En tot aquest rebombori de la segregació del valencià, i de la “qüestió onomàstica” la UIB no ha obert encara la boca, exceptuant un comunicat de fa temps que no deia gaire cosa sobre el tema i que no va llegir gairebé ningú (amagadet com estava, i en forma de breu ressenya, a un racó del Balears). I com hi ha món que davant els valencians defensors de la llengua i el seu nom, davant el Principat, davant l’Estat i davant qui sigui el pronunciament de la Universitat de les Illes Balears té una importància essencial. Des de dins ho lament sincerament, com des de dins lament moltes altres coses.

Diu el dictamen de l’ALV (i el diccionari del IEC) que valencià designa la varietat dialectal valenciana i la llengua catalana en conjunt. Que un nom sigui alhora el d’una llengua (tota) i el d’una varietat geogràfica d’aquesta llengua és un fet insòlit i completament anòmal, que no crea més que confusió.
Passa que l’Estatut d’autonomia del País Valencià diu que una de les llengües oficials és “el valencià”, i com que no és desitjable que es consideri que només és oficial la varietat dialectal geogràfica i no la llengua tota (així paraules com aquest, estableix o sortir podrien restar fora de l’oficialitat, i de fet ja ho intenten), s’ha hagut de seguir l’estratègia d’establir que valencià és “també” el nom de la llengua en conjunt. Estratègia justificada per a fer front a una anormalitat jurídica fruit del que tots sabem. Però la anormalitat jurídica (la causa) és una anomalia històrica, i per tant també s’hi ha de considerar la conseqüència. És a dir la conseqüència ha de ser estrictament provisional. A ningú no se li ocorre que mallorquí hagi de ser alhora el nom de la varietat dialectal de Mallorca i un nom de tota la llengua, i mallorquí és nom tan antic i estimat per molta de gent com el de valencià.
Els fets són tossudament evidents: quan els valencians es refereixen al valencià pensen només en la parla pròpia del País Valencià. Cap valencià –o quasi cap– no diria que TV3 parla en valencià o que Josep Pla escriu en valencià. I com designa la majoria dels valencians la llengua en conjunt? No la designen, perquè per a ells no hi ha llengua en conjunt. Aquesta és la anormalitat que s’ha de redreçar. I només es redreçarà dient les coses pel seu nom: el tot és el tot i la part és la part.

El part ha estat difícil, però al final la criatura –el dictamen de l’AVL– ha vingut al món. En aquest bugat de la llengua hi ha tres aspectes: la declaració de la unitat de la llengua, la qüestió onomàstica i la qüestió de l’estàndard.
Primer punt. El document resol molt bé el tema de la unitat del català, que és proclamada (ara sí) sense subterfugis. Amb això el secessionisme estricte queda malparat. Ja veurem què fan ara els del PP, que, a primera vista, sorprèn que hagin dat el vistiplau al document.
Segon punt. La qüestió onomàstica no queda ben resolta. L’acadèmia considera el nom de català com un dels noms (regionals) de la llengua al mateix nivell que el de valencià; i això no és seriós, perquè una institució que es pretén científica no pot deixar de proclamar també que, per molt que els valencians hagin dit des de sempre valencià a la seva parla, com altres catalanoparlants s’hi han referit amb altres noms locals –i això és legítim, si es vol–, català és la denominació que rep la llengua universalment en els dominis científics. I català ha de ser el nom de la llengua considerada globalment i de la llengua estandarditzada destinada als usos formals. La pretensió dels acadèmics d’introduir el gentilici valencià en la denominació de l’idioma fora de l’àmbit de la comunitat lingüística, és per a mi el punt més desafortunat del document.
Tercer punt. El tema de l’estàndard tampoc no queda ben resolt, però això ja no és culpa només de l’acadèmia. L’acadèmia l’encerta quan crida a elaborar un estàndard unitari per als usos exteriors a la comunitat lingüística, basat en formes clàssiques, etc. Però no l’encerta quan d’ençà de la seva creació fomenta la dialectalització del català del País Valencià, amb la retòrica del populisme. Però això és el que han fet també els lights barcelonins, no ho oblidàssim pas.
Crec que dels tres punts indicats –proclamació de la unitat de la llengua, nom i estàndard– el menys important és el primer. Sí, sí, tal com sona. Perquè només amb la utilització d’un nom unitari i amb la utilització d’un estàndard comú, el català serà percebut com una sola llengua pels qui el parlen. Les proclames sobre la unitat estan molt bé, però sense els altres dos elements no serveixen per a gaire cosa. L’AVL ha proclamat solemnement la unitat de la llengua catalana, una cosa que ja sabíem de feia cent cinquanta-anys, però en la qüestió del nom de la llengua –que serà el centre de la versió actual de la batalla de València– no sé si ha complicat més les coses en lloc de resoldre-les.

PS [10.02.05] Estic totalment d’acord amb el comunicat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, institució que, pel que fa a la llengua, és el referent científic més seriós del País Valencià.

PS [11.02.05] La meva solidaritat també amb el comunicat d’Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear.

M’ha deixat bastant sorprès l’article que el president de la Secció Filològica va publicar a La Vanguardia dia 22 d’aquest mes, que podeu llegir aquí. Conec Joan Martí de fa molt de temps i el tinc per una persona molt preparada, assenyada i responsable. M’ha fet la distinció de convidar-me a participar en moltes de les seves iniciatives, com uns llunyans programes de TVE titulats Català amb nosaltres o les Trobades amb la Ciència de la CIRIT que ell conduïa, o cicles de conferències sobre la situació del català, etc.

Compartesc amb ell el sentiment de desesperació que expressa a l’article per la no utilització d’un estàndard nacional en un text com la Constitució europea (“era imprescindible el recurso al estándar común”). Però, ens agradi o no, no podem ignorar que aquest estàndard nacional no existeix i caldria examinar-ne les causes. Perquè un estàndard és això si està acceptat per tota la comunitat lingüística, i en la nostra anam bastant enrere en aquesta qüestió.

M’ha sorprès la confusió entorn del concepte de registre. Excloga/exclogui o establit/establert no són formes pertanyents a registres diferents, com ho poden ser vatua l’olla, ésser la mare dels ous i altres exemples que ell aporta en relació a altres expressions més formals. Excloga/exclogui o establit/establert són normes regionals distintes –i impecables– en principi vàlides per als mateixos registres. Tenir un estàndard comú vol dir triar una forma de cada una d’aquestes parelles, cosa que només es podrà fer amb un consens bàsic de tots els lingüistes d’arreu del país, i sobretot a partir de l’assumpció de la necessitat d’aquesta tria. I això és el que no ha fet ni pareix que pensa fer l’Institut d’Estudis Catalans, que fins ara s’ha limitat a complaure’s en la diversitat geogràfica i amagar el cap sota l’ala davant la necessitat urgent d’una llengua nacional unificada. O, cosa igualment penosa, donant per fet que l’estàndard comú és el de Barcelona, amb el cartró, el cargol, el sisplau, el burru i el bona tarda.

“Existe el Institut d´Estudis Catalans, a quien se podía haber consultado sobre qué norma había que seguir para la versión catalana del tratado”. Estic ben d’acord. Ja he dit en altres ocasions que el govern espanyol no hauria de recórrer a cap govern autonòmic per a obtenir versions catalanes de qualsevol text, sinó a l’Institut d’Estudis Catalans, que per això és l’acadèmia de la llengua (o simplement l’Estat hauria de tenir un servei lingüístic acordat amb el IEC). Però en aquest cas quin text hauria proposat l’Institut? S’hauria resolt el problema? No, el problema es resoldrà reconeixent que existeix, treballant amb voluntat de resoldre’l i cercant el màxim acord. Que, per cert, no hi serà mai si els de l’àrea de Barcelona no estan disposats a assumir que ells també han de renunciar a qualque cosa. Encara que sigui poca. No em puc estar aquí d’afegir que els qui han controlat el català dels mitjans de comunicació barcelonins en aquests darrers vint i tants anys definitivament han fet més mal que una gelada.

No fa gaire temps tots dèiem xampany a una classe de beguda dita també, tot i que molt rarament, vi escumós. Com que la primera era una denominació comercial protegida, els xampanyers de Sant Sadurní no podien posar xampany a les ampolles que produïen (en rigor hi haurien posat champán) i van decidir promoure la denominació comercial cava, que en fer-se oficial restà reservada a l’àrea del Principat, Aragó i la Rioja. A força d’usar la nova paraula als mitjans de comunicació, la gent s’hi ha acostumat i l’ha feta seva. Però com que la gent necessita paraules per a designar productes genèricament, i no d’acord amb àrees de producció, hom ha acabat dient cava a tot el que abans es deia xampany, sigui de la zona del cava, de Mallorca o d’allà on sigui; fins i tot ara es diu tranquil·lament cava francès. Com que l’Estat espanyol és una unitat de mercat del xampany català i una unitat de mitjans de comunicació de masses, els espanyols també s’han acostumat a dir cava a qualsevol xampany. És a dir que l’únic que hem aconseguit és substituir una paraula tradicional, bella i internacional per una altra que té la poca gràcia d’ajustar perfectament el seu ús a les fronteres polítiques de l’Estat espanyol. Un exemple més de confluència lèxica del català i l’espanyol i separació de les altres llengües europees.
Naturalment, em sembla perfecte que els productors usin les denominacions comercials que els convinguin, però això no hauria de ser incompatible amb el manteniment de les denominacions populars i tradicionals, com succeeix afortunadament amb el mot conyac. El que ocorre és una mostra del poder dels mitjans de comunicació de fer-nos dir allò que interessa a uns quants. Per sort ens queda la definició de xampany del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, redactada amb plena consciència de causa. Servirà de res?

Ara resulta que, segons el diari Avui (11/12/2004), “el govern espanyol ha accedit que en el dia a dia de la UE es facin traduccions separades al valencià i al català”. Quina classe de reconeixement de la unitat de la llengua és aquesta?! Carod, torna a votar no als pressuposts.

Molts de valencians de bona fe van pensar que dir valencià a la llengua (a la legislació i a en el quefer de la cosa pública) no seria cap problema; que amb la recuperació de l’ús de la llengua ja quedaria clara la seva unitat. Els fets mostren que anaven errats. El nom d’un idioma és un element crucial per a la percepció que una societat pugui tenir d’aquest idioma. La utilització del terme valencià a la legislació, els mitjans de comunicació, l’escola, etc. ha portat a l’ocultació i la tabuïtzació (valgui la parauleta) de la denominació català. I ha portat a una situació en què és possible el més gran dels obscurantismes. Ahir la vicepresidenta del govern espanyol va declarar solemnement que els valencians tindrien traductors de valencià i que el valencià seria reconegut com a tal a la Unió Europea. Acte seguit un socialista principatí va córrer a afirmar que la senyora es referia al català, però com que a València el català es diu valencià… I així cada dia. Llavors resulta que després de vint anys de “normalització lingüística” el 64,5 per cent dels valencians creuen que valencià i català són llengües diferents (CIS dixit). Més greu encara: pensen que són llengües diferents el 59,5 dels qui escriuen en català i l’usen a la feina. La percepció de la singularitat d’una llengua es fa més per elements exteriors al sistema (la denominació de l’idioma o l’ortografia) que pel sistema lingüístic mateix. Però aquí, que no ens assabentam de res, continuarem repetint allò de “no importa com la llengua es denomini, l’important és…”

El PSOE valencià va acceptar (o defensar) que l’estatut d’autonomia del País Valencià donàs a la llengua el nom de valencià, fet que és una de les causes principals de la fragmentació paralitzadora que ara pateix el català. El PSOE valencià durant els anys que va governar al País Valencià no va fer res per clarificar la qüestió del nom i la identitat i la llengua. De fet tampoc no va fer gaire cosa per promoure l’ús del català al País Valencià. El vot importava infinitament més que la llengua, una llengua amb la qual valia més no complicar-se la vida.
Ara el PSOE valencià continua amb un agallinament sensacional, o potser millor amb un interès per la llengua infinitament menor que l’interès electoral. El discurs lingüístic dels dirigents socialistes valencians, com el mateix líder de la formació, durant aquest episodi de la segregació de la llengua davant la Unió Europea, és tota una mostra d’acomplexament, obscurantisme, fugir d’estudi i estar darrere la roca. Les esporuguides i desorientades declaracions d’aquests socialistes sovint no són gaire distingibles de les que surten de la boca dels polítics del PP. En aquest cas no és la prudència la que els fa traïdors, sinó una cosa més simple: la total inhibició davant la situació greu d’una llengua que, en el fons, els importa un pebre.

Avui he estat tot el dia a Menorca, concretament a Alaior, on he participat en unes Jornades d’Estudis Locals. He caminat pels carrers de la vila, he entrat a comerços, bars, un restaurant, edificis oficials… Tota la gent amb qui he parlat m’ha parlat en català, tota la gent que he sentit parlava català, no he sentit ningú parlar espanyol. Bé, només una persona m’ha parlat espanyol: la noia que atenia el públic a la seu de la Universitat de les Illes Balears.

“Satisfacció a tot el país pel reconeixement de la unitat del català” deia un dia d’aquests un títol de Vilaweb. És ver que per primera vegada el govern espanyol ha proclamat la unitat de la llengua catalana (vint-i-nou anys després de la mort de Franco!). I això és important i, a més, segurament és un camí irreversible. És una derrota de la barbàrie de la dreta ultramuntana valenciana, que amb un posicionament clar de l’Estat ho tindrà bastant més difícil. Potser és el principi de la fi. Però la cosa no és per a tocar a glòria: el nostre país ha estat objecte d’un esperpent internacional, que ha acabat (de moment) amb la ignonímia d’amagar el nom de la nostra llengua i de designar-la amb un ridícul (i inexacte) circumloqui. I sobretot acabarà aconseguint que la Unió Europea doni al català una petita mica de misèria. I més interrogants bàsics. Un: quin nom tindrà aquesta “complicada” llengua en els papers de la Unió? Serà cert el que deia ahir alguna premsa que el govern espanyol proposarà aquella sapastrada de català-valencià (o català/valencià)? Si és així, l’haurem feta bona. I un altre: serà conseqüent el govern espanyol amb les seves declaracions d’aquests dies i durà a terme una autèntica política d’unitat del català? Arreglarà, per exemple, l’afer de les dobles versions a les seves pàgines web, impresos de l’IRPF i altres?