Amb bones paraules

Heus ací un dels grans “misteris” del llenguatge periodístic català actual, sobre el qual hi ha diversitat d’opinions i de pràctiques. Un càlcul ràpid a partir del Google, i només considerant el verb en infinitiu, mostra un clar predomini de donar llum verda: 78 per cent davant el 22 de donar llum verd. Naturalment, els percentatges són deguts, en bona part, al pes de cada mitjà de comunicació i al que estableixen els llibres d’estil (per exemple, donar llum verda en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Els qui propugnen donar llum verda argumenten que allò que es dóna és la llum, ço és, l’energia radiant, no el llum, que és l’aparell que genera la llum. Una afirmació que després discutirem. Continua aquí.

Amb bones paraules

L’Alcover-Moll diu que apostar és un castellanisme, i Coromines ho nega. La història de sempre. Coromines indica que apostar en castellà apareix cap al 1570, però és molt anterior. En el CORDE trobam aquest text de c. 1400: […]. En català trobam la paraula a partir del segle XVII; per exemple, en el diccionari de Pere Torra (1640). La cronologia i la manca d’aquest mot en el parlar tradicional d’una part del país, com les Illes, ens fan inclinar cap a la tesi de l’Alcover-Moll, és a dir, que apostar i aposta són castellanismes. Article complet aquí.

Amb bones paraules

En espanyol i en català oficial hi ha la paraula invertir, que, a més del significat de posar una cosa en l’ordre o el sentit invers respecte de l’inicial, té el sentit de col·locar diners o capitals a una empresa o a un sector de l’economia a fi de treure’n beneficis. Doncs bé, a aquest darrer significat hi correspon en totes les llengües la paraula investir: anglès invest, francès investir, portuguès (i gallec) investir, italià investire, alemany investieren, etc. Correlativament hi ha nom investiment: anglès investment, francès investissement, portuguès (i gallec) investimento, italià investimento, alemany Investitionen; però espanyol inversión. Continua aquí.

Amb bones paraules

La setmana passada parlava de la paraula billar, castellanisme de forma sembla que inadvertit per quasi tots els codificadors del lèxic català, també Pompeu Fabra. Hi ha un altre cas, absolutament comparable, si bé aquí l’error sí que va ser advertit pel Mestre: és la paraula imant, que abans de Fabra tothom deia i escrivia iman.

Imant és inicialment el nom d’una pedra (magnetita, òxid de ferro) amb la facultat d’atreure el ferro i altres metalls, als quals comunica aquesta facultat. Després designa una peça de ferro que ha adquirit artificialment la propietat i atreu, doncs, els metalls. En les llengües europees aquest objecte té dos noms: el més restringit, imant (amb diferents formes), que és el propi de les llengües de l’espai ibèric i gàl·lic (francès, occità, català, espanyol i portuguès) i el més general, magnet, que és el que usen les altres llengües (italià, romanès, llengües germàniques, eslaves, etc.). Continua aquí.

Sobre el gènere gramatical

http://www.uib.es/depart/dfc/gresib/declaraciogenere.pdf

L’article d’aquesta setmana del Balears:

Si volem saber l’etimologia de la paraula billar i anam a l’Alcover-Moll, trobarem “del francès billard“. Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la –d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l’espanyol billar. Article complet.

Per a denominar els habitants de l’Índia tenim dues paraules. Una és hindú, derivada del persa hindū (i aquest del sànscrit sindhu), ço és, el nom del riu Indus. Del nom del riu, Indus, ve el nom del país, Índia. L’altra paraula és d’arrel llatina i amb un ètim de dues variants, la forma llatina clàssica indicus -a -um, que dóna l’espanyol i el portuguès indio, i la forma llatina més moderna indianus, que dóna el francès indien, l’italià i portuguès indiano, l’anglès indian i el català indià. A partir de la pràctica de l’anglès, modernament (cap a final del XVIII) s’ha fet una especialització entre hindú (sentit religiós) i indià (habitant de l’Índia), que alguns troben desencertada. Heus ací, en tot cas, per què tenim les paraules Índia i indià, sense hac, i hindú i hindi (la llengua) amb hac.

És l’article d’avui a Amb bones paraules. Llegiu-lo complet aquí.

La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L’Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l’àrab wa-Allāh ‘per Déu!’. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. Amb tot, l’espai i l’atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de “interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa”, definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua “del carrer”. Continua aquí.

(Publicat avui en el Diari de Balears)

Ha arribat a les meves mans un document de la secretaria de la Secció Filològica que demana a professionals de diversos sectors una aportació a la reflexió sobre el model de llengua que el nou diccionari normatiu ha de reflectir.

A mi em preocupa, i molt, aquest model de llengua, però també em preocupa el model de llengua dels documents de la Secció Filològica, com aquest. N’extrec les frases següents:

«la necessitat d’identificació dels parlants amb la llengua i la facilitació de la comunicació interdialectal, ambdós aspectes indispensables per refermar la unitat de la llengua.»

«Sembla que un estàndard comú és necessari per assegurar la unitat de la llengua?»

Sabia que mig país s’ha llançat desbocadament a mutilar la preposició per a davant infinitiu, però pensava que la Secció Filològica es mantenia fidel a la norma practicada en el DIEC i en tots els altres documents. Però ara estic dubtant. I preocupat.

Els no mallorquins segurament tindran dificultats per a entendre bé aquest títol. És el que correspon a l’article d’avui al Diari de Balears, dins la secció Amb bones paraules. Ara que tampoc no l’ha entès algú del diari, que ha canviat susa (com jo havia escrit) per s’usa, amb la qual cosa es perd tota la gràcia.

Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo aquí.