Llonja és una paraula que no figura en el DIEC —i no voldria ara donar idees— i, malgrat tot, a Mallorca és paraula escrita habitualment, sobretot per a referir-se a l’edifici de Sagrera; no tant en les altres accepcions, com les llotges del peix, dels estadis de futbol o dels teatres, en què se sol dir formalment llotja. Llonja és un mot autoritzat per una certa tradició que passa per Alcover, Moll, etc. i ha rebut un valuós cop de mà de Coromines, qui diu que llonja seria un castellanisme inacceptable en el Principat, però és completament legítim a les Illes i al País Valencià. Una afirmació matisable i que, en tot cas, representa una visió peculiar de la unitat de la llengua. Coromines també ha defensat la idea que l’espanyol lonja és pres del català (de València) llonja. Amb tot, i sense pretendre rebutjar absolutament la forma llonja, crec que allò que s’ha dit és ampliable i alguns punts clarament revisables.

Aquí podeu llegir la resta de l’article. I aquest és el que fa cent!

En diversos articles hem parlat dels deverbals o postverbals (noms derivats de verbs) sense sufix (per exemple, record, derivat deverbal de recordar). Hi ha, també, un grup de deverbals de gran interès formats amb el morfema a, que és alhora marca de femení (per exemple, conversa, derivat de conversar). N’he comptats una seixantena que intentaré de comentar. L’aspecte que més m’interessa, com sempre, és el de la interferència de l’espanyol, qüestió en aquest cas veritablement complexa. És un tema que només puc exposar succintament, però, amb tot, gos treballar amb la hipòtesi que un català històricament no interferit per l’espanyol produiria menys deverbals d’aquesta mena que l’espanyol o l’italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a). Continua aquí.

Ja fa molts d’anys que en diverses publicacions i a les meves classes vaig denunciar com a castellanisme la paraula actitud. La primera observació pertinent és el fet que en totes les llengües que han adoptat aquest mot hi apareixen dues tt o una, i l’única llengua en què hi trobam una c és l’espanyol (i les seves còpies, català i gallec). Italià attitudine, francès i anglès attitude, portuguès atitude, romanès atitudine, danès attitude, suec attityd, maltès attitudni. Doncs quan totes les llengües coincideixen en un terme i l’espanyol i el català discrepen d’aquella forma universal, podem posar-nos a investigar. L’article complet, publicat en el Diari de Balears dissabte passat, el podeu llegir aquí.

Em conviden a participar a un esdeveniment social i gastronòmic dit, segons la invitació, una pa amb oliada. Sóc un entusiasta d’aquest menjar, símbol nacional dels Països Catalans —tant si en el nom hi preval l’oli com si hi preval la tomat(ig)a— i sopar quasi diari de molta de la nostra gent que mai no n’arriba a estar embafada. Però en aquest cas concret, el de la invitació esmentada, tem pel paladar dels comensals, perquè, com tots els plats, aquest també vol equilibri i moderació amb tots els ingredients. I si damunt el pa hi posen una oliada, pot sortir embafós, com si hi posen una salada pot sortir immenjable de salat. Continua aquí (article setmanal del Diari de Balears).