Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.

En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelo o pollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelo, pollito/pollo.

Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.

D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.