Avui és Sant Ferran, un personatge que té el doble privilegi de ser o haver estat sant i rei. Tot i que les dues circumstàncies sembla que no s’avenen gaire, d’aquests en el santoral n’hi ha una tira, entre ells sants-reis tan notables com sant Esteve d’Hongria o sant Lluís de França.

Però comencem pel nom, que aquest té suc. Ferran és un nom germànic, introduït pels visigots a la península Ibèrica, que és l’espai on aquests senyors camparen després de l’ensorrament de l’Imperi Romà. El seu significat no se sap amb seguretat. Com tots els noms germànics, està format per dos elements: el primer podria ser frith (protecció o pau) o bé fard (viatge), i el segon podria ser nand (preparat, llest, valent, audaç). El lector que s’entretingui a fer combinacions: preparat per a la pau, llest o audaç per a viatjar, etc. Segurament els visigots que habitaven la península ja ni ells no sabien què significaven els seus noms, perquè ja havien esdevingut opacs. Com nosaltres, que ens diem Jaume o Elisabet i no en sabem el significat original, experts a part. Ferran té moltes variants a les llengües de la península: en espanyol, Fernando, Ferrando, Ferran, Fernán, Hernando, Hernán, etc. En català s’han usat Ferran i la forma aragonesa Ferrando. De la forma llatinitzada Ferdinandus s’ha format Ferdinand, que és com es diu en la majoria de llengües del món. Com la major part de noms de fonts, ha esdevingut cognom, i així tenim els cognoms catalans Ferran, Ferrà, Ferrando, Ferrandis i Ferrandell; i els castellans Fernando, Fernán, Fernández, Hernando, Hernández, etc. En el nostre país és un nom de reis i de botifarres, que és com a Mallorca s’anomenen els nobles, cosa que no vol dir que tots els portadors d’aquest nom siguin una de les dues coses. El primer monarca que va portar el nom és Ferran I de Lleó (c. 1016-1065) i a partir d’aquí fou nom habitual a les cases reials castellana i lleonesa. A la Corona d’Aragó el primer rei de nom Ferran va ser el castellà Ferran I, o Ferran d’Antequera, que el 1412 inicià la dinastia dels Trastàmara, amb la qual començaren els nostres problemes. Amb tot, a la casa reial catalana abans hi havia hagut algun Ferran, com dos fills d’Alfons X de Castella i Violant d’Aragó, filla de Jaume I;  i també a la casa de Mallorca, com l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca, i el fill d’aquest, que fou vescomte d’Omelàs i senyor de Vernet. A partir de l’època dels Àustries, i més de la dels Borbons, Fernando —així en espanyol— va ser nom habitual de la noblesa o classes més altes del país. Amb aquestes circumstàncies és comprensible que la forma catalana, Ferran, no tingui hipocorístics —que serien Ran i Rana—, però sí la forma espanyola (Nando i Nanda).

I ara parlem del nostre personatge. L’home va néixer dins una tenda —els seus pares estaven d’acampada a la muntanya— a un lloc que es diu Peleas de Arriba, allà per la província de Zamora. Certament un lloc així no fa gaire vasa per a un rei. Això era devers l’any 1200. Era fill de la parella formada pel rei Alfons IX de Lleó i per la reina Berenguera de Castella. Amb aquest matrimoni, equiparable al de Ramon Berenguer i Peronella, s’unificaren els regnes de Castella i de Lleó i es formà la Corona de Castella. Encara que no de la manera confederal com es formà la Corona d’Aragó, car a la de Castella aviat s’unificaren les corts i les lleis, i el castellà s’imposà sobre el gallec, l’astur-lleonès i el basc. Cadascú és cada qual, va dir en Pasqual. Després de moltes batusses familiars que ara no vénen al cas, el nostre Ferran va rebre la corona de Castella, el 1217, i la de Lleó el 1230, i els seus descendents ja foren tots reis de Castella i de Lleó.

A divuit anys es va casar amb Beatriu de Suàbia, filla d’un príncep alemany, que en tenia catorze. El matrimoni durà setze anys, perquè la reina morí quan només en tenia trenta, però tingueren temps de tenir deu fills. El rei restà vidu a trenta-quatre anys i ràpidament tornà a posar fil a l’agulla i contragué un segon matrimoni amb Joana de Ponthieu, una comtessa que havia triat la mare de Ferran. Amb aquesta tingué cinc fills més. En total, quinze fills —per a un rei medieval eren molt bons de mantenir—, dos dels quals moriren després de néixer, uns altres tres moriren en plena joventut, una fou monja i dos foren arquebisbes, i la resta visqueren més o menys feliços gaudint de títols, terres i criats. Menys un, que va ser executat per ordre del seu germà major, el rei Alfons X de Castella i Lleó, dit el Savi. Savi però no tan sant com son pare.

Ferran era contemporani del nostre Jaume I i d’Alfons III de Portugal. Tots tres es dedicaren a estendre els seus regnes cap al sud, continuant els desallotjament dels musulmans que segles enrere havien envaït la península. En el mapa adjunt podeu veure de manera aproximada el territori que rebé en herència (en vermell) i el territori que conquerí als sarraïns (en sèpia). Gestes importants foren la conquesta de Còrdova (1236) i de Sevilla, capital d’Al Andalus almohade (1248). Com el nostre Jaume, Ferran també podria haver rebut el títol de Conqueridor, però els seus s’estimaren més el de sant, que deu ser una categoria superior. Les terres conquerides foren donades als nobles, a l’Església i als ordes militars, i d’aquest fet surten els enormes latifundis andalusos.

Ferran III va manar la construcció de grans catedrals, com la de Burgos, la de Lleó i altres, normalment construïdes sobre mesquites. I impulsà la universitat de Salamanca, que arribà a ser una de les més importants d’Europa. La seva cort va ser un focus cultural, on es gaudia de la música i la literatura i on desfilaven joglars i trobadors. Com no podia ser d’altra manera, Ferran es preocupà molt de l’educació del seu fill hereu, Alfons X de Castella, que, amb tant d’interès paternal, no podia ser altra cosa que el Savi.

Es va morir a Sevilla, el 30 de maig de 1252. I fou enterrat a la catedral d’aquesta ciutat, antiga mesquita musulmana. El seu fill Alfons li va fer fer un mausoleu de la màxima magnificència, i avui reposa, juntament amb la seva dona i el seu fill, a la grandiosa capella reial, presidida per la Virgen de los Reyes, imatge suposadament donada a sant Ferran pel rei Lluís IX de França i donada després a la catedral de Sevilla pel sant castellà. A propòsit, aquesta Mare de Déu, patrona de Sevilla té els títols de batllessa de la ciutat i de capità general. Poca broma. Ferran III va ser beatificat el 1671, després de molt de temps d’estires i arronses. Alguns es dedicaren amb afany a arreplegar informació sobre pintures i altres representacions de l’aspirant en atitud piadosa que «demostraven» la seva santedat. En realitat, la canonització de Ferran va ser una operació política duta a terme pels seus successors amb la intenció de reforçar el poder de la dinastia castellana davant el papat i els francesos. Això dels sants de vegades també és política. I els miracles? De miracles —almenys un és necessari per a la canonització— ja s’encarregaren de trobar-li’n, o d’inventar-ne. Com el batxiller Luis de Peraza (XV-XVI), que n’arreplegà una quinzena. I s’escampà la llegenda: guaricions miraculoses de persones que besaven la seva espasa, o el mateix fet de la conservació incorrupta del cos del sant, típica prova de santedat. També diuen que abans de la conquesta de Sevilla, fet el rei invisible i traspassant murades i parets, entrà a la ciutat i anà a pregar davant una mare de Déu que encara es convervava a la mesquita de la ciutat. Com no l’havia de conquerir poc temps després?

Als Països Catalans, com és comprensible, no hi ha hagut gaire devoció al conqueridor de Sevilla. Les poques esglésies a ell dedicades són modernes i lligades a la botifleria posterior al Decret de Nova Planta. Com la dels caputxins de Martorell, dedicada a sant Ferran per a acontentar el marquès de los Vélez, Fernando Joaquín Fajardo de Recasens. A la platja de Palma, a la barriada de nom pintoresc Las Maravillas, hi ha l’església de Sant Ferran —o San Fernando, que diuen els papers—, construïda al voltant de 1940 i on fan misses en espanyol i alemany.

L’únic topònim important amb el nom del nostre sant d’avui és Sant Ferran de les Roques, a Formentera. Fou imposat pel primer bisbe de les Pitiüses, l’aragonès Manuel Abad y Lasierra, il·lustrat, «modern» i castellanitzador de l’església eivissenca. Quan es va crear la diòcesi pitiüsa i es van organitzar les parròquies (1783), el prelat aragonès assignà a totes un sant titular, i aquests sants determinaren el nom dels nuclis de població d’Eivissa i Formentera, sorgits al voltant d’aquells temples. Al que es construí a la vénda de les Roques li tocà el nom del sant castellà: San Fernando, avui Sant Ferran de les Roques. San Fernando o Sant Ferran és també el nom de diversos castells, acuartelamientos i coses d’aquestes. A Palma el règim de Franco dedicà un gran carrer a «San Fernando», juntament amb altres denominacions lligades a l’èpica espanyola-castellana. Encara hi és, amb el nom franquista amagat sota la traducció.

Tampoc no hem d’esperar refranys ni dites amb el nom del conqueridor castellà, del tipus «per Sant Ferran fa una calor gran». Això sí, al nostre país ha arribat aquella dita espanyola del cotxe, o cavall o mula, de san Fernando —«a ratos a pie y a ratos andando»—, que tanta gràcia feia al meu avi i que poca cosa té a veure amb el sant d’avui. Sembla que abans era “el caballo de san Francisco”, perquè els franciscans sempre anaven a peu, i per qüestions de rima la dita popular va canviar de sant.

Avui és Santa Rita, advocada de les causes impossibles. Una santa molt preuada pels filòlegs que voldríem que la gent usàs correctament els pronoms febles, les preposicions i algunes coses més. Un dels sants més presents a la nostra infantesa, per la freqüència amb què els marrecs recitàvem aquell «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita», quan algú ens donava alguna cosa i la reclamava més tard.

Aquesta és una altra santa «moderna», i, per tant, no podem dir que sigui inventada o llegendària, com molts de gloriosos màrtirs dels primers segles de la nostra era. Màrtir ho va ser un poc, mentre romangué casada, però res comparable a passar pels lleons, per la roda de punxes o per una caldera d’oli bullent. Diríem que va ser una santa normaleta, modesta. No va escriure res ni va fundar cap orde religiós. De miracles sí que n’hi atribueixen molts, però ja sabem que sempre que ocorre un miracle no hi ha mai el notari ni la càmera filmant. La nostra santa era una dona italiana nascuda el 1381 a Roccaporena, un llogaret del municipi de Cascia, allà pel centre d’Itàlia, que avui té una setantena d’habitants. El seu nom era Margherita Lotti. Això de Rita és un hipocorístic, com Xesca o Tina, però d’ençà que la van fer santa ja no és un hipocorístic sinó un nom ben independent portat per milers de dones a una bona part del món.

De nina ja tenia idees de ser monja, però els seus pares, propietaris de terres benestants, sempre pensant en el bé de la nina —i potser el seu— es van estimar més casar-la amb un bon partit. I així na Riteta esdevingué la muller de Paolo Mancini, noble i òbviament ric, quan la criatura només tenia entre dotze i setze anyets. I tot d’una, a aquesta tendra edat, ja va tenir un fill. I molt aviat un altre. El tal Mancini era un individu malsofrit, agressiu i violent, que la insultava i la maltractava contínuament, i ella aguantava com una santa, perquè en aquell temps no hi havia el telèfon 016 ni serveis de suport a les víctimes de violència domèstica. Ni el fet de ser una senyora d’un senyor feudal i viure a una mansió envoltada de luxe la compensaven de la infelicitat d’aquell matrimoni.

En aquella Itàlia medieval les hostilitats entre famílies nobles eren pa de cada dia, i en un d’aquells enfrontaments amb la família rival el violent Mancini hi va deixar la pell. Na Rita l’havia suportat divuit anys. Els dos fills de Rita, Giangiacomo Antonio i Paolo Maria, estigueren ara sota el tutoratge i autoritat del germà del marit difunt, Bernardo, qui no cessà d’incitar-los a cercar venjança contra els assassins del seu pare. Una altra font de dolor per a la pobra Rita, que arribà a pregar a Déu que s’endugués amb ell els seus fills abans que haver de veure’ls amb les mans tacades de sang. I Déu li va fer cas i, un any després, els dos nois moriren de disenteria.

Morts l’home i els fills, i amb una trentena d’anys, la dona posà en pràctica aquell lema de tantes dones just després d’esdevenir vídues: un sol Déu, un sol marit. I li arribà l’oportunitat de satisfer els deus desigs d’infantesa, que no s’havien esborrat de la seva ment. Demanà entrada al convent de Santa Maria Magdalena de Cascia, però les portes del monestir no s’obriren per a ella, sigui perquè no era verge o pels episodis truculents associats a la seva família. Li passà ben igual que a Caterina Thomàs, que també fou rebutjada en un altre convent de Santa Maria Magdalena. Però Rita insistí, com la santa de Valldemossa, i al final va ser acceptada amb la condició que primer reconciliàs la seva família amb la família rival. Ella pregà a diversos sants de la seva devoció, i la resposta arribà en forma de pesta bubònica, que infectà Bernardo Mancini i li llevà les ganes de moure més brega pus mai més. A 36 anys Rita va ser admesa al monestir. I allà va viure tancadeta durant quaranta anys, fins que es va morir de tuberculosi el 22 de maig de 1457. Una història normal, d’una dona que, com tantes altres, va tenir problemes familiars i, com tantes altres, es va fer monja.

Però com que no hi ha sant sense miracle, les hagiografies n’han aplegat una col·lecció. Diuen que quan només tenia uns quants dies, un eixam d’abelles envoltà la nina en el seu bres, però no sols no la picaren sinó que algunes li entraren dins la boca i hi depositaren mel. Diuen que just entrar en el monestir, la superiora la va sotmetre a dures proves, com regar cada dia una parra morta que hi havia en el claustre. I, després de molts de dies de regar-la, la planta començà a treure ulls i aviat fou una parra esponerosa. Diuen que un Divendres Sant que pregava davant un gran crucifix, una espina de la corona de Jesús va sortir disparada i es va clavar al bell mig del front de la santa, cosa que li causà una bona ferida —un estigma, tècnicament— que dugué al front tota la vida. Amb tot, quan havien de canonitzar sant Nicolau de Tolentí —un dels qui l’havien ajudada a entrar en el convent—, Rita demanà per a anar a Roma. Amb aquella ferida purulenta que no hi havia manera de guarir, la superiora li negà el permís, però el dia que havia de partir la ferida desaparegué de cop i Rita pogué anar a Roma. Quan en va tornar, la ferida comparegué un altre cop. També conten que quan Rita estava molt malalta i pròxima a la mort, una cosina que va anar a visitar-la al convent li demanà si volia res de casa seva. La monja li digué que volia una rosa del jardí. Malgrat que era el mes de gener, la cosina anà a cercar la flor sol·licitada i a l’instant es presentà amb una bella rosa que just començava a obrir la seva bellesa i el seu aroma. Per això la santa és pintada sovint amb una rosa a la mà o voltada de roses. I de la quantitat de malalties difícils que ha guarit fins avui, de gent desesperada que s’encomanava a ella, ja ni en parlem.

Les primeres biografies de la santa es publicaren en el segle XV, escrites per dos frares agustinians, Giovanni Giorgio Amici i  Giuseppe Canetti. Però totes dues es perderen. El 1610 un altre frare agustinià, Agostino Cavallucci, escrigué la primera biografia conservada; com a les altres dues, el relat es va fer a partir de les contarelles que circulaven per Cascia i Roccaporena. I el 1626 Urbà VIII va beatificar Rita de Cascia, després de la gran propagandassa que li féu el secretari d’aquest papa, Fausto Poli, que havia nascut a pocs quilòmetres del llogaret natal de Rita. El 1900 Lleó XIII la va canonitzar, quan ja feia segles que la devoció popular la considerava una santa. Devers el 1940 s’aixecà a Cascia la gran basílica de Santa Rita, que, igual que la seva casa natal, és una gran atracció de turisme pietós. En aquesta basílica, dins una urna de vidre en una tomba monumental, s’exhibeix el cos incorrupte de la santa. Igual que la nostra Caterina. La devoció a santa Rita s’estengué per tot el món, però especialment a Itàlia, Espanya i l’Amèrica hispanòfona. El dia de la seva festa centenars d’esglésies a ella dedicades s’omplen de roses, que són beneïdes en una cerimònia associada a una missa solemne. És patrona de les causes impossibles, dels desesperats, de les víctimes dels maltractaments, de les vídues, de les malalties corporals i de les ferides. I pels miracles que hem vist també ho podria ser dels apicultors, dels viticultors i dels floristes.

A Mallorca la devoció a santa Rita degué començar al principi del segle XVIII. Òbviament quan encara no era santa oficial, sinó només beata. El 1714 s’erigí una capella dedicada a la dita beata a l’església del convent agustinià del Socors de Palma, que s’havia construït una vintena d’anys abans. La promogué el frare d’aquell convent Julià Ginard, que va sortir bé d’una complicada intervenció quirúrgica o d’una greu malaltia. Mèrit que atribuí a santa Rita, que havia invocat. A moltes altres esglésies parroquials o conventuals de Mallorca santa Rita té altars, imatges o pintures. Si veieu una monja amb una nafra enmig del front, és Santa Rita. Però la reina de totes les Rites és la Rita del Socors. Malgrat aquesta devoció, a Mallorca el nom de Rita ha estat pràcticament inexistent. Quan arribà la devoció a la santa, la norma social d’imposar als infants el nom dels avis era intocable. Deu ser per això que no hi ha hagut tradicionalment Rites. Això sí, s’ha creat una expressió ben arrelada: una manera de deixar ben clara la negativa a fer una determinada acció que algú demana de fer és enflocar un contundent na Rita. «Demà farà feina na Rita». O, de manera més completa, na Rita sa pentinadora, un personatge que, ara com ara, no sabem qui és.

I, tornant al principi, d’on surt el famós «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita»? Com que per a tot hi ha explicació, diuen que una vegada una joveneta que no tenia parella acudí a la santa perquè li resolgués tan seriós problema i tan peremptòria necessitat.  En un tres i no res un encertat xicot aparegué a la vida de la fortunada. Però passat un temps, el jove ho va repensar i desaparegué com havia aparegut. La noia, entre decebuda i enrabiada per la prompta data de caducitat del miracle, es plantà davant la santa tot recriminant-li: «santa Rita, lo que se da no se quita». Òbviament, la defraudada noia havia de ser hispanoparlant. Si hagués estat parlant d’una altra llengua, ni hi hauria rima i, per tant, no hi hauria dita.

Avui és Sant Isidre, dit el Llaurador. Un sant madrileny patró dels pagesos espanyols i de Madrid. Un sant «regional», si entenem aquest concepte com a oposat a «universal», com són els grans sants del cristianisme. La seva parròquia no va més enllà dels dominis espanyols i la seva prolongació americana.

L’home es deia Isidro de Merlo y Quintana. Un sant amb dos cognoms, i més aquests, ja resta allunyat de tota la màgia que tenen aquells sants dels primers segles del cristianisme, mítics i llegendaris, d’identitat obscura i de vegades amb un currículum forjat en el gresol de la fantasia popular o del creuament de personalitats. Un sant més «modern», més pròxim i ben documentat. Un tipus hagiogràfic pel qual en aquesta secció el nostre entusiasme comença a minvar.

Va néixer a Madrid, al voltant de 1070 o de 1080, segons les fonts. En realitat, degué néixer «per allà on ara hi ha Madrid», perquè l’any que vingué al món Madrid no era més que una fortalesa militar musulmana, sense cap població al voltant. Una almudena (almudaina), d’on ve el nom de la famosa Mare de Déu. La ciutat va sorgir després que Alfons VI de Lleó conquerís als musulmans aquell castell i totes les terres de Toledo el 1085, quan el futur sant encara era una criatura. I en els segles següents Madrid va ser una vila minúscula d’una vintena d’hectàrees. Que ningú no s’imagini, doncs, el nostre llaurador passejant per La Castellana o pel Parque del Retiro.

Els pares del sant eren camperols pobres, com el lector ja es pot imaginar. Li posaren de nom Isidoro, en honor a sant Isidor de Sevilla, un bisbe de l’Espanya visigoda que aixecava devoció a les terres castellanes, perquè el 1063 Ferran I de Lleó havia aconseguit del rei moro de Sevilla les restes del sant sevillà, que foren traslladades gloriosament a Lleó. Isidor és un nom grec format pels elements Isis (deessa egipciana) i doron (‘regal’); significa, doncs, ‘regal de la deessa Isis’. El nom llatí devia tenir dues variants de pronunciació: Isidorus, que donà Isidoro; i Isídorus, que donà Isídoro i després Isidro, per pèrdua de vocal posttònica. Al nostre personatge li tocà la segona variant. En català Isidro es transformà en Isidre. Però alerta: aquesta és una forma que surt de la normalització fabriana de fa dos dies, perseguidora implacable de tota o final de mot; abans del final del segle XIX no es va emprar altra forma que Isidro, presa directament del sant castellà (cas comparable al de Domingo). En tots els documents en llatí tant el sant sevillà com el llaurador són anomenats Isidorus. I totes les llengües del món, crec que sense excepció, diuen sant Isidor el Llaurador, amb diverses variants però sense fer caure mai la o de la tercera síl·laba. I tenen dos sants amb el mateix nom, com tenim sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua. Una vegada més la llengua catalana és una anomalia en el concert internacional. Però també és ver que diferenciar els dos sants i les dues onomàstiques és més còmode.

El llaurador va esdevenir orfe amb només deu anys i hagué de campar tot solet. Treballà de pagès a les terres del senyor Juan de Vargas, durant una bona part de la seva vida. Es casà amb la pagesa Maria Torribia, que també és santa —també local i canonitzada en negre—, coneguda com a Santa María de la Cabeza; no perquè es digués així de cognom, sinó perquè el seu cap va ser guardat a una capella —després de morta, és clar— i el treien en processó quan hi havia sequera. El sant matrimoni va tenir un fill, del qual se saben poques coses certes. Isidre es va morir el 1130, quan sembla que encara no n’havia esclovellat seixanta.

I per què una persona d’aquestes característiques i de currículum tan magre arriba a la glòria dels sants? No sabem quan ni com va començar la cosa, però sobre aquest personatge es va anar teixint una llegenda d’accions miraculoses que arribà a comptar amb la nòmina de més de quatre-cents miracles. Diu la tradició que el 1212 una riuada s’endugué les tombes del cementeri i que entre l’escampadissa d’ossos aparegué el cos incorrupte d’Isidre, que fou traslladat a l’església de Sant Andreu. La veritat, però, és que el segle XVI es va trobar al costat de la tomba del sant un codi, conegut com a Códice de Juan Diácono, anònim (Juan Diácono és un pseudònim) i escrit en llatí en el segle XII, en què es recullen, o s’inventen, cinc dels seus miracles. Aquesta primera hagiografia, en la qual es basen totes les posteriors, degué estendre el fervor de les masses ignorants cap a l’encara no sant. Més encara quan el text va ser traduït a l’espanyol pel frare dominicà valencià Jaume Bleda, el 1626.

Vejam quins són els miracles de què parla el còdex esmentat. Diu que quan Isidre treballava a les terres de Juan de Vargas, els altres jornalers el van denunciar al senyor dient que passava hores i hores pregant en lloc de fer feina com els altres. Quan el senyor el va anar a observar, d’amagat, verificà l’acusació tot trobant-lo pregant embadalit mentre els altres treballaven. Però immediatament descobrí que, a l’entretant, els seus bous estaven llaurant tots sols —o menats per àngels, que són invisibles— i fent uns solcs més drets que la justícia de Déu. Una altra vegada, anant amb un company a moldre blat, amb un sac a l’esquena cadascun, el sant anava donant blat als coloms, de tal manera que quan van arribar al molí el sac era mig buit. Però una vegada mòlt el gra, la farina omplia aquell sac fins a dat de tot que a penes hi cabia. Un altre dia, mentre Isidre es trobava a la taverna, un llop atacà el seu ase, fermat a la vora del portal. En sortir, Isidre trobà el llop mort a terra i l’ase més tranquil que un cementeri. I, finalment, el miracle del guisat. Isidre solia convidar gent necessitada a compartir el seu menjar. Una vegada l’olla del guisat s’acabà abans que s’haguessin servit tots els convidats, amb gran tristesa de la seva dona. Però Isidre li demanà que continuàs a abocar menjar, i n’hi hagué per a tothom i encara en sobrà.

Com que fer badalls i miracles tot és començar, els prodigis atribuïts al nostre sant miracler anaven multiplicant-se amb el pas del temps. Un dia que l’esmentat Vargas visitava les seves terres, assaltat per la set demanà aigua a Isidre. Però l’aigua s’havia acabat, i pareixia que el poderós amo s’hauria de conformar imaginant-la, l’aigua. Però no, el llaurador pegà un cop amb el seu bastó sobre la terra i al punt brollà una font que no s’ha aturat mai de rajar, i, a més, aquesta aigua prodigiosa ha guarit una tracalada de persones, entre elles el rei Felip II quan era príncep. Per això sa mare, allà mateix hi va fer construir l’ermita de Sant Isidre, lloc on van els madrilenys en romeria el 15 de maig. Diu també aquesta fantàstica llegenda que una vegada el fill d’Isidre i de Maria, encara molt tendre, va caure dins un pou. Els pares hi acudiren sobresaltats però no podien fer res per a salvar-lo. Heus ací, però, que l’aigua del pou pujà miraculosament fins a dalt elevant també el nin damunt una fusta. La creença popular diu que aquest nin, de nom Illán, es va fer ermità i va continuar la tradició familiar de fer miracles. També és un sant, si bé un sant només conegut, reconegut i venerat pels veïns del llogaret on va viure, San Illán de Vacas, a la comarca de Torrijos, prop de Toledo. Aquest sí que és un sant local.

Però el miracle que va tenir més conseqüències va ser un que s’esdevingué quan el rei Felip III caigué afectat d’una malaltia per a la qual els metges no trobaven remei. Davant la tribulació, li dugueren les relíquies del llaurador, i només tocar-les desaparegué la malaltia sense deixar quest. Arran d’aquest fet, el rei demanà al papa la beatificació d’Isidre —la diplomàcia espanyola sempre tan prompta a pressionar en benefici de les seves causes—. Fou beatificat el 1619 i canonitzat el 1622. El 1769 les restes del sant i de la seva esposa van ser traslladades a l’església de San Isidro de Madrid. Aquestes despulles sempre han tingut molta pressa. Carles II en féu arrabassar una dent, que posà davall el seu coixí mentre patia una malaltia. Sembla que la reina Isabel la Catòlica ja havia deixat esportellada la barramenta del sant per un motiu semblant.

A partir del segle XVI, i sobretot a partir de la canonització d’Isidre en el XVII, en els Països Catalans, i en part com a conseqüència de la penetració cultural castellana, s’anà produint la substitució de sant Abdó i sant Senén (i al Principat també dels sants catalans sant Galderic, sant Medir i sant Faust), que eren els nostres patrons dels pagesos, per sant Isidre. Al País Valencià sant Abdó i sant Senén resistiren més temps, i la substitució es produí en els segles XVIII i XIX.

Sant Abdó i sant Senén són dos d’aquests sants màgics, misteriosos, dels primers temps del cristianisme. No se’n sap pràcticament res de segur. La llegenda diu que eren dos germans perses de l’estament noble, que es dedicaven a enterrar els cossos dels cristians màrtirs i que foren ells mateixos martiritzats durant el regnat de Deci. La cosa va tenir lloc seguint el protocol regular: llançats als lleons, aquests no els tocaren ni un pèl, sinó que els encerclaren i protegiren; i després, coll tallat i fi de la funció. I també, segons marca el protocol, les seves restes es troben repartides per tota la cristiandat. Al voltant de l’any mil, l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles (el Vallespir, que encara no era francès), de nom Arnulf, anà a Roma a cercar alguna relíquia per a protegir la comarca de les mil peripècies que l’assotaven. Potser en el fons la qüestió era que tot bon monestir havia de tenir relíquies, que movien peregrinacions i produïen sucosos ingressos. Doncs de Roma —hub de distribució de relíquies— l’abat Arnulf dugué al seu monestir les restes de sant Abdó i sant Senén, dins una bóta i a l’esquena d’un ase. No sé si és per això que sant Abdó és també el patró dels boters. Les restes foren depositades dins un sarcòfag de pedra que ja era antic —la Santa Tomba— del qual cada 30 de juliol, dia dels sants, raja aigua miraculosament. Perquè no estiguessin tan molles els monjos les traslladaren a un altre lloc de l’església, i la santa tomba restà buida esperant el miracle anual. D’ençà del mateix moment que les restes arribaren a Arles cessaren completament totes les calamitats meteorològiques i de tot tipus que assolaven els camps de la comarca, i els dos sants començaren a ser considerats protectors de l’agricultura. I els començaren a dir els sants de la pedra, perquè protegeixen els camps de pedregades i tempestes. Aquests fets promogueren especialment la devoció dels dos sants a Catalunya i més tard a tots els Països Catalans, si bé aquesta devoció també es va estendre per Europa entre els segles XI i XIII, de la mà de papes com Gregori VII i dels ordes de Cluny i el Cister.  El 1474 foren declarats copatrons de Barcelona i d’ençà del segle XII es veneraren a l’església de Santa Maria del Pi. També a Girona i a Terrassa, on hi ha un magnífic retaule del segle XV de Jaume Huguet. D’ençà de la Conquesta reberen culte a tot el regne de València, i són patrons d’una quarantena de ciutats o viles (Sagunt, Sueca, Xàtiva, Cullera, etc.). La mateixa cosa ocorregué a Mallorca, i els dos sants tenen o tingueren altars a Campos, Porreres, Sóller, Son Cervera i Llucmajor, on es conserva un retaule de Rafel Mòger del segle XV. I són patrons d’Inca, pel cap baix d’ençà del segle XV. A l’antiga església de Santa Maria d’Inca ja hi havia un altar i un retaule dedicats als sants, i a l’església actual tenen capella i nou retaule barroc. Al començament del segle XVIII els jurats d’Inca demanaren a l’abat d’Arles autorització per a dur a Inca una part de les relíquies dels dos sants, cosa que fou concedida. I a partir d’aquell moment les relíquies protegiren de les inclemències els camps de la vila del Raiguer, que anaren ben vius i ufanosos. El nom dels dos personatges és polèmic: el primer és Abdon segons el DCVB i Abdó segons l’Enciclopèdia Catalana. Nosaltres no ho arribam a aclarir de tot. D’una banda, els noms d’origen hebreu que en aquesta llengua acaben en n perden aquest so en català (Aaró, Benjamí, Salomó, Samsó, Simó. etc.), si bé hi ha qualque excepció, com Caín, Rubén i Sion (el DCVB rebutja la forma Sió, que diu és moderna i artificial). D’altra banda, si fem cas de l’Alcover-Moll, sembla que la pronúncia real és Abdon. I si fos una pronúncia castellanitzant? Popularment els diuen sant Nin i sant Non, que és més breu i bo de dir, i a Llucmajor, sant No i sant Ne [sən nɔ̞́ ј sən nέ̞]. Aquestes dues formes escurçades, Non i No, no ens ajuden a sortir del dubte. Aquí optam provisòriament per Abdó, oberts a rectificar si cal. Quant al nom del segon sant, que no sabem d’on surt, en totes les llengües hi ha variants històriques fins que una s’estabilitza (en espanyol, Senén; en català, Senén però també hi ha Senent; en francès, italià, anglès i alemany, Sennen). Curiosament, amb tanta devoció creada pels dos sants no hi ha pràcticament ningú que es digui Abdó i Senén. Ni Nin ni Non, ni No ni Ne. A més, els pobres perses han tingut mala sort: anorreats pel madrileny, han acabat fins i tot descatalogats i caiguts del santoral oficial.

I mentrestant, sobretot en temps recent, pertot arreu a l’Estat espanyol creixia la fama del sant de Madrid, i anaren sorgint germandats, societats, cooperatives, etc., amb el nom del sant usurpador del patronatge dels nostres pagesos i hortolans. Com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, creat el 1851 per a defensar els interessos dels propietaris de terres. I sorgiren viles i ciutats arreu d’Espanya i l’Amèrica hispanòfona amb el nom de San Isidro. En el nostre país, comprensiblement, el sant no ha generat toponímia important: només tenim el poblet de Sant Isidre de Benaixeve, a l’Horta de València i el municipi de Sant Isidre, en el Baix Segura, tots dos sorgits en el segle XX. En els Països Catalans el patró de Madrid s’ha de conformar amb el patronatge d’un petit nombre de vilatges i llogarets, com l’Horta (Felanitx, Mallorca), l’Aranjassa (Palma), Segura (Savallà del Comtat, Conca de Barberà), Torrec (Vilanova de Meià, la Noguera), Daia Vella (Baix Segura) i potser algun altre. A Mallorca, que és el terreny que coneixem més, el nom d’Isidre ha estat pràcticament inusitat, i si n’hi ha hagut qualcun, és Isidro. No oblidem que el sant és madrileny.

Avui és Santa Mònica segons el calendari tradicional. Segons el santoral oficial catòlic del 1969, el dia de Santa Mònica és el 27 d’agost. Però ja sabeu, benvolgut lector, que aquí seguim i reivindicam el calendari tradicional, perquè si no fóssim addictes a les tradicions, aquests escrits no tindrien gens de sentit. No som els únics: també celebren avui Santa Mònica els cristians orientals i alguns països de tradició catòlica, com Valònia. I, lògicament, en el món hi ha un munt de viles o ciutats que es diuen Santa Mònica, que fan la seva festa patronal el dia d’avui, seguint la seva tradició, que no canviaran per un caprici del Vaticà.

La nostra protagonista d’avui deu ser més famosa per ser la mare del seu fill —sant Agustí— que per ella mateixa. La dona nasqué a Tagaste, una ciutat de l’actual Algèria que ara es diu Souk Ahras, devers l’any 330. Però no era una musulmana ni parlava àrab, perquè en aquell temps d’àrabs només n’hi havia a Aràbia. Tot el nord d’Àfrica era part del poderós imperi romà i era ple de ciutats romanes, fossin de fundació romana o continuadores de ciutats precedents. Els més autòctons del nord d’Àfrica són els berbers, que han estat dominats per cartaginesos, romans, musulmans, etc.; i Mònica era una dona berber tot i que romanitzada. Sembla que la seva llengua materna i de la infància era el púnic i que de gran li tirava més el llatí. El púnic és una llengua sortida del fenicià que es parlà, coexistint amb el berber, a una gran part del nord d’Àfrica fins a l’època musulmana. Monica és un mot llatí —variant de Monacha— que ens ha donat el nostre monja, però no penseu que santa Mònica era una monja ni tan sols que el seu nom tingui res a veure amb aquell mot llatí. Segons la hipòtesi de més credibilitat, Monnica és un nom berber (o amazig o libià, que tot seria el mateix), diminutiu de Monna o Mon, que era una divinitat d’aquella cultura. Doncs totes les Mòniques del món, que deuen el seu nom a la nostra protagonista, ja saben quin és l’origen —probable—d’aquest nom. Com que quan nasqué santa Mònica el cristianisme ja estava bastant escampat per aquella part del món, la nostra santa veié la llum i s’educà en el si d’una família cristiana i sembla que de vida no gaire difícil. I, a més, tingué la sort de viure quan el cristianisme ja era la religió promoguda per l’Imperi, cosa que li estalvià de patir per la seva integritat, com ocorregué a sants nascuts unes dècades abans. Les coses que sabem de santa Mònica les sabem principalment per les Confessions escrites pel seu fill.

A vint-i-tres anys la dona es casà, o la casaren, amb Patrici, un petit propietari de terres, pagà, violent i d’hàbits dissoluts, que li va fer passar les de Caín. Per alguna cosa la santa d’avui és patrona de les dones casades i de les víctimes de la violència domèstica. Tot i que no sé si això darrer és afegit d’aquest modest hagiògraf. En tot cas, Mònica, curulla de paciència cristiana, acabà duent el seu marit al solc del cristianisme i fent-lo batejar. Fou una família acomodada, ben situada dins la societat romana i amb servei domèstic. Tingueren tres fills: Agustí, que va fer carrera; un altre dit Navigi —amb aquest nom ja podeu suposar que no és sant— i una filla de qui no se sap ni el nom. Aquesta sí que va ser monja, un cop restà vídua, i va arribar a dirigir el seu convent, a Hipona. I encara Agustí esmenta dues nebodes monges i un nebot sotsdiaca. Una família veritablement exemplar. Menys Agustí, com ara veurem.

Sabem que Mònica es va preocupar perquè Agustí tingués la millor educació —de la dels altres dos no en sabem res—, cosa que la situació familiar permetia. A disset anys el noi va anar a estudiar retòrica a Cartago, l’antiga ciutat feniciana que arrasaren els romans i que reedificaren després, que fou la tercera ciutat romana, després de Roma i Alexandria. En aquelles saons Mònica restà vídua, amb una quarantena d’anys, i continuà vetllant per l’educació del seu fill. Però el fet és que aquest no va sortir com sa mare esperava, sinó més aviat un poc bandera. Durant catorze anys va mantenir una relació amb una dona de vida tampoc no gaire exemplar, i la parella tingué un fill dit Adeodat que no sabem què se’n va fer. A Cartago s’afegí a les idees maniqueistes, una heretgia combatuda fèrriament per l’Església oficial que afirmava que hi havia dos déus, un de bo i un de dolent, i que el món havia estat fet pel dolent. El jove Agustí fou professor reeixit de retòrica a Roma i a Milà, sempre defensant les seves idees heterodoxes. Davant aquests fets, sa mare patí intensament, plorà sense consol i pregà sense fatiga. A la fi anà a reunir-se amb Agustí a Itàlia i allà cercà l’ajut de sant Ambròs, bisbe de Milà, per a redreçar el díscol d’Agustí. Fins que les pressions fructificaren i el fill, a trenta-tres anys, abraçà l’ortodòxia catòlica i fou batejat de la mà d’Ambròs. Disposada la família a tornar a Àfrica, la malària atacà Mònica quan es trobaven a Òstia, a vint-i-cinc quilòmetres de Roma. Allà acabà els dies, a cinquanta-sis anys. Tranquil·la, perquè havia aconseguit l’objectiu que més desitjava.

Agustí va sebollir sa mare a Òstia, sota una llosa que fou retrobada el 1945, amb una inscripció del segle V. El 1430 les restes foren traslladades a Roma, a l’església de  San Tifone, que després esdevingué la basílica de Sant Agustí. Ja que no pogué ser enterrada al costat del seu fill, que no se sap per on para, sí que pot reposar a una església que porta el seu nom. El culte a santa Mònica es desenvolupà en el segle XV. El 1568 Pius V situà la festa en el 4 de maig, vigília del dia en què se celebra la conversió de sant Agustí. I així fou fins que el concili Vaticà II la deportà al 27 d’agost, la vigília de Sant Agustí. La iconografia tradicional representa santa Mònica amb la indumentària de les vídues: toca blanca i vel negre i amb la corretja de cuir dels agustinians.

La nostra santa, una mica secundària i «telonera» del seu fill, no ha produït toponímia en el nostre país, signe clar de fred acolliment. Però a Califòrnia hi ha la ciutat de Santa Monica, que segons una tradició va ser batejada pel missioner franciscà mallorquí Joan Crespí. El franciscà, que caigué per aquelles terres anant amb una expedició de Gaspar de Portolà, hauria batejat dues fonts amb el nom de Llàgrimes de Santa Mònica (The Tears of Santa Monica), evocant les famoses llàgrimes de brollaren dels ulls de la santa a causa de la impietat del seu fill. Ara les fonts es diuen Serra Springs, en honor d’un altre missioner mallorquí il·lustre. Però sembla que l’autoria de la metàfora de les llàgrimes no va ser de Crespí sinó d’algú posterior.

A Barcelona, el 1636, s’edificà el convent de Santa Mònica, d’agustinians descalços. És un dels diversos convents que es construïren a la Rambla després del concili de Trento, i l’únic que resta en peu —tot i que només part és original— després de la destrossa que és conseqüència de les desamortitzacions de Mendizábal en el segle XIX. Avui és el centre Arts Santa Mònica. L’antic convent donà nom a la Rambla de Santa Mònica.

Com dèiem, la devoció a Santa Mònica es desenvolupà sobretot en els segles XV i XVI, que és quan la imposició d’aquest nom a les dones es comença a estendre. A Mallorca és un nom absent de la tradició. Les primeres Mòniques, normalment joves, han aparegut a la segona meitat del segle XX, un cop ha cessat d’observar-se la tradició d’imposar el nom dels avis.

Doncs si alguna Mònica ens llegeix, tant si ho celebra avui, l’agost o mai, que sigui per molts anys.

Avui és Sant Felip, i felicitarem tots els qui duen aquest nom. Un nom grec que significa ‘amant dels cavalls’ (philos,‘amor’ i hippos, ‘cavall’). I tots els qui es diuen Felip —inclosos un munt de sants i beats— deuen el seu nom a un jueu del segle I conegut com a Felip l’apòstol. Qui era aquest senyor? La veritat és que en sabem poques coses, de manera que avui l’article serà breu. Segons els textos del Nou Testament, era de Betsaida, com els germans sant Pere i sant Andreu, fou deixeble de Joan el Baptista i tenia tres o quatre fills. Alguns autors primitius (Eusebi de Cesarea) el confongueren erròniament amb un altre personatge també dit Felip, jueu de llengua grega conegut com l’Evangelista o el Diaca, que és un dels set diaques (ajudants) que triaren els dotze apòstols per a ajudar-los en les feines més materials quan el negoci començava a rodar. Com sant Esteve (vegeu l’article corresponent). Naturalment, aquest Felip també és sant i té el seu dia —l’11 d’octubre—, però no sé si té gaire parròquia.

Segons els Actes de Felip, un text anònim del segle IV, el Felip d’avui, després de la mort de Jesús, quan els apòstols es dispersaren per l’Imperi Romà per a predicar, anà amb l’apòstol Bartomeu a Grècia, Síria i Frígia (una regió pel centre de l’actual Turquia). A Hieràpolis, ciutat romana de Frígia avui patrimoni de la humanitat, la llegenda diu que va convertir al cristianisme la dona del procònsul romà, després de guarir-la d’una malaltia. I el procònsol ho va prendre tan malament —la conversió, no el guariment— que va manar crucificar els dos apòstols cap per avall com la maionesa. En aquesta incòmoda postura, Felip va continuar predicant i predicant, i la multitud, encesa de fe, va anar a alliberar els dos màrtirs, però només alliberaren Bartomeu, perquè Felip no ho va voler de cap manera. I així acabà els dies. Les seves despulles —diuen— van ser traslladades a Constantinoble i després a Roma, on descansen a l’església dels Sants Apòstols. El 2011, en unes excavacions a Hieràpolis, els arqueòlegs van desenterrar una tomba, dins una església en aquell moment descoberta, que sembla que és la tomba de l’apòstol.

La seva festivitat s’ha anat movent dins el mes de maig: abans de 1955 era el dia 1 de maig, aniversari de la dedicació de la seva església de Roma; entre 1955 i 1969 fou el dia 11 de maig; i a partir de 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, passà al 3 de maig, que és el dia que les despulles foren traslladades a Roma. Com que entre la festa tradicional i l’actual només hi ha dos dies, no en farem problema. Ni s’invalida la dita tradicional «quan plou per Sant Felip, l’home pobre no necessita el ric».

************

Post Scriptum. Avui també és Sant Jaume, però no fa festa cap Jaume. Perquè aquest Jaume és un personatge distint de l’apòstol que veneren a Galícia. Un individu que no sabem qui és amb certesa. La invenció dels cognoms va ser una gran cosa. Com que els hebreus no en tenien, i els noms es repeteixen, ara tenim aquests problemes amb un munt de personatges del santoral. És designat com a Jaume el Just en diverses fonts cristianes. En principi és un germà de Jesús de Natzaret, i per tant fill de Maria. Déu n’hi do. Que Jesús va tenir germans no ho diuen documents apòcrifs ni rars sinó els mateixos textos canònics. Segons l’evangeli de Mateu, Maria tingué, a més de Jesús, quatre fills (Jaume, Josep, Simó i Judes) i un nombre indeterminat de filles. Aquest Jaume és anomenat germà del senyor per sant Pau, i germà de Jesús dit el Crist per l’historiador jueu Flavi Josep (segle I). Però com que l’Església va establir, no abans del segle IV, que Maria era, i encara és, verge, va fer desaparèixer tots els germans per la via expeditiva, transformant-los en cosins i interpretant que el mot germà en els textos referits no l’havíem d’agafar gaire al peu de la lletra. Sant Jeroni s’encarregà de l’operació i tot arreglat. Evidentment Maria no podia ser verge després de set o vuit parts, originats tots en un acte animalenc que no ha estat mai gaire ben vist per l’Església catòlica.

La tradició catòlica identifica Jaume el Just amb l’apòstol dit Jaume el Menor, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu —el Judes bo, diguem—, la mare del qual també es deia Maria. Així es va establir després del concili de Nicea (325), però alguns experts i les esglésies protestants i ortodoxes neguen aquesta identificació, i per ara no en traurem el trellat. Sigui com sigui, aquest Jaume va ser el primer cap de l’Església cristiana primitiva després de la mort de Jesús, primer bisbe de Jerusalem (els papes encara no existien) i presidí el concili de Jerusalem (58), en què es discutí si els nous cristians no jueus s’havien de circumcidar o no. Era defensor del seguiment estricte de la llei jueva i de la separació entre judeocristians i cristians d’origen pagà, cosa que l’enfrontà a sant Pau. Condemnat a morir apedregat l’any 61 o 62, va ser succeït per Simeó, parent de Jesús, mentre l’Església de Jerusalem, formada per jueus de llengua aramea, perdia pes i en guanyaven les comunitats cristianes hel·lèniques de llengua grega. Aquesta Església que s’imposà establí que Jesús havia triat Pere com a cap d’aquesta Església, basant-se en el conegut passatge de l’evangeli de Mateu («sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»), un passatge que alguns han considerat afegit posteriorment. Era la lluita pel poder i per a fixar quina seu havia de tenir la primacia de l’Església cristiana, fet que originà cismes i la fragmentació d’aquella Església. Podem dir, doncs, que Jaume, germà de Jesús, primer cap de l’Església cristiana, és un personatge que ha estat arraconat, oblidat i la seva memòria robada. No té iconografia, ni és sant, perquè d’entrada li neguen l’existència. Avui els catòlics —no els cristians ortodoxos— consideren que sant Pere és el primer papa, i ell i sant Pau, els dos primers grans puntals del cristianisme. A més, Jaume, el germà de Jesús, va ser eclipsat per Jaume dit el Major, arran de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia a partir del segle X. Una història digna d’un bon estudi de l’equip de Bilbeny.

Sant Jaume el Just (icona bizantina) i sant Jaume el Menor (pintura d’El Greco), dos personatges que l’Església catòlica ha fos en un.

Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

El lleó de Sineu

Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quintilis (cinquè). I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.