Avui és Sant Albert el Gran. No digueu Magne, perquè els magnos de l’espanyol en català són grans (llevat d’un que és many: Carlemany). Conec bastants homes que es diuen o s’han dit Albert i, fins i tot, una senyora de nom Alberta, la famosa madre Alberta de la nostra puresa (paraula que no en conec cap altra), però puc assegurar que aquest nom no és del repertori dels avantpassats dels mallorquins (no sé què passa amb els altres compatriotes), almenys si no són avantpassats molt llunyans. Nom germànic (que vol dir ‘noble brillant’: de adal, ‘noble’, i baraht, ‘brillant’), que devia ser molt usual a l’Edat Mitjana, ha estat portat per una munió de reis europeus del centre i del nord, però pel meu redol tenien altres preferències onomàstiques. I ara hauré de fer una crida a l’auditori, perquè no sé si els Alberts que circulen per aquest món celebren l’onomàstica el dia d’avui (Sant Albert el Gran) o el dia 7 d’agost (Sant Albert de Sicília). Crec que no hi ha més sants amb el nom d’Albert. A més, si tenim en compte que el sant d’avui el van fer sant fa dos dies (el 1931), no és estrany que en aquesta terra de sants pre-tridentins no hi hagi Alberts que facin el nom per ell.

El cas és que Sant Albert el Gran, el d’avui, és el patró dels científics i de les ciències. Poca broma: l’hauríem d’agafar seriosament. És un savi savi que té els títols de Doctor Universalis i Doctor Expertus (encongiu-vos els qui teniu dos màsters), a més del de Gran. Personatge del segle XIII, contemporani d’altres llumeneres (Ramon Llull, Tomàs d’Aquino, Alfons el Savi, Roger Bacon…), va ser professor a la Universitat de París, la més prestigiosa de l’època, i rector de la universitat de Colònia. El nostre dominicà va ser una autoritat en geografia, astronomia, física, metafísica, matemàtiques, medicina, biologia, filosofia, teologia, i fins i tot jardineria. Interdisciplinari a les totes, tant escrivia sobre l’essència de Déu, sobre els minerals o sobre la reproducció dels insectes. És clar que en el seu temps passaven coses com que la zoologia era un branca de la teologia. És tan voluminosa la seva obra que els seus editors diuen que encara tardaran 150 anys més per a publicar-la tota. I com ho va fer per a ser tan savi i fer aquest currículum? La veritat és que amb una mica de trampa i gaudint de privilegis d’algú que feia favoritismes poc equitatius (cosa que encara passa a la Universitat). De jove no en sortia amb els estudis i, fastiguejat, un dia va decidir escapar de l’escola botant la paret amb una escala de gat, però quan va ser dalt, la Mare de Déu el va aturar i li va assegurar que si li resava, li donaria una memòria prodigiosa i els estudis serien bufar i fer ampolles. També li va dir que perquè no oblidàs el pacte (i la memòria prodigiosa què?) just abans de morir ho oblidaria tot. Que és el que ens passarà a tots, si fa no fa. El fet és que un dia que feia classe va quedar in albis i poc després es va morir. Mare de Déu, no ens faceu aquesta, que no m’agrada interrompre les classes per aquestes beneitures.

Doncs, molts d’anys, Albert, si n’hi ha cap que faci festa.

Avui és Sant Martí. De sants d’aquest nom n’hi ha molts, però l’original —pel qual fan nom els nostres Martins— és sant Martí de Tours. A França és heroi nacional. Al nostre país ha tingut sempre els seus entusiastes, que li han erigit algunes esglésies i convents, com el Sant Martí del Canigó de les nostres emotives excursions agostenques. A Mallorca no sé si n’ha tinguda gaire, de devoció, malgrat que el nom ha estat sempre freqüent. A la Seu de Palma, però, hi ha una capella dedicada al nostre sant. I els jesuïtes van posar el seu nom a un dels seus col·legis, tancat el 1769 per expulsió del personal. També hem tingut un rei Martí (només un), la poca competència reproductora del qual és l’origen dels nostres mals.

Martí és un nom llatí, Martinus, és a dir, referit al planeta Mart, el déu de la Guerra. Igual que també Marçal, de Martialis, que, a més del nom d’home, ens aporta l’adjectiu marcial, i tot forma un entramat coherent, militar por supuesto.

El nostre sant d’avui també era militar i fill de militar (son pare ja li cercà un nom ben adient). Un romà del segle IV, exponent del militar que se “civilitza”, és a dir, es fa civil, cosa que alguns consideren impossible, a diferència del procés contrari. No sols es va fer civil sinó que es va fer cristià, però se salvà —per ben poc— de figurar entre els màrtirs, perquè la seva conversió va ser poc després de l’Edicte de Milà i de la vinguda gloriosa a la Terra del bo de Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

Aquí baix el teniu, retratat per El Greco, quan encara era militar (Martí), un dia que estava de servei, muntat damunt un cavall andalús i disfressat de cavaller espanyol del Siglo de Oro. I amb aquesta careta de no haver matat mai una mosca. El senyor que va a peu és un captaire que va trobar, despullat i mort de fred, a les portes d’Amiens. Sense pensar-ho gens, agafà l’espasa, tallà la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre marginat social, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom,  el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué per primera vegada en la història un gran arc de colorins de banda a banda de la Terra. Gràcies a aquest fet, els catalans tenim per a designar el fenomen meteorològic dels colorins una paraula més polida que el mot oftalmològic que fan servir els espanyols i més que el poc expressiu dels francesos. El nostre personatge va tardar a recuperar-se de la impressió. A la nit li aparegué Crist vestit amb la mitja capa del captaire, i quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. La miraculosa capa es va convertir amb els anys en una valuosa relíquia que els reis francs duien quan anaven a la guerra. Es guardava, per a la veneració de la gent, a un lloc dit en llatí cappella (derivat de cappa, ço és la capa famosa), i l’encarregat de guardar-la zelosament es deia cappellanus. D’aquí vénen les paraules capella i capellà, malgrat que l’incrèdul Coromines no esmenti per a res el nostre benvolgut sant. Que per la seva acció generadora de terminologia bé podrien declarar-lo patró del Termcat. Una vegada, veient com uns ocells es llançaven afamegats sobre els peixos de la mar, Martí va explicar que així els dimonis intenten llançar-se sobre les ànimes dels homes. I aquells peixos van quedar batejats en algunes llengües com a martins pescadors (els catalans, pocs martinians, en diem blauets o arners). El nom de la dinastia dels Capets també sembla venir de la fantàstica capa: d’un Hugues Capet que era propietari de l’abadia de Sant Martí de Tours.

Després de civilitzar-se i cristianitzar-se, el nostre ex-militar va fer vida eremítica, menjant i vivint de qualsevol manera, fins que els habitants de Tours el van elegir com a bisbe d’aquesta ciutat, on va viure la resta dels seus dies, tot fundant monestirs, posant pau entre una munió de sectes cristianes més barallades que els independentistes catalans, resant i fent miracles a dojo. Un bisbe elegit democràticament que no deixà les formes de vida precedents ni el seu vestir un poc fashion perroflauta que li valgué la poca simpatia d’altres prelats coetanis. Quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre, cosa que va generar l’expressió estiuet de sant Martí.  Bé, no deu ser exactament així, però així ho conten en algun lloc i té la seva gràcia.

El seu dia és l’onze de novembre, l’aniversari del seu funeral. Cosa que va molt bé, perquè el vi ja és a punt, els porcs ja són ben grassos i ja no hi ha mosques que desbaratin l’harmonia de la diada de matances. I així s’ha pogut encunyar el refrany “per sant Martí mata el porc i enceta el vi”. Llevat que sigueu abstemis o d’Anima Naturalis.

Molts d’anys, Martí.

Avui és Santa Elisabet. Aquest és un nom hebreu, originàriament Elisheva, format per Eli (‘el meu Déu’) i sheva (‘subsistència’, ‘abundància’, ‘jurament’ i qui sap què més). Elisheva podria significar, doncs, “el meu Déu és la meva subsistència”. Els grecs el convertiren en Elisávet (Ελισάβετ) i d’aquí ens ve la nostra forma, que és pareguda en la majoria de llengües. La variant Isabel —sorgida lluny d’aquí d’una forma intermèdia Elisavel—  diria que no és gaire genuïna per aquests encontorns, i faríem bé, doncs, de fer-nos-en enfora. De fet, aquest és un nom que ha generat diverses variants, com la forma escurçada Elisa, que, com se sap, era una amiga de Beethoven. Com que és un nom llarg i la gent té pressa, les nostres avantpassades (i avantpassats) l’escurçaven en Bet, llevat que es referissin a la santa, que els sants mereixen un respecte.

La primera dona coneguda que dugué aquest nom és la muller d’Aaron, el germà gran de Moisès, i d’això ja fa devers 3.200 anys. I la primera santa d’aquest nom és l’Elisabet casada amb el capellà Zacaries i mare de Joan el Baptista. I, per més senyes, cosina de Maria, amb qui tenia una amable relació. Totes dues foren visitades per Gabriel, l’arcàngel Predíctor, qui a totes dues donà la bona i inesperada notícia de sengles gravideses. Inesperada perquè a una ja li havia passat l’edat d’engronsar criatures i a l’altra perquè, a pesar de ser jove i bella, tenia un marit que quan es ficava al llit tenia més ganes de jugar amb l’iPad que altra cosa. Memorable i històrica va ser una visita de Maria a Elisabet, en què les dues gràvides exultaren de joia i en què Maria va cantar allò de “Magnificat anima mea Dominum et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo”, que Bach va convertir en una delícia. Un reporter gràfic va plasmar el moment en la imatge d’aquí baix.

La declararen santa no sé quan i el seu nom va ser imposat a milers de nines, entre les quals un munt de reines i princeses, com Elisabet d’Hongria, cunyada de Jaume I i també santa, per la qual fan nom moltes Elisabets, que tenen el seu dia el 17 de novembre (ja en parlarem quan toqui). I Elisabet d’Aragó, filla del nostre rei Conqueridor; i Elisabet de Mallorca, filla de Jaume II i d’Esclarmunda de Foix; i la putana muller de Ferran el Catòlic, etc. etc. I encara el posen, i que duri.

Molts d’anys, Elisabet, Bet, Isabel i Bel, si avui feu festa, i, si us ve de gust, escoltau aquest magnífic Magníficat, cantat per Mina, vejam si, com a mi, us posa la pell de gallina.

Carles és un nom germànic, és a dir un nom que portaven aquelles tribus veïnes de l’Imperi Romà que un bon dia deixaren de ser veïnes per a ser-ne senyores. Ve de l’arrel karal, que significa ‘home lliure’, o simplement ‘home’, a través del llatí Carolus. Va ser nom preferit per diverses cases reials europees, començant pel franc Carles I de França, que era tan gran que li diuen Carlemany (Carolus Magnus) i que segurament creà entre les monarquies la moda d’usar aquest nom. I seguiren una tracalada de reis dits Carles, fins a un que surt molt a la revista Hola i a les monedes d’un euro. I passant per una munió de reis austríacs, francesos, anglesos, alemanys, italians, suecs, espanyols, etc., tots a la glòria del Senyor. I algun que espera pacientment la glòria del tron, com el noi de na Camil·la.

Però de sants que es diguessin Carles no n’arribà a sortir cap fins al segle XVI. Clar: els germànics no es feren cristians fins que ja havia passat la moda de llançar aquests a les feres, i, doncs cap Carles no va tenir l’oportunitat d’ingressar en el martirologi. El primer sant anomenat Carles va ser un italià, conegut com a Carles Borromeo (1538-1584), piemontès de casa bona que va poder estudiar Dret a la universitat. Va tenir la sort de tenir un oncle papa i de ser nomenat bisbe de Milà. Ei, no vull ser malpensat. Molt progressista, que diguem, no ho era. A més de ser una figura de la Contrareforma, es va destacar per perseguir amb duresa les faltes contra la moral, per a la qual cosa va arribar a crear un cos de policia, i va decretar la separació d’homes i dones a les esglésies. Una cosa que m’impacta és que tenia una tal valoració de la virginitat (la seva) i un sentit tan extremat de la castedat que es va mantenir sempre allunyat de qualsevol dona i, segons diuen, no va voler parlar mai amb cap. N’hi ha que estan ben sonats. Va ser objecte d’un atemptat, un tir que li envergà un adversari ideològic, que el va deixar mal ferit, però, amb tot, no morí, cosa que, evidentment, va ser interpretat com un miracle. I, evidentment, va ser canonitzat. I avui és el seu dia.

A Mallorca el nostre sant no ha tingut gaire devoció, que jo sàpiga. I per això els mallorquins que ens han precedit (fins a la revolució onomàstica de les Vanessas) no han portat normalment aquest nom. Bé, a partir del regnat del cèsar Carles sí que va ser portat per alguna gent de la noblesa mallorquina, amb els ulls i el cor sempre orientats cap a la cort. Però eren Carlos, no Carles, que el mimetisme sempre ha tendit a l’exactitud. Els reis espanyols de nom Carlos també han condicionat una mica la nostra toponímia i han donat nom —camuflat sota l’hàbit del sant— a llocs o coses, com el poble menorquí de Villacarlos (ara dit un altre cop el Castell) o el fort de Sant Carles de la badia de Palma.

Bé, com que no em faig amb cap noble, crec que avui no podré felicitar directament cap mallorquí de socarrel més gran o igual de gran que jo. De no mallorquins i de mallorquins més tendres sí, que en podria felicitar. Doncs des d’aquí molts d’anys, Carles i molts d’anys, Carla, Carolina i Carlota.

Si la religió catòlica i la cultura tradicional-popular que en deriva dedica cada un dels dies de l’any a un sant (o a cinc o sis d’encà que hi ha més sants que dies de l’any), avui es tira la casa per la finestra i el dia és dedicat a tots els sants. Tots? I quants de sants hi ha? I què dimonis és un sant?

Sanctus és participi del verb sancire, relacionat amb sanctione (l’acte de sancire).  Sancire vol dir alguna cosa així com ‘prescriure per llei’, i el participi sanctus (‘sancionat’) agafà el significat de cosa o persona relacionada amb la Divinitat. En particular, aquestes personetes llunyanes que ens permeten que un dia a l’any a qui més qui menys li diguin “molts d’anys”. Encara.

El fet és que això dels sants és un dels grans muntatges de la Santa Mare Església de Roma. En els primers temps del cristianisme es deien sants a tots els seguidors de la nova religió (vius, és clar), és a dir, els cristians més en actiu. Durant l’època de les persecucions, els sants vingueren a ser els màrtirs, és a dir, aquells que foren morts (i, segons diuen, amb mètodes que mostren la muntanya nauseabunda del sadisme humà), per oposició als que per a salvar la vida renunciaven a la fe de Crist. Aviat es reté culte als màrtirs i, en acabar la persecució i produir-se la coalició de l’Església i l’Imperi, aparegueren els sants no màrtirs, els confessors (martyres et confessores), que no són capellans que confessen sinó els cristians que confessaven o professaven la seva fe. I amb ells, una nova tipologia de sants de tota mena: verges, doctors de l’Església, educadors, fundadors de comunitats, etc.

I com es feien sants, els sants? En un principi la cosa anava per aclamació popular, després foren els bisbes que atorgaven cartes de santedat en els seus dominis, i, finalment, en el segle XII, el Papa agafa per a ell la competència de fabricar sants i s’instituí la canonització, una conseqüència de la qual fou la beatificació, la declaració de “mig sants” als quals es pot donar culte en àmbits geogràfics restringits o en col·lectius particulars.

L’aparició i proliferació dels sants generà la necessitat de fer-ne l’inventari (el santoral), cosa a la qual s’ha dedicat l’Església catòlica des de temps immemorials. De l’inventari també se n’han fet revisions diverses, fins i tot amb la caiguda d’algú de la llista. Com el nostre Sant Jordi, que ara diuen que no va existir, però segur que les represalles contra ell són per la seva vinculació amb Catalunya, i ja se sap que les relacions entre el país i el Vaticà mai no han acabat d’anar bé.

Amb les primeres nòmines de sants, a l’Edat Mitjana, vingué la funció “auxiliadora” (els sants que s’especialitzaven a guarir alguna malaltia o a protegir contra alguna calamitat) i la institució del patronat, és a dir el fet que un sant s’encarregava de protegir un determinat col·lectiu, que donava culte al sant en qüestió. Bé, no sols culte sinó coses més materials, des de petites almoines fins a grans donacions de terres per part de nobles desitjosos d’assegurar la vida eterna. Les donacions, naturalment, es feien al sant i no a les abadies, parròquies o catedrals. Fins que Mendizàbal i companyia van trobar que la cosa passava de mida. Tenir un sant patró o protector era una gran seguretat. Jo et prec i tu em protegeixes. Els sants, confortablement instal·lats en el Cel, tenen, a més, entre les seves funcions, la de la intercessió davant Déu. Tenir bo amb un sant reporta molts avantatges espirituals al beneficiat. I així s’ha projectat en el Cel una de les lacres de la terra: l’enxufisme i l’assoliment d’objectius recorrent a les dreceres.

El fenomen dels sants també fou un gran estímul per al comerç i per al turisme. La devoció als sants va disparar l’interès per les relíquies, que feien meravelles. Un trosset d’os o una ungla d’un sant a una església podien guarir més que tot Son Espases o la Vall d’Hebron. I una ciutat amb una relíquia esdevenia una ciutat important i atractora de turisme cultural. Aquí les descripcions de l’anatomia deixaren de tenir vigència universal i començaren a existir persones amb característiques especials, com duplicar o triplicar el nombre de dits o les 32 peces dentàries amb què ens hem de conformar els no sants.

Els sants canviaren els costums de la gent, com la imposició de noms als nounats. Molt enrere començà la pràctica d’imposar noms de sants (com ara posen noms de famosos), cosa que es féu estrictament obligatòria a partir del concili de Trento. Amb això una gran riquesa onomàstica desaparegué, i en el cas de Mallorca un corpus de només una seixantena de noms (de sants pre-tridentins) ha arribat fins a la generació nascuda a la meitat del segle XX. Les Jennifers, les Vanessas i els Aitors —que no sabem quin dia hem de felicitar— han fet tornar al colorit pre-tridentí, però ara amb un repertori ben diferent, terror i espant de les àvies.

El culte de l’Església a tots els sants comença amb el papa Bonifaci IV (s. VI-VII), qui va decidir de convertir el Panteó de Roma —el temple de tots els déus— en una església cristiana dedicada a Santa Maria i a tots els màrtirs. Va ser un 13 de maig, dia que va restar consagrat al culte de tots els màrtirs. El 731 el papa Gregori III (s. VII-VIII) dedicà una capella de la basílica de Sant Pere a tots els sants. En el segle IX el papa Gregori IV (827-844), a petició de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, va instituir la festa de Tots Sants el dia primer de novembre. Algun temps després, l’abat reformador de Cluny, Odiló (s. X-XI), donà impuls a la festa a tots els monestirs benedictins que depenien de Cluny, alhora que promogué la festa del Dia dels Morts l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera les dues celebracions s’escamparen per tota la Cristiandat.

Però en realitat, Tots Sants fou una continuació de la festa pre-cristiana (cèltica) de l’any Nou (Shamain) aprofitada i reciclada pel cristianisme. Els celtes eren un poble que abans de l’Imperi Romà ocupà un territori immens, que comprenia tot el que ara és França, les illes Britàniques, part de la Península Ibèrica, part de les actuals Alemanya i Itàlia i més territoris cap a l’est fins a Eslovàquia i Hongria.  Per aquestes dates els celtes celebraven el pas del temps de la llum (primavera i estiu) al temps de la foscor (tardor i hivern). És el final de les collites, quan la naturalesa s’atura, els arbres perden les fulles i la terra sembla que es mor. És quan els celtes recordaven els morts i creien que els seus esperits tornaven a la terra i visitaven les cases on havien viscut cercant menjar i hospitalitat, i si no els en donaven farien caure les seves malediccions sobre els parents inhòspits. En el cristianisme perdurà la creença que aquest dia les ànimes dels morts visiten els llocs on van viure i es produeix el reencontre entre els vius i els morts. D’aquí en surt tot un costumari de donar menjar a les ànimes, encendre’ls llums perquè trobin el camí o, segons altres versions, per a espantar-les, com la carabassa amb una espelma o la col·locació a les cases de calaveres o altres coses que fan por.

En els Països Catalans la vespra de Tots Sants es deia la Nit de les Ànimes, perquè aquestes, com hem dit, tornaven a la Terra. Tenim un costumari riquíssim que s’insereix en aquesta tradició universal, encara que alguns elements fa temps que s’havien perdut. En primer lloc, el costum de fer por, sobretot als més petits, amb la típica carabassa buidada i amb una espelma encesa a l’interior o anant per les cases vestits de fantasmes (bubotes i mòpies a Mallorca). La gastronomia d’aquests dies són les castanyes (a Mallorca, que no n’hi havia, es menjaven més aviat aglans) i els panellets. A Mallorca modernament els panellets es diuen amargos, nom que afortunadament recula en favor de panellets. Antigament al Principat durant la festa de Tots Sants els campaners tocaven les campanes tot el dia o part del dia, i la gent els duia castanyes. Aquest pot ser l’origen de la castanyada, l’esdeveniment social de consumir massivament castanyes torrades. També en el Principat els padrins oferien panellets als seus fillols, i a Mallorca el típic rosari ensucrat, que és un conjunt de dolços enfilats en forma de rosari i amb una gran patena de fruita confitada o similar. També hi havia antigament els panets de mort, que tenien la forma d’un cap de mort i la seva mortalla i que avui alguns tracten de recuperar. A Mallorca també era costum menjar bunyols en aquestes dates. La visita dels esperits era tan important que en moltes cases fins i tot deixaven un plat a taula per als visitants i un llit preparat per a passar la nit confortablement. En alguns llocs es deixava a la casa el pa d’ànima per als morts, que era un pa fet amb carabassa. A altres llocs es deixaven castanyes perquè les menjassen les ànimes dels morts, les quals en canvi deixaven panellets a la casa. Ens hem de felicitar que molts dels costums tradicionals que havien decaigut ara es vagin recuperant, igual que la nostra terminologia. Un costum tradicional del dia de Tots Sants o el dia precedent que no necessita recuperació, perquè manté tota la força, és la visita als cementeris portant flors a les persones que ens han deixat. Els cementeris, llocs tristos de per si, esdevenen aquests dies una explosió de bellesa i de color. Diguem encara que a l’Edat Mitjana hi havia el costum de posar pans damunt les tombes —en aquell temps les tombes eren a les esglésies—, pans que els més pobres agafaven agraïts.

En el segle XIX els irlandesos van dur totes aquestes tradicions als Estats Units d’Amèrica, on prengueren vida i força pròpies. La festa fou batejada com a Halloween, deformació d’All Hallow Eve (vigília de Tots els Sants). Amb la globalització, el cinema, la televisió i les ànsies lucratives dels grans comerços tota la parafernàlia del Halloween retornà a Europa per a reactivar i en certa manera modificar les antigues tradicions que anaven restant esmorteïdes. El Halloween americà és un carnaval de disfresses centrades en el terror i aquesta desfilada de nins per les cases amb el famós truco o trato —així, en espanyol, es diu habitualment—, mala traducció espanyola del trick or treat, és a dir, ‘entremaliadura o present’, que recorda l’alternativa que en l’origen cèltic els morts visitadors donaven als parents vius: o els donaven menjar o tindrien la seva maledicció. Tot això enmig del debat entre partidaris i detractors del format americà i del mateix nom de la festa. En tot cas, la festa dóna dividends a comerços, fabricants de disfresses i altres beneficiats. Que això dels sants continua a ser negoci.