Posar és un verb de semàntica molt complexa. Procedeix del llatí pausare, que significava ‘aturar-se’. El substantiu pausa, forma culta agafada del llatí pausa (germà de pausare) ens en dóna una justificació transparent. El significat original de ‘aturar-se’ es veu clarament quan diem que un ocell s’ha posat damunt una branca. S’ha posat aquí vol dir ‘s’ha aturat’, fet que es copsa més directament en espanyol (se ha posado, no se ha puesto). El mateix significat original tenim en la paraula posada, un lloc on hom es posa, és a dir, s’atura. O reposa, que és un altre membre de la família (del llatí repausare, reforç de pausare). Continua aquí.

Aquí teniu una altra conversa sobre els noms dels carrers de Palma, que és la continuació de la precedent, en què parlàvem dels antics camins que sortien de les portes de la ciutat i ara són modernes vies urbanes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

El camí de Son Rapinya, dit també camí dels Molins, i ara carrer Indústria.

El camí d’Andratx, el primer tros del qual és el carrer de Sant Magí.

 Una altra conversa sobre els noms dels carrers de Palma, aquestes que s’emeten per Ona Mallorca dins el programa La volta al dia en vuitana mons. Avui parlam dels antics camins que sortien de les portes de la ciutat i ara són modernes vies urbanes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

El camí dels molins, ara carrer de Joan Maragall. A l’esquerra, la fàbrica d’electricitat (després GESA)

La mateixa imatge des de la perspectiva contrària

El principi del camí d’Inca, avui carrer d’Aragó, amb el Triquet i els Hostals Nous

El primer segment del camí de Jesús cap a final del segle XIX, ja convertit en un passeig, amb les Quatre Campanes, que no eren on són ara, sinó a la intersecció d’aquell camí amb el camí de Ronda (ara avinguda d’Alemanya)

Molta gent deu pensar que la paraula taxímetre és un derivat de taxi. Però això no és així: si fos així, un taxímetre seria un aparell per a mesurar la llargada dels taxis, o l’amplada o l’alçada. És precisament al contrari: taxi és una paraula que surt per escurçament de taxímetre. Això vol dir que, parlant de paraules, abans són els taxímetres que els taxis.

Els vehicles destinats al lloguer amb conductor són una cosa molt antiga. En el segle XVII a París ja hi havia una cosa que podem anomenar taxis. Però un fet remarcable és la invenció d’un aparell per a mesurar el trajecte i calcular-ne el cost. L’artefacte, inventat per l’alemany Wilhelm Bruhn el 1891, es va dir en la llengua teutònica Taxameter, paraula formada amb el mot llatí taxa (‘taxa’, aquí en el sentit de ‘cost del trajecte’) i el sufix –meter. La nova paraula va passar al francès, amb la forma taxamètre, però molt aviat l’hel·lenista Théodore Reinach, insatisfet amb la troballa, el va corregir en taxímetre, d’acord amb la forma grega taxis. I el taxímetre va passar a totes les llengües, començant segurament per l’anglès. Els vehicles de lloguer que portaven taxímetre també es digueren en un principi taxímetres, una forma econòmica de dir vehicles de taxímetre. Però com que en el llenguatge el desig d’economia pot arribar a ser insaciable, els taxímetres (vehicles) encara s’escurçaren en taxis, una paraula que s’ha fet universal. Continua aquí.

La paraula obviar és realment complicada. És una d’aquestes paraules que tothom usa i poca gent sap què significa en rigor. Més valdria no usar-la que fer-ne l’abús actual. Els diccionaris de l’Acadèmia espanyola, dels inicis ençà, han anat repetint una definició no gaire brillant, cosa que pot haver influït en la generalització d’un significat erroni entre els hispanoparlants. Diu l’Acadèmia: “obviar. 1 tr. evitar, rehuir, apartar y quitar de en medio obstáculos o inconvenientes.” Comparem amb la definició que dóna de obvier el Trésor de la langue française (que traduesc): “Encarar-se a una eventualitat o a un fet enutjós prenent totes les mesures susceptibles de permetre, segons el cas, d’evitar-lo o de fer-hi front de la millor manera, d’atenuar-ne els efectes.” Aquest mateix significat és el que té la nostra paraula en anglès (to obviate), en italià (ovviare) i en portuguès (obviar). Continua aquí.

Reacio és una paraula espanyola, tan antiga com la llengua, inexistent en cap altra idioma. D’origen incert, la seva grafia antiga (refacio o rehacio) i el seu significat originari (‘esquerp’) fan creure a Coromines que procedeix d’un refracidus, derivat de fracidus (‘ranci, podrid’). Com que una llengua subordinada com el català agafa de l’espanyol tot quant aquest té, la nostra gent usa la paraula reaci. El castellanisme hauria pogut passar inadvertit als codificadors, com hi han passat milers d’hispanismes, però, afortunadament, va ser detectat i rebutjat  i ara és paraula que no surt als diccionaris normatius. Refractari és una de les solucions proposades.

També mereix un comentari la paraula reticent (i reticència). Continua aquí.

Yobhel és una paraula hebrea que significa la banya del marrà, i aquesta paraula serví per a donar nom també, per metonímia, a un any sant que celebraven els jueus cada cinquanta anys, atès que l’anunciaven fent sonar la dita banya. Un any en què els camps s’havien de deixar incultes, els esclaus eren alliberats i es condonaven els deutes. La celebració en certa manera va passar al cristianisme, i els papes instituïren un any sant, en un principi cada cent anys, després cada cinquanta i finalment cada vint-i-cinc, en el qual es donaven indulgències plenàries. Tot això en llatí es digué inicialment jobelaeus (de l’hebreu yobhel), però per encreuament amb el verb llatí jubilare (fer crits d’alegria) en va sortir jubilaeus. I d’aquí ve la paraula catalana jubileu, que com la llatina, significa tant la celebració dels jueus, com la dels cristians, com la indulgència plenària associada. La mateixa paraula trobam en les llengües veïnes (francès jubilé, anglès jubilee, espanyol jubileo, italià giubileo). Continua aquí.