A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.

En català tenim dos sufixos que permeten de fer adjectius (que després es poden substantivar) a partir de noms. Són els sufixos -al i -ari. Així, de matí podem fer matinal; de música, musical; d’indústria, industrial, i de cultura, cultural. I, d’altra banda, amb el sufix –ari, de dèficit podem crear deficitari; de reglament, reglamentari, i de banc, bancari.

Les paraules precedents s’han format en el si de la llengua catalana i amb bases catalanes, encara que el procés pugui imitar el d’altres llengües modernes. Però moltes altres de les paraules que tenen les mateixes terminacions ja existien en llatí (clàssic o medieval), llengua que disposava dels sufixos –alis i –arius, dels quals procedeixen els catalans respectius. Per exemple, nupcial, rural o virginal procedeixen els mots llatins clàssics nuptialis, ruralis i virginalis; i matrimonial, oficial i paternal procedeixen del llatí tardà o medieval matrimonialis, officialis i paternalis respectivament. I, d’altra banda, una paraula com espacial s’ha format en les llengües modernes a partir del llatí spatium i aplicant-hi el sufix –al.

Per un altre costat tenim el sufix llatí -arius, del qual surt el català –ari. Del llatí hereditarius (derivat d’hereditas), temerarius (derivat de temere, ‘témer’) i voluntarius (derivat de voluntas, ‘voluntat’) surten els catalans hereditari, temerari i voluntari. Però amb el sufix –ari hem format dins el sistema del català les paraules complementari (derivat de complement), prioritari (derivat de prioritat) i unitari (derivat d’unitat). Una variant del sufix llatí –arius és –aris, que dóna adjectius catalans acabats en –ar. Els mots del llatí clàssic exemplaris i popularis ens ha donat exemplar i popular, i el llatí tardà triangularis i insularis ens ha deixat triangular i insular. I sobre la paraula catalana vesícula hem fet l’adjectiu vesicular, tot i que cal dir que quasi tots els acabats en –ar són de formació llatina.

Un cas que en algunes llengües de l’entorn presenta dualitat de sufixos és elemental/elementari. En francès hi ha élémental  i élémentaire. La segona, més antiga i d’ús més general, procedeix del llatí elementarius, que significava originàriament ‘relatiu als elements’ (sobretot els quatre elements que creien que constitueixen l’univers: aire, aigua, terra i foc). Élémental, no documentat abans del segle XVI, podria ser un derivat francès d’élément o venir d’un llatí medieval elementalis, i només té el significat de ‘relatiu als elements que constitueixen la natura’. Per contra élémentaire té molts de significats, entre ells el de ‘que és a la base en un ordre jeràrquic”, aplicat sobretot a coneixements: course élémentaire, mathématiques élémentaires, instruction élémentaire, per oposició a nivells mitjans o superiors. Una cosa semblant passa en anglès, en què hi ha elemental i elementary, tots dos, en principi, tenen el significat bàsic de ‘relatiu als elements de la natura o de la natura d’una cosa’, però es parla regularment d’elementary school o elementary arithmetic. En italià elementale té un significat restringit i limitat a ‘relatiu als elements’ (sobre els quatre esmentats més amunt), mentre que elementare (del llatí elementarius)  té un camp semàntic ampli: ‘fàcil’, ‘simple’, ‘bàsic’, i, òbviament, es diu scuola elementare o nozioni elementari di geometria. En portuguès, tot i que els diccionaris registren les dues formes, elementar i elemental, és la primera la que s’usa normalment. En resum, veiem que en el món romànic predomina el mot procedent de elementarius (l’únic que s’empra en el sentit de ‘bàsic’ o ‘de nivell inferior’). L’única llengua romànica no subordinada que no té aquesta paraula (seria elementario) és l’espanyol, i, per tant, en aquesta llengua elemental cobreix tot el camp semàntic analitzat. En català antic trobam elemental (per exemple en Llull), segurament derivat d’un llatí elementalis. Però sembla que el significat només és el de ‘relatiu als elements’, i elements presos en sentit originari. No s’ha creat en català l’adjectiu elementari, com ha succeït en les altres llengües romàniques. La hipòtesi és que alguns significats del mot, sobretot el de nivell bàsic en el coneixement, les ciències o l’ensenyament, s’han desenvolupat en el període en què el català ja estava subordinat a l’espanyol, i, suposadament, la dependència de l’espanyol hauria blocat aquesta paraula.

Una paraula amb una casuística semblant és documental/documentari, que en principi significa ‘relatiu als documents’. És una paraula moderna, creada en el segle XIX. En francès només hi ha documentaire, formada per derivació a partir del mot document, amb el sufix –aire (equivalent al nostre –ari). En anglès només hi ha documentary.  I és precisament l’anglès la llengua en què s’ha creat el neologisme universal documentary, a partir de la reducció de documentary film, amb el significat de ‘film que té una finalitat informativa, cultural o didàctica’. Aquest neologisme s’ha estès a totes les llengües a partir de la forma anglesa: en francès, òbviament, és diu documentaire; en italià es diu documentario; en portuguès, documentário, en occità, documentari i en romanès, documentar; i igual en totes les llengües germàniques i altres. Però així com el francès i l’anglès no tenen l’adjectiu documental, sí que el tenen l’espanyol, el portuguès, l’italià i el català. En aquestes llengües documental és un adjectiu que significa ‘relatiu als documents’. Així, en italià es diu prova documentale, igual que en portuguès es diu prova documental. Però les dues llengües diuen documentario (o documentário) al film documentari. Només l’espanyol no ha incorporat el neologisme documentari i ha preferit de fer una ampliació semàntica al vell adjectiu documental. Crec que els catalans faríem bé de dir proves documentals, recerca documental, etc., però també seguir la pràctica de totes les llengües per a anomenar els documentaris.

Addenda

Hi ha més paraules en què es contraposen els sufixos –al (<-alis) i –ari (<-arius). Una és la procedent de la paraula llatina que tenia les formes judicialis o judiciarius. En francès només ha restat judiciaire (com en occità judiciari). Però en italià hi ha les dues formes, giudiziale i giudiziario, amb usos diferents: la primera s’aplica a alguna noció relativa a un jutge (provvedimento giudiziale), mentre que la segona fa referència a quelcom relatiu a l’administració de justícia (anno giudiziario, potere giudiziario, polizia giudiziaria). En portuguès també hi ha les dues formes (judicial i judiciário), però la més habitual és la segona. I també en anglès (judicial i judiciary), si bé aquí la primera és un adjectiu i la segona un substantiu (el que aquí es diu judicatura i poder judicial). En el DIEC hi ha les dues formes (judicial i judiciari), completament sinònimes i amb preferència per la primera.

Una altra parella és lineal (llatí linealis)/linear (llatí linearis), tots dos relacionats amb línia (llatí linea). En francès l’adjectiu normal és linéaire (écriture linéaire, mètre linéaire, algèbre linéaire, accélérateur linéaire, etc.), mentre que linéal té uns usos molt especialitzats (heràldica i genealogia: descendant linéal; arts: perspective linéale). El mateix passa en anglès, en què el mot normal és linear, i lineal només s’aplica a línies genealògiques (cf. el mot català llinatge). En occità només hi ha linear -a, i en romanès, liniar -ă. En italià, si bé alguns diccionaris porten lineale, la forma universalment usada és lineare. I en portuguès hi ha les dues formes, però la que s’usa habitualment és linear (álgebra linear). Els diccionaris catalans copien vergonyosament els espanyols, on linear només és un terme de la botànica (fulla linear, llarga i estreta com una línia). No cal dir res més.

També presenta doble forma original (<llatí originalis) i originari (<llatí originarius), si bé aquí totes les llengües romàniques coincideixen en l’ús. Una mirada a qualsevol diccionari ens aclarirà els dubtes si en tenim.