Benzineria
Els diccionaris catalans consideren més o menys sinònimes les paraules benzina i gasolina. Amb alguns matisos i amb una certa preferència per gasolina, que crec que s’hauria de revisar. El llenguatge popular català de pertot arreu diu benzina de sempre, és a dir, d’ençà que el producte existeix (s. XIX). Gasolina és una paraula encunyada en anglès, d’on l’agafaren l’espanyol i el portuguès. Tanmateix, el terme universal en les llengües europees és benzina. Concretament, Benzin (alemany), benzina (italià), benzina (romanès), benzine (neerlandès), bensin (danès, suec i noruec), benzyna (polonès), benzín (txec), benzino (esperanto), etc.; també en espanyol hi ha bencina, mot emprat a una part del domini hispànic i més usual a Espanya temps enrere, fet que condicionà el nostre ús. És curiós que —segons diu Coromines— el mot benzina existeix gràcies a una paraula catalana d’origen àrab (benjui), que hauria passat a altres llengües, i també al llatí modern en forma de benzoe, paraula que va servir per a formar el neologisme benzina.
Del lloc on venen benzina la majoria de la gent en diu gasolinera —no cal pensar molt per a saber per què—, i alguns, un pèl més atents a la genuïnitat, benzinera. El Diari de Balears, d’ençà del primer dia, usa la paraula benzineria per a referir-se a aquests establiments, una proposta que fa bastants anys ja defensava Jaume Corbera i no sé si algú més. És un mot que encara no ha estat introduït a cap diccionari, que jo sàpiga. Lamentablement, perquè és una paraula perfecta, i el criteri del nostre diari, digne de ser seguit pels altres mitjans de comunicació.
El sufix –era, entre altres valors molt diversos, serveix per a formar paraules referides a recipients que contenen un determinat objecte. La llista pot ser llarguíssima: bombonera, caragolera, carbonera, formatgera, fruitera, gelera, guantera, lletera, ossera, panera, paperera, peixera, sabonera, sucrera, tabaquera, tetera, etc. No conec cap paraula d’aquestes que designi un establiment on venen el producte en qüestió. Per a això la llengua té el sufix –eria: armeria, carboneria, cereria, cerveseria, corderia, esparteria, formatgeria, fruiteria, gelateria, hamburgueseria, joieria, llibreria, olleria, papereria, perfumeria, pizzeria, rellotgeria, sabateria, sucreria, vidrieria, xocolateria, xurreria, etc. Aquestes paraules també solen estar relacionades amb el nom de la persona que atén el negoci, cosa que es veu clarament en els casos de barberia, carnisseria o floristeria, però això no invalida el nostre enfocament. Tampoc no l’invalida el fet que tinguem l’adjectiu acabat en –er –era, que trobam en sintagmes del tipus companyia petroliera o indústria lletera.
Crec que faríem tots santament si entre benzinera i benzineria establíssim la mateixa diferència que hi ha entre lletera i lleteria, entre fruitera i fruiteria o entre paperera i papereria. Una distinció que, fins i tot, podríem estendre a altres parelles, com tabaquera i tabaqueria; aquest darrer, una bona opció a considerar per a substituir el castellanisme estanc.
14 comentaris
14 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molt convincent, a partir d’ara ompliré el dipòsit a les benzineries (A més, no hi pot haver confusió amb el mot que expressa el lloc on es produeixen les benzines i altres productes derivats del petroli, és a dir, la refineria).
Quant als estancs, segons el DIEC2 són els establiments on es venen articles estancats; i estancar, és privar la venda lliure d’una cosa. En quina mesura es pot considerar un castellanisme? No ho sé. El mot tabaqueria sembla més escaient per a un establiment on s’elabora tabac. Una altra opció en comptes d’estanc podria ser ‘despatx de tabac’.
Aquesta vegada, no estic d’acord amb tu, Gabriel.
D’entrada, la forma “benzinera” és emprada per molts de catalanoparlants i, com bé dius, és la que ja figura als diccionaris. Per a substituir aquest mot pel de “benzineria”, atès el seu ús ja ben difós, caldria aportar arguments més sòlids que ho justificassin.
“Benzinera” no és una forma estranya dins el nostre sistema lingüístic; en primer lloc, perquè podria tractar-se de la substantivació d’un adjectiu: “companyia/empresa benzinera” –> “benzinera”; i, en segon lloc, perquè en la nostra llengua no hi manquen formes com “farinera” o “teulera” per a indicar ‘el lloc on es produeix, s’emmagatzema i/o es ven farina o teules i altres productes de fang’. De fet, la idea de ‘magatzem’ crec que és fonamental en aquests noms acabats en “-era”. Per contra, si el que es vol és fer primar la idea de ‘lloc de venda al públic d’aquest béns’, aleshores sí que potser s’hi escau millor el sufix “-eria”.
En definitiva, no vull descartar la forma “benzineria”, però crec que la seva admissió no hauria de suposar la supressió i substitució de “benzinera”, sinó figurar com una forma alternativa d’aquesta. El DIEC només recull “teuleria” (a la “farinera” o “farineria” no s’hi refereix), però el DCVB admet tant “teulera” i “farinera” com “teuleria” i “farineria”.
Ho acab de comprovar: en el volum I, pàg. 55, de “Línia directa”, ja es refereixen a aquesta qüestió.
Un comunicant deia: «En català es diu “benzinera”, però jo crec que s’hauria de dir “benzineria”, perquè sa “benzinera” seria sa dona des “benziner”, igual que sa des “fuster” és sa “fustera”, per exemple, i es diu “sa fusteria”».
La resposta d’Aina Moll és que, «efectivament, es podria dir “benzineria”, com “fusteria” o “pastisseria”, per exemple. Però el sufix “-er, -era” és molt productiu, i ha donat diversos grups de derivats. Un d’ells és de noms d’ofici (“infermera”, “carnissera”), un altre d’arbres fruiters (“pomera”, “perera”), un altre expressa abundància (“cabellera”, “escumera”) o qui realitza sovint una acció (“riallera”, “cridanera”, “ploranera”), o les ganes de realitzar-la (“xerrera”, “mengera”, “badallera”) o recipient per contenir un producte (“enciamera”, “cafetera”, “coctelera”) o lloc on està dipositat i on es ven un producte (“farinera”, “benzinera”, “gasolinera”)».
I afegeix que «també en castellà es diu “carpintería”, “pastelería”, i, en canvi, s’ha preferit “gasolinera”.
L’article acaba així: «El problema està més aviat en si hauríem de preferir “gasolinera”, tal com s’ha fet a Catalunya, perquè segons els entesos la “benzina” i la “gasolina” són productes diferents, i allò que fa anar els cotxes no és “benzina”, sinó “gasolina”.
De tones maneres, benvinguda sia la “benzinera”, i l’esforç normalitzador que ha fet l’empresa que l’ha introduïda».
En aquestes coses de la llengua, caldria considerar allò que és més general i regular, més que els casos particulars. Farinera i teulera són casos particulars. I, com s’ha dit, són abans que res llocs on es fabrica i s’emmagatzema un producte, encara que també s’hi vengui.
No he demanat que se suprimeixi benzinera o gasolinera del diccionari. Podeu estar ben segurs que això no es farà. Només he volgut remarcar la coherència de benzineria en el sistema de derivació català i el clar guiatge de l’espanyol en el nostre ús.
Els arguments d’Aina Moll són pobres i sembla que ella cercava defensar el diccionari més que altra cosa. 1. El sufix -era és molt productiu. I què? 2. En castellà es diu gasolinera. I què? 3. No és igual gasolina i benzina. Aquí és on hi ha cosa a revisar. És el que dic a la primera part de l’article.
Sobre la qüestió de tabaqueria podria escriure un altre article. O potser aquest comentari s’hi convertirà més endavant.
La paraula estancar és ben catalana, però això i els seus significats ara no importa. (Entre parèntesis: un significat bàsic d’estancar era ‘aturar’ o ‘estroncar’, referit principalment a la sang; d’aquí ve el nom de l’arbre estanca-sang)
Que estanc és hispanisme és bastant evident. L’origen del mot és en el fet que el 1636 Felip IV va crear el monopoli del tabac, dit estanco. Aquest estanco no es va implantar a la Corona d’Aragó fins a la nova situació sorgida de la Guerra de Successió i els decrets de Nova Planta. El 1731 la Corona va passar a administrar directament tot el negoci del tabac, que abans tenien en arrendament homes poderosos. El 1736 el rei ordena que a la ciutat de Palma es construeixi un edifici per a administració, emmagatzemament i venda del tabac, que es dirà Reial Estanc, Estanc major i Estany major (la confusió entre estanc i estany ve de la igualtat fònica dels plurals estancs i estanys, o sigui estains). Aquest edifici estava situat en el Born, fent cantonada amb el carrer de llavors ençà es diu carrer de l’Estanc. En un principi la venda del tabac era en mans de botiguers diversos, com taverners, carnissers i altres. El 1740 es regula per llei la distribució del tabac, i posteriorment a aquesta data (però no puc precisar més) apareixen els locals de venda de tabac a la menuda, que es diran estancos i estanquillos, i aquí, estancs (a Mallorca, estanys oralment).
El mot estanc, doncs, és modern i degut a la implantació de la terminologia espanyola en aquest camp. Observem les altres llengües: tobacconist’s (anglès), bureau de tabac (francès), Tabakladen (alemany), tabaccheria (italià) o tabacaria (portuguès).
Voldria matisar que crec que, en principi, també hauria estat ben lògic que la llengua catalana hagués donat el mot “benzineria”, a partir de “benzina”. Però el cas és que no ho ha fet, almanco espontàniament.
Per contra, sí que ho ha fet el castellà d’algunes zones d’Hispanoamèrica (Mèxic, Perú…), on hi ha parlants que diuen “gasolinería”, mot que, tot i no estar admès encara per la RAE, també s’empra en els doblatges de pel·lícules a l’anomenat “espanyol americà neutre”.
I és que, efectivament, el sufix “-eria” (en castellà, “-ería”) per a referir-se a ‘llocs de venda d’un determinat producte’ hi ve de perles.
La pregunta és: com va sorgir (tant en castellà com en català) “gasolinera” i “benzinera”, amb el sufix “-era”, per a referir-se a les esmentades estacions de serveis? Doncs, molt probablement, per extensió semàntica: el significat primari de “benzinera” és ni més ni manco que ‘dipòsit de benzina’, i per a indicar els recipients, contenidors i magatzems, és el sufix “-era” el més usual i general (res de “casos particulars”, aquí). Basta cercar en el DIEC2 on-line tots els mots acabats en “-era” i, destriant una mica, veureu que en surten a betzef, en aquest sentit.
Així mateix, el DRAE recull com a 1a accepció de “gasolinera”: ‘depósito de gasolina para la venta al público’, i només com a 2a accepció: ‘establecimiento donde se vende gasolina’.
Una altra possibilitat, com ja vaig apuntar, seria que “gasolinera” o “benzinera” provengués de l’escurçament o substantivació de “companyia/empresa/estació benzinera”.
No veig la necessitat de crear a la nostra terra artificialment (ço és: no espontàniament) un mot que, ara per ara, ningú no diu, quan en tenim un de ben equivalent que no necessàriament és fruit del mimetisme de la llengua veïna, sinó que pot obeir a les regles de formació de mots del nostre propi sistema lingüístic.
Quan Aina Moll diu que el sufix “-era” és molt productiu, el que vol destacar és que, entre els molts usos que té (entre ells, per a designar ‘la persona femenina que exerceix un determinat ofici’), un altre (que és precisament el que hauria donat el nom “benzinera” o “gasolinera”) serveix per a designar ‘recipients, contenidors o llocs d’emmagatzematge’. Gabriel, tu, per deslegitimar aquest argument, el que fas és fer-nos creure que entre els dipòsits de productes i els llocs de venda, no hi ha cap relació, quan precisament en casos com “gasolinera/benzinera”, “teulera”, “farinera”, “anguilera”, “pedrera”, “arenera/sorrera”, etc., es dóna aquesta relació, que, en principi, tant justificaria emprar el sufix “-era” com “-eria”.
I quan Aina Moll diu que el castellà també ha fet “gasolinera” l’únic que pretén és mostrar-nos que molt probablement aquesta forma té la seva lògica interna, lògica que també es pot haver aplicat en català a l’hora de crear “benzinera” i no “benzineria”.
Que sense la influència castellana potser hauríem fet “benzineria” en comptes de “benzinera”? No ho podem saber. Però la realitat és la que és, i té la seva explicació raonada i coherent amb la pròpia estructura morfològica del català, i mentre espontàniament no comencem a parlar de “benzineries”, no cal que creem “ad hoc” aquest terme sota una pretesa incorrecció o qualificació de barbarisme del mot “benzinera/gasolinera”.
Tots els arguments exposats em semblen respectables, però amb relació a farinera i a teulera no són aquests mots, segons tinc entès, depòsits o magatzems,de farina o de teules sinó fàbriques on s’elaboren aqueixs productes (independentment que allà mateix es venguin o no). Per analogia, benzinera hauria d’ésser bàsicament un lloc on es fa benzina, no exactament on n’hi ha d’emmagatzemada.
Sebastià, et faria les matisacions següents:
1. Que els mots gasolinera, emprat per quasi tothom, i la seva derivació minoritària benzinera són deguts a mimetisme de l’espanyol és per a mi indiscutible. Primer perquè els qui hem estudiat el fenomen de la interferència sabem que una llengua subordinada espontàniament ho agafa tot de la llengua dominant, amb poques possibilitats de sortir espontàniament d’aquesta dinàmica. I, segon, perquè ho mostra el fet que, tot dient qui més qui menys benzina, la paraula general és gasolinera.
2. On he dit que entre els dipòsits i els llocs de venda no hi ha cap relació? Segurament la creació espanyola gasolinera parteix de pensar més en el dipòsit que en l’establiment de venda. És cert que no sabem què hauria sortit en català sense la interferència. Ni ho sabrem mai. No es pot descartar que sortís benzinera, ni es pot negar taxativament que el sistema ho permet, però comptant el nombre de derivats en -eria per a designar establiments de venda de productes (a l’article me’n surten 25 i n’hi ha més) i el nombre de derivats en -era per a llocs on venen alguna cosa (només farinera i teulera, que supòs que deuen el sufix sobretot a la seva condició de llocs de producció), m’arriscaria a posar unes certes messions per benzineria. I ara em ve al cap la paraula mistera. A Palma hi havia una fàbrica de llumins a la cantonada entre Aragó i Ricard Roca, dita popularment sa mistera. Era un lloc on feien “mistos” però no se n’hi venien.
3. El punt on podem discrepar —i no és cap desgràcia— és en la “política” de promoció d’unes paraules o unes altres. Tot i considerar la teva visió totalment respectable i defensable, discrep en la qüestió de la inconveniència de “crear artificialment (no espontàniament) un mot que no diu ningú”. La normalització del català, fins allà on s’ha fet, s’ha fet a base de crear artificialment mots que no deia ningú. Espontàniament no s’haurien estès en català segell, bústia, data, vaga, o, fins i tot, teatre o telèfon. Em diràs que es promogueren per a substituir castellanismes i que benzinera o gasolinera no són paraules degudes a la imitació de l’espanyol. Doncs jo crec que sí, que hi farem!
En tot cas, no he demanat que es persegueixi gasolinera o benzinera. He dit que crec que benzineria és millor.
M’oblidava de dir que el fet que puguem tenir aquests debats és fantàstic. Segur que al final tots tindrem una visió més completa i matisada. Meravelles d’Internet i dels blogs.
Benvolgut Gabriel,
Estic plenament d’acord amb aquest teu darrer post. La informació que podem obtenir d’Internet i les possibilitats d’intercanviar opinions que ens ofereix aquest mitjà de comunicació són, senzillament, genials.
Per part meva, deix el debat de les “benziner(i)es” aquí. Amb gegants de la llengua com tu, és molt difícil fer d’advocat del diable. 😉
Això em recorda allò de Torrebruno: el gigante de un metro sesenta y uno. Bé, jo he arribat a deu centímetres més. 🙂
Com a anecdota, en occità, en tot cas en gascó, e suposo que serà també el cas en les altres varietats occitanes, podem dir gasolina o essença, segons el diccionari francès-gascó de l’Institut d’Estudis Occitans. Essença és clarament un manllevat popular del francès essence, que fa excepció en aquesta llista que ens doneu, i gasolina més aviat una preferència de lingûista. No tenim cap “gasoleria” en gascó sinó “ua estacion servici”, encara un calc del francès. Però sí que tenim armureria, carniceria, carnsaladeria, cerveseria, cordoneria, espiceria, fruteria, hromatgeria, joieria, libreria, panisseria, pastisseria, papeteria, perhumeria, pizzeria…Quant a estanc, diuem burèu de tobac/tabac, que el venedor hi és “lo tobaquista” o “lo tabaquista”. Tobaqueria/Tabaqueria no es diu en gascó, però seria comprès com a burèu de tabac sense cap de dubte. Una persona que fuma molt és “un tobacaire o tabacaire”, i un camp de tabac és un camp tabaquèr o tobaquèr.
Sóc de Barcelona i a casa meva n’hem dit tota la vida “benzina” i “benzinera”, com una paraula absolutament normal. Potser voler introduir “benzineria” seria complicar-ho una mica, sobretot ara que molts parlants estan substituint aquest mot pel de “gasolinera”.
A “sa Mistera” des Rafal capolaven garrova. A la drogueria des Rafal venien de tot excepte drogues. El combustible que fa funcionar els cotxes canvia sovint…
La relació nom, cosa, recipient que la emmagatzema, on es ven… de vegades evoluciona de manera divergent, i per això no canviem el diccionari.
Doncs si la benzinera és un magatzem on també estotgen i venen enfitec?, i a més usam aquests mots amb normalitat acceptable, doncs per mi, ja està bé.