Avui és el dia dedicat a les moltes dones que es diuen Lourdes i a les poques que es diuen Lorda, que és l’equivalent en occità i català. Es tracta d’un nom toponímic marià, com Núria i Montserrat. Lorda és una vila de Gascunya, tocant al Pirineu, que els francesos van convertir en Lourdes, amb aquesta mania que tenen d’escriure amb essa de plural els noms que tenen forma singular (com la nostra Prada de Conflent). En occità Lorda és pronuncia Lurda i d’aquí ve, amb la essa de plural, la grafia francesada Lourdes. Fins al 1858 Lorda era una vileta immemsament tranquil·la i sense més peculiaritat que un castell ple d’història alçat dalt d’un turó. Gaudien d’aquella placidesa prop de 4.000 persones, que es dedicaven a feines agrícoles  i que parlaven —totes— occità. Aquella gent poc imaginaven que un dia la seva vileta seria una potència turística amb 270 hotels i sis milions de visitants cada any. El mèrit d’això el tenen a parts iguals una senyora vestida de blanc i una noieta de catorze anys, filla d’un moliner i una bugadera, de nom Bernadeta Soubirous (que normalitzat seria Sobirós).

Un dia 11 de febrer de 1858 la nina anava a cercar llenya amb una germana i un amic. Segons digué després,  dins una cova va veure una noia de la seva mateixa edat, vestida de blanc amb un cinyell blau i unes roses als peus. La visió es va repetir en dies posteriors fins a 18 vegades. En aquest procés, la relació entre Bernadeta i la noia de blanc anava progressant. La pageseta queia en èxtasi a cada episodi, davant la mirada atònita dels altres protagonistes. Un dia l’aparició li va parlar. Li digué que calia pregar molt per a salvar la Humanitat i que volia que allà s’hi construís un santuari. Un altre dia li manà que cavàs un clot, d’on sortí —sembla que no a l’acte sinó temps després— una aigua miraculosa que guariria un sens fi de malalts de totes les malalties.  Finalment, Bernadeta un dia li demanà qui era, i la visió va respondre —en occità gascó, que era la llengua en què es comunicaven— “Ieu sui era Immaculada Cuncepciú” (que Santa Bernadeta m’accepti la grafia dialectal i descriptivament fonetista). Aviat s’armà un gran debat en el poble i més enllà del poble sobre aquells fets tan singulars. S’hi veieren inevitablement implicats les autoritats i la jerarquia eclesiàstica. Es nomenà una comissió per a estudiar el cas i passats dos anys el bisbe conclogué i decretà que efectivament la Mare de Déu havia aparegut a les tendres criatures. L’alta jerarquia de l’Església, a més, ben contenta perquè va poder dir que amb aquests fets la Verge Maria confirmava a la Humanitat, a través d’una nina innocent, el dogma de la Immaculada Concepció, que el 1854 —quatre anys abans— havia proclamat Pius IX.

Es va construir un gran catedral, consagrada el 1879, i el 1907 s’establí la festa de l’aparició de la Mare de Déu de Lorda. A la cova de les visions, aparicions o hal·lucinacions s’hi instal·là una escultura basada en la iconografia estàndard de la Immaculada, que no agradà gens a Bernadeta, perquè segons ella no coincida amb la noia amb qui havia tingut interacció. Bernadeta morí l’any que consagraren el gran temple, va ser beatificada el 1925 i canonitzada el 1933, amb l’assignació del dia 18 de febrer, el dia d’una de les visions en què la Mare de Déu li prometé de fer-la feliç no en aquesta vida sinó en la pròxima. En aquesta, efectivament, no ho degué ser gaire, perquè va patir, a més de pobresa durant la infància, asma i càncer d’ossos i va morir a 35 anys, en un establiment religiós on havia passat la resta de la vida. A la vileta gascona encara es va construir una altra gran basílica, la de Sant Pius  X, amb capacitat per a 25.000 persones, consagrada el 1958. Tot aquest conjunt és un complex on arriben milers de pelegrins, molts dels quals amb l’esperança de ser guarits d’alguna dolença bevent la miraculosa aigua d’aquella font generosa que en dóna cent mil litres cada dia. Sempre que no els passi com a aquella senyora que anava a veure si podria arreglar la seva coixesa i, després de rodolar per les escales i quedar feta una coca, va canviar le petició programada inicialment per una altra de darrera hora que feia “Mare de Déu de Lorda, que quedi com estava”.

I d’ençà del final del segle XIX, o potser d’ençà del XX, moltes dones en el món de tradició cristiana es diuen Lourdes. O Lurdes, o Lorda. A totes per molts d’anys.

Avui fan festa les dones que es diuen Apol·lònia, bellíssim i sonor nom amb una esplèndida o oberta i amb una audaç ela geminada (malgrat que l’Alcover-Moll, prioritzant la pronúncia popular sobre l’etimologia, prefereix escriure’l amb ela simple). Nom en general no gaire corrent —en el país no ha generat toponímia—, però tradicionalment ha estat un nom ben corrent a Mallorca, on es pronunciava usualment Paloni. Havia patit una crisi d’estima a la Mallorca de la segona meitat del segle passat, on una societat de nous rics s’emmirallava en la suposada finesa de les coses espanyoles i estigmatitzava com a rústics i pagesos noms tradicionals com Apol·lònia, Praxedis, Coloma, Pereta, Tonina, i alguns masculins feminitzats com Sebastiana, Miquela, Jerònia, etc. Algunes Apol·lònies ho arreglaren fent-se dir Polita, recurs paral·lel al de les Jeros (amb j espanyola), Margas, Magdas i altres delicadeses. Però crec que darrerament Apol·lònia —i altres noms esmentats—, ha tornat a agafar prestigi i ús, tot i que les mallorquines de les noves generacions portadores del nom ja no solen ser Palonis sinó Apol·lònies. El nom es relaciona amb el déu Apol·lo, déu grec i romà de la bellesa, la poesia, la música i les arts en general, i cap de les muses. Apol·lònia significa ‘aquella que té les qualitats d’Apol·lo’, Déu n’hi do.

Les Apol·lònies deuen el nom a una santa d’Alexandria del segle III que fa part de la corrua de verges màrtirs que darrerament ens omple aquesta secció, tot i que en aquest cas sortim del clàssic guió de les persecucions imperials i del procònsol despietat que les aplica escrupolosament. La història d’Apol·lònia la coneixem per una lletra del bisbe d’Alexandria Dionís, contemporani de la santa, adreçada al bisbe d’Antioquia i conservada a la Història de l’Església de l’historiador cristià Eusebi de Cesarea. Segons aquestes fonts, l’any 248 va haver-hi a Alexandria una revolta popular contra els cristians, alguns dels quals les van passar ben estretes. A Apol·lònia li van pegar una senyora pallissa i a garrotades li van tomar totes les dents. No satisfets amb aquest recapte, van preparar una foguera i li feren ofertes de cremar-la viva si no pronunciava unes frases blasfemes contra Crist o invocava els déus de Roma. La dona no sols es va negar a tals proposicions sinó que va decidir escurçar la cerimònia llançant-se ella sola a les flames. Però ah, Déu, com sempre, estava preparat per a una intervenció immediata i les flames no li van fer més que el plaer d’un bon aire condicionat en un rigorós dia d’hivern. La solució per als botxins, com sempre, la decapitació. I la van fer santa —malgrat que el suïcidi és un pecat mortal per a l’Església catòlica— i la seva devoció s’estengué aviat. Les seves relíquies estan escampades per tot el món, sobretot les dents, que són moltes més que les trenta-dues peces reglamentàries. El papa Pius VI (1717-1799) va voler ajuntar totes les que hi havia escampades per Itàlia i en va arreplegar tres quilos. A França se’n van censar prop de cinc-centes. Això és el que es diu tenir un excel·lent barram. Per l’episodi descrit més amunt de les dents, Santa Apol·lònia és invocada contra el mal de queixal, cosa molt lògica, i és la patrona dels dentistes, cosa que no deixa de ser un poc problemàtica per als estomatòlegs si es pren com a base per al patronatge la tortura i el dolor que es va inferir a la pobra màrtir. Potser més valdria que fos la patrona dels clients dels dentistes. Que sapiguem, i ens estranya, no és la patrona dels suïcides ni dels autoincendiaris ni de cap col·lectiu relacionat amb el foc.

Segons Joan Amades, a Catalunya a partir de la tradició hagiogràfica de Santa Apol·lònia es va generar una altra llegenda que dibuixa una santa barcelonina dels segles XIV o XV, que després d’estar casada amb un home agressiu i violent que la tractava a cops i bufetades, va fugir de casa i es va fer monja dominicana al convent de Montsió (que donava a la plaça de Santa Anna). Dies després se li aparegué Crist caminant amb una gran creu a les espatlles que a penes podia carregar, durant tres dies consecutius. Al tercer dia la monja, agenollada, s’oferí a Jesús per a ajudar a portar la creu, i aquest li va dir “com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?” La santa va entendre que havia de tornar amb el seu marit i quan així ho va fer, l’energumen li pegà una pallissa i li ensorrà totes les dents. Per això, segons Amades, la nostra protagonista és invocada contra el mal de dents i els marits maltractadors. Sembla, però, que la llegenda de Santa Apol·lònia de Barcelona està força oblidada, i les dones maltractades no acudeixen avui a cap santa sinó al telèfon 016 o a les entitats creades per a combatre una de les plagues més vergonyoses que encara subsisteixen.

Molts d’anys, Apol·lònia.

Avui és Santa Àgata. Santa Àgata o Santa Àgueda, segons si us agraden les coses més cultes o més populars. Els diccionaris i enciclopèdies de referència no es pronuncien clarament en favor d’una o altra variant. L’Enciclopèdia Catalana entra la santa per Àgata i els topònims per les dues formes (hi ha llocs que es diuen Santa Àgueda i altres que es diuen Santa Àgata). De manera que ara com ara ho deixarem així. Aquest és un nom d’origen grec, provinent de l’adjectiu agathe, femení de agathos, que significa ‘bo’, en el sentit de ‘noble’, ‘bona persona’.

La difusora del nom en el món cristià és Santa Àgata de Catània, una senyora de presumpta existència de qui parla el meu col·lega Jacopo de Voragine, autor de la Llegenda àuria, qui segueix el fil d’un text del segle V. Segons diuen, nasqué a Catània (Sicília) en el si d’una família noble i rica. En aquell temps era procònsol en aquelles terres Quincià, amb ordres de seguir la política de persecució contra els cristians de l’emperador Deci. Quincià, que no tenia molta cultura ni classe, es volgué casar amb Àgata i gaudir així de la seva bellesa i patrimoni. Però la noia digué que nanai, que no volia saber res de ningú més que de Déu. Sí, ja sé que aquest film ja l’hem vist, però és que això dels màrtirs és un poc repetitiu. El procònsol s’ho agafà malament i cercant la manera de convèncer-la la ficà dins un bordell, a càrrec d’una prostituta dita Afrodísia i allà estigué sotmesa a pressió psicològica, corrupció moral i lliurada a orgies i altres festes. Bé, sembla que cap home no aconseguí tocar-la —no sé com s’ho va fer—, car altrament seria màrtir però no verge i ens haurien espatllat el guió. Com que la noia va resistir totes les pressions de la cortesana i es va mantenir en el més rotund no a Quincià, aquest l’emprengué contra la seva “estimada” per la via directa i en pla venjança despietada. La tortura va consistir a tallar-li els pits i després a fer-la jeure damunt un llit de carbons ben encesos. Després d’aquest tractament, i malgrat que Sant Pere va anar a la presó a curar-li els pits, la noia va morir ben aviat. Quan va morir un terratrèmol va fer caure algun mur de la presó sobre els qui l’havien torturat, i un any després de la seva mort l’Etna va entrar en erupció i va amollar un riu de lava que anava cap a Catània. Els seus habitants van agafar el vel que cobria el cos de la santa i alçant-lo contra la lava van fer que aquesta s’aturàs. Per això Àgata és invocada contra els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els incendis. Per allò dels pits és patrona de les dides i recentment protectora contra el càncer de mama. En pintura és representada amb la palma dels màrtirs, unes tenalles i una safata amb els pits com si fossin dues tetilles gallegues. Per la forma de tals tetilles la siciliana també va ser declarada patrona dels forners i dels fonedors de campanes, almenys en alguns llocs. Mirau quines coses que té la iconografia cristiana.

És la patrona de Catània —on hi ha les relíquies, almenys les que no són escampades pels cinc continents—, de Malta, de San Marino i de Sencelles. Sí, de Sencelles, on podeu degustar les dolces mamelletes de Santa Àgueda, una delícia no sols de Sencelles sinó habitual en localitats de la part continental del país. El nom Àgata o Àgueda no és dels més freqüents, i a Mallorca sempre ha estat escàs. Però hi ha toponímia amb el nom de la santa. A Menorca (Ferreries) hi ha el castell de Santa Àgueda, vella i robusta fortificació que fou residència dels reis moros de Menorca, on aquests aixecaren bandera de parlament per a rendir-se a Alfons el Liberal el 1287. Segons Coromines el topònim és un element mossàrab després arabitzat i després catalanitzat. A Barcelona Jaume II (el Just) va fer construir la capella de Santa Àgata (a la plaça del Rei) per a formar part del Palau Reial, i Pere el Cerimoniós va manar fer la capella de Santa Àgata de la catedral de València, dita també capella de les Relíquies.

En alguns llocs del nostre país el dia de Santa Àgata es feia una festa de tipus carnavalesc en què homes i dones intercanviaven els rols tradicionals. Les dones manaven i els homes obeïen, els homes estaven a casa fent el dinar i les dones sortien pel món. Es deia la festa de les dones. Tot un muntatge que, fortunadament, ha anat perdent el seu sentit, tot i que crec que encara hi ha en aquells llocs balls i festa en què —això sí— manen les dones.

I finalment recordem el refrany: “Per Santa Àgueda sembra l’alfàbrega”. Bé, esperau un poc que passi la siberiana. Molts d’anys, Àgueda o Àgata.

Avui és Sant Blai, un dia dedicat a un màrtir armenià que suposadament va viure en els segles II i III, nascut al lloc de Sebaste, ara Sivas (Turquia), que és el lloc d’on teòricament vénen els Sebastians. L’home era metge, o físic —els graus i les llicenciatures en aquell temps no estaven tan ben definits com ara—, una feina que compatibilitzava amb el càrrec de bisbe de la dita Sebaste. És una combinació professional que avui pot resultar sorprenent, però en aquell temps de persecucions de cristians un bisbe no estava per viure a un palau sense fer res productiu. De manera que el nostre personatge es dedicava a la medicina i fins i tot a la veterinària. I amb una eficiència que ja voldria la sanitat pública actual: miraclet per aquí i miraclet per allà i els deixava a tots —animals i humans— més sans que un gra d’all.

El 316 arribà a Sebaste un governador dit Agrícola, amb ordres de l’emperador Lucini de fer escabetxina de cristians. Un dia els soldats d’Agrícola, que estaven de caça, veieren una gran quantitat d’animals aplegats i hi anaren ben decidits. Les bèsties havien anat a cercar la benedicció i els serveis sanitaris del sant, que allà dins una cova havia muntat la consulta i la seu episcopal, i allà estava l’home alimentat pels ocells, que li duien les provisions. Els soldats restaren atònits veient que els era absolutament impossible de capturar cap animal, però caçaren el cristià i se l’endugueren a tancar. De camí va guarir un infant que s’estava ofegant perquè una espina de peix li va quedar entravessada i encallada a la gargamella, i amb una simple ordre va fer que un llop amollàs un porcell que s’estava cruspint i que havia pispat a una pobra vídua. Després la vídua li va dur pa a la presó i el cap del porcell per a alimentar-se i dues espelmes perquè no estigués tan a les fosques. Mentre era a la presó no perdé el temps i va guarir un munt de malalts. Però en aquell temps la feina a la presó no redimia penes i l’home va passar pel tràngol habitual dels màrtirs. Diu la llegenda que el van torturar amb un aparell de cardar. De cardar llana, vull dir. Bé, amb un instrument com una gran pinta amb pues de ferro, semblant a l’estri que s’empra per a cardar la llana. I l’home va quedar ben cardat però no va renunciar a les seves conviccions. Després el van tirar a un estany, però el bisbe va fer el senyal de la creu i l’estany va tornar més sòlid que una roca, i ell a damunt passejant tan tranquil. Finalment va ser decapitat, la solució final que sempre soluciona la papereta al persistent botxí.

Amb aquest currículum el nostre sant és l’auxiliador (un del grup dels catorze) contra el mal de coll —altament especialitzat en arestes clavades a la gargamella— i el patró dels otorrinolaringòlegs. Per això hi havia el costum de beneir les gargamelles el dia de Sant Blai. Com que també era bon manescal, en alguns països (Rússia) és també el patró del bestiar. No per aquí, que tenim més confiança en Sant Antoni. I, com no podia ser d’altra manera, és també el patró dels cardadors de llana i dels qui es dediquen a comercialitzar aquesta matèria en general.

Bé, tot això ho sabem perquè ho va escriure —o inventar— un altre metge —Aeci— cap al final del segle V o principi del VI. I el culte al sant s’escampà per Europa en els segles XI i XII. El veureu a l’art representat amb la vestimenta de bisbe —tot i que a la cova anava més informal— i amb dues espelmes creuades o un estri de cardar o una pinta de ferro. Les espelmes (les de la vídua) o ciris s’empren en l’acte de beneir gargamelles, just l’endemà precisament de la Candelera. Arran de la seva devoció el nom de Blai també s’escampà pertot arreu, encara que per aquí és i sempre deu haver estat un nom minoritari. Un nom d’origen grec (Βλασιος, o Blasios perquè s’entengui), que significa ‘que quequeja’ o ‘que retura’. Del grec va passar al llatí (Blasius o Blaisus, segons el nivell de cultura de cadascú) i del llatí a totes les llengües (Blai en català, Blaise en francès i anglès, Blas en espanyol, Bras en portuguès, Biagio en italià, etc.). Supòs que el nostre personatge no quequejava, un defecte que no escau ni a un metge ni a un bisbe, sinó que la paraula ja devia ser un nom establert. A Mallorca hi ha un oratori dedicat a Sant Blai, a Campos, construït en el segle XIII i que fou la primera església parroquial del poble. En el segle XV deixà de ser parròquia i fou dedicat al sant otorrino. En canvi, no hi ha cap poble en tot el país que es digui Sant Blai.

“Per Sant Blai sembra l’ai” diu el refrany en boca de la gent de comarques ioditzants. Em sap greu la falta d’ortografia, però havia de rimar. Si no, hauria d’escriure “per Sant Blall sembla l’all”, que encara queda pitjor. Doncs ja ho sabeu: sembrau alls si voleu, i si teniu la mala sort que una espina us quedi embossada a la garganella, una invocació al bisbe metge i resolt. Molts d’anys als Blais.

Avui és el dia de la Candelera, d’acord amb la terminologia popular tradicional. Segons els calendaris litúrgics oficials és la festa de la Presentació del Senyor i de la Purificació de la Mare de Déu. És una celebració antiga instituïda per a commemorar uns fets que narra l’evangeli de Lluc. Segons els costums jueus, quaranta dies després de néixer un infant mascle aquest havia de ser presentat als sacerdots en el Temple, i, d’altra banda, les dones que havien donat a llum romanien impures durant quaranta dies, fins que amb el mateix acte de presentar-se al temple —i sacrificar dues tortoretes— restaven purificades. De manera que un 2 de febrer se suposa que Maria i Josep i el seu infantó es van presentar al Temple de Jerusalem per a acomplir la dita purificació. Bé, Maria, perquè Josep no tenia res de què purificar-se: ja era ben pur, el pobre.

De fet, com tantes i tantes festes cristianes, aquesta pot ser una continuació de celebracions paganes. Els romans a mitjan febrer tenien les festes Lupercales, dedicades al déu Lupercus, dit també Faunus, déu de la fertilitat i protector dels ramats. El febrer era el darrer mes de l’any en el calendari romà, el mes en què se celebraven ritus de purificació. Purificació en llatí és februum, que deu estar emparentat amb febre, i el ritus es coneixia com a Februa. Ja podem endevinar d’on ve el nom del mes de febrer (februarius). Sembla que els romans ja practicaven la festa candelarum, costum consistent a encendre torxes durant la nit en senyal de purificació. Això correspon a la festa cèltica dita Imbolc, també relacionada amb el foc i la purificació i amb la deessa Brigit, que al seu torn té connexions amb la copatrona d’Irlanda Santa Brígida, totes dues associades a flames sagrades.

La festa de la Presentació de Jesús va començar per l’Església oriental i era inicialment una festa menor, celebrada el 14 de febrer, coincidint amb les Lupercales dels romans. Quan en el segle IV la Nativitat de Jesús es va fixar en el 25 de desembre (abans només hi havia una Epifania el 6 de gener), la festa de la Presentació va passar al 2 de febrer. Justinià, en el segle VI, la va declarar festa important a l’Imperi d’Orient. En el món occidental la festa —ja amb el nom de Purificació de Maria— apareix en el Liber sacramentorum Romanae ecclesiae, una mena de missal del segle VIII que s’ha associat al papa Gelasi I (segle V), cosa que ha fet suposar que aquest papa va substituir les Lucernales romanes per l’equivalent cristià. En qualsevol cas hi degué haver la transformació del ritus de les antigues torxes en el ritus de la benedicció de les candeles i la processó a l’interior de les esglésies per ciris o espelmes encesos, que ara representen la visió de Crist com a llum del món.

La Candelera tanca el cicle de Nadal, i avui és el dia en què tradicionalment es desmunten els betlems, que s’havien muntat per la Puríssima (8 de desembre). Ara el calendari festiu ja té la vista posada en el Carnaval i en el cicle de Pasqua.

Avui (i el dia de Sant Martí, 11 de novembre) a la catedral de Palma es produeix un fenomen que darrerament atreu una gran quantitat de gent: la projecció de la llum de la rosassa de la part de l’altar major just a damunt la rosassa del portal major, amb la qual cosa es produeix una figura de llum i de colors en forma de 8. Després una petita part d’aquest públic roman al temple per a participar —amb tots els canonges de la casa— en els actes de la benedicció de les espelmes amb el cerimonial pertinent.

El dia de la Candelera se situa ben al mig de l’hivern i és un dia lligat a les prediccions meteorològiques. “Si la Candelera plora, l’hivern (o el fred) és fora” diu la primera part d’un conegut refrany popular. La segona part té més variació: “Si la Candelera riu, lluny és l’estiu” o “Si la Candelera riu, el fred és viu”; o, en clara contradicció, “Si la Candelera riu, ja som a l’estiu”; o la solució no compromesa “Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu”. També hi ha la versió per als pessimistes: “Tant si plora com si riu, lluny és l’estiu”.

I qui fa festa avui? En el nostre país no crec que hi hagi molta gent a qui felicitar. Conec alguna dona que es diu Candelaria (nom espanyol) i alguna que es diu Purificació(n) o Puri. A aquestes molts d’anys i per a tothom el desig que l’estiu no sigui molt lluny, que aquest fred és insuportable.

Avui és Sant Vicenç, dit també Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç de Saragossa, Sant Vicenç d’Osca, Sant Vicent de València i Sant Vicenç diaca. És un dels sants de l’abundant collita del regnat de Dioclecià i patró de la ciutat de València.

El nostre Vicenç, nascut a Osca segons les cròniques, va ser diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa, que el tenia per la seva mà dreta. Fins i tot Vicenç li feia els sermons, perquè el bisbe parlava returant. La seva gesta parteix del poema Passio sancti Vincenti martyris, obra del poeta Prudenci, de qui parlàvem ahir, autor d’un bon grapat de poemes sobre sants de Roma i d’Hispània. Segons la història contada per Prudenci, el bisbe i el diaca van ser víctimes del procònsol Dacià, un personatge “històric” només esmentat en hagiografies, executor a Hispània de la persecució del cristianisme ordenada per Dioclecià. El delegat imperial va ser l’impulsor de la santedat de Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Llorenç, Sant Cugat i un caramull més, a més de Sant Vicenç.  Aquest i el seu bisbe van ser descoberts in fraganti, i van ser duts a València —no se sap per què—, on foren jutjats. És tan sàvia la tradició que fins i tot sap a on fermaren el diaca quan, després d’un viatge esgotador a peu, arribà a València: a una columna exposada a la veneració a l’església de Santa Mònica. En el judici el bisbe quec va quedar sense poder articular paraula, dels nervis que duia damunt, i el diaca va parlar per tots dos, més eloqüent que un llibre i més trempat que uns orgues i plantant cara al jutge sense cap pèl a la llengua. Cosa que no va agradar gens a Dacià. Al bisbe, que ja tenia una edat, el van desterrar i al diaca insolent el van condemnar a suplicis terribles fins que renegàs de Crist. El mètode Dacià, que s’aplicà a totes les seves víctimes esmentades més amunt, consisteix en tortures, oferiment de perdó si es retracten, més tortures que normalment i per intervenció divina no fan al torturat ni pessigolles i, finalment, resolució del cas per la via ràpida amb la decapitació. Així Vicenç  fou posat al poltre, fou assotat sense pietat i sotmès a ganxos de ferro que esparracaven la seva pell i carn. Potser mesclant els martiris de Sant Vicent i de Sant Llorenç diu la llegenda que li oferiren alliberar-lo si tirava al foc les sagrades escriptures, cosa que, òbviament, l’home va refusar. I aleshores li van posar a ell, al foc, ben torrat damunt unes graelles. Segons altres creences, el van torturar damunt una post d’un cup, per la qual cosa a França és el patró dels vinyaters. I morí el 22 de gener de l’any 304, després de donar-li tot aquest recapte i de tirar-lo a una masmorra amb el sol que formava un llit de vidres. Per ordre de Dacià el seu cos va ser abandonat al camp, a la mercè dels voltors i altres carronyaires, però un esbart de corbs protegí aquell cos d’aquelles bèsties, que no pogueren ni tocar-lo. Aleshores fou tirat a la mar —o al Túria— amb una pedra al coll —una roda de molí segons alguna iconografia—, però aquell cos fou rescatat, perquè en una aparició —una escena ja vista— el sant li comunicà a una bona senyora la seva localització.

El que va passar amb les restes del sant ja és més problemàtic, perquè hi ha versions per a tots els gustos. Una d’aquestes diu que el dugueren a enterrar ni més ni menys que al cap de Sant Vicenç, a l’extrem sud-occidental de Portugal. Quin viatge que va fer l’home! Sobre la seva tomba portuguesa més tard li van aixecar una capella, al voltant de la qual els corbs continuaven fent guàrdia disciplinadament. Ja podeu suposar per què l’accident geogràfic es diu cap de Sant Vicenç. En el segle XII el rei Alfons Henriques de Portugal va fer exhumar el seu cos i el dugué en vaixell al monestir dit de Sant Vicenç de Fora, a Lisbona. Potser els corbs també van fer aquell viatge. L’escut d’aquesta ciutat —que té el sant per patró— té per motiu central una nau que transporta les restes del sant, escortades per dos lleials corbs de la guàrdia vicentina. Altres versions parlen d’un trasllat de les restes a l’abadia de Sant Benet de Castres (Occitània), en el segle IX, i d’aquí a Lisbona, en el segle XII.

Segons altres creences,  més coherents amb el lloc de la mort, Vicenç va ser enterrat a València, on aviat —en el mateix segle IV— prengué el seu culte, quan el cristianisme començava a arrelar tardanament a València, per la qual cosa Sant Vicenç és considerat el pare i fundador de l’Església valenciana. En el lloc on se suposa que fou enterrat, on ara hi ha el carrer de Sant Vicent Màrtir, es construí una petita església dita la Roqueta. Segurament ho endevinau: els corbs també feien voltes a l’aire per damunt els ossos del diaca. Ossos que no sé cap a on partiren, però que allà no hi són. Se n’anaren al cap de Sant Vicenç o a Occitània per a fugir de la profanació dels musulmans invasors? L’esglesieta primitiva va ser la primera cosa que ocupà Jaume I en la presa de València, i allà va quedar l’històric Penó de la Conquesta, fins que va ser traslladat a l’Ajuntament. Sobre l’església primitiva Jaume I hi féu construir l’església, monestir i hospital coneguts com a santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Es conserva l’església, molt canviada amb el pas del temps i salvada de miracle dels especuladors —més corbs—, que pretenien fer en el seu solar un edifici de vulgars habitatges. El Conqueridor va proclamar Sant Vicenç protector de la Conquesta juntament amb Santa Maria, i posteriorment el sant va ser declarat patró de la Ciutat, com no podia ser d’altra manera. I com que no hi pot haver patró sense relíquia, i encara que aquesta es va fer esperar molt, el 1970 els valencians van rebre el regal, procedent de Bari, del braç incorrupte del sant, que tenen ben guardat a la catedral. I què hi feia el braç a Bari? No hi cerqueu resposta: els sants són pertot.

Vicenç és un nom llatí, procedent de Vincentius, que significa ‘vencedor’. Era un nom romà habitual i és un dels noms masculins més famosos en el nostre país. Al País Valencià té la forma Vicent, presa de la forma de vocatiu Vincente. La devoció al sant va fer el nom especialment freqüent a València, on un altre Vicenç valencià, Sant Vicenç Ferrer, va fer l’efecte multiplicador. El mateix Vicenç Ferrer, frare dominicà de gran influència, del segle XV i canonitzat en el XVI, va fer florir el nom pertot arreu del país. També a Mallorca on el frare va fer grans prèdiques i prodigis que deixaren bocabadats els mallorquins. Vicenç també és un cognom —com la majoria de noms de fonts masculins—, escrit tradicionalment Vicens, perquè abans de Fabra la ce trencada estava més perduda que els ossos de Sant Vicenç. També hi ha una dotzena de poblacions catalanes que es diuen Sant Vicenç.

Doncs per molts d’anys a tots els Vicenç i Vicentes.

Avui és Santa Agnès, un dels moltíssims sants màrtirs —sortits de la mà de ferro de Dioclecià i de la fructífera imaginació dels primers cristians— que abarroten el santoral i han condicionat l’onomàstica personal d’una bona part del món. Un d’aquests personatges potser reals, sobre els quals, a partir de la dienda popular, els escrits d’alguns pares de l’Església o afeccionats a l’hagiografia formaren sucoses llegendes per a exemple del personal. En aquest cas les fonts són principalment Sant Ambròs de Milà, que ja esmentàvem ahir, el poeta i apologista cristià Aureli Climent Prudenci, autor del poema “Passio Agnes”, i el col·lega Jaume de Voràgine.

Pot ser que el personatge ni es digués Agnès, que podria ser un nom-sobrenom que li imposaren després de la seva desaparició. Agnès correspon a un mot grec, hagnē (femení de hagnos), que significa ‘casta’, ‘pura’, ‘sagrada’. La semblança amb el nom llatí agnus, ‘xai’, i el fet que el xai també és un símbol de puresa, va fer que la nostra santa d’avui hagi estat representada amb un xotet al costat. La devoció a la santa escampà el nom Agnès, que és o ha estat un dels noms de dona més populars, especialment en el món anglosaxó. A Mallorca, però, sembla que ha estat sempre un nom escàs, tot i que no inexistent. La forma popular mallorquina és Ainès, conseqüència de la mateixa regla fonètica que va canviar regnar per reinar o sagnar per sainar. Però les mallorquines joves portadores d’aquest nom ara es diuen Agnès (si no es diuen Inés), amb la forma original, almenys les que jo conec.

La responsable que tantes dones es diguin o s’hagin dit Agnès és una noieta romana nascuda cap al final del segle III, filla d’una família cristiana. Quan tenia dotze o tretze anys, al prefecte de Roma, Semproni, li va agafar el caprici de tenir-la per nora, però la noieta no va anar de res i digué que ja estava compromesa amb un pretendent de més categoria.  I com que en aquells temps no voler creure l’autoritat podia sortir car, el prefecte, tot enrabiat, la va posar a un bordell a la disposició de tots els qui volguessin divertir-s’hi, després de conduir-la tota nua pels carrers. Diuen que durant el passeig els cabells li van créixer de cop tot tapant el seu cos, i que quan estava en aquell obligatori servei, tots els homes que pretenien fer de consumidors quedaven cegats a l’acte. Un dels visitants va ser el pretendent, el fill del prefecte, que amb la negativa havia quedat mort d’amor i en el moment de la visita quedà mort de ver, estrangulat per un dimoni. Vist que la noia es burlava del càstig i del castigador, va ser condemnada a morir a la foguera, i, com ja hem vist en alguns casos similars, la llenya es negà a prendre com si hagués estat uns quants dies en remull. La típica història dels poders divins que acudeixen a exhibir-se en favor dels escollits de Déu davant els seus botxins. Però com que la dona havia d’ingressar al martirologi, l’exhibició s’acaba quan l’espasa sega el coll de la infortunada (o fortunada, segons com es miri). Poc temps després, la seguí en l’infortuni la seva germana de llet Emerenciana, filla de la dida d’Agnès, descoberta resant a la tomba d’aquesta i lapidada després per no haver volgut renegar de la seva fe. A Emerenciana també la van fer santa i aviat es va dedicar a la sanitat: segons diuen, la seva invocació va guarir de la lepra Santa Constança, filla de Constantí. Agnès va ser enterrada —un 21 de gener, és clar— a una catacumba sobre la qual ara hi ha l’església de Santa Agnès extramurs, que guarda una part de les seves suposades despulles. Una altra part és a l’església de Santa Agnès d’Agone, a la plaça Navona de la mateixa Roma, on hi hagué el circ de Domicià, en què la santa fou martiritzada. En el lloc del bordell també hi ha una capella dedicada a la màrtir. Tot ben endreçadet i purificat.

Santa Agnès és la patrona de la castedat, de les verges, de les noies casadores, de les noies emparellades i de les víctimes de la violació. En alguns llocs la vespra del dia d’avui es fa un ritual en què les fadrinetes juguen a endevinar quin serà el seu marit. També sembla que és la patrona dels escoltes i fins i tot dels jardiners. Això ja no sé per què.

Tenim dues localitats amb el nom de Santa Agnès: Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental) i Santa Agnès de Corona (Eivissa). A la segona li van posar el nom en el segle XVIII (abans es deia només Corona), quan es va fer la divisió en parròquies i el bisbe assignà un sant a cada nova església.

I això és tot per avui. Molts d’anys, Agnès.

Avui és Sant Sebastià, màrtir cristià de l’època de la gran escabetxina, protector contra la pesta i patró de Palma. El que sabem d’aquest senyor surt bàsicament de Sant Ambròs, un dels peixos grossos de l’Església cristiana del segle IV, bisbe de Milà, que va escriure —o li van escriure— un sermó en què ens conta el que direm a continuació. Aquestes informacions van ser després treballades per Jacopo de Voragine, el de la Llegenda Àuria, i pels autors del llibre Acta Sanctorum, un vil plagi d’aquests articles meus escrit en el segle XVII.

Sebastià és un nom d’origen llatí. Ve de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica. Un sebastianus era un que era de Sebaste, una població que ara és una ciutat de Turquia, semblant a Palma per població, dita Sivas. Per tant, dir sebastianus és com si diguéssim badaloní, felanitxer o eivissenc. I Sebaste ve del grec sebastos, ‘venerable’, derivat al seu torn de sebas, ‘por’, ‘temor’ o ‘reverència’. Sebastos era l’equivalent grec del llatí augustus, que usaven com a títol els emperadors romans. El nom es va escampar en tot el món per la devoció del nostre personatge d’avui.

Sant Sebastià, però, no era de Sebaste, sinó que era un «francès» nascut per la part de Narbona cap a la meitat del segle III, que s’educà a Milà —o hi nasqué segons els italians— i que es va fer militar. Amb un bon full de serveis i amagant hàbilment que era cristià —si no, no hauria arribat ni a cabo—, va ser designat capità de la Guàrdia Pretoriana, just quan regnava Dioclecià. Un dia que devia tenir algunes feines per una presó en va organitzar una que no va agradar gens a les autoritats. Hi havia dos reclusos, Marc i Marcel·lí, germans bessons, diaques residents a Roma, casats i amb fills, que havien estat arrestats per no haver volgut adorar els déus de Roma. La prova del cotó que solien fer les autoritats per a reprimir el cristianisme. Els pares dels reclusos intentaven convèncer-los, durant les seves visites, que no fessin el ximple i adorassin qui fes falta per a salvar la vida, i precisament el capità Sebastià els espatllà el pla. Aquest no sols va encoratjar els arrestats sinó que va convertir els pares, i al final acabaren convertits el prefecte que havia arrestat els dos bessons, el fill del prefecte, el carceller i la seva dona (una muda que després de la conversió es va posar a parlar com un lloro) i tots els presos que hi havia a la presó. Que van ser tots alliberats pel prefecte, tot i que diuen aquelles cròniques que els germans bessons, el carceller i la seva dona i fins i tot el fill del prefecte (Sant Tiburci, que no el coneix ni sa mare) van ser aglapits i martiritzats. Quan l’emperador va tenir noves de la feta, agafà un enuig majúscul i va ordenar la captura d’aquella maquineta de convertir. Un cop capturat, va ordenar que el duguessin al camp, el fermassin a un arbre i el fusellassin. Però com que els fusells encara no s’havien inventat, l’home es va enfrontar a un pelotó d’arquers, que encara és pitjor, perquè el procés és més lent. Els arquers el taparen de fletxes que li deixaren la pell com un colador. Amb tot, les fletxes no el mataren —tot i que li degueren fer un bon mal— i l’home es va recuperar. Santa Irene, esposa de Càstul —tots dos es dedicaven a amagar a casa seva cristians perseguits, com els dos bessons de qui hem parlat, i tots dos van acabar executats—, va anar a recollir el cos de Sebastià per a enterrar-lo i, veient que encara era viu, el va dur a casa seva i el va curar fins que va ser un home nou. Mentre estava a la casa, amb altres refugiats, va guarir un d’aquests de la ceguesa amb un moviment de la mà. Un cop curat, Sebastià tornà a les seves, i un bon dia, mentre passava l’emperador, es va plantar davant ell i li va fer un míting. El bàmbol va acabar —aquesta vegada sí— mort a cops —alguna font diu que li pegaren amb un mall damunt el cap— i el seu cos tirat a les clavegueres de Roma. Ep, però en una aparició va indicar a una vídua —Santa Lucina sembla que era— on era el seu xassís i li va donar instruccions d’enterrar-lo a una catacumba, la dita catacumba de Sant Sebastià, on també habitaven en aquell temps Sant Pere i Sant Pau. La tradició diu que aquest sepeli es va fer un 20 de gener. Avui una part de les despulles sembla que són a la Basilica Apostolorum de Roma, aixecada en el segle IV damunt la catacumba esmentada. Dic una part  perquè en l’altra part sembla que avui les relíquies estan disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. Un trosset a Palma.

El culte a Sant Sebastià va començar en el segle IV. Ell és un dels catorze sants auxiliadors, que és com una mena de centre sanitari virtual i celestial on es curen totes les malalties. De temps molt antics va ser invocat com a protector contra la pesta, fent competència temps després a Sant Roc. Això sembla que és una cristianització d’un element de la mitologia romana, per associació de Sant Sebastià amb el déu arquer Apol·lo, que també era especialista en malalties infectocontagioses. Sebastià ja va mostrar les seves habilitats en el segle V a Pavia i l’any 680 a Roma, amb motiu d’una pesta que s’hi va desfermar. A més d’advocat contra la pesta el nostre sant també és el patró dels arquers, i en alguns llocs dels soldats i policies. És també —com Sant Jordi— un dels il·lustres sants militars, sants guerrers, sants soldats o athleta Christi. També és el patró dels atletes.

Les representacions medievals el presenten com un home madur, vestit, amb barba i amb les fletxes que van perforar la seva pell. Però a partir del Renaixement els artistes li donen una imatge completament diferent: un home jove, quasi completament nu —un dels pocs sants presentats així, igual que Jesucrist crucificat—, i amb un cert aspecte femení —un cos atractiu, doblegat en forma de essa i amb cara extasiada que mira submisament cap al cel. Aquest fet va cridar l’atenció dels homosexuals, que el van declarar el seu sant patró (o del que avui es diu comunitat LGTBI). L’epidèmia de sida dels anys vuitanta del segle passat, una pesta moderna, va reforçar l’associació dels gais amb el sant.

I ara veurem per què Sant Sebastià és el patró de Palma. A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, es va declarar a Palma una terrible pesta que tenia la ciutat sumida en la desesperació. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a Palma —amb la intenció d’estar-hi uns dies i continuar el viatge— un vaixell procedent de l’illa de Rodes que portava gent que fugia de l’atac que els turcs havien fet contra aquella illa. Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià, amb la intenció d’alliberar-lo dels enemics musulmans. Quan la gent ho va saber, es va posar a resar al sant amb la major devoció i efervescència. I el bon sant aquesta vegada tampoc no va defraudar: passats pocs dies la pesta començà a desaparèixer. Arribat el moment de reembarcar, a penes el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que el tros de sant volia estar a Palma —la màgia de la comunicació no verbal— i a Palma va quedar, a una bella capella que li feren a la Catedral. El 1634 els jurats el van declarar patró de la ciutat, tot marginant Sant Roc, que per incompetent es va haver de conformar conservant el carrer a ell dedicat devora la Seu. I desplaçant també —i això ja em sap més greu— el patró anterior, l’Àngel Custodi, que deu ser el meu arcàngel. Temps després, el 1862, Palma dedicà al sant un dels carrers de la ciutat, que fins aleshores duia el nom gens sant de carrer de les Puces.

Curiosament, la festa de Sant Sebastià a Palma havia estat sempre molt magra. Una missa amb les autoritats i pràcticament res més. La conversió en festa popular, amb ball al voltant dels foguerons, data de l’època del darrer Ajuntament de la Dictadura, presidit per Paulí Buchens. Durant la Transició prengué la forma actual: el sarau del vespre precedent, mig festa popular mig botellón, amb actuacions musicals a diverses places de la ciutat. També s’hi van incorporar altres elements, com correfocs, dimonis, focs artificials, la desfilada de la cultura popular o els Simpsons durant el mandat de Catalina Cirer. Avui, juntament amb Sant Antoni, és part de la gresca que comença per Nadal.

Sant Sebastià també és el patró o copatró d’Almenar, Badalona, la Canonja, el Capdellà, Constantí, Copons, Guimerà, Moià, Matadepera, Monistrol, Montferri, els Pallaresos, la Pobla de Vallbona, Riudoms, la Selva de Mar, Soses, Súria, Talarn, Vinaròs, Xàbia i Xixona. I si en deix qualcun, ja em perdonareu. I per si no ho sabíeu, també va ser patró de Barcelona. Al principi del segle XVI el Consell de Cent el va declarar patró de la ciutat —la pesta no anava de bromes— i li van fer una capella on ara hi ha la plaça d’Antoni López. El 1586 la ciutat va rebre un os del sant —Barcelona també, un altre— i per a custodiar-lo dignament li van fer un magnífic reliquiari d’argent que avui es guarda —reliquiari i os— al Museu d’Història de Barcelona. I el sant té capella a la catedral, compartida amb santa Tecla. Un sant que realment dóna per a molt.

Avui és la gran festa de Sant Antoni. Per a filar un poc més prim, Sant Antoni Abat (malgrat que mai no va ser abat ni fa fundar cap monestir), Sant Antoni d’Egipte, Sant Antoni l’Ermità, Sant Antoni del Foc, Sant Antoni del Desert, Sant Antoni dels Ases, Sant Antoni del Porquet o Sant Antoni el Gran, segons els usos dels diversos països. Tots aquests noms són per a diferenciar-lo d’un altre Sant Antoni, el de Pàdua o dels albercocs, que té la festa el 13 de juny. Avui fan festa, doncs, tots els Antonis i Antònies, llevat dels que van amb el dels albercocs. L’hivern avança i el dia s’allarga a petites passes —per Sant Antoni una passa de dimoni—, les gallines comencen a pondre després de la pausa autumnal i els ametllers primerencs durant la vuitada de Sant Antoni trauran les primeres flors, que seran ametlles si una gelada no les fa malbé. El dia de Sant Antoni i els precedents són coneguts com la setmana del barbuts, pels tres sants que tenen la festa aquests dies: a més de sant Antoni, sant Pau Ermità i sant Maur abat, els dos darrers el 15 de gener. Aquests dies solen ser els més freds de l’any, i com diu el refrany, setmana dels barbuts, setmana d’esternuts. O, dit d’una altra manera, entre Sant Antoni i Sant Sebastià, més fred que tot l’any fa.

Antoni és un nom llatí: Antonius, un nomen o nom de gens (mena de clan format per persones descendents d’un ancestre comú), en aquest cas la gens Antonia, dita així perquè es consideraven descendents d’Anton, germà d’Hèracles o Hèrcules, fill de Zeus. També s’ha dit que aquest nom del déu forçut podria ser d’origen etrusc. Al dit clan pertanyia el famós polític i militar Marcus Antonius. Una falsa etimologia va fer derivar el nom del grec anthos (‘flor’), cosa que en el segle XVI va fer canviar la grafia tradicional anglesa Antony per Anthony. El nom va ser imposat àmpliament a partir de la devoció a Sant Antoni Abat, i és i ha estat un dels més difosos en el nostre país. La forma masculina té les variants Antoni i Anton, i la femenina, les variants Antònia i Antonina, aquesta darrera potser formada sobre el masculí Antoní, derivat de la forma llatina sufixada Antoninus. A Mallorca s’usen tradicionalment Antoni, Antònia i Antonina, amb els hipocorístics Toni i Tonina (però no Tònia).

El nostre personatge d’avui és un egipcià que visqué en segles III i IV, quan Egipte encara no era terra de moros sinó la pàtria que fou de la gran cultura de les piràmides, els jeroglífics, els faraons i moltes altres coses. Terra integrada aleshores dins l’Imperi Romà i amb el grec com a llengua escrita hegemònica, malgrat que la gent parlava copte, la darrera fase de l’antic egipcià, l’única llengua que devia saber el nostre protagonista. La seva vida —o llegenda— va ser difosa per un col·lega seu, Atanasi d’Alexandria, qui escrigué la Vida d’Antoni, en grec, la traducció de la qual al llatí va ser un best seller i va donar al sant una gran fama per tot l’Imperi. Aquest text ens diu que Antoni era fill de pares terratinents, que van morir quan el futur sant tenia 18 anys. Quan en tenia 34, va llegir allò de «si voleu ser perfecte, veneu tot el que teniu, donau-ho als pobres i tindreu un tresor en el cel», i ho prengué al peu de la lletra: ho repartí tot, deixà la germana —pobra!— a una mena de pre-convent, amb altres infortunades verges i se n’anà a viure al desert, lluny de remeis i apartat radicalment de tota civilització. Allà visqué molts d’anys (primer a una ermita, després dins una tomba i finalment a un fort romà abandonat), més sol que la una, sense fer altra cosa que meditar, pregar i aquestes coses que no fan pujar gaire el PIB. Menjava del que alguna ànima caritativa li duia de tant en tant. Una vegada va fer pa que li va durar sis mesos. No sabem si en va fer una gran quantitat o si en menjava molt poc. En tot cas, dur sí que ho devia ser. Amb aquesta dieta aviat li aparegué el dimoni, que té tirada a seleccionar persones subalimentades i que l’afligí un cop i un altre amb tota mena de crueltats: intentà de fer-li sentir avorriment, peresa; li va fer veure fantasmes d’atractives senyores per a dur-lo al pecat; li envià més fantasmes de bèsties salvatges, llops, lleons, serps i escorpins, que semblava que l’havien de devorar. Però el sant pregava i pregava i resistia, i al final l’heroi va vèncer el dimoni. I la relació entre els dos personatges és avui un dels elements emblemàtics de la nostra cultura popular.  Cansat de la vida al desert, li va passar pel cap voler ser martiritzat. Va anar a Alexandria i es posà a cridar pel carrer tot proclamant la seva fe cristiana. Fins i tot va fer el numeret davant el governador, que no li va fer ni punyetero cas. Havia fet un poc tard: les persecucions ja s’acabaven i va haver de tornar al seu fort, tot entristit, o potser resignat, sense aconseguir el seu propòsit. L’únic que va aconseguir va ser que la gent que l’havia sentit cridar pel carrer anàs en massa a visitar-lo i s’acabà la seva pau i soledat. Per això se’n va anar a cercar un altre desert més tranquil i es va establir a la vora d’una palmera i una font amb un rajolinet d’aigua, on ara hi ha el monestir de Sant Antoni el Gran. Allà el nostre Antoni es va voltar d’alguns deixebles, li va venir la feineria i es va posar a fer alguna cosa productiva, com cultivar un hort i filar estores. També a donar bons consells als deixebles, que foren recollits més tard en un llibre que du un títol tan excitant com Apophthegmata Patrum Aegyptitorum, conegut també com les Dites dels pares del desert. Malgrat el càstig que el seu cos se’n va dur amb tanta mortificació, tant de dimoni i tanta manca de proteïnes, va morir a 105 anys, l’any del Senyor 356. Va voler ser enterrat a un lloc secret, però els cossos dels sants tard o prest són trobats i destinats a la seva funció fetitxista. De manera que en el mateix segle IV trobaren les seves restes i les dugueren a Alexandria. D’allà a Constantinoble, tot evitant calculadament que caiguessin en mans dels musulmans; i en el segle XI de Constantinoble foren traslladades (sembla que un 17 de gener) a un municipi francès que a partir d’aleshores es diu Sant Antoine-l’Abbaye, situat molt a prop de Viena del Delfinat. Allà s’hi féu una gran església destinada a acollir les venerables i venerades relíquies.

En el seu nou emplaçament les relíquies aviat es van posar a treballar. Miraculosament van començar a guarir una greu malaltia molt estesa a l’Edat Mitjana dita després el foc de Sant Antoni, científicament ergotisme, causada per la ingestió de cereals contaminats pel fong ergot. Els enverinats tenien convulsions, dolors intensos i contraccions arterials que podien conduir a la necrosi dels teixits i a l’aparició de gangrena en les extremitats, que sovint havien de ser amputades. Doncs un noble afectat per la malaltia que visità les relíquies del sant es va guarir, per la qual cosa el 1095 el noble, en agraïment, va fundar en el mateix lloc de l’abadia la congregació religiosa de Sant Antoni, dedicada a gestionar un hospital per a afectats del terrible foc. Després es van convertir en un orde monàstic, els Canonges Regulars de Sant Antoni, amb hàbit fosc i la creu blava en forma de T, o tau, del sant, que fundaren hospitals pertot arreu per al tractament de l’ergotisme. Al nostre país fundaren hospitals a Barcelona, València, Cervera, Lleida, Palma i altres llocs. L’hospital de Palma, amb convent, església i claustre es va instal·lar en el carrer de Sant Miquel. Els frares i el convent es deien de Sant Antoni de Viena, pel lloc de la casa principal, no a Viena d’Àustria sinó a Viena del Delfinat, com hem dit. Però la gent mallorquina va transformar Sant Antoni de Viena en Sant Antoni de Viana i així va restar. L’orde va ser dissolt el 1791 i els seus béns passaren als Ajuntaments. El convent de Palma acabà al Banc de Bilbao, que restaurà l’església i el claustre.

El sant és representat amb l’habit del seu orde, amb un porc als seus peus —diu la llegenda que en va guarir un que estava malalt—, amb la creu en forma de te o tau abans esmentada o amb un gaiato amb una campaneta penjada.

Sant Antoni és el patró dels animals domèstics, malgrat que en el desert els únics animals amb què topà degueren ser qualque serp i qualque rata. El patronatge ve del fet que els porcs dels frares de Sant Antoni, amb els quals feien greixos per a untar els seus malalts, pasturaven a lloure per la ciutat, amb un picarol penjat al coll, i eren alimentats, igual que els frares, de la caritat de la gent. I aquells animalons, vianants lliures i feliços fins al dia de Sant Martí, estaven sota la protecció del sant. Com hi estaven tots els animals de peu rodó, a l’estable dels quals no mancava sovint la imatge del protector. És tradició del país que el dia de Sant Antoni es fan les beneïdes d’animals, que en alguns llocs, com Muro, tenen gran vistositat. Una cerimònia que en el passat no cercava la vistositat sinó l’acció benèfica del sant sobre la salut de les criatures, tan exposades a malalties i accidents i sense l’abundància de veterinaris que hi ha avui. Abans, doncs, duien a beneir animals «útils», sobretot cavalls, muls, ases i cans. Ara, que d’aquelles bèsties de peu rodó en resten poques —i dur a beneir els tractors no seria gaire apropiat— hi duen cans, moixos, qualque canari, qualque tortuga i qualque hàmster.

Sant Antoni és un bon sant
i qui té un dobler l’hi dóna,
perquè mos guard s’animal,
tant si és de pel com de ploma.

En algunes poblacions, com Barcelona, es fan els Tres Tombs, és a dir tres voltes a la ciutat o una part d’ella amb el bestiar i els carros, que acaben amb les beneïdes. Sant Antoni és també el patró dels traginers.

El 17 de gener és també la Diada del Poble de Menorca (declarada el 1981), en què es commemora la Conquesta de l’illa per Alfons el Liberal —el gener de 1287— i la incorporació de Menorca a la Corona d’Aragó i a la cultura catalana. Diuen que en aquella lluita contra els musulmans els catalans invocaren sant Antoni, que d’aleshores ençà ha estat objecte de gran devoció entre els menorquins. És patró de l’illa de temps immemorial, patronatge confirmat pel papa Urbà VIII el 1643. La commemoració de la Conquesta té arrels antiquíssimes, com la Festa de l’Estendard a Mallorca. De segles enrere es fa una celebració solemne, en què es commemora la l’entrada del rei Alfons a Ciutadella, capital de la Menorca musulmana. A Ciutadella es fa missa solemne a la catedral seguida de la processó dels Tres Tocs, que representa l’entrada de les tropes catalanes pel portal de Maó. Una comitiva formada per autoritats civils i eclesiàstiques, alguns a cavall, va de la catedral —antiga església parroquial— al dit portal, on el regidor més jove fa tres tocs amb l’asta del penó sobre una rajola que té la creu de sant Antoni. Després es canta un Te Deum i es torna a la catedral. Aquesta celebració va decaure a partir de la II República, per l’animadversió de sectors republicans, esquerrans i anticlericals; però ha recuperat la seva esplendor després de l’establiment de l’autonomia i l’augment de l’estima de les pròpies arrels.

Sant Antoni és la gran festa d’hivern dels Països Catalans. Al País Valencià i a les Illes Balears es fan fogueres la nit anterior i festa al seu voltant. Fogueres que a Mallorca es diuen foguerons, no sé si perquè abans eren més petites. A Mallorca és la gran festa de la Part Forana. La revetlla de Sant Antoni es viu amb intensitat, sobretot a la Pobla d’Uialfàs, Muro, Artà i Manacor. La festa comença amb les completes, en què l’església s’omple de gent i sobretot de joves que canten els goigs de Sant Antoni amb veritable fruïció. Llavors s’encenen els foguerons, i la gent canta gloses al so de la ximbomba i fa festa al voltant del foc. No solament la gent canta gloses sinó que hi ha el costum lúdic i creatiu de fer gloses, fins i tot aprofitant la modernitat de les xarxes socials. Element indispensable són els dimonis, el ball del qual és una evolució del teatre medieval que volia explicar a un públic illetrat la vida de Sant Antoni. Després es prescindí del text i només restà la música i el ball. La festa de Sant Antoni s’ha anat adaptant als diversos contextos històrics: durant el franquisme sou atenuada la part de festa i diversió i es posà èmfasi en les beneïdes i els elements religiosos. Però a partir dels anys 80 del segle passat la festa ha pres una força extraordinària, i els qui no poden viure-les in situ en poden gaudir una mica mitjançant la televisió.

I, com canten a Manacor,

Sant Antoni gloriós,
de Viana anomenat,
sigau nòstron advocat,
de tot perill guardau-mós.

Molts d’anys, Tonina, Toneta, Antònia i Toni.

Avui és el dia dels Reis, o dels Reis d’Orient, com es diu en català de manera més acabada (més que dels Reis Mags, que diuen a altres parts del món). Avui fan festa els qui tenen el mateix nom que els tres personatges que ens ocuparan: Melcior, Gaspar i Baltasar. Tot i que no hem llegit res de la canonització dels tres individus i poques vegades els hem vist anomenar amb el títol de sant.

L’evangeli de Mateu ens regala un bell conte, en el qual ens diu que uns mags (no diu quants ni quin nom tenien ni amb quin mitjà es desplaçaven) arribaren d’Orient a Judea per a adorar l’infantó Jesús, guiats per un estel que, a més, i a manca de Whatsapp, els havia notificat la bona nova. No diu per res que fossin reis, sinó mags, en el sentit de savis, astrònoms i astròlegs (anglès magi); no mags dels que hi ha ara, que treuen conills d’un capell i serren senyores per la meitat (anglès magician). El mot grec magos, d’origen persa, era el títol dels sacerdots del zoroastrisme, típic de l’imperi persa, i, per tant, podria ser que els nostres personatges fossin capellans que es dedicaven a l’estudi dels astres i de les coses que aquests predeien. Amb tot, devien ser persones d’orella alta —els dits sacerdots eren tota una casta—, perquè per a saber on era l’infantó ho anaren a demanar ni més ni menys que al mateix rei Herodes, que no s’havia assabentat de la pel·lícula. De manera que tornaren a cercar l’estel guiador i seguint-lo trobaren el nin a un lloc que l’evangelista no especifica. L’adoraren, li regalaren or (amb el qual no se sap què en feren els pares), encens per a tenir l’establa ben perfumada i mirra, que és una resina que s’emprava per a coses diverses, com anestesiar els moribunds, embalsamar-los un poc després o fer l’oli sagrat per a ungir capellans i reis. Abans als alts càrrecs els untaven ben untats, però no com s’unten alguns d’ara, sinó amb oli. La mateixa paraula Crist vol dir ‘untat’. El cristianisme veu en els tres presents la triple natura de Jesús: Déu (encens), rei (or) i home (mirra). Feta la visita, els mags se’n tornaren cap a casa, més contents que unes castanyetes perquè havien vist el Messies; però no per on havien vingut, perquè en un somni foren avisats que Herodes —que els havia demanat que l’informassin del parador de Jesús— no volia adorar el nin sinó matar-lo sense esperar el judici de Pilat. Descobert l’engany, Herodes s’enrabià i va fer matar tots els infants més petits de dos anys de Betlem, com vam veure el dia dels Innocents.

La tradició cristiana, sempre tan productiva, anà brodant el conte de Mateu. Les primeres representacions pictòriques es troben a les catacumbes. En un principi els mags eren iguals, de la mateixa edat i en un nombre indeterminat fins a dotze. Després de Constantí, en el segle IV, els mags van ser elevats a la categoria de reis, potser perquè en alguna profecia antiga ja sortia qualque rei i perquè un rei sempre té més categoria que un mag. Més tard el nombre de reis es fixà oficialment en tres, segurament a partir dels tres presents esmentats en l’evangeli i potser també recordant la Santíssima Trinitat. De fet, a l’evangeli armenià de la Infància (segle IV) ja hi apareixen tres mags i amb els seus noms: Melcior és el rei dels perses, Baltasar, el rei dels àrabs i Gaspar, el rei dels indians (de l’Índia). Una digna representació de les «tres races»: blanca, negrosa i rogenca. A l’art bizantí es representen vestits de perses, amb pantalons i amb barret frigià (una espècie de barretina). Curiosament, aquest fet va salvar de la destrucció la basílica de la Nativitat, de Betlem: el 614 Palestina va ser ocupada pels perses, que destruïren totes les esglésies, menys l’esmentada, perquè a la façana hi havia un mosaic amb els tres mags vestits de perses. En una representació pictòrica del mateix segle VI, a l’església de Sant’Apollinare Nuovo (Ravenna), que és la pintura que es veu al final del post, apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar, cadascun identificat amb la seva imatge. Hi veiem un Gaspar ancià i amb barba blanca, un Baltasar blanc i amb barba castanya i un Melcior jove i sense barba. Tots tres blancs. Això canviaria radicalment en els segles posteriors. La descripció que en féu el monjo benedictí Beda el Venerable (VII-VIII) difongué una nova representació dels Reis, amb un Melcior de pell blanca i barba blanca representant d’Europa, un Gaspar de pell blanca i de barba roja representant d’Àsia i un Baltasar de pell bruna representant d’Àfrica. Així es dóna a entendre que els tres reis simbolitzen els tres continents i que totes les nacions del món haurien adorat el Redemptor en les persones dels tres il·lustres visitants de la cova. Un detall: Amèrica encara no estava descoberta; si Colom hagués nascut quinze o setze segles abans, ara posaríem quatre reis en el betlem, un dels quals seria baixet, grasset, amb la pell rogenca, els cabells llisos i el nas ganxut. Amb tot, l’aparició d’un Baltasar negre és un fet que es produí en el segle XV o al final del XIV. A més de simbolitzar els tres continents, els tres Reis passaren a representar les tres edats de l’home: la joventut (Gaspar), la maduresa (Baltasar) i l’ancianitat (Melcior). La seva representació, doncs, ha anat canviat contínuament. La corona sobre els seus caps apareix en el segle X. Avui els veiem vestits de reis medievals, amb corona i vistoses capes reials. Melcior, l’europeu de la llarga cabellera i barba blanques, Gaspar, el rei oriental, amb caballera i barba castanys; i Baltasar, el rei negre, sovint vestit de moro, a qui un toc de racisme li ha assignat la tasca desagradable de repartir el carbó.

I ara passem a l’onomàstica i parlem dels noms dels tres personatges, que de fa un munt de segles han estat imposats a la nostra gent en homenatge als sants mags viatgers. Ja hem dit que els seus noms apareixen a l’evangeli armenià de la Infància: Melkhon, Balthazar i Gaspard. En el text Excerpta Latina Barbari (segle VI), probablement traducció d’un manuscrit grec escrit cap al 500, hi apareixen els noms de Bithisarea, Melichior i Gathaspa, però altres fonts posteriors i de diferents cultures els donen una nomenclatura completament distinta. A l’esmentada representació de l’església de Sant’Apollinare Nuovo (imatge de baix) apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar.

Del nom Melcior en sabem poques coses. La forma catalana ve del llatí Melchior, aquest del grec, però aquest ja no sabem d’on procedeix. A Mallorca, on és un nom tradicional tot i que poc usat, ha pres la forma Melcion (amb o oberta), substituïda normalment en el llenguatge oral per l’hipocorístic Cion. Sobre Gaspar hi ha diverses hipòtesis. Pot ser un nom d’origen caldeu, derivat del mot gizbar, que vol dir ‘tresorer’. Aquesta forma —Gizbar— apareix a la versió hebrea de l’Antic Testament. A la traducció al grec (la bíblica dita Septuaginta, escrita entre els segles III i I aC) es dóna la traducció Gasbarinou. Una altra teoria relaciona el mag Gaspar amb el rei Gondofares I, a través de l’armenià Gathaspar; un rei que, segons algunes tradicions, hauria protegit l’apòstol Tomàs quan va anar a predicar a l’Índia. El nom ha pres formes diverses en cada llengua: en francès ha agafat una -d final (Gaspard), en anglès es transformà en Casper, en italià Gaspare, en alemany, Kaspar, en neerlandès Jasper, etc. Baltasar sembla que ve del fenicià Balat-shar-usur, que significa ‘Baal (Déu) protegeixi el Rei’. És el nom hebreu del rei babilonià Belshazzar, esmentat en el Llibre de Daniel. És un nom corrent en català, i a Mallorca en el llenguatge oral s’ha emprat tradicionalment l’hipocorístic Tasar.

I què se’n féu dels tres mags després del viatge a Judea? No en sabem res, llevat que Lee Wallace, autor de la novel·la Ben Hur, que els lectors associaran més a Charlton Heston, fa tornar Baltasar a Palestina una trentena d’anys més tard, i el mag, ja ancià, es retroba amb Jesús, tot fet un home dret i concret. Un altre novel·lista, Joan Crisòstom (344-407), patriarca de Constantinoble, escrigué que els tres mags van ser batejats per l’apòstol Tomàs a l’Índia. Ens haurem de conformar amb aquests detalls insubstancials. Dels seus ossos sí que en sabem més coses. Marco Polo diu haver visitat la tomba dels mags a Saveh (al sud de Teheran), que és on se suposa que foren enterrats. També sabem —si ho creiem— que els cossos dels mags descansaren un temps a la basílica de Sant Eustorgi (quin nom!), a Milà. Els hi va dur el dit sant, que era bisbe del lloc en el segle IV i que construí la basílica esmentada, on li feia il·lusió ser enterrat i estar —com els nins— molt prop dels Reis d’Orient. Eustorgi va anar a cercar els ossos a la catedral de Santa Sofia, a Constantinoble, on els havia fet guardar i venerar Santa Helena, la mare de Constantí. El 1162 l’emperador Frederic I —Barba-roja per als amics—, després de conquistar Milà, va destruir aquella església i els màgics ossos anaren drets a la catedral de Colònia. Als milanesos els restà el consol de conservar una medalla feta amb l’or que els mags regalaren a Jesús, una medalla que exposen cada any el dia d’avui. Però tant estimaven els milanesos aquelles despulles humanes perdudes que mogueren totes les influències imaginables per a recuperar-les (papes, bisbes, reis), tot sense succés. Fins que aconseguiren, gràcies a la generositat d’un bisbe de Colònia, uns quants d’aquells ossets (dues fíbules, una tíbia i una vèrtebra!) que ara guarden zelosament i més contents que un gínjol. Va ser el 6 de gener de 1904: un veritable regal de Reis.

Aquest dia que correntment diem els Reis en llenguatge més formal i capellanesc es diu Epifania, paraulota grega formada per epi, ‘sobre’ i phaneia, ‘aparició’ (del verb phainein, ‘mostrar’, que també surt a diàfan). Epifania és manifestació o aparició. També podeu dir Teofania, si us agrada més (manifestació de Déu). En la cultura grega les epifanies eren les aparicions de les divinitats als homes. Sembla que en el segle IV es va instituir una celebració tres en u —Epifania— que conmemorava alhora el naixement de Jesús, el seu baptisme i la visita dels mags. Després de fixar la festa del naixement en el 25 de desembre, a Occident el 6 de gener quedà reservat a la visita dels mags i, segons les esglésies, a altres coses. El món de tradició catòlica romana celebra la festa dels Reis el 6 de gener; el món ortodox oriental, més aviat el dia de Nadal, com és de més bon sentit. Tinguem en compte, però, i com van dir el dia de Nadal, que per als cristians orientals, seguidors del calendari julià, quan el seu calendari marca 25 de desembre el nostre diu 6 de gener.

El que ja no sabem és quan va començar la tradició de fer presents als infants aquest dia, un costum que se segueix únicament a Espanya (incloent-hi els territoris ocupats) i en alguns països de llengua espanyola. A la resta del món de tradició cristiana aquests presents es fan per Nadal, a través del Pare Nadal o Santa Claus, de qui vam parlar el dia de Sant Nicolau. Una tradició catalana —el tió de Nadal— també situa el 25 de desembre el dia dels presents. No sabem quan va començar la tradició dels presents el dia dels Reis, però creiem que no és anterior al segle XIX. I es va construir tot un muntatge de fantasia, en què les càndides criatures s’han begut que els misteriosos reis visiten totes les cases la nit precedent, deixant presents a les finestres, on és molt convenient deixar alguna cosa per a la nutrició dels sofrits cavalls, que han de passejar una càrrega tan pesant per tots els racons del món. I tot en una nit. Segons com es miri, això dels Reis no pot ser més absurd: els infants passen les vacances esperant les joguines, que arriben just en el moment de reprendre l’escola i desar la juguera. No hi ha dubte que el Tió o el Pare Nadal són bastant més assenyats. Abans els presents eren molt més magres que ara. A Mallorca i entre les classes modestes solia caure una ensaïmada i gràcies, segons testimoniatge dels meus majors. Els canvis del segle XX van convertir aquesta tradició en una disbauxa consumista en què es fan presents als fills, als néts, als pares, als avis, als germans, als sogres, als cosí, a la germana de l’amic, al fill de la germana de l’amic i al veí de dalt.

Cal no confondre la tradició de l’aparició màgica de les joguines —o l’ensaïmada— a la finestra amb una altra tradició, més moderna, que és l’organització de cavalcades pels carrers de les ciutats amb els tres monarques i tota la seva cort de patges, policia municipal muntada, banda de música, carrosses i camions estibats de capses buides embolicades amb papers de colors. Tot davant la mirada atònica de milers de criatures indefenses davant la magnitud de la mentida. Aquesta tradició, que pràcticament només es materialitza a Espanya i Andorra, té alguns precedents a la segona meitat del segle XIX, però no es va consolidar fins al XX. Abans els nins no havien vist mai els Reis, sinó que els imaginaven. A la meitat del segle XIX apareixen cavalcades i festes de carrer amb reis i patges (Barcelona, Alcoi), sovint amb visites a nins pobres o malalts, organitzades per entitats diverses i sense regularitat. El 1942 l’Ajuntament de Barcelona organitza la cavalcada més o menys com la coneixem ara i de llavors ençà l’ha organitzada cada any ininterrompudament. A Mallorca fins a temps recents només es feia la de Palma, però de cert temps ençà a tots els pobles i, fins i tot, barris i urbanitzacions els ha pegat per fer venir els Reis, que reparteixen presents in live als casals de barri o als locals de les associacions de veïns. La màgia de la finestra i aquell intentar combatre la son per veure si sentiríem les potades dels cavalls se n’ha anat en orris. Aquells Reis que molts de nins només imaginàvem, màgics, bells, plens de majestat i que parlaven totes les llengües del món, s’han convertit en homes vulgars muntats dalt d’un camió, vestits amb quatre draps i sovint disminuïts lingüístics que només saben parlar la llengua de Rajoy el Monolingüe.

Una altra tradició és el tortell dels Reis, estesa pels Països Catalans, Espanya, Portugal, Occitània i el món de llengua francesa. Un pastís en forma d’anella en el cas català (en forma de gran galeta en el cas francès), que es menja el dia dels Reis. Actualment els tortells catalans i espanyols tenen dues sorpreses: una figureta d’un rei i una fava. Qui troba la primera és el rei de la festa, durant la qual porta una corona de paper que acompanya el tortell, i qui troba la fava paga el pastís. Un temps enrere només hi havia la fava, igual que sempre s’ha fet a França i Occitània. El tortell es dividia en tants trossos com comensals hi havia més un, que era destinat al primer pobre que arribava a la casa. El qui tenia la fava en el seu tros era el rei de la festa i portava la corona. I una cosa bastant semblant, amb la fava, ja es feia a l’antiga Roma durant les festes saturnals, que tenien lloc al final de desembre i principi de gener. Una tradició antiga i potser arribada a través de França. Potser caldria recuperar el tortell original, amb fava i sense rei.

I ja basta de discurs. Molts d’anys als Gaspars, als Melciors i als Baltasars. I també a les Dora que no siguin Teodora o Dorotea (sinó Adoració). I si algú es diu Reis també.