua espanyola, segur que ho serien i ben aviat.
L’Estat espanyol és un capell que necessita alar i cofar, però no hi ha capeller que l’adobi. El PP ja sabem quines intencions té respecte a la diversitat lingüística. I el rosari de belles paraules del PSOE-PSC, com nou tarannà, canvi, federalisme, Espanya plural, etc. és ben clar que són superficialitat i buidor. No hi ha cap projecte ni cap concepció d’un Estat igualitari. I on no n’hi ha que no n’hi cerquin.

Crec que és una bona notícia que vagin creixent els posicionaments contra l’anomenada doble denominació de la llengua (català-valencià, català/valencià, catalanovalencià, etc.; també amb els termes invertits). La proposta –instituir aquesta denominació per a ser usada a l’administració estatal i europea– és defensada per un grup de lingüistes valencians, alguns d’ells membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i per algun col·lega principatí i alguna institució del Principat, com l’Organització pel Multilingüisme. Però darrerament ha estat rebutjada inequívocament per prestigiosos lingüistes de tot arreu, per l’Institut d’Estudis Catalans, o per partits com Convergència Democràtica de Catalunya o Esquerra Republicana. I ara s’hi ha sumat amb un comunicat la Universitat de les Illes Balears.
És a dir que la proposta difícilment prosperarà. I ha de ser així. Primer perquè els arguments que esgrimeixen els defensors de la doble denominació no tenen gaire fonament. En un altre lloc o moment podria argumentar-ho detalladament. I, a més, perquè la doble denominació portaria més inconvenients que avantages. Difícilment neutralitzaria el secessionisme de la dreta valenciana (perquè aquesta no està disposada a renunciar a la seva estratègia de destruir la llengua a força d’esquarterar-la) i, en canvi, introduiria confusionisme i la probabilitat d’establir un conflicte en una qüestió perfectament resolta no sols en el terreny científic sinó entre tots els qui fan o aspiren a fer un ús normal del català.
Els illencs, que hem vist com un munt de generacions han batallat estrènuament perquè la nostra societat accepti un nom unitari de la llengua generalment no coincident amb el nom tradicional de les adhesions i les emocions, no podem acceptar ara de cap manera aquesta frivolitat.

Per a més informació sobre el tema podeu mirar aquesta pàgina.

Aquest és un neologisme de la informàtica sorgit, òbviament, en anglès. El punt de partida és la paraula log, un mot que designa un registre on consten totes les operacions d’un procés. Inicialment és sobretot el registre d’incidències d’un viatge en vaixell (després en avió). Hi ha l’equivalent compost logbook.
En el domini de la informàtica s’ha creat el terme weblog per a designar una pàgina web evolutiva on una o diverses persones van posant continguts que poden ser comentats per altra gent. El mot, per escurçament –l’economia lingüística és una cosa impressionant en el món anglosaxó–, s’ha convertit ràpidament en blog. En tot cas, l’escurçament és curiós: és estrany un escurçament que no respecti la integritat de les síl·labes.
En català tenim diverses alternatives:
a) Mantenir l’orginal com a manlleu anglès i neologisme tècnic, igual que en tenim tants altres.
b) Cercar una paraula o expressió catalana que més o menys reprodueixi o s’acosti a la idea en qüestió. En aquest sentit s’han proposat diverses solucions, la més coneguda de les quals és quadern de bitàcola o llibre de bitàcola, que també per economia s’han convertit en bitàcola (observau el cas de bitàcoles.net). La bitàcola és un armari cilíndric subjectat a la coberta d’una nau que allotja la brúixola i altres coses. Entre aquestes altres coses hi havia el llibre de bitàcola, on s’apuntaven les incidències del viatge. El Termcat ha proposat diari interactiu, un terme al qual no veig gaire futur. I encara hi ha moltes altres possibilitats (diari de bord, llibre de ruta, etc., amb les combinacions que vulgueu).
c) Una altra possibilitat és adaptar fonològicament i gràficament el manlleu anglès (en francès és usual fer-ne blogue). Ara bé, en català weblog i blog (pronunciats web-lok i blok) ja són mots ajustats –sobretot el segon– a l’estructura de la llengua i a l’ortografia (tenim moltes paraules amb –g final) i no cal tocar-los gens. No acap de veure la necessitat de la derivació cap a bloc que algú ha posat en pràctica. Supòs que és per la coincidència amb la paraula bloc (quadern). Però no serà desvirtuar una paraula i crear confusió entorn d’ella? A més, hauríem de revisar la conveniència de la paraula bloc (plegueta), que ens ha arribat modernament de l’espanyol.
Enfí, crec que si totes les llengües diuen weblog i blog, n’hauríem de fer gaire problema? I, si acceptam aquests termes, per cert, haurem de començar a pensar en els derivats. Com en direm d’un editor de blogs (en anglès blogger); bloguista?, bloquista?