Ara que la «Corpo» fa quaranta anys i se’n fan celebracions i balanços diversos, també podríem fer-ne un balanç lingüístic.

Una de les empreses més apassionants que ha concebut i llançat aquest país ha estat la conversió d’una llengua subordinada, exclosa de la comunicació pública i desballestada per una intensa interferència en una llengua vehicle de comunicació d’una societat moderna i amb plenitud d’usos. Els qui van concebre i planificar aquesta empresa sabien que calia treballar en dos fronts: establir l’ús ple del català i, d’altra banda, intervenir damunt el codi, estandarditzant-lo, fent-lo apte per a les noves funcions i desfent la interferència que uns quants segles de subordinació hi havien deixat com a ignominiosa marca de l’esclau.

Ara em cenyiré al segon aspecte: la depuració —segons el mot preferit de Fabra— de la interferència de l’espanyol, que desfigurava la llengua, n’aigualia la personalitat i n’estrafeia el caràcter. Recuperar aquest caràcter i aquesta personalitat era entès com una qüestió de dignitat nacional. Per sort, hi hagué les persones i les institucions per a fer la codificació del català i —en una certa mesura— la depuració. Però quins instruments hi havia, durant les primeres dècades del segle XX, per a implantar en els usos socials aquesta nova llengua codificada, depurada i restaurada? L’escola i la premsa escrita i res més. I encara foren dos instruments dels quals la societat catalana sols pogué disposar durant un petit grapat d’anys en el Principat, i pràcticament mai a la resta del país. La dictadura de Franco els esclafà completament, i el català en procés de dignificació es refugià en escriptors i intel·lectuals en la mesura que pogueren expressar-s’hi.

L’acabament de la dictadura i l’inici d’una limitada democràcia portà al sud dels Pirineus l’oficialitat del català, una relativa presència de la llengua a l’ensenyament i una altra, també relativa, presència als mitjans de comunicació, després a Internet, a les xarxes socials, etc. Tot un esplet de nous instruments que teòricament havien de ser de gran valor per a completar el projecte dels primers temps del segle XX, interromput implacablement per la dictadura. Però s’han aprofitat aquestes eines per a fer el que s’havia de fer?

No hi ha dubte que l’eina que tenia més potencial per a divulgar i naturalitzar entre la població un català de tall nacional, netejat d’elements espuris i en ascens progressiu en aquesta direcció era la televisió. Especialment TV3, la primera, cronològicament, de les televisions autonòmiques en català, que, encara que autonòmica —el seu nom parla ben clar—, sempre ha estat vista, o desitjada, per una part de la societat dels Països Catalans com una aproximació a una televisió nacional, a falta de res millor. Una part de la societat dels Països Catalans, llevat dels mateixos gestors de la cosa. TV3 hauria pogut ser model de referència per a la difusió d’un català de qualitat, de vocació nacional, en línia amb les llengües europees, amb el lèxic netejat i restituït, la llengua que havien somiat els Fabra, els Prat de la Riba i els caps més preclars del Noucentisme. Llum, alhora, per a altres televisions “autonòmiques” i altres mitjans de difusió.

Però l’aparició de TV3 i Catalunya Ràdio (1983) va coincidir amb l’entrada en escena d’un moviment lingüístic revisionista, empès per joves lingüistes sortits de les universitats de Barcelona, que posava en qüestió el model lingüístic construït o en procés de construcció, en la mesura que aquest aspirava a ser una llengua integral i desinterferida, i es disposava a difondre un altre model basat en la realitat lingüística que la història viscuda, dictadura inclosa, havia creat. Fou conegut com allò del català light. Un reduccionisme que, a més d’acceptar resignadament una bona part de la interferència, pretenia extirpar de la llengua pública formal tot allò que no fos present en el català col·loquial i empobrit… de Barcelona. Durant la dècada de 1980 i part de la de 1990 esclatà la polèmica entre els avaladors del lightisme i la reacció intensa que aquest va provocar. Del mateix moment de l’aparició de TV3 la seva llengua va ser motiu de controvèrsia. Encengueren l’alarma diversos departaments de Filologia Catalana de diverses universitats (València, Alacant, Lleida, les Illes Balears i Perpinyà), disgustats amb un excessiu «barcelonisme» de TV3, i la mateixa Secció Filològica demanà audiència al president de la Generalitat de Catalunya i li lliurà un document sobre la qüestió. El president Pujol es comprometé a intervenir. L’afer va desembocar en la promulgació de la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que pretenia de posar a solc els correctors populistes, defensats en el Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Mesos abans, la Secció Filològica havia emès un clar comunicat, en què es deia: «En el moment d’iniciar una política de normalització lingüística —que òbviament ha de confiar un paper important als responsables dels mitjans de comunicació de massa i als educadors— han rebrotat, per raons extracientífiques, tendències particularistes que ja semblaven superades. Alhora han sorgit uns afanys de simplificació de la llengua que no fan sinó accelerar-ne el procés de substitució. Això, deixant de banda que hom hi contravé a la normativa en vigor.» I continuava: «Els intents d’establir per als mitjans de comunicació un català empobrit i deturpat i el refús dels models més genuïns i nobles han provocat una desorientació que afecta la mateixa vida de la llengua…». I encara: «Recuperats determinats usos socials de la llengua, fóra suïcida de minvar-ne les capacitats expressives. La necessària adaptació funcional de la llengua a la nova circumstància no ha de fer-se pas en detriment de la seva riquesa formal ni de la seva codificació actual. […] la creació de contramodels esbojarrats i presentats com a productes salvadors, l’admissió i promoció de vulgarismes urbans o de localismes innecessaris, l’acceptació indiscriminada de barbarismes sovint de caràcter argòtic […] no contribueixen en absolut a afermar la imatge pública de la llengua ni la cohesió de la comunitat.» Diguem que avui, quan màxims responsables d’aquest desgavell són membres de la Secció Filològica, un document com aquest és impensable, i el model que denunciava es troba ben enquistat a TV3 i altres mitjans.

El primer director de TV3, Alfons Quintà, en un principi va confiar la llengua a Ferran Toutain, coautor amb Xavier Pericay del llibre Verinosa llengua, la primera bíblia del «lightisme» barceloní. Pericay i Toutain foren promotors del partit Ciudadanos, cosa que no autoritza a adjudicar la mateixa ideologia política a altres mentors de la mateixa línia lingüística. Toutain contractà correctors de la seva corda, i ja podem imaginar quin model de llengua va establir. Com a exemple, s’ha dit que una de les primeres mesures va ser excloure totalment el tractament de vós, ben present en els mitjans escrits precedents. L’assalt a TV3 va dur el primer bastió conquerit pels populistes en la batalla per la llengua en els mitjans de comunicació. Toutain va xocar amb Quintà i va ser substituït per Enric Vives com a cap de correctors. El 1984 el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, nomenà assessor lingüístic de TV3 Francesc Vallverdú, sociolingüista reconegut, que va fixar el model lingüístic del mitjà i que va tenir la responsabilitat del control de la llengua a TV3 fins que es va retirar. Al començament de 1985 es creà la Comissió de Normalització Lingüística de TVC, presidida pel director de TVC, dirigida per Vallverdú i coordinada per Enric Vives. Catalunya Ràdio tenia aleshores el seu propi servei lingüístic. Més endavant es va crear el Servei d’Assessorament Lingüístic de la CCRTV, també dirigit per Vallverdú, que actuava a TV3 i Catalunya Ràdio. Vallverdú va ser un «light» moderat. Pretengué d’harmonitzar la «nova ideologia» amb la normativa, i tingué a les seves ordres un grup de joves lingüistes radicals que s’enfrontaren durament a ell. És la línia que després va prendre el poder i ha portat TV3 a la situació actual. El portal És a dir, el manual d’estil de la casa, representa aquesta radicalització. El model lingüístic de la Corporació té com a característiques l’ús de castellanismes, recollits o no en el diccionari normatiu, la preferència sistemàtica del mot més semblant a l’espanyol (ultimar i no enllestir), la reducció dels recursos de la llengua excloent tot allò que no sigui «viu» a Barcelona i la substitució de moltes solucions normatives per alternatives pròpies de la parla local i col·loquial de la capital. Un exemple colpidor d’això darrer és la recomanació explícita d’usar —també en els registres formals— els pronoms febles d’acord amb els usos vulgars de Barcelona i no les formes prescrites per la gramàtica i la tradició.

La idea conductora del model lingüístic de TV3 —i d’altres mitjans— és l’obsessió per la versemblança. La llengua, diuen, ha de ser versemblant, la gent s’hi ha de reconèixer, perquè altrament —diuen— el producte no es ven. La idea de vendre per damunt la de construir. Una idea que té, però, dos punts febles. El primer és que ens podem demanar per a qui ha de ser versemblant i qui s’hi ha de reconèixer. En el millor dels casos podrà ser versemblant per als parlants del català central. Ja no per als parlants del català nord-occidentals, amb els imposts dels quals també es paga el mitjà. I ja no diguem per als parlants valencians, balears o nord-catalans. Formes com convence’l (convèncer-lo), que tant els agraden, són absolutament estranyes a una part substancial de la comunitat lingüística. La resposta a aquesta objecció sol ser un silenci que amaga que poc els importen els parlants d’aquestes àrees; és a dir, poc els importa la comunitat lingüística. Diran que la llengua no pot ser versemblant per a tothom, i és cert. I no cal fer cap esperanto, però donar qualque mostra de model integrador, tant de la llengua culta tradicional, tan menyspreada, com d’alguns elements d’altres dialectes d’ús tradicional literari, crearia una percepció que al cap dels planificadors hi ha tot el país. El segon punt feble és que aquesta opció ideològica és qualsevol cosa menys edificant. La televisió pot ser un mitjà essencial per a construir la llengua que ens interessa, si hi ha una llengua que ens interessa. S’ha demostrat que sovint un mot o forma dits durant un temps per TV3 arrelen eficaçment en l’ús social. A la llengua li fan dir el que volen, diu un amic meu, i TV3 podria haver estat una eina formidable per a edificar un català incomparablement millor que el que tenim.

Els lingüistes de la CCMA s’han caracteritzat sempre per tenir un tancament absolut a les veus que reclamaven una major qualitat o genuïnitat lingüístiques, sobretot si vénen de la «periferia». Han fet el sord a totes les recerques que anaven descobrint i fent conèixer calcs de l’espanyol, o simplement a tots els qui els recordaven que un tal mot o forma eren hispanismes coneguts de feia temps. El 1985 TV3 arribà a les Illes Balears, i el 1986 el Departament de Llengua Catalana de la Universitat de les Illes Balears va fer arribar a la direcció del canal aquest document, en què demanava uns canvis en l’orientació lingüística del mitjà que haurien estat un avanç important en la construcció d’un català nacional. Ni tan sols van respondre; ni el director, ni Vallverdú ni ningú.

TV3, dic, podria ser l’instrument més valuós per a construir el català que escauria a una nació moderna amb una llengua restaurada i d’ús ple. Per a normalitzar aquest ús tenim molts de problemes i entrebancs, però per a deslliurar el codi de la castellanització, l’empobriment o la fragmentació podem dir que el problema és TV3.

5 comentaris